diumenge, 24 de desembre del 2017

Fem-ho

Imatge del jardí de casa.Google no hi té res a veure
Siguem valents, fem el que ens vingui de gust. Deixem de banda hipocresies per uns dies. És Nadal, trobem-nos amb qui ens importa, que la taula sigui l’excusa per ajuntar persones, sovint massa atrafegades. Xerrem, brindem i que l’única preocupació sigui la de passar-nos-ho bé.
Gaudir de la gent és el millor regal de Nadal. 
Bones Festes a tots  i totes, una forta abraçada.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Amb quina mala llet el feien pencar



Amb el cap cot i morros de pam, aquell gorra planer vestit de verd, encaixava de mala gana fragments valuosos del museu per ser traslladats. 
Perquè el vigilaven de prop, perquè les seves ganes eren de fer-ho ràpid i fotre el camp d’aquell museu. No havia passat tantes setmanes estudiant en una acadèmia, per encapsar obres d’art, a ell l’havien ensinistrat per atonyinar gent i posar ordre a manifestants furiosos. Però no hi havia manera, aquest país la gent era feta d’una altra pasta, ni tant sols robant-los a cara descoberta el museu, es posaven violents. Un altre dia sense treure la porra, quin fàstic de feina.

Participació a relats conjunts de desembre

dimecres, 13 de desembre del 2017

Jo paaaaaaaasssoo

Potser no de la grossa, perquè m’encantaria tenir el plaer de pagar-l’hi al Montoro aquell vint per cent en concepte de tributs al estat, que tant necessitat va.
Però del que si que passo és d’aguantar tota una campanya electoral on només es critica a l’adversari i ningú proposa res de res. Com que ja sabem el que volem no cal escoltar masses coses, que encara ens hi emprenyaríem.
Tot i que reconec que algun petit tall d’entrevista, d’aquells que ens odien tant i tant, si que l’escolto com a classe pràctica, mai sap un, si algun dia haurà de mentir tant descaradament.
Tots han perdut molt, uns la credibilitat, altres la vergonya, alguns s’han tret la careta i els altres han perdut la llibertat. Per aquests últims farem el que sabem fer, perquè si són on són és perquè nosaltres els hi vàrem demanar que donessin la cara per fer possible el que volem i ens pertany.
Hem de guanyar si o si, i amb aquest resultat encara no sabem el que haurem de veure, en cas contrari valdrà més emigrar. 
Sort i a por elles......les urnes.

diumenge, 3 de desembre del 2017

La fletxa del destí

El doctor em va dir que ja n’hi havia prou de tanta inactivitat,  quan tens més de cinquanta anys el cos té ganes de aturar-se i no fer res. Potser aquell home de bata blanca tenia prou raó, des de que la Paula em va deixar per un de més adinerat i ben plantat jo no havia fet altre cosa que anar del sofà a la feina i tirar-me tot el cap de setmana jaient d’un cantó a l’altre amb l’únic exercici de baixar fins al bar Pepe a dinar com un rei.
Era hora de treure’m la mandra de sobre i començar a cuidar-me. Vaig provar el gimnàs de sota casa però tanta elit i tant de culte al cos no em deixava estar-hi a gust. Llavors em vaig comprar una bicicleta per pedalar a fons i fer sortides a la natura, però un cop perdia de vista l’asfalt ja no tenia esma per continuar pedalant i en pocs dies la vaig aparcar.
Com a últim intent em vaig proposar les caminades, faria travesses per la muntanya. En una guia d’aquestes indicava les pistes GR a seguir, tant sols havia d’agafar el cotxe amb una motxilla amb quatre coses dins per anar rosegant o hidratant.
Com que la primera va anar tant bé, la segona me la vaig preparar una mica més llarga, era més complicada però es tractava d’anar seguint la fletxa i completar la ruta circular.  
Després de sis hores de caminar i havent perdut tot rastre de cap fletxa i ratlles de colors el vespre amenaçava amb una foscor imminent. Sense cobertura i totalment perdut em veia passant la nit al ras, perdut en aquell bosc que sem feia immens.
Va ser llavors que vaig veure la llum, que venia cap a mi, qui seria? Era la Blanca, una dona de la meva edat que es plantà davant meu amb cara de saber ja que estava molt perdut. Amb poc més de deu minuts  estàvem dins un refugi de muntanya disposats a passar la nostre primera nit. 
Al senyor doctor ni hi he hagut de anar més, estic més bé que mai i molt exercitat, és un no parar i de passada continuem fent rutes senyalades que ens marquen.

Participació a la crida 110 de Vullescriure.cat

divendres, 24 de novembre del 2017

Dret de pinso

La decisió de no estar lligat a ningú és una decisió només meva i que sempre he deixat clara. A casa solen venir noies i senyores de totes les edats que en un moment o altre a les dues parts en ha vingut bé de passar una estona junts, però últimament estan passant coses que mai de la vida m’havien passat.
Sóc discret de mena, les meves trobades mai havien transcendit més enllà de les parets i ara em trobo que a l’endemà que algú ha vingut a passar la nit amb mi, ho sap tot el barri. Que alguna xerri les seves aventures ho trobo normal, estem en ple segle vint-i-un i tothom esbomba el que li plau. Però passar d’això a que totes les trobades es facin públiques, no m’ho explico.
Cada cop em costa més lligar, les veus corren i estic agafant mala fama, he de sortir a llocs menys habituals per poder ser jo mateix i viure la vida com m’agrada. Però ni així, tot i obrir el ventall m’he trobat que al cap de pocs dies la meva fama em passa factura. Alguna cosa hauré de fer.
Avui m’he adonat d’un fet estrany però molt evident que he decidit investigar a fons. Després de passar la nit amb una recent presentada amiga, he decidit seguir-la a veure què feia i on anava. No ha fet res d’estrany, només ha baixat de casa i caminat fins al cotxe, però just abans de pujar-hi, he vist el que em temia. La meva gata ha fet un salt sobre el sostre del cotxe i he vist com parlava amb la meva companya. Amb cara estranya ha anat assentint al que suposadament li deia la gata, fins que al final he vist com escopia al terra, abans de ficar-se dins el cotxe i marxar xerricant rodes. 
He de parlar amb la meva gata, haurà de recitar el meu relat a partir d’ara o el pinso tant bo que es cruspeix s’ha acabat. O això o que torni a caçar ratolins.

Participació 109 a Vullescriure

diumenge, 19 de novembre del 2017

Home ja.....


-I aquesta plantofada?
-Que sigui l’última vegada que em passes una trucada dels Lituans, sense comprovar que no siguin humoristes russos.
-És que eren del ministeri de defensa.....
-A que te’n etzibo un altre?
-No, no....entesos. No agafo trucades.

Proposta a relats conjunts del mes de Novembre 

dissabte, 11 de novembre del 2017

Vull estar amb tu

La vida d’en Gerard era fàcil i feliç, en la seva  avançada adolescència estava fortament enamorat de l’Elvira, que ella li corresponia gratament. Era sortir del col·legi i cercar el moment d’estar junts, per estudiar, per xerrar o per començar a descobrir què era l’amor, tot era nou, tot era prohibit, però tot era temptador i plaent.
Les hores es feien curtes quan la distància era petita, i el capvespre fugaç, quan les ombres els cobrien i amenaçava l’hora de marxar cadascú a casa seva, sempre amb l’afany de dormir ràpid per tornar-se a trobar de bon matí.
El final de curs s’apropava i amb ell planejava la foscor entre ells, sabien que l’estiu els separava amb les vacances respectives de les famílies, que tenien la mala costum de no coincidir i fer-los estar  més d’un mes separats sense veure’s.
L’acomiadament fou trist i amb llàgrimes, la desesperació els feia forts però no volien estar separats. Veure a ella com s’allunyava dins el cotxe amb la cara que s’anava fent petita fins a desaparèixer, no fou fàcil. En Gerard li va semblar veure un somriure  en l’últim instant.
Va passar el mes sencer,  el dia que en Gerard tornà de les seves vacances, trobà una postal a la bústia. Era l’Elvira, deia que no havia tornat ni ho faria, la situació política del país havia fet decidir a la seva família de quedar-se a viure a Còrdova, massa distància per els seus cors de dotze anys.
Va reclamar a la seva mare que li comprés un mòbil per estar en contacte permanent amb ella, però la resposta fou no, li deien que era massa petit per aquestes coses. Desesperat amb llàgrimes als ulls i ganivet en mà, va agafar un tros de fusta i començà a fabricar el seu mòbil. Potser no tindria l’eficàcia d’un verdader, però si la il·lusió. 
De matinada una vibració el despertà, a la tauleta de nit, el tros de fusta il·luminat mostrava un missatge d’ella: Gerard m’he escapat, obre’m la finestra que necessito abraçar-te.
Allà estava ella, amb tant sols una petita bossa, un somriure i un mòbil de fusta a la ma.

Participació a la crida 107 del VullEscriure.cat

dimarts, 31 d’octubre del 2017

Compartir, copiar i enganxar

Del procés en podem quedar més o menys tips, però de rebre masses vegades la mateixa informació pot ser letal.
La gent està tant neguitosa, que rep coses i les envia a tots els grups i amics que té, vol fer saber a tothom el que està passant al moment, sense adonar-se que potser és de fa quatre dies o ja està penjat en aquell grup, a twitter o on coi sigui, multitud de vegades.
Ahir mateix al vespre obrint el whatsapp veig que tinc varis missatges de diferents persones que comencen amb les mateixes lletres. Tot repetit i no cal ni llegir-ho perquè les fons oficials bé que ho fan al moment que poden.
Està informat està molt bé, però en la justa mesura i sobretot tocant de peus al terra. No cal córrer tant per fer circular les notícies, nosaltres anem sempre mig kilòmetre enrere  i podem  molt bé perdre cinc minuts per comprovar el que està fent córrer la gent. Així el dia que diguem alguna cosa la gent ens pararà atenció.
Si bé hem de donar les gràcies a ser on som a les xarxes socials, podríem aprofitar el moment per aprendre a fer-les servir.
I només he parlat de la informació.......si em poso a parlar de mems, ho cremem tot. 
Estem alerta, sí, però no perdem l’oportunitat de llegir, escriure, abraçar i.... el que pugui sorgir, després de desconnectar una mica de la ximpleria mediàtica.

dilluns, 23 d’octubre del 2017

Seguiu-me


-Ara explica’m aquest.
-La desesperació era tant gran que ella veient que el seu propi poble no la seguia, es va esquinçar la roba i amb els pits al aire animava a la gent a seguir-la. Havia de guanyar tant si com no.
-La seva bandera no era rojigualda?
-Sí, però això era quan va intentar que els francesos la seguissin.
-Ho va aconseguir?
-No, fill meu, no veus que som una república nosaltres.
-Com es deia avi?
-Soraya.
-No conec ningú que s’ho digui.
-A Catalunya serà difícil que en trobis cap. Som dels que no oblidem fàcilment.

Aportació a relats conjunts del mes d'Octubre

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Al límit

Com aguantem com a poble, quines ganes que hi ha de contestar de manera enèrgica a tal com ens tracten, però no ho fem, sabem que no ho hem de fer, ganes no en falten. Aguantem com cap poble al món i pacíficament demostrem una i altre vegada que som imparables si ho fem així. Fins quan ho aguantarem? Aguantar aquesta manipulació, mentides, humiliacions, provocacions i ofenses costa molt i ja tots estem esperant que sigui una cosa o altre però que sigui i podem expressar el que realment portem dins.
De moment paciència, humor i controlant la por del què passarà perquè no volem tenir un halloween  de veritable por. 
Suposo que està justificat, però he trobat a faltar algun moviment del President a les xarxes socials, des de que varen detenir els Jordis s’ha fet el silenci, crec que sense dir massa, podria calmar i promoure la unitat del poble, que si la cosa s’allarga massa no serà eterna. Els silencis fan molt de mal.

divendres, 13 d’octubre del 2017

El Zurich

Ahir vaig recordar que fa un temps, un club de radicals bloguers  vàrem  fer una trobada per presentar un llibre fet a moltes mans. Érem una bona colla, amb diferents opinions i de totes les edats, que reunits al Zurich envoltats d’aromes de cafè i fulls de llibre nous, hi férem parada una bona estona.
Tant radicals com som de les lletres i no ens va caldre tirar-nos les cadires pel cap i xafar-ho tot. La diferència doncs,  entre els radicals del 12-O i nosaltres és que uns tenim cultura, seny, rauxa i bones maneres, i els altres no tenen ni dos dits de front. 
Cada vegada ho tinc més clar, no ens estimen, no ens volen i ens apallissen perquè ens quedem. I no, jo vull tornar al Zurich i l’únic que tinc ànsia de tirar és la cervesa dins la copa, i brindar per la llibertat.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Recepta per fer Gossos Antidisturbis

La recepta no és massa complicada però cal un temps de maduració.

Ingredients:

Un grapat d’inútils que no foten brot
Quilos de testosterona
Molt poc cervell
Massa muscular
Tot l’ego disponible

Preparació:

Uns dies abans de servir-los els trasllades quasi tots dins un vaixell on tothom a través de les xarxes els pugui acollonar. La resta els passeges entre gent inculta i feixista acompanyats de cants tipus “a por ellos oe”  a ritme d’himnes sense música.
Un cop tots mobilitzats i lluny de les famílies, els deixes una setmaneta sense follar, mentre els continuen acollonant contínuament.
Es recomana  anar-los alliçonant amb mentides sobre l’enemic perquè no sàpiguen el que lluiten.
Molt poc menjar i de no massa qualitat, això emprenya molt i acaba sortint a cops de porra.
Als que ho necessiten i desitgen els pots condimentar amb una mica de pols blanca per acabar de donar el toc final.
Servir preferentment en llocs on la gent no ofereixi resistència per tenir un bon resultat.

Si voleu repetir la recepta un altre dia i que et surti encara millor, els podeu rebre com herois quan arribin a casa seva.


NO SÉ VOSALTRES, PERÒ JO NO EL PENSO PREPARAR I SI PUC NI TASTAR.

dimarts, 26 de setembre del 2017

Estem a punt de fer història

Encara que crec que ja l’hem fet i només estem esperant  el resultat. Un que no sabem encara com serà, però que veient tot el que estem veient aquests dies, ha de canviar per sempre el panorama polític de casa nostre.
Tinc la sensació que tothom està esperant el dia després, tant a nivell estatal com europeu, perquè fins ara tothom opina però ningú es mulla, suposo que és més fàcil per tots posicionar-se un cop vist el resultat, però en algun moment hauran de fer-ho.
Pot sortir el si, podria sortir el no, però crec que tal com van els esdeveniments no veurem el resultat i s’haurà de passar al pla b, que tots sabem o intuïm. 
Hem de sortir d’aquest lloc que fins ara sabíem que no ens volia, però ara que palpem l’odi diari, envoltat de mentides, insults i mal ús de la justícia.....sabem que no podem viure amb qui tant ens odia.

diumenge, 17 de setembre del 2017

Feu soroll mainada



Escolteu-me, avui no us cobro el salep, però a canvi m’heu de fer un favor. Quan passin aquells guàrdies vestits de verd xarrupeu amb força el got, heu de fer molt de soroll. Si no ho feu així escoltaran el soroll de les impressores, que no paren de imprimir paperetes. 
No em falleu, que si no us hauré de cobrar el salep, va xarrupeu que tornen a passar......

Aportació a relats conjunts de Setembre

dilluns, 11 de setembre del 2017

Fem callar boques


Avui és el dia en que al carrer podrem demostrar el que som i serem, gent catalana. Gent que sap el que vol, gent que vol sortir de la repressió, gent que no vol enemistar-se amb ningú, gent digne de ser lliure, gent que sap el que vol........
Tota aquesta gent té un màster en manifestacions, cap lloc al món ens ha superat i avui es tornarà a demostrar. No caiguem en temptacions, siguem nosaltres, gent de Catalunya.

Molt bona i festiva diada.

dimarts, 29 d’agost del 2017

Consumar

Ella tenia l’obertura ansiosa, estava enamorada però tenia difícil la papereta, havia d’estar amagada, no la podien descobrir. Faltaven trenta i pocs dies per trobar-se amb ell, el seu enamorat col·legi, estaria ben amagada fins el dia, es faria llarg, però sabia que aquell dia l’ompliria molt.

dissabte, 19 d’agost del 2017

Nine years ago......

El dinou d’agost del 2008 ja quasi ni sé perquè vaig engegar aquest blog, ara que fa nou anys potser sé perquè ho he mantingut tant de temps, m’agrada ser-hi, m’agrada la gent que hi ha, m’agrada la gent que hi ha passat i m’agrada la gent que potser tornarà. 
Casem  lletres, perquè el valor de les paraules ens explica qui érem, qui som i cap on anem. 
Gràcies a tots els qui gasteu temps en aquesta casa, la porta estarà sempre oberta.

dimecres, 16 d’agost del 2017

Quan poc, és molt.

La Carme ens proposa que muntem un relat fent servir d’inspiració aquestes tres imatges. 

 

Quan poc, és molt.


No m’atrevia a aturar-la pel carrer, jo tant sols podia oferir el meu amor i una casa castigada per el temps. Els aiguats mullaven fins i tot el llit de l’amor.
Tan de bo abans m’hagués atrevit demanar-li. Quan ella entrà a la casa, obrí totes les finestres allunyant la foscor, cobrí la cambra de l’amor amb un encanyissat  i plantà una senyera al balcó.
Davant la incredulitat que mostrava la meva cara, m’agafà amb força la passió dels meus llavis i em va dir: Amb la foscor fora, la identitat clara i la cambra que no fa aigües, no tenim res més a fer que dedicar el temps a estimar-nos de totes les maneres possibles. Comencem?

dijous, 10 d’agost del 2017

Que te la remenin

Un mateix mai fa prou bona feina, tot i saber-ne el resultat mai és el mateix si són unes altres mans les que et descarreguen i et deixen a gust no sense haver-te fet patir una mica.
Rebregar, masegar i forçar és bàsic per un bon resultat, tot i que algunes postures per arribar-hi no són del tot còmodes la il·lusió del final les fa més portables.
Porto quasi dues setmanes que me la remenen cada dia, he guanyat molt perquè estava molt desentrenat. Els gemecs avisen de quan estàs al límit, llavors para de remenar-la, me la relaxa i tornem-hi que no ha estat res. 
Costarà, però la meva fisio a base de remenar-me-la. em deixarà la cama semi nova.

dilluns, 31 de juliol del 2017

D’allò que és car però està de moda

Aquestes nits d’estiu que conviden a sopars a la fresca, han esdevingut des de fa uns anys, en motiu de trobades dels curiosos food trucks.
Furgonetes encertadament decorades i amb tota una sèrie de productes a escollir, que no ens enganyem, no s’allunyen gaire dels fast food, omplen un lloc de trobada per convertir-se en gairebé escurabutxaques.
Les últimes que m’han vist el pèl han estat les de Besalú, un muntatge sensacional a la llera del riu, amb música i emmarcat amb el majestuós pont il·luminat. Tot molt maco i molt cool, la veritat, però si tens una mica de gana t’hi deixes  la cartera. Entrada tres euros amb dret a una canya de Moritz i la resta pots triar entre burger, crep bretona, brasa, smoothies i el que un pot imaginar, però si comencem a pagar set euros i mig per una burger, sis per una crep, tres per una bola de gelat i així anar fent fins a gastar-te quinze euros per persona. A aquest preu hi ha llocs que et donen primer plat, segon, postres, pa i beguda servit a una taula. O sigui que jo trobo que és massa car, tot i entendre que s’hi pot estar molt bé, que tot té una despesa i que està molt de moda. 
L’equilibri en la relació qualitat preu, sempre costa molt de que sigui a gust a tots. 

divendres, 21 de juliol del 2017

Paraules

Exhumació
Tret al pit
Traspàs milionari
Guardia civil
Metro
Clavegueres

Aquesta setmana han sonat sovint aquestes paraules, com que de ben segur continuaran fent-ho uns dies, he decidit aprofitar-les. A veure que surt.
Si us hi animeu....no us talleu.


Desesperat, el Guaria Civil s’hagués engegat un tret al pit en veure que no arribava a temps a enxampar-los en plena exhumació.  La bossa de diners que desenterraven aquest dilluns, aprofitant la vaga de metro, havia de servir per pagar l’insultant  traspàs milionari. Semblava impossible, però s’havia perdut en les seves pròpies clavegueres, fent palesa un cop més la seva inutilitat. 

diumenge, 16 de juliol del 2017

Allà al camell



És i serà el nostre punt de trobada, han passat cinquanta anys i poques coses han canviat, cada any ens trobem al recer d’aquestes pedres on em vares robar el primer petó, mentre el pendent de la pedra recolzava la meva esquena, sentint el pes del teu apassionat cos.
Si tant sols unes arrugues de més, marquen els nostres cossos, però tenim el mateix amor de sempre i les nostres parelles mai  han sabut res, deixem que només sigui el pas del temps qui marqui el ritme i faci els canvis. 

Participació als RC d'estiu de la Carme. Serveixi tant mateix el present per felicitar-li el sant.

dilluns, 10 de juliol del 2017

De quan tot va malament

No és a sangs calentes, doncs d’això fa just una setmana i ja es veu des del record i havent mesurat i equilibrat  els fets.
Va tocar tornar a visitar un hospital, en aquest cas el Josep Trueta de Girona, on a causa d’una trombosi a la cama em varen ingressar uns dies per posar-hi solució.
Si bé de l’equip humà que hi ha, en tinc poques queixes, si que en tinc moltes de la manca de recursos i les seves conseqüències. Vaig entrar el Diumenge a les onze del vespre, on em va agafar al cap d’una hora llarga un metge amb molta dedicació però amb molt poca experiència, doncs segons ell mateix em va explicar era metge d’un Cap de poble que feia hores extres a urgències. No tenia capacitat per demanar cap analítica, fins que al cap de un altre hora llarga va venir una doctora que si ho podia fer. Al cap de dues hores, els resultats donaven un clar símptoma de trombo, però calia fer una ecografia que fins l’endemà al matí no es podia demanar. Com que tot estava saturat vaig passar la nit a una camilla de reconeixement sense coixí ni res. A les set del matí va quedar lliure un box i em varen traslladar on almenys hi havia un llit, que si bé no era per tirar coets, la meva pelvis operada ho agraïa després de tota la nit.
Per falta de personal i saturació la meva eco es va fer esperar fins les dotze del migdia. Tretze hores a urgències i m’havien fet una analítica. Les ecos de nit parades.
La eco amb un minut va donar el resultat que quasi sabíem, trombo a la femoral. La doctora m’explica que estem davant d’un quadre clínic que cal vigilar doncs ens enfrontem en el pitjor dels casos a la mort sobtada si el trombo decidís fer camí cap el pulmó. Tretze hores tard, però podem començar a posar remei en forma de heparina i sintrom mentre m’anuncien que em traslladen a un altre hospital, que és el que per zona em toca. El Santa Caterina.
Després d’esperar sis hores més al box, m’anuncien que aquest hospital no té places disponibles perquè la setmana passada han tancat vint llits i em buscaran una habitació al mateix Trueta. Dos hores més i tinc habitació.
L’equip metge ha estat molt correcte, he estat ben informat i ben controlat segons em sembla. Però durant tots els dies d’estada a planta, he pogut comprovar a cada àpat que el menjar caldria que algú dels de dalt arribés a tastar-lo. Entenc les retallades i la manca de recursos, però no entenc com es pot servir menjar poc cuit a malalts, fred en alguns casos i de molt mala qualitat. 
Per sort ja torno a estar a casa, i penso que tant de bo qui ha provocat les retallades, qui encara està indecís amb un vot, qui posa pals a les rodes o prohibeix el nostre dret a decidir, passi uns dies com els que he passat jo, palpant la falta de recursos  i allò de que “ens hem carregat la seva sanitat”, perquè s’acabi de convèncer del que reclamem. Quan finalment surti amb l’alta mèdica, tot quedi en falsa alarma i ple de salut pugui lluitar per el que reclamem. Perquè de salut, tothom n’hauria de tenir

dimarts, 27 de juny del 2017

Adjunto foto de la zona púbica


 D’allò que en diuen fotre un clau, indica de costum, un plaer desitjat, de vegades quan la quantitat és sobrepassada per causes externes, el plaer queda en un segon pla.
Si el cas és que t’agafen per banda i te’n foten quinze de cop la cosa canvia substancialment. En primera fase el plaer desapareix durant un temps, però el que si és cert és que després de quinze et quedes fet pols per un temps.
Fins fa poc no sabia ni el que m’havien fet durant aquelles sis hores inconscient, ara finalment he pogut veure l’obra d’art que em permetrà tenir minuts de glòria als aeroports i algun efecte secundari de per vida, encara que espero siguin pocs. 
Ara estic il·lusionat en veure que després de tres mesos i mig torno a caminar, com un androide, però camino. Tot és possible.


dilluns, 19 de juny del 2017

La carn és dèbil


La costum ancestral d’enganyar, a base de prometre coses i, després no complir amb el que s’ha anunciat sembla que no té fi.
Ara m’han fet remuntar el Manzanares, escoltant cants de sirenes, perquè no sigui dit que no escoltem. Com que la carn és dèbil m’han lligat al pal per no sucumbir als encants. Crec que han fet bé de lligar-m’hi,  amb tot el que escolto no cauria mai en la temptació, però em venen unes ganes de repartir una d’òsties que després la cosa no quedaria bé, perquè nosaltres no som així. 
Seguiu votant remant que aviat desembarcarem.

Proposta de relats conjunts per el mes de Juny

dimecres, 14 de juny del 2017

Amb dues fermes acompanyants

Les circumstàncies actuals em portaran aquest any a ser un autèntic “piscinero” i gaudir d’un moreno total, sense clapes blanques que cada any distingeix al moreno paleta, arreu de platges i piscines en temps de canícula estiuenca.
El pla diari es de tovallola, hamaca, crema i sense gaires horaris que complir, apart d’un mínim de minuts de sol, i sota prescripció facultativa, per afavorir a la vitamina D. La resta és senzilla, poca mobilitat, autocontrol, mirar no gaire més lluny de demà i arrapar-me sempre fermament entre  les meves acompanyats, muletes.
Per tal de no aïllar-me del món exterior i no acabar sent el típic xulo  piscines, em connecto a les televisions públiques freqüent-ment per gaudir de debats parlamentaris, mocions, tribunals i seguir molt atentament amb el tràfic il·legal de compra d’urnes i la seva munició en forma de sobre i papereta. 
El que sé segur és que a final d’estiu estaré molt moreno, en canvi la tele igual no sobreviu a alguna envestida de les meves acompanyants, i que de les quals espero em demanin aviat el divorci.

divendres, 9 de juny del 2017

Tenim una pregunta i una feina

Ara que tenim la pregunta i la data desitjada és quan de veritat ens hi hem de posar. Si una cosa tinc clara és  que si això arriba a sortir bé serà per la força que hi posem la ciutadania. Quan veig que la política va tant lenta, es diuen tantes mentides, està tot tant corromput i més que tot es treballa per interessos propis, no puc deixar-ho a la confiança dels nostres representants.
Per això ara és la nostra hora, tothom té la possibilitat de convèncer un indecís o fins i tot un contrari. Estem en campanya tots, potser per una vegada no només hem d’escoltar, els que ja estem convençuts, hem de treballar per qui no ho està. Si no ho aconseguim ara igual passen tres cents anys més i penso que ja n’hi ha prou, ara és l’hora.
Estem molt confiats, però hi ha molts d’unionistes en l’entorn, que no volen el referèndum, però quan vegin que és inevitable, les paperetes del no estaran també molt buscades i a mi m’agradaria que en sobressin moltes a cada col·legi electoral. 
O ara o mai.................... 1-O SÍ

diumenge, 4 de juny del 2017

Però Girona més.........

Ja sabem que el futbol no ens soluciona la vida, però aquestes alegries ajuden a passar millor altres penes.
Després d’uns anys de quasi aconseguir-ho i acabar fallant, era aquest any sí o sí. A mi no em reportarà res més que il·lusió i ganes de veure un equip proper, jugant i patint amb els grans, però de rebot la ciutat si que ho notarà. En els últims anys s’ha fet molt per Girona, és una ciutat que fa goig, tot i ser la més cara de Catalunya, s’hi viu prou bé i això era la cirereta que necessitàvem. 
Ara si que puc dir: a Girona som de primera.

dijous, 25 de maig del 2017

I què en fem de la por?

Està de baixa serveix per recuperar-se,  per la qual cosa un necessita molt de repòs, que és el llumí que encén la metxa de les cabòries.
Si bé aquesta metxa encén il·lusió i focs artificials, al mateix temps et fa recordar el que ha passat i les conseqüències que porta i portaran, sense data límit establerta.
En un racó de la memòria, s’instaura la por a reviure i tornar a la casella de sortida per passar-ho tot un altra vegada. No només és por a una escala, que va ser la xicota de l’accident, la por és arreu i pateixes dins un cotxe, trepitjant una vorera o creuant un carrer. Un flash continu de.....i si torna a passar? Podria tornar a patir tant, ara que sé de primera mà el que és? 
La resposta la sé, el temps ho esborra tot, però mentrestant, dominar aquest sentiment és la meva tasca diària.

diumenge, 21 de maig del 2017

Aniquilació massiva



-Després de segles d’intentar reivindicar allò que per estat natural ni caldria plantejar-se, hem tingut que passar a mesures més dràstiques, fins a tenir la superioritat que necessitem.
Al final ningú es va plantejar que fos tant fàcil, tothom es pensava que a les primeres de canvi es posarien en guàrdia i no es deixarien enredar, però no tenen solució, aquest punt feble els fa cecs al seu destí.
Germanes de tot el planeta, no canviem el mètode, els seduïm, els apartem i aniquilem. Milers de germanes estant fent això cada dia, en poc temps tindrem una majoria tant esclafadora que els  homes ens demanaran la igualtat. No deixem que ens passi com el planeta terra que després de mil·lennis encara no ho tenen solucionat.
-Presidenta si em permet, com mantindrem la reproducció si fem tantes baixes entre ells? 
-No et preocupis, és de la única cosa que no es queixaran si han de fer un extra, son homes.

Aportació a RELATS CONJUNTS de Maig


dissabte, 13 de maig del 2017

Ella va començar, que consti.

Si bé jo ja rondava per aquests mons virtuals de feia tretze mesos abans, no es va decidir a atacar fins el 18 de setembre de dos mil nou el meu blog. Va deixar empremta sobre un apunt que vaig fer anomenat Disfunció publicitària.
No sé jo si feia dies que rondava i ni tant sols jo recordo de haver trepitjat mai la catifa de casa seva, però si que queda constància de que dos dies més tard vaig comentar un apunt seu que es titulava Aniversari.
Des d’aquell dia i després de vuit anys a falta de quatre mesos, ens hem anat bombardejant amb comentaris. Hem participat en projectes conjunts, participat en moltes iniciatives i com no, hem sortit de la virtualitat en més d’una ocasió, totes valen, però potser les últimes en que jo estava en un llit d’hospital són les més valuoses.
Felicitats Carme per aquests deu anys i per haver començat aquest llarg temps de lletres i amistat que ens hem regalat, però que quedi clar.......tu vares començar. 
Segurament hagués estat millor alguna anècdota o cas especial tal com es demanava, però no és prou especial conèixer tot un conjunt de persones virtualment i que al llarg dels anys encara perduri? Avui tot és especial per tu, FELICITATS!!!!!, més endavant ja tocarà a algú altre, perquè de moment seguim aquí.

dilluns, 8 de maig del 2017

El porno i les tertúlies

Potser és que un té massa temps per omplir les hores, dins la poca mobilitat de la que disposa i un cop omplertes les hores  d’escriptura, lectura, llit, sofà i passejades circulars, li queda temps per analitzar la televisió pública. Aquests dos últims dies, després de la marató d’hores televisives dedicades a les eleccions franceses, i no sabem el que durarà encara, puc veure a través de les tertúlies que no són tant diferents del porno.
Tant si mires una cosa com l’altre, t’adones que no t’aporta res de nou, tot és previsible, saps com comença i saps com acabarà, incloent les postures que agafarà cada un respecta al seu tarannà. Crits, exclamacions i submissió els podem trobar als dos , però sempre i vagi com vagi l’acte, s’acaba amb tothom content o podríem dir també.....amb final feliç, doncs tots surten triomfants de la seva actuació, independent-ment del que hagin rebut, tant per davant com per darrera....
Si canviem de canal en podríem dir un: eixuga’t i tornem-hi, amb la varietat d’actors, idioma i decorats però amb el mateix guió i amb final feliç assegurat. 
Com que no m’agrada cap de les dues coses, acabes parant el televisor o connectant-lo a Sant Netflix, patró de les hores buides. 

diumenge, 30 d’abril del 2017

Mai he travessat el riu



El pare em prohibia diàriament que creués el riu, segons ell a l’altre banda no hi havia res que fos del meu interès. La meva vida havia d’estar en la gran ciutat enmig dels gratacels que no paren de construir.
Tenim la mala costum de no voler creure, jo encuriosida m’acostava a la llera del riu per veure com es dibuixava la silueta d’aquell monstre de ferro, que amb pocs mesos em permetria creuar cap allò prohibit.
La constància em va fer descobrir un altre silueta, aquest cop de samarreta imperi i musculós, que dia a dia s’anava apropant al meu costat de riu al ritme que les obres avançaven. Amb les obres ja quasi acabades i cercant moments per estar junts, m’ha ensenyat el seu refugi, enmig del pont entre creuaments de ferros i sota el que seria el futur trànsit, tenia un petit recer d’intimitat on ens hem anat apropant i coneixent. 
El pont s’ha acabat, nosaltres ens continuem veient al nostre niu, ara  balancejats per el trànsit de gran tonatge, donant moviment a la nostre intimitat. No sé si algun dia creuaré el riu, però continuo amb la ferma promesa al meu pare de que mai he travessat el riu, tot i les històries que m’he d’inventar per quadrar la quantitat d’hores que sóc fora de casa.

Proposta de relats conjunts del mes d'abril

dilluns, 24 d’abril del 2017

Quaranta dies

L’informe diu que l’home es precipità mentre pujava a una escala de gat i d’una alçada no superior als dos metres. Sembla ser que la contusió tant forta esdevingué al caure amb tot el seu pes sobre la mateixa escala metàl·lica.
Jo hi afegiré que l’home en qüestió, després de la sotragada i sabent-se sol al lloc, va recordar que tenia el telèfon just a l’altre casa, arribar-hi era la seva única solució per cridar ajuda.
A cada pas sentia com les costelles es clavaven i es desmuntava la pelvis, allò era indici clar de que la cosa era greu. Aquells trenta metres arrossegant-se a quatre grapes i controlant que el mareig no el deixés fora de joc es feren eterns. Per fi amb el mòbil a la mà va poder avisar al 112 i a la família. Després d’això es deixà caure al terra i ja fou incapaç de tornar-se a moure.
L’ambulància  juntament amb tots els protocols que fan tant de mal el traslladaren immediatament al hospital més pròxim. El pronòstic va ser ràpid, fractura de pelvis, acetàbul, quatre costelles i líquid a la pleura.
Davant la impossibilitat d’operar d’urgència per l’hematoma intern i el líquid, el quadre mèdic va punxar ràpidament el tòrax per buidar el líquid i foradar el fèmur per posar-hi vuit kgs de pes per tal de que el fèmur no pugés amunt estirat pels tendons.
Sis dies més tard amb el sistema respiratori solucionat és traslladat a BCN a un hospital amb  més mitjans per poder fer l’operació. Dins aquest hospital encara haurà d’esperar dotze dies més en ser operat. Ja son molts de dies immòbil al llit mirant al sostre, cada cosa que necessitava havia de tocar el timbre, això el feia sentir molt indefens.
Arriba el dia de l’operació finalment, sis hores de quiròfan i sis més de reanimació per anar a passar una nit a UCI, lloc que imaginava amb una pau i tranquil·litat controlada. Res més lluny del que pensava, quina nit més horrible l’esperava. Tot eren cables, sondes i vies.
Ja a planta queden uns dies més d’estar mirant el sostre i tocant el timbre per tot. Fins que arriba el dia esperat de poder-se seure. El primer intent ha estat de perdre el coneixement i els propers quatre dies per anar controlant el mareig, com pot donar una habitació tantes voltes?
Cada dia una fixació nova, aguantar assentat, poder dutxar-se, posar-se dret amb un peu i poder desplaçar-se. Per fi no necessita timbre.
Per fi arriba el dia en que la infermera ve amb una carpeta amb l’alta hospitalària. Una hora d’ambulància i podrà tornar a casa després de quaranta dies amb les seves llargues nits. Queda molta feina per endavant, el pitjor ha passat i torna a estar envoltat dels seus. 
Diuen que el temps ho cura tot, ell ho vol creure així.


Ho hauria pogut redactar en primera persona, sembla que així no fa tant de mal.

dimarts, 21 de març del 2017

Vacances forçoses


La família d' en  Joan Gasull us volem fer saber que degut a un accident laboral  en Joan estarà una temporada inactiu a les xarxes. 
L'accident va comportar 4 costelles i la pelvis trencada, pendent d'operar i d'un possible trasllat a Barcelona.

Més endavant i quan pugui fer-ho personalment, ell mateix us donarà més detalls si  ho creu convenient.

Els comentaris a l'entrada els hi farem arribar quan sigui possible.


divendres, 17 de març del 2017

Amnèsia

La primavera arriba inevitablement cada any, tot són flors, brots verds i unes ganes immenses d’obrir l’armari d’estiu i sortir al carrer.
No vaig dubtar ni un moment quan vaig rebre el missatge en dir que si, sense pensar en que fos a mitja setmana, que demà treballava i en les conseqüències que podia portar tot plegat. Total era la primera sortida de primavera, amb amics, amigues i moltes cares noves, que feia impensable que de la meva boca sortís una negació.
Tot el dia amb ganes de plegar, quin maleit dimarts de problemes, prop de cent trucades i cap de bona, bronques del director per feines que han sortit avui i havien d’estar per ahir. Quin món de bojos, de vegades penso que ho estem fent tot malament i que quan ens adonem del error ja serà massa tard per arreglar-ho.
Ha arribat l’hora, anem a aprofitar la nit al màxim i demà ja veurem com  sortim del tema, no diuen sempre que s’ha de viure al moment? Doncs fem-ho.
Això és el que pensava ahir, segurament vaig fer-ho, però no en tinc la sensació donat que no recordo res del que va passar en aquell coi de festa. De que serveix passar-ho bé si no ho pots recordar? 
Ara toca viure el moment, no sé com afrontar-ho, doncs m’he despertat a la feina, sense roba i amb una sola fulla de parra tapant les parts toves. No sé que dir, i encara que ho recordés, no trobaria paraules per dir-ho.

Participació a la última crida del Vullescriure.cat.

dilluns, 13 de març del 2017

Les coses mal fetes

Els últims dies es parla molt del fet de prohibir la circulació, a  vehicles de més de vint anys, en diferents zones marcades del mapa.
Si bé crec que el parc mòbil que tenim és més que vell, també crec que la manera no és la millor per acabar amb el problema.
Sé que això incrementarà la venda de vehicles, que potser és el rere fons de tot plegat. Mes cotxes venuts, més imposts recaptats  i complim una mica més amb la contaminació. Però amb això no solucionem gran cosa. Doncs si comptem el que contamina fabricar vehicles nous, no anem gaire lluny.
Crec que el que realment caldria fer, és motivar al consumidor a comprar cotxe elèctric, bonificacions a qui canviï un vehicle de més de x anys per un elèctric, que no contamina un cop és fabricat,  sense parlar del tema bateries, que s’ha de fer bé.
Perquè no es fa? Doncs perquè segurament no convé a qui mou el diner. No es poden permetre perdre el benefici que suposen  els derivats del petroli, i perquè no poden gravar més els imposts sobre l’electricitat, doncs ja són desmesurats.
Les coses mal fetes, com sempre, per els interessos creats entre qui mou el capital, fent anar a la gent cap on convé al negoci, no en el bé de tots i el planeta el que menys. 
Hi han poders que haurien de caure, per deixar créixer als que realment poden ser millors. 

dilluns, 6 de març del 2017

Se'm ha aixecat un pèl massa

Ja sé que no sóc massa expert, tant sols unes poques vegades havia viatjat en globus i fer-ho sol no ho havia fet mai, però la il·lusió era tant forta que em vaig decidir a fer-ho. Sempre més recordaries aquest dia.
El pla era fàcil, agafo el globus que he llogat i em presento a casa teva amb l’anell de compromís, mentre et dono un passeig per les alçades et proposo que et casis amb mi, tu em dius que si, obrim l’ampolla de cava que porto dins la nevera portàtil i qui sap què més es pot fer en alçada.
Tot anava bé, fins que un cop enlairat, s’ha clavat la vàlvula del gas i aquest coi de cremador no para de fotre foc, en conseqüència vaig pujant amunt, amunt, amunt fins a veure les cases microscòpiques. Ho he provat tot, no puc desfer el regulador de l’ampolla, l’aixeta de gas s’ha trencat, la corda d’obrir el dalt s’ha cremat i no hi arribo, i bufant com que no s’apaga. 
El manual d’instruccions em diu que  hi ha dues possibilitats de baixar. Una és que quan s’acabi el gas aniré perdent alçada, l’altre és que per excés  d’alçada el globus pot esclatar. Almenys és segur que tornaré a terra.

Relat publicat a ARC relats de la ràdio del mes de Març

dijous, 2 de març del 2017

Converses de barra

Amb el diari a la mà tot fent un cafè a la barra, he estat al mig d’una conversa amb gent que sembla va molt sobrada.
Anava escoltant al paio quan li explicava a la cambrera que marxava un cap de setmana llarg a Itàlia. Ella li ha preguntat com es faria entendre, si parlava algun idioma? Ell ha contestat que no, cap ni un, però que el problema el tenen els Italians, ell és el turista i si no l’entenen ja s’espavilaran....”Mientras me den la habitación”
Tot això ho expressava amb un to autoritari i molt sobrat, com que el tenia al costat, li he dit: compte que com tinguis un problema al aeroport, per dir-ne un, ja veuràs el que val un turista. Ell molt convençut, ha contestat: “como no me atengan en mi idioma les monto un pollo que pa què, además por señas se va a todos lados. 
Molt bé nano, que tinguis sort, he pensat. Jo no sóc persona d’idiomes, però almenys quan viatjo procuro saber el mínim per sortir del pas i sobretot mai vaig de tant sobrat per la vida.  M’agradaria veure si és tant xulo quan s’hi trobi.

dilluns, 27 de febrer del 2017

A robar carteres

En aquest cas ho he sentit en pròpia pell, avui fa vuit dies em varen fotre tot el que portava dins la meva bossa incloent-hi la pròpia bossa. Algú va deixar la porta oberta i algú altre va aprofitar per accedia al meu cotxe i marxar amb tota la meva documentació, diners, còpies de seguretat i objectes personals.
En aquell moment, i encara ara, et cagues el santíssim cabronàs que et portarà un munt de feina i diners en els propers dies.
Toca anular totes les targes, comptes, i renovar documents.
De dues assegurances que tinc resulta que cap no cobreix res. La més forta, és que la que tinc de la llar, diu textualment que cobreix fins a vuit cents euros el robatori fora de la llar. Però resulta que un cop fas la gestió et diuen que com que la denuncia diu que ha estat  sostret de dins un cotxe no cobreix res  de res. M’havien d’haver atracat, o sigui que no ha estat vostè robat adequadament...Setze anys pagant i un cop que els necessites, t’aixequen aquell dit que està al centre de la ma.
L’altre, cobreix el robatori del vehicle, però no el que hi ha dins. “Mandan huevos”
Vas a renovar DNI i el policia et diu que són 10,60 euros, que si ho porto a l’assegurança m’ho pagaran. Una merda, li dic jo. 
M’he quedat de pedra quan he vist que des de la targeta sanitària fins al DNI, passant per el carnet de conduir, queda molt ben escrit que si és per robatori, igualment s’han de pagar les tasses. O sigui la policia no em protegeix prou i a sobre haig de pagar per no haver fet la seva feina. Negoci rodó. 
Ara ja m’he emprenyat, demà tinc hora amb aquells del....Parlem? I gairebé segur que algú s’acabarà menjant amb patates una pòlissa sencera amb patates, o se la fotrà pel cul. Les assegurances no serveixen per res, només per pagar.  Ara per ara,  només tinc aquell dubte de qui m’ha robat més, si el lladre cabró o les assegurances.

dilluns, 20 de febrer del 2017

A quan els vens?


 -Quan em cobraràs per set ous i mig
-Calcula tu mateix, vailet, demostra que vas a escola.
-Coi, a quan els vens? T’ho dic al moment.
-Doncs això: quan valdran set ous i mig, si els venc a un euro i mig, cada ou i mig?
- Saps què? Posa’m en un només, no tinc gaire gana.
-Molt bé noi, doncs serà un euro i mig
-Au tingui, mestressa.
-Apa noi, torna quan vulguis. 
No sé pas on anirem a parar amb aquest jovent, tanta calculadora els ha xuclat el cervell.

Aportació a Relats Conjunts del mes de febrer. 

dimecres, 15 de febrer del 2017

El petit indi

El dia es llevava clar i calorós, estava en terres americanes  cercant vells vestigis de tribus. Tenia la certesa que riu amunt hi havia encara grups que gairebé mai havien estat en contacte amb el que nosaltres anomenem civilització.
Era hora d’embarcar i sortir riu amunt, el meu xofer o guia rondinava contínuament per el punt escollit del meu viatge. El vaig calmar una mica quan va rebre el sobre farcit de dòlars.
Vaig carregar  tot el meu material , acomodant-me a la proa, el més endavant possible, com a prova de la meva ansietat.  El barquer tant sols va carregar un sac de provisions i tres caixes de whisky, l’aigua de foc, segons ell, era clau per tractar amb natius.
El viatge es va fer pesat, però al caure la nit ja érem molt a prop del lloc escollit, em  va recomanar fer nit a la llera del riu dins el vaixell. En aquests llocs és millor arribar-hi a plena llum del dia.
En plena nit, amb una foscor total per falta de lluna, vaig escoltar un sorolls juntament amb moviments del vaixell, propis d’haver pujat gent a bord, em vaig aixecar espantada, no sabia què passava. De cop em vaig sentir  abraçada per la meva esquena, una falsa virilitat pressionava enmig de les meves natges. Vaig sentir desig enmig de la por. Però només era el mànec del tomahawk de qui se’m emportava.
Hem passat vuit dies tancats observant els seus moviments rutinaris. Avui és diferent, alguna cosa passa, tots estan exaltats i miren contínuament al cel. S’ha fet de nit i la lluna plena fa acte de presència. En aquell moment un grup ha vingut a buscar al meu guia, enmig de càntics i xivarri l’han lligat a una roca. Una de les dones de la tribu, amb una habilitat impressionat, ha acabat amb la seva vida. Resta ara amb una mirada perduda i una punta de fletxa clavada al cor. Ara em venen a buscar a mi. 
Contra la meva voluntat, però amb una delicadesa extrema, cada nit he tingut sexe amb el fornit guerrer, fins acabar-se el cicle de lluna plena. Ara setmanes més tard, riu avall, lliure, i amb un petit indi dins meu, podré explicar que fan tot el que poden, perquè els seus gens no morin del tot, esclafats per la nostre  civilització.

Text en resposta a la crida 99 de Vullescriure.cat

dimecres, 8 de febrer del 2017

Sense adonar-te'n

Naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Això és fins ara molt evident i no sol fallar, apart de l’opció de reproduir-se, que de passada puc dir que no és cap mala opció. 
El fet de la reproducció et fa veure des d’una altre punt de vista el naixement i més que tot el creixement. Sense anar més lluny l’altre dia vaig adonar-me que el meu fill menjava tants o més calçots que jo mateix, aleshores dius, que collons creixement.....això és que jo m’he fotut gran.

dijous, 2 de febrer del 2017

Sé que hi ets


Tots es fan el distret, suposo que m’ensumen, ningú diu res que em faci sospitar. Sé que entre els assistents del bar hi ha qui no és el que vol semblar ser. L’enxamparé.
M’he fixat amb tots, inclús amb qui sembla estar més fora de lloc, però de moment res  em fa sospitar del que busco. 
Pintada com vaig, ja m’han fet un parell de propostes d’acció, que no estan gens malament, però no penso deixar-me portar per la passió fins que no enxampi el comercial que ve a vendre les urnes a tots aquests que volen votar il·legalment.

3ª aportació a Relats Conjunts. A veure si entre tots fem els 100.

dimarts, 31 de gener del 2017

Sense coartada

Hi ha maneres de fer, que semblen infal·libles i que mai et poden enxampar. La nostre relació amb la Lorena era perfecte, sense lligams, ens veiem quan ella volia i estava  lliure del marit del que no es podia separar. En el fons volia estar amb ell, però al mateix temps volia saber-se lliure, i la infidelitat li donava aquesta sensació. Soltera i casada al mateix temps.
Quan passava per davant del seu edifici, sempre mirava la seva finestra, si a l’estenedor hi onejaven uns mitjons color festuc cridaner, era el senyal inequívoc de que volia que hi pugés.
Podíem passar hores junts amb xerrades intranscendents, confessions molt punyents i moltes vegades passió i sexe desenfrenat, que ens alliberava als dos de tot el que ens sobrava.
Pot semblar molt metòdic, però aquesta relació ens feia sentir molt bé. Aquest esperit de perill, d’estar fent el que està mal vist i fet, ens feia sentir vius. A cada trobada semblava com si imitéssim el crim perfecte. Tot al seu lloc, totes les excuses preparades i que ningú veiés quan entrava o sortia, era tot perfecte. Era la nostre pel·lícula d’acció.
Aquell fatídic dia en que jo vaig obrir la nevera per fer un mos, després d’haver fet l’amor amb ella com si fos la última vegada, sense saber que realment ho era. Ella que era intolerant a la lactosa, no va saber què dir-li al seu marit, quan aquest preguntà desafiant: qui s’ha fotut el meu iogurt de la nevera? 
Es ven trist, que una relació tant maca i que ens aportava tant, s’hagi acabat per una cosa tant simple, com no haver sabut cometre el delicte perfecte.

Text presentat a la crida 97 del Vullescriure.cat

dimecres, 25 de gener del 2017

Oh gavina....

Haig de demanar perdó, si fins ara quan veia una gavina sentia la necessitat d’engegar-li un tret. Ara el meu punt de mira cerca el xatrac.
Mentre uns volen  cap al parlament europeu lluitant per allò que volem i és just, omplin la sala (cafeteria) de persones escoltant un discurs multi llengua i acabant amb un llarg aplaudiment, els altres es queden aquí mirant-se el melic i marejant la gavina. 
I encara tenen el valor de menysprear i criticar. 

dijous, 19 de gener del 2017

Drama total


Quin drama tu, tot el bar ensopit, només en queda un de vestit de blanc. Semblava que no s’havia d’acabar mai, però de cop i volta les coses canvien i fins i tot els més xulos s’estampen contra la paret. 
La tristesa és màxima, tant galàctics que són, però porten dos partits seguits perdent. El silenci s’ha fet encara més gran, quan a poc més de les onze de vespre, l’equip que tant malament els cau ha guanyat després de deu anys a Anoeta.

Segona aportació a relats conjunts en la celebració dels 100 apunts.

dimarts, 17 de gener del 2017

Res és el que sembla



Quin món més hipòcrita en el que vivim, jo aquí pintada com una mona per intentar atraure l’atenció. Aquest, vestit de pallasso per poder tenir una excusa per marxar una estona de casa seva.  Partides de cartes inofensives en les que s’hi juguem el sou. Les millors mudes que tenen, per dissimular que són pobres com rates. No sé on anirem  a parar. 
Tot és fals, fins i tot on estem, diuen que és un local de senyoretes que fumen, i els únics que fumen són ells. Només espero que no guanyi el pallasso,  perquè aquests tant concentrats, on els veieu, s’estan jugant qui puja a visitar el meu quarto a cantar-me allò del ......remena nena. 

Aportació a relats conjunts que fa els 100.  Felicitats!!!!

dijous, 12 de gener del 2017

La bici li feia mal ....allà

Hi ha coses que saps que no les pots fer, malgrat tot, les fas perquè algú t’ho demana. Si aquest algú és qui comparteix  llit amb tu, encara serà més difícil negar-s’hi.
La Júlia em va proposar d’anar a fer una excursió amb la bicicleta, segons ella només era un passeig de vint kilòmetres, tot era pla i no era gens difícil. No sabia com dir-li que no, però jo sabia que hi ha certes parts del meu cos que no aguanten tantes hores en bicicleta, si li feia cas, al vespre no podria complir tal com s’esperava de mi.
L’estimo tant i ella és tant persuasiva que amb quatre picades d’ull, un parell de somriures i una abraçada em va tenir damunt de la bici.
Se’m va fer molt llarg, em feia mal on sabia que me’n faria, però vaig aguantar estoicament per no trencar l’encant de l’excursió.
Però a la nit després de sopar, vaig patir el que sabia que passaria, els primers vint minuts foren mortals, però vaig aguantar amb fermesa i sense que se’m notés res. 
Però després, a la segona sardana, vaig haver de dir que no podia més, les meves espatlles ressentides de tot el matí, varen dir prou, era impossible mantenir els braços alçats amb la dignitat que es mereix.

Participació del mes de gener a ARC microrelats de la ràdio.

diumenge, 8 de gener del 2017

No sóc de sèries...però mira.


Primer de tot bon any a tots i totes, que els reis us hagin portat més coses de les que us han tret....i que la tornada a la rutina no sigui massa dura. Jo com que no he baixat de la rutina, no crec que em costi massa.
A lo que anàvem: les sèries i jo no estem massa connectats, no perquè no m’agradin, si no per el fet de que et tenen enganxat i no pots fer tot el que voldries en el teu temps lliure, que no sé com m’ho faig, cada cop en tinc menys.
He vist la sèrie per dues raons de pes, una perquè només són deu capítols i l’altre perquè està completament rodada a Islàndia, un país que té el cor robat a molts.
A diferència de la resta de sèries, que alguna he vist, aquesta és com molt autèntica molt seva del país, fuig una mica de capítols trepidants i es centra més en les persones i els seus mons propis. El desenllaç molt ben trobat i argumentat de manera molt creïble en aquests pobles perduts de la mà de Deu. 
Ara que és temps de manta, llar de foc i sofà, la recomano.