La decisió de no estar lligat a ningú és una decisió
només meva i que sempre he deixat clara. A casa solen venir noies i senyores de
totes les edats que en un moment o altre a les dues parts en ha vingut bé de
passar una estona junts, però últimament estan passant coses que mai de la vida
m’havien passat.
Sóc discret de mena, les meves trobades mai havien
transcendit més enllà de les parets i ara em trobo que a l’endemà que algú ha
vingut a passar la nit amb mi, ho sap tot el barri. Que alguna xerri les seves
aventures ho trobo normal, estem en ple segle vint-i-un i tothom esbomba el que
li plau. Però passar d’això a que totes les trobades es facin públiques, no
m’ho explico.
Cada cop em costa més lligar, les veus corren i estic
agafant mala fama, he de sortir a llocs menys habituals per poder ser jo mateix
i viure la vida com m’agrada. Però ni així, tot i obrir el ventall m’he trobat
que al cap de pocs dies la meva fama em passa factura. Alguna cosa hauré de
fer.
Avui m’he adonat d’un fet estrany però molt evident que
he decidit investigar a fons. Després de passar la nit amb una recent
presentada amiga, he decidit seguir-la a veure què feia i on anava. No ha fet
res d’estrany, només ha baixat de casa i caminat fins al cotxe, però just abans
de pujar-hi, he vist el que em temia. La meva gata ha fet un salt sobre el
sostre del cotxe i he vist com parlava amb la meva companya. Amb cara estranya
ha anat assentint al que suposadament li deia la gata, fins que al final he
vist com escopia al terra, abans de ficar-se dins el cotxe i marxar xerricant
rodes.
He de parlar amb la meva gata, haurà de recitar el meu
relat a partir d’ara o el pinso tant bo que es cruspeix s’ha acabat. O això o
que torni a caçar ratolins.
Participació 109 a Vullescriure
