La pel·lícula

De bon matí encara entre llençols la fisiologia humana li va mostrar el despertar de la força, aprofitant el moment, despertà a la seva companya. En una lluita on tot és plàcid,  en poca estona varen arribar a un altre galàxia.

Encara estava entre nebuloses, refent-se del viatge, que ella ja li demanava que anessin a per l’R2D2. Estaven enganxats a la saga, l’espasa làser sense treva.

Molt bona entrada.......d'any. 

Quanta ferralla

Aquests dies qui més qui menys es veu abocat a la compra d’alguna mena d’estri que promet molt, però que en realitat, és una cosa feta amb els mínims costos possibles.

Quan et veus en la cua de reclamacions de cal MediaTonto i veus la quantitat d’objectes que es tornen, per no funcionar correctament, és quan dius, què coi estem fotent?

No troben gens estrany que no funcioni, de fet crec que ho veuen com una cosa normal dins els paràmetres de venda. Que en voldrà un altre? Cap problema torni a dins i agafi més merda, sembla que et diuen.

Un cop a dins i davant d’un palet de portàtils, faig una pregunta que em contesten amb gigabytes i no amb gigahertzs que és el que pregunto. Venedors que no hi entenen res, tant aviat venen aspiradores com ordinadors, tant li fot, s’ha de fer caixa. Al final en trobo un de bo i sincer....em diu: d’aquest piló no agafis res, tots són una merda, en tot cas agafa allò d’allà...amb cara de pomes agres.

Ferralla per les festes? No, sempre és ferralla pura, cada cop més fireta i sospito, que tot el que es retorna o molta part, va directa al desguàs, no val la pena perdre-hi ni una hora. 

Ah...i una cosa, comprar el més car tampoc soluciona gaire res, ferralla amb més prestacions. I vagis on vagis, trobes el mateix, des d'un assecador de cabell a un ordinador, passant per qualsevol objecte que ens proposin comprar.

Fum,fum i més fum

Ja li deien sempre, que no fes cas de tot el que deien que podria obtenir, segons deien la gent de carrer. Ell tossut de mena es resistia a creure, fins i tot es creia el que sortia de la seva boca, s’escoltava atentament i veia la llum. La llum i totes les seves avantatges. 

Però aquell diumenge vespre, encantat davant la televisió va veure clar que tot s’havia convertit en fum. S’havia fet clar i encara perdurava aquell maleït fum que no li deixava veure cap dels escons als que havia aspirat. Però fent honor a la seva tossuderia, continuava buscant.

Proposta del mes de desembre a Relats Conjunts.....ja ho heu fet vosaltres ?

Boira

De bon matí el dia  presentava molt emboirat, res no es veia prou clar. Tanta boira, que no s’adonà  al sortir al carrer, que aquella casa on havia passat tant bona nit, no era ni la seva. 

Ell tan sols recordava blondes.

Una marató

Potser cap any com aquest he participat tant activament en la marató de tv3, fins al punt de fer una autèntica marató d’hores dedicades en organització, muntatges, recollir...tornar a preparar, per fer que com cada any siguem molt solidaris. I considero que encara no he estat dels que més hores hi ha dedicat, però tots hem donat al màxim.

No serà massa ètic fer barbacoes de quatre hores per fer caixa, ho sé, però cal fer moure a la gent per incentivar a que ho passi bé i deixi diners per una bona causa. Que cada any ho és.

La solidaritat no és només deixar una quantitat i sentir-se descansat amb la causa. Solidaritat es aixecar-se, matinar en dies estius, per ser allà, fer pinya i gaudir d’un grup de gent que no es cansa de treballar perquè creu en el que fa. 

Ho hem fet, ho tornarem a fer perquè ens agrada, i si pot ser volem tornar a ser el poble més solidari per càpita de Catalunya.  Llambilles, amb la marató de tv3.

Els formatgets

Malauradament aquests dies ens afartarem de formatgets, servits en safata rodona, amb una gran varietat de colors i perquè no de gustos.

Seria bo que almenys algun dels que ens serveixen sigui del nostre gust i a ser possible que fos el tall gros.

Dins la safata hi ha d’aquell tipus florit i ranci que molta gent encara pren. A alguns ja no els hi agrada i volen tastar un altre varietat que barregen algunes llets intentant amagar el tuf a ranci, però que no s’enganyin que tard o d’hora sortirà el regust.

Aquell que s’ha depurat deixant de banda un tipus de llet massa arcaica, sembla que té molts adeptes i sense ser majoria a la safata si que pot omplir-ne un bon tros.

Podem trobar aquell de poca qualitat, però que amb tanta propaganda enganya a molta gent amb la promesa de repartir formatge a dojo, a parts iguales, comprant poca llet.

També aquell que amb pujades i baixades molt fortes sempre s’ha mantingut ferm en el que vol i que altres formatges hi combinen, encara que forçats, per ser tall gros.

El de cobertura vermella tampoc hi falta, però són molts els que es queixen de que el seu interior ha canviat massa en els últims temps i no té un clar gust determinat.

I aquell tall petit, minúscul que també vol estar a la safata i que la majoria es pregunta: això qui coi s’ho menja? Però persisteix tant que el gust a ranci i el color fa pensar en barreja de molt mal empassar.

El tros nou, que molta gent no ha tastat massa però que s’insinua diferent, amb un tall per no desmerèixer i que amb la seva ajuda pot ajudar a consolidar altres formatges com a líders. Val a dir que hi ha moltes veus que diuen estar fet amb mala llet.....

La safata està servida per uns dies, l’avantatge que té és que depèn de com es vulgui veure, només cal canviar de marca de diari. 

Però el que més espero, és que no em tornin a fer menjar el ranci quatre anys més o com a mínim que tinguem la llibertat de guardar-nos la llet per fer-nos el nostre propi formatge.

Això si que cal comprar-ho

L’enginy de la gent és un motiu que et pot fer decidir a comprar un producte, ara que estem en ple temps, i que compleix les tres b de bo, bonic i barat.

Jo en el tast ja el vaig trobar engrescador, tota la meva destresa de somalier la dedico a classificar-los  acuradament en dos apartats. Els que m’agraden i els que no.

Aquest, del primer grup, el vaig trobar molt adient ara que venen festes i celebracions maratonianes.

En primer lloc per el gust, segona per el disseny i tercera perquè el trobo ideal per quan una sobretaula s’allarga massa. Tu treus aquest vi i la taula et queda neta amb un moment, sempre queda més bé que allò de dir: anem a dormir que aquesta gent volen marxar..... 

Feu-me cas i si no trobeu moment de treure-la, sempre podeu brindar per aquests polítics tant bons que tenim.

Black Friday

Tal com remat de xais esperonats per l’olor d’userda fresca corren cap a un centre comercial amb la promesa de trobar ofertes temptadores per a butxaques escurades.

De veritat que a aquestes alçades encara ens deixem portar per aquest consumisme tant cruel amb nosaltres?

Com és que si es diu Black Friday......dura fins el dissabte? I en alguns establiments ho anuncien per tota la setmana.

No veu la gent que després d’això vindrà la campanya pre nadalenca, acompanyada seguidament de les ofertes de Nadal, anunciades just abans de les rebaixes anticipades i rematant-ho tot amb les rebaixes i les liquidacions totals. Sempre estem d’oferta en aquest país o què?

Estem malalts del gastar o podem passar tranquil·lament per davant d’un centre sense que ens piqui la curiositat? i anar a fer un cafè que amb poc més d’un euro ho tindrem pagat. 

Jo ho tinc clar, compro el que necessito i vull intentar cada cop més passar de tot aquest muntatge comercial que intenta escurar-nos les butxaques. 

Vincles

No podem saber el perquè de totes les coses i menys dels sentiments. Ara que més que mai la república ens és o sembla ser més propera que mai m’ha despertat a escriure el vincle que tinc amb aquesta imatge.

Jo no el vaig conèixer, cap record apart d’alguna foto malmesa em pot recordar res del meu avi que alguna bala, metralla o ves a saber què, el va esborrar d’aquest món defensant una república que no va arribar a ser.

Les seves últimes lletres varen arribar de Gandesa pocs dies abans de les crues batalles de la Serra de Cavalls. Segurament les seves restes encara mal descansen en aquella zona, per culpa d’un govern que no acaba de deixar fer el que caldria.

Cada vegada que passo per davant d’aquest edifici construït al 1919 no puc deixar de pensar que almenys aquesta imatge l’hem compartit, que tots dos l’hem vist, encara que en diferents circumstàncies.

Conservo com a memòria un mapa de Girona fet a pols, de quan ell era estudiant, amb data  de 1922 i signat com a Joan Gasull i com no, amb una estelada que sempre li fa costat.

Vincles, que a la pràctica sabem que no serveixen, però que en el fons, veneren qui va defensar el que encara ara volem ser. Lliures.

Impresionar (Relats conjunts)

El pla per mi era bo, un cop l’he pogut convèncer de que pugés amb mi a veure aquesta meravellosa vista, la cosa havia de ser més senzilla i acabaria caient als meus braços. Un cop caiguda jo ja faria la resta. 

Però la cosa no ha anat bé, quan jo l’hi he dit allò tant típic de tot el que veus és meu.....ella aixecant-se la faldilla  m’ha dit, doncs tot això és i serà meu.

Aportació del mes de novembre a Relats conjunts

And the winner is.....

Doncs ja tenim resultat del sorteig  del concurs. Com podeu veure ha anat a parar a les mans de la Núria Pujolàs del Blog Miramelsmots.

Si algú està decebut amb el resultat....podem organitzar un altre concurs......

Gràcies a tots per participar. 

Repartiment de la sort

Coincidint avui amb la publicació de l’últim relat de tots els presentats, publico el repartiment de números per el sorteig del proper divendres dia tretze i que coincideixin amb les dues últimes xifres del sorteig de l’once.

Veureu que en el full de repartiment els últims participants d’un sol relat tenen un número menys. Al no trobar manera matemàtica de fer-ho he repartit tres números a cada un dels que han publicat els dos relats i els números que han sobrat els he donat als qui han participat primer dels que només en tenen un.

Podeu revisar el repartiment i si veieu alguna anomalia o altre manera de fer-ho, m’ho feu saber o ho porteu directament al Constitucional.......

Ara  només queda desitjar que tingueu molta sort en el proper divendres tretze. Enviaré un correu al afortunat o afortunada per saber com prefereix que li faci arribar el regal. 

Sort i un cop més, gràcies moltes.

Tècnic en provar-ho

Ja és molt ser tècnic en alguna cosa i ser-ho vol dir ser bo en el que fas, provar-ho. El resultats ja són un altre tema però la part optimista et diu que almenys un aprèn a fer i desfer on el gran èxit és no emprenyar-s’hi.

Adolescents, smartphones i pantalles trencades va tot en el mateix paquet en una gran majoria. Fer-los arreglar sense cap garantia, val una pasta que supera el setanta per cent del preu del mòbil.

Si ets un tècnic en provar-ho t’has de posar a exercir quan veus que una pantalla la pots comprar per ments de vint euros a la gran botiga virtual.

De moment en van dos, el primer al desmuntar es va trencar lcd que va obligar a invertir-hi quinze eurets més i que a hores d’ara està funcionant.

El segon que el tècnic ja era veterà...el vaig desmuntar abans de demanar les peces i amb l’experiència obtinguda vaig desmuntar-lo sense problemes. Un cop arribada la pantalla en el procés de muntatge es trenca un connector microscòpic (dos mil·límetres quadrats) i fa impossible la reparació. Però ara sóc més tècnic que abans.

Quina quantitat de diners que paguem per aquestes merdes d’aparells. Si ja ho veiem quan els comprem, quan les tens desballestades entre mans, encara ho veus més clar. 

Amb un cinquanta per cent d’èxit, cal demanar la dimissió o puc continuar amb el càrrec?  

Concurs tancat

Nens i nenes...això s’ha acabat. Ja no podeu enviar més seixanta-nous al concurs, tot i que els podeu anar practicant tot el que calgui que ha estat i serà una feina ben distreta.

Per fer una mica de resum de comptes ara ja puc dir que hem arribat a setanta-sis relats de trenta-sis participants diferents.

Una participació molt més alta de la que realment esperava m’ha fet posar molt content. He conegut gent nova i he vist com alguns que ja no teclejaven per aquest indret ho han tornat a fer. Temia abans de proposar el concurs una molt baixa participació, però no ha estat així.

Només us puc donar les gràcies a tots per aquesta brillant participació, heu demostrat enginy, humor  i creativitat.

Espero que ho hagueu passat tant bé com jo. Continuaran sortint relats publicats fins el dia vuit.   

Només queda desitjar-vos sort en el sorteig del proper dia tretze, tant de bo estes al meu abast poder repartir trenta-sis regals. 

D’aquí uns dies penjaré el repartiment de números.

Ja queda poc

Això s’acaba mainada, queden molt pocs dies per enviar relats però molt de temps per practicar-los, no patiu.

Ara i aquí, un mateix esperonat per els vostres relats, afegeixo una aportació, perquè tinc ganes i si m’ho permeteu, vull tenir l’honor d’estar entre tots vosaltres una vegada més.

On és?

La vetllada havia estat perfecte, sopar, espelmes, somriures i anècdotes omplien el desig.

Estirats al sofà, sense llums, va començar el joc de tocar, despullar i gemegar. A ell ja li havien llevat tota la roba.

Ella conservava tot el  vestit,  ell no deixava de repassar-li l’esquena. Fins que va obrir desesperat el llum....preguntant:

-On coi és la cremallera?

-De Venus a les llunes de Júpiter 

-Ho trobaré, crec.

Ara no és el moment

-Eh que venen les noies!!!

-Que fem? Ens vestim?

-No...quan estiguin aquí ens girem tots tres de cop i a veure que diuen.

-Si home, jo passo, que fa estona que tinc molta fred.

Aportació  a relats conjunts d'octubre 

Aviso, us queden dotze dies

Doncs sí, queden dotze dies per tancar el concurs pràctic de seixanta-nou....paraules.  Les coses estan bé,  però hem d’acabar de captar aquella aportació que encara no ha arribat, als indecisos i potser la participació forana del país. Cal captar fins l’últim relat i aconseguir una participació massiva.

Jo ja tinc la feina feta, us poso foto del regal que algú amb sort s’emportarà  i algú amb més sort encara, el compartirà.

Ja quasi ho tenim, només ens cal un últim esforç, ara és l’hora, voteu participeu i que hi hagi molta sort en el recompte sorteig.

Gràcies per endavant, us esteu portant com campions

ja el podeu veure....ara falta saber qui el tocarà

Judici

Dies enrere parlava de confiança, cosa que últimament ens falla per culpa dels esdeveniments. Si aquesta ens falla per moltes de les coses que ens envolten, perquè no ho ha de fer també quan algú pren cadira en el banc dels acusats. Per sort no és el meu cas.

Bàsicament una persona és jutjada segons les lleis del país, escrites i numerades per no haver-hi confusió. Però la majoria de les vegades qui les interpreta és un conjunt molt reduït de persones i qui realment decideix recau en una sola.

Com podem confiar? Si no sabem si aquesta persona pot estar manipulada, o no del tot imparcial per haver estat víctima del que ha de jutjar, o està en un mal moment personal a la seva vida privada? No ho podem saber.

Aleshores, la justícia no deixa de ser un factor humà que ni de bon tros es pot considerar una ciència exacte. Aquesta inexactitud crida a la desconfiança i a sentir-nos desprotegits o atemorits davant d’una justícia que no és justa. 

Tant de bo no la necessitem mai, estem del costat que estem.

Tots amb Companys i amb els de 75 anys després

La confiança fa fàstic

M’agrada saber quan me la claven, més que tot per si tinc interès en bellugar-me, quedar-me quiet o senzillament fugir.

Últimament han sortit tants de draps bruts, que un ja no sap en què i qui pot confiar. Des dels banquers que ens estafen, les companyies de serveis que necessiten dos folis per les dues cares cada mes per presentar-te la seva factura, els cotxes que són més intel·ligents per enganyar que per deixar de contaminar i un munt de coses que podria afegir, et porta a pensar en què pots confiar realment.

En la lluita per el diner fàcil, tot està permès. El joc del gat i la rata, tu exigeixes per qui, jo t’enganyo per allà.

Confiem en els aliments? El xampú de la dutxa quina substància pot portar? Els condons aguantaran les empentes? Els airbags estan realment carregats? És veritat el que ens diu el nostre gestor? El meu advocat no estarà embolicat amb la fiscal?......... 

Tot és motiu de dubte, ho comprovem? o tanquem els ulls? 

Loteria

Havien dit que en aquell poble normalment tocava. La gent hi anava expressament a comprar números per provar sort.

De cap manera  trobava  cap lloc on  comprar-los, al ser mascle, li va costar molt preguntar-ho, però al final ho va fer.

-Escolta’m guapa, saps on puc comprar algun número?

-Si, però si tu fas de 6 jo seré el 9. Segur que et tocarà.

-Reintegraments?

-I premi doble. 

-Compro.

Un 69 per recordar-vos que això no s'ha acabat, falta un mes més de creativitat, trapelleries i somriures abans de que algú s'emporti el premi. 

Podeu veure tots els que han arribat a la barra lateral. Apa bona imaginació i bons relats...que algú amb sort els podrà practicar fora de casa seva.....

Gràcies per ser-hi!!!!!

Viatjant (Relats Conjunts)

La feina em portava a viatjar molt, era jove sense lligams i em guanyava bé la vida. Tot plegat donava pas a allò d’un amor a cada port. Tant li fot on anés a parar que cada nit tenia algun lloc on dormir calent....i ben abrigat de petons.

Sempre hi ha qui és persuasiu i té maneres de deixar missatges subliminals,  perquè et recordis de que hi ha coses que són serioses. Un bon dia al matí, em vaig trobar aquest escrit en plena façana de la nova casa. Feia massa temps que no m’acostava a Catalunya, hauria de fer-hi cap.

No vaig entendre el sentit de la creu que m’havien dibuixat, fins que vaig tocar el timbre i varen començar a ploure tot tipus d’objectes, acompanyats d’una poc dolça melodia de crits. 

La façana la faré neta...la meva imatge no serà tant fàcil. 

La meva aportació a Relats conjunts de Setembre, ho proveu?

Algú els pot avisar?

Tant de polític, tant d’economista, tanta borsa, tanta xarrameca, tants de pressuposts i tanta tertúlia per no res. Algú podria avisar a tota aquesta gent que fins que no assumeixin els diners reals que té cada país, no sortirem endavant?. Han creat entre tots tal bombolla de diners ficticis, que quan parlem de tants milions, solen ser d’interessos que mai s’arribaran a pagar.

No trobo lògic que els països estiguin endeutats fins les celles i al mateix temps siguin creditors d’altres. Del què realment estem parlant és de la resta, entre el deute que tenim i els diners que hem deixat, però si obrim el calaix no tenim ni cinc.

Ens vàrem haver d’empassar que això era culpa nostre per especular amb els diners quan ells no han deixat de fer-ho ni en la més crua crisi. 

Si us plau, que algú em digui....no hi entens ben res, almenys dormiré millor, perquè és ben cert, que jo des de la meva incultura, ho veig així de clar.

Em direu vago...potser

Com que el temps avui en dia és un arma que ens apunta a tots, ens vàrem empescar un sopar a casa per fer una presentació d’un llibre. En directe tota l’escriptora per la meva família, més real i més proper no pot ser.

L’experiència va ser extraordinària, amb una horeta havíem sopat, però ens varen caldre cinc hores de sobretaula per compartir anècdotes, experiències intercanvi de llibres i tot el que ens va passar pel cap. El tic tac no para i vàrem aixecar la sessió.

                           Núria, ets inacabable, gràcies per acceptar, sé que tornaràs.

Ja ho sabeu doncs, a partir d’ara accepto presentacions de llibres a casa. No és per comoditat, és una experiència com poques. Proveu-ho, si no em creieu.

La rutina...../69

Aquests maleïts cotxes de dues portes, els carrega el diable. Va acomodar aquella senyora gran al costat del volant, on habitualment seia altre persona, que ara ocupava el seient posterior.

Una hora de conducció al capvespre, va fer aparèixer  la rutina  de posar una mà damunt la seva cuixa. 

Ara no sé de què es va adonar primer, si de l’errada o de com agafaven distància els genolls d’ella.

Mira...entre tots m'heu fet agafar gana.... Aquest, fora de concurs evidentment.

No us talleu

Sabem que no tothom té el mateix ritme, hi ha gent que en fa prou amb un i n’hi ha que cada vegada que li ve de gust ho faria.

Jo sóc dels que pensa que el millor de tot és fer-ho quan se’n té ganes, i més si te’n donen la possibilitat. Feu-ho per vosaltres i per mi, si us poseu tontos no dubteu en enviar-me els seixanta-nous que vulgueu. Jo us explico com.

He vist gent que ja m’ha enviat més de dos relats pel concurs, i gent que té ganes de més. Per apagar tots els desitjos, podeu enviar els que vulgueu que jo els penjaré junt amb els altres i a l’hora de la repartició justa dels números faré el que ja tenia pensat fer.

El repartiment de números només tindrà en compte els que hagin enviat un relat o dos, que són les normes de concurs. D’aquesta manera dono la llibertat de que podeu enviar els que vulgueu, si us ve la inspiració, sense haver de preocupar-vos per les normes.

Tindrà els mateixos números el qui hagi enviat dos que el que hagi enviat més, els únics que estaran amb desavantatge numèrica seran els que només en tinguin un. 

Ja veieu doncs, que fer-ho només té beneficis......practiqueu-ho, proveu-ho, envieu-ho i ho veureu 

Diada

Diada estranya, hi poso tota la il·lusió en fer el camí que crec possible i més que tot viable, faré la motxilla, entrepans, aigua, senyera, punter i el que faci falta. Aixecarem la veu, cridarem  i clamarem independència.

En plena festa, un tros de mi estarà trist perquè just farà un any, als voltants de les 17 hores estava en un fred hospital veient els últims alés de la meva mare. Moments que fan mal, moments per ser valent, per recordar i per cridar més fort que mai per aconseguir el que ella i molts més, no podran veure mai. 

Per nosaltres, per els que no hi són i per els que vindran, cridem ben fort per callar les veus que no volen donar-nos el que és nostre i que fa tants anys que ens varen prendre. 

Concurs de 69

Ara que les temperatures de l’estiu han fet rebrotar alguns seixanta nous, de manera escrita, i davant la pregunta d’algú interessant-se per la seva dificultat, m’he proposat de demostrar que no és gens difícil. Com? Incitant, ordenant i motivant.

Incitar és fàcil, potser el difícil és que la gent segueixi, però per provar tampoc es perd tant. Proposo que  fins a finals d’octubre qui vulgui participar pot enviar-me un correu amb un word, amb un o dos micro contes de seixanta nou paraules.  El tema tot i que el sabeu i agrairia la temàtica, us el deixo lliure sempre que sigui un relat.

Ordenar no és més que feina de rebre, revisar i publicar-los al meu bloc per tal de que estiguin tots unificats a un mateix lloc i que tothom pugui llegir o inspirar-se. També el podeu penjar al vostre i fer-ne publicitat.

Motivar és potser el més difícil, per això tirarem la casa per la finestra. El guanyador/a del concurs rebrà a casa seva, o al lloc indicat, un regal que consisteix en una nit d’hotel amb esmorzar per a dues persones, per tal de continuar practicant els 69, o el que s’escaigui. Cal aclarir que, gràcies a unes meravelloses capses, es pot triar entre molts llocs, amb un ampli ventall de dates o altres experiències.

Normes: Les paraules del títol del relat no es compten. Es donaran com a bons els relats que l’eina de word comptabilitzi com a 69. Si algun no compleix avisaré al propietari perquè l’ajusti i me’l torni enviar. Feu servir la vostre imaginació més trapella...  Pot participar tota persona que en tingui ganes. S’enviaran els relats a garbí.24@gmail.com junts o per separat, amb el vostre nom o nick i adreça de correu electrònic. 

El sorteig es farà assignant números a cada relat i s’emportarà el premi el que coincideixi amb els dos últims números  cupó de l’ONCE del divendres 13 de Novembre. Podeu enviar relats fins al 31 d’Octubre.

Què, us animeu a fer un 69?... i dos? Va que sé que podeu.....jo entre mig també aniré publicant  algun,  que òbviament no entrarà a concurs, per anar fent boca.

I sí, vàrem quedar.

Vàrem quedar, no hi érem tots, però si una bona colla. Per mi almenys, va ser una molt bona experiència. Posar cara i abraçar a gent que fa anys que coneixes virtualment, fa goig.

Les presses fan que sempre falti temps, el col·loqui de després amb les copes a la mà, es va fer curt, tinc la sensació de que va faltar temps per xerrar i conèixer encara més de cada un, persones que se’m varen escapar, algunes que no vaig veure o reconèixer i d’altres que hagués dedicat més temps.

La solució és ben fàcil, fer-ne més i alimentar una mica aquest grup de gent que sobrevivim a les virtualitats més immediates d’altres xarxes. 

Gràcies a tots per ser-hi, em vàreu fer sentir molt bé, com a còmplice d’una gran família que ens agrada ajuntar lletres i a nosaltres mateixos en persona. 

Quedem?

Quedar sempre és o pot ser una excusa per fer altres coses. Podem per exemple posar cara a la gent, podem fer una estreta de mans, abraçar o petonejar a qui durant molt de temps hem conegut virtualment, i que pel seu tarannà podem imaginar com és a la realitat. La virtualitat està molt bé, però on hi hagi contacte visual i físic no té punt de comparació.

Sembla ser que aquesta vegada els astres s’han alineat i si no surt res d’última hora....podré quedar, per fer aquestes coses i altres.

Que on quedem? Coi com fa molta gent....quedem al Zurich, aquest dijous dia 3 a les set de la tarda i aprofitem per presentar el llibre, el nostre llibre i de passada posar cara i donar gràcies a aquelles mans, caps i cors que ho han fet possible. 

Per si coincidim i hi ha ganes....miraré de portar l’eina ben a punt i carregada, per si s’escau dedicar i signar algun exemplar, jo agraït també m’agradarà que m’ho feu....lo de signar.

Quedem o què?

En mal moment.../69

Tenir aquell ferm desig de foc, que tan sols la distància separa, i la necessitat d’apagar-lo amb un contrafoc. M’imagino escanejant el meu cos sencer, per entrar a la teva vida per correu electrònic. Sentir com agulles de tinta taquen els meus píxels, formant la meva imatge. Les teves mans, estirant el paper. Tinc mig cos a les teves mans, seré teu aviat. 

Error fatal: canviï cartutx de tinta. 

Amnèsia (Relats conjunts)

-Diagnòstic?

-Traumatisme lleu, amb senyals d’amnèsia que haurien de desaparèixer en unes hores o dies.

-Sabem qui és i de què es tracte?

-Segons la seva ex xicota, diu que després de repetides vegades d’enganyar-la amb altres, va voler fer-se perdonar cantant sota el seu balcó vestit de trobador.

-Ah si? I quina va ser la reacció?

-Ella diu que la música va fer caure els testos.

-I ell ha dit alguna cosa?

-No recorda res, només quan es despertava no deixava de repetir: no.... les jardineres no!!! 

-Bé, investiga quin tipus de música tocava i ja pots deixar en llibertat la pobre noia. Per cert, que et deixi un número de telèfon....la vull tenir localitzada.

Proposta a Relats Conjunts de la Carme

Qui me la bufa?

Quan fa tants anys, que has de buscar a les teves primeres entrades, per saber quan és el teu aniversari de blog, t’adones que potser la memòria no ajuda, les neurones es tornen vagues o que realment fa temps.

Tots els aniversaris tenen pastís i espelmes, no cal posar un pastís que llueixi molt però que no ens podem menjar. Però si que puc posar-hi set espelmes, que aquestes llueixen sempre.

Hi puc posar la d’aprendre, la de l’amistat, la de la picaresca, l’eròtica, la de compartir, la de la companyia i finalment hi clavo la continuïtat.

Totes i cadascuna les tinc, les vull mantenir en el meu cap i tornar-la  a clavar l’any que ve, si d’espelmes parlem. 

Pastis no en menjareu, però si me la voleu bufar, us deixo escollir les que vulgueu, i bufeu, que jo estaré al peu del canó i us aniré encenent.....les espelmes.

Perícia

Va ser castigada per la seva mala llengua, inexperta i jove, sense sortir de casa en tota una setmana i que ningú la podés visitar tampoc. 

Les hormones varen encendre l’enginy. Amb l’ajuda de la virtualitat, convidà als seus amics més propers, arran de la tanca del seu jardí. Ella des del gronxador  i amb la minifaldilla, els feia conversa, per aplanar el camí quan el càstig fos alçat.

A que no sabeu quantes paraules té? 

Miss

Jo no he fet res, només he estat espectador agraït d’una errada que m’ha deixat una imatge refrescant al cap. 

Es veu que la noia, no tenia aigua en el neteja vidres del cotxe, aleshores ho soluciona  engegant a tota màquina les gomes, i amb una ampolla des del costat del vehicle, deixar anar aigua en abundància al vidre. Conseqüència? Miss camiseta mullada a primera hora del matí, sort que el caloret i el bon humor, han deixat somriures còmplices a peu de carrer.

Inexpert?

La cara de bon noi i les seves poques aventures conegudes, feien que de la seva boca la credibilitat fos molt alta. 

Un bon dia però, quan varen entrar en contacte físic per primera vegada, la fogositat li va fer perdre part de la seva credibilitat. Amb una habilitat natural va descordar-li els sostenidors  i a primer cop d’ull, amb total seguretat clavà la talla: oh!!!, una cent B.

Per refrescar l'estiu, un altre 69.... vagi de gust

Treball idoni

Pispar, robar o delinquir sempre havien estat a la seva ment, com a cosa d’allò més llaminera i no es podia treure del cap com dedicar-s’hi plenament.

La seva màxima por, sempre havia estat la presó, no suportava les coses que s’explicaven d’allà dins i no es plantejava mai l’opció d’entrar-hi. 

Per fi trobà la manera de poder dedicar-se plenament al que més l’hi agradava.  Amb la màxima impunitat sota el braç, s’afilià a la dreta governant. 

Aprimament

Després de dos mesos de tractament amb les pastilles per aprimar-se, l’home no aconseguia resultats. L’ansietat no defallia, tot el contrari, era desmesurada. Els evidents efectes secundaris el  varen fer indagar, fins a descobrir un error d’etiquetatge que almenys el tranquil·litzà. 

Aquell envasat i etiquetat corresponia clarament a unes vigoroses pastilles blaves, que al final i sense perdre pes, el varen mantenir més en forma i content que mai.

Potser el temps, l’enyorança o perquè m’agrada....he tornat a fer un 69, paraules.

La revolució de les màquines

En el moment que estem, les màquines són capaces de fer moltes coses i  han de servir per fer la nostre vida una mica més còmode.

Però es veu que qui les programa des de dins de vegades no hi posa el que ha de posar, potser per preu o potser per tocar allò que no sona.

Parlo amb l’experiència de les últimes vacances, en que m’he trobat masses vegades davant d’un aparell que només té boca per acceptar targetes de crèdit i que no li dóna la gana de parlar un llenguatge entenedor per tothom.  No demano que hi hagi la opció de tots els idiomes i dialectes del món, però almenys la llengua més parlada mundialment si. I no parlo del Espanyol.

Sabeu lo difícil que pot arribar a ser i, la poca gràcia que fa quan la tens dins (la targeta), de posar gasolina amb Noruec o pagar un parquímetre amb Suec? Doncs això, que la tens dins i no saps quines conseqüències pot arribar a tenir haver-l’hi ficat, si no entens el que et diuen.

Si bé en alguns llocs dóna la opció de posar-lo en anglès, quan estàs quasi al final et pot donar a triar tres opcions amb el seu idioma. Aleshores comences a prémer botons sense senyal de que caiguin gotes per la punta de la mànega, amb la conseqüent cara d’incomprensió. Perquè un és de tarannà serè, que si no et donen ganes de xuclar-la i tot. 

Crec sincerament que en ple segle vint-i-un, això hauria d’estar solucionat i, només espero que poca gent em veiés parlar tant seriosament amb un parquímetre Suec.

Si algú s'atreveix amb l'escrit Noruec, no dubti ni un moment en deixar-ne la traducció

Dret a decidir

-Noies, ja sé  que jo parlo en minoria, però coi, portem dues hores caminant i encara no us heu decidit on posar la tovallola per la platja i on plantar les tendes de campanya per passar la nit. Ja sé que us vaig dir que acataria les vostres decisions però això ja passa de mida.

-Va no et queixis que si et portes bé potser al vespre encara et menges alguna cosa, que de tres alguna pot tenir ganes de festa.......o les tres!!!

-Si ja, però si tenim en compte que heu rodolat un parell de cops duna avall i que aquí no tenim dutxes.....el que em pugui arribar a menjar,  estarà ple de sorra.

-Doncs tu mateix, decideix entre passar gana o.....espolsar la sorra.

Aportació als relats conjunts estiuencs de la Carme

Hem

Hem volat per marxar i deixar enrrere la rutina diària, encara que sigui per uns dies

Hem creuat el cercle polar àrtic en busca de temperatures més sociables amb nosaltres

                              Hem dormit en llocs on reina la pau i la tranquil·litat          
                         

                                Hem fet molts kilòmetres per no deixar cap racó sense visitar 

Hem fet el nostre cim particular en arribar al cap nord i complir el somni

Hem construït castells com si cada pedra fos la felicitat diària 

Hem pujat molt amunt per veure la grandesa del nostre món 

 

Hem navegat per l'oceà àrtic cercant horitzons on baixar a deixar  coses que no ens cal carregar i buidar la nostre ment

Hem saltat i pujat a llocs on pots deixar anar un crit que ens alliberi de l'adrenalina continguda

          Hem agafat amb la punta dels dits un sol que tossudament no es vol pondre mai

                               
                            Hem vist llocs fantàstics com si fossin de conte de fades

Hem sobreviscut als preus noruecs amb improvisació, però amb bones vistes  

 Hem trepitjat platges paradisíaques on les ganes de bany se't passen quan poses el primer dit a l'aigua

                           Hem fet país, plantant un pal a la platja on alçar la nostre senyera

I hem tornat, amb les piles carregades i les ganes de seguir endavant, lluitant cada dia perquè això torni a ser possible tant aviat com es pugui.

Impuls irrefrenable

Feia massa temps que l’home no gaudia d’allò que tant li agradava, ara estava en aquells moments de màxima gana, necessitava fer-ho, estava ple i necessitava aquell buidat que el fes sentir altre vegada com a ell l’hi agradava.

Per això que, a la primera ocasió, quan la va tenir al davant i amb un impuls decidit va obrir-li la cremallera fins al límit, fent que s’obrís al màxim per rebre tot el que ell volia i tant desitjava posar-hi. 

Quan va acabar, amb molta suavitat li cordà la cremallera i la maleta va quedar a punt per marxar de vacances. Amb el passaport a la butxaca, l’agafà de les manetes per anar junts cap a l’aeroport. 

Compte premium

Li varen assegurar que amb un compte "premium" li garantirien sempre el millors preus i un enviament ràpid. Però mai va poder comprovar si el servei era bo, perquè l’amor que ell buscava no estava entre els milions de productes. 

Per fi s’adonà que a internet no hi és tot, baixà la tapa del portàtil i sortí a respirar món, que feia una agradable olor, a oportunitats properes. 

Hem de deixar-ho

-Em sap greu, però hem de deixar de veure’ns.

-Que t’ha passat? t’has cansat de veure’m, no sóc prou maca o potser has conegut alguna que visqui en un temple amb més glamur?

-No, no, res d’això, ets la més maca que conec, m’encanta com ets, sé que mai més podré sortir amb una princesa i que em costarà molt deixar de pensar amb tu.

-Doncs no ho entenc, els meus pares han donat el vist i plau, pots venir a viure aquí un cop ens haguem casat , tot és perfecte.

-Mira, ja n’hem parlat altres vegades,  tu vols viure en aquest meravellós temple, si o si. Però has de pensar amb mi que cada dia haig d’anar a la feina i que només tinc una hora per dinar.

-No sé quin problema hi veus, si treballes aquí al costat mateix.

-Les putes escales, el problema són les putes escales que em deixen baldat cada cop que et vinc a veure, i si em trasllado aquí encara serà pitjor, almenys tres vegades al dia. I si estic acabat de casar, quan penso en tres al dia, no són precisament escales en el que penso.

-Doncs així què? 

-Tu tries, casada en planta baixa o soltera a l’àtic.

Aportació a Relats Conjunts de Juny.......

I no era un mentider

A les seves festes i sopars sempre fanfarronejava que ell era molt bo al llit i que no hi tenia problemes. Ella de tant sentir-lo, un dia va decidir de comprovar per ella mateixa tal virtut, tantes vegades escoltada de la seva boca.

Entre rialles, va comentar a la seva amiga que l’endemà a l’hora del cafè li explicaria com havia anat, per si ella volia provar...si tant bo era, potser valia la pena. 

Mai havien arribat tant aviat a la cafeteria, l’amiga tenia la cara d’interrogant, i ella no va fer esperar la resposta: nena, té tota la raó és un crack al llit, temps de jo anar a rentar-me les dents, ell ja dormia i no s’ha despertat en tota la nit. 

Curt, però cert

La vida està plena de llocs per seure, però és complicat trobar el temps per poder-ho fer realitat. 

Amb presses

L’home que entrà barroerament al  banys públics amb l’eina a la mà per esgarrapar temps, es trobà amb la minsa equivocació d’entrar al de senyores.

Passat el primer ensurt i reconduint la situació al lloc que li tocava, somrigué per la situació viscuda traient-l’hi gravetat.

Però el que no s’ha pogut treure del cap, passats els dies, són les cinc cares de les dones que el varen increpar, amb l’eina a la mà. 

Cinc cares: espant, admiració, fàstic, desig i pena. Però ell, nítidament, només en recordava dues. El cervell humà és infinit....per segons què.

I ara què?

Ella es sentí molt afalagada amb la xiulada que diversos homes enfilats dalt d’una obra, li dedicaren

fins perdre-la de vista. Potser era una mica molest, però en el fons la seva autoestima va pujar fins a perdre les seves pors, es sentia contenta.

Però de sobte li vingué al cap, amb tot el que s’havia parlat els últims dies, ara no sabia si aquells pobres homes que li havien fet pujar l’autoestima, podien ser portats al comitè antiviolència. Per el que havia escoltat, volien que fos delicte  xiular. 

Amb les ganes que li havien quedat de tornar a passar per aquell carrer i ara no sabia si fer-ho.

Farà calor

Sabem per el que pinta el calendari que en les propers mesos farà calor. Oi que tots ho sabem? Doncs no entenc encara com ha de sortir cada any algú a explicar que ens hem d’hidratar, que no ens hem de posar al sol en hores punta i sempre protegits.....

De veritat que la població és tant il·lusa? Si fins i tot els animals més animals, sense que ningú els digui res, es posen a l’ombra quan el sol pica de valent. 

Esteu atens, que us ho repetiran moltes vegades.....com cada any.

Pensar i reflexionar

Després de dos dies d’escoltar a diferents colors polítics en el seu discurs analític de com els hi ha anat, veig que malgrat tot, tots estan satisfets amb el resultats. Segons veig hi ha algun color que els resultats els haurien de fer pujar els colors a ells mateixos, però no, encara es mostren satisfets.

Ens han apallissat durant quinze dies, ho continuen fent i així seguiran, però el que no acaben de trobar és, la formula perquè aquest més del quaranta per cent de gent que no es va acostar a les urnes ho faci la propera vegada i, que ho facin amb el convenciment que amb el seu vot poden ajudar a canviar aquelles coses que, el cent per cent de la gent, troba a faltar de la gent que governa. 

Ara començaran els pactes, aquells de barrejar l’oli amb l’aigua, és igual que no lligui, la qüestió es governar. No és gens estrany que cada cop la gent cregui menys en la política, almenys com fins ara l’hem vista.

Vigilar on la posem

La jornada laboral havia arribat a la meitat, el cansament es feina notar a les cames i necessitava descansar.

Va arribar al restaurant i quasi veia en la cadira més satisfaccions que en el plat. Es va asseure, la sensació de descans tan agradable l’hi obrí la gana i tot.

Mentre carregava les bateries per la segona part de la jornada, inconscientment les cames es movien d’un lloc a l’altre com buscant el lloc idoni. Sembla que la comoditat es trobava amb les cames replegades enrere, entre els barrots de la cadira. 

Fins aquí tot bé, la sorpresa meva va ser quan el relaxament de les cames, passada una estona, portà a tenir sèries dificultats per treure-les d’on còmodament havien trobat la bona posició de descans. L’edat? No, no crec, però miro de no tornar-les a posar al mateix lloc.

El punt concret

La creu és la mateixa que en el mapa, el lloc tant bucòlicament descrit és exacte. El viatge realment hauria valgut la pena, de tant ben programat se’m va fer llarga l’espera fins a arribar el dia en què poder trepitjar aquestes terres.

No arribo a comprendre el que ha passat, què pot haver fallat i si m’espero més. Fa dies que tinc el feix de llenya preparat, s’ha mullat i tornat eixugar, però per sort retinc ben guardats els llumins que han d’encendre el foc. 

Ella havia de portar la carn, pit o cuixa em va preguntar a la carta, jo en resposta l’hi vaig fer saber que m’ho menjaria tot.  Però el cas és que fa tres setmanes que m’espero i si no m’equivoco,  no tastaré pit ni cuixa. 

Proposta de relats conjunts del mes de Maig, temps de barbacoes.... 

Campanya

Era conegut de molt  temps al llarg de vàries campanyes, la seva poca serietat era cada cop més evident i el que prometia era sempre com un acudit. 

No sabia però, com encara omplia pavellons i sales en els seus mítings. Fins que les enquestes revelaren que la gent hi assistia perquè reien més allà que en qualsevol comèdia que hi havia en cartellera i de vegades donaven entrepans.

Lo poble

Tal com si jo fos el foraster, m’he plantat a treballar a un petit poble  de no més de quaranta habitants. Acostumat a estar en llocs on hi ha més abundància de gent t’adones ràpidament que hi ha unes diferències importants i de que pots gaudir de vida de poble.

La sensació de seguretat que et dóna veure que les cases romanen amb les portes obertes tot el dia és molt gran.

La gent que no has vist mai de la vida et saluda amb normalitat i en pocs dies ja és normal fer la xerrada si s’escau.

Descobreixes que als pocs dies ja t’han batejat amb un sobrenom, ara ja sóc en Joan de Girona per els d’aquí.

Estar en la pensió del poble i que et preguntin que vols per menjar que t’ho faran o preguntar-te abans de fer-ho si t’agradarà o que et vinguin a portar les claus a la feina perquè han de marxar i puguis anar-hi quan vulguis. Això és el verdader tracte familiar.

No té preu la confiança que et tenen des del primer dia, deixant-te marxar cada dia per pagar només un cop a la setmana sense tenir cap dada teva.

I el que és una passada és el fet d’estar en ple territori espanyol i que et parlin amb un Català perfecte. 

Això és un paradís, això és Sopeira, Osca. Amb tot això s’arriba a compensar una mica, el fet d’estar lluny dels teus. Però els temps manen.

La casa plena de Sueques

Aquesta setmana, coses dels intercanvis, ha tocat conviure amb una Sueca de categoria adolescent. Com que en aquestes edats allò d’ajuntar-se és el més normal del món, se’m va omplir ahir la casa amb onze adolescents, deu noies entre catalanes i sueques ben acompanyades per el meu hereu.

Comparant les joventuts, per països, he arribat fàcilment a la conclusió que són com els d’aquí, enganxats als mòbils, existeixen rancúnies entre ells, són mal endreçats de mena, els agrada la gresca i mengen com una llima sorda.

La única diferència després d’observar-les molt bé, va ser que les del país del nord, a les onze de la nit,  es tiraven de cap a la piscina perquè segons el seu criteri feia calor. 

Per tota la resta, una experiència que val molt la pena per el desenvolupament lingüístic i cultural dels nostres joves.

Contrastar

Havia estat i conegut com un home que no es fiava mai de la primera informació que li arribava, sempre esperava que fos corroborada per altres estaments, que no fossin els primers informadors. 

Seguint la seva manera de fer, no va creure’s mai que la seva dona l’enganyava amb el carter del poble, fins que no va sortir reflectit a totes les xarxes socials, influïdes les que només s’alimenten d’imatges i el carter feia click al m’agrada.

Traducció massa literal

-Però que has fet animal? No veus que ella t’explica aquí que en tu ha vist l’ocell que la pot guiar, que pensa amb tu totes les nits, que vol arrelar-se al costat teu, que amb tu tot és música i feu molt bona parella. Però que abans de enllaçar-vos, necessita temps i anar poc a poc.

-Sóc molt barruer, ja ho sé i tampoc vaig anar massa a l’escola, de petit ja em varen posar amb la barca pel Nil riu amunt riu avall, per això quan vaig rebre la pedra amb els jeroglífics que em va enviar  la Cleo em vaig emprenyar molt i la vaig engegar.

Per mi estava molt clar tot en el segon paràgraf, que segons traducció literal s’entenia això: Les tres guitarres significaven que havia anat a una festa, amb les dues imatges que havia conegut algú i, amb el trenat  i els cargols, no hi havia dubte, s’havia “enrrollat” amb ell i m’havia fotut les banyes. 

-Molt bé nen, d’aquesta et dediquen una piràmide almenys.

Aquesta és la meva aportació a Relats Conjunts d'Abril.....

Publicitat persecutòria

La volia sorprendre amb un regal íntim i personal, portaven tant de temps junts que ja sabia el que li agradava. Seria una sorpresa i de passada ell també en gaudiria en primera persona. Es  posà discretament a cercar per internet, la millor opció en relació qualitat preu, veure el termini d’entrega per fer la comanda amb temps, esborrant tot l’historial per quan ella agafés l’ordinador.

En tornar de la feina al vespre, ella en to sarcàstic li diu: de veritat que em vols regalar tot aquest munt de joguines? Suposo que per jugar-hi plegats.....no, quina sorpresa. 

El món li va caure al damunt, tota la sorpresa a fer punyetes, el maleits banners havien espatllat el seu pla, potser hagués estat millor anar a la botiga de sempre.  

Són de marca

Era de llibre que li quedaven malament els legins pirata a la Rosa, però ella pels seus ous els volia mostrar a tothom com a souvenir d’Austràlia que eren. Encara que els dilluns tothom va mig adormit, a ningú se li escapava que de tant estrets es marcava tot el....castell.

Segona aportació a Jocs de Lletres......va que queden pocs dies.

TuMateix microrelats

Aquesta mossa ens convida a jugar com altres vegades, a veure si entre tots l’hi en fotem uns quants...de micros vull dir. Les bases just aquí i tot seguit el meu relat.

-Mira Rosa, n’estic fins els ous que cada dilluns en facis un  castell del fet de no poder veure la sèrie aquesta d’Austràlia,  perquè el canal plus pirata no et funcioni. Deixa’t de tanta tele, vine amb mi al llit, que et donaré tema per escriure un llibre.

Dos coma vint-i-dos per setmana

Tothom fa les seves estadístiques, de fet estan molt de moda i serveixen segons diuen per avaluar tota mena de fets. Jo que sóc de matemàtica curta, he fet càlculs matemàtics simples per arribar a la conclusió de que els meus hàbits em porten a fer-ho dos coma vint-i-dos cops per setmana. Com que l’estudi està basat en un grapat d’anys, dóna la confiança necessària  com per agafar la calculadora i predir esdeveniments.

Si quan ara en porto 888, podria arribar a assegurar, que amb unes cinquanta setmanes més arribaré a dir que ho he fet mil vegades.

Ja sé que el meu ritme és baix, que em passeu la ma per la cara molts de vosaltres, ara, també us dic que amb altres coses potser us guanyo......però, en el que fa a apunts aquest és el meu ritme satisfactori. El que no puc comprovar estadísticament, és  la quantitat de bajanades que he dit, ni com m’han vingut al cap. 

Que passeu uns bon dies de sants i santes, però sense ser-ho massa.

Portar la contrària

Sempre havia anat a la seva i tenia fama de portar la contrària a tothom i amb tot. No hi havia qui el fes baixar del burro, sempre s’acabava sortint amb la seva, costés el què costés. 

Avui és un dels més criticats i acollonat del veïnat, doncs s’ha entestat fins a aconseguir que els instal·ladors l’hi muntessin les plaques solars d’esquena al sol. Segons ell, així duraran més temps.

Vendre velocitat

Com si no anéssim prou accelerats, observo des de fa temps que tothom ens vol vendre velocitat. Qualsevol mitjà és bo per posar la falca de la rapidesa. Fixeu-vos que la connexió a la xarxa ens la venen per velocitat, els cotxes amb acceleració, compres per internet amb facilitat i rapidesa, fer-te uns rinxols o depilar-te en temps efímer i resultats eterns, el pot de pintura ràpid i fàcil, ràpidament solucionen problemes d’erecció o et netegen la cals de les rajoles del bany en un sospir......i un munt de coses més. El cas és que l’eslògan de ser ràpid és el que ven. 

Perquè ningú ven calma? És que no la necessitem potser? Jo diria que si.

Basat en fets reals

Tenir certa edat no vol dir que no estem a temps per aprendre a desenvolupar noves activitats compatibles amb la nostre vida diària. La capacitat per adquirir noves habilitats no té edat i està més que demostrat. 

He pogut observar molt atentament com una senyora amb una joventut acumulada de més de cinquanta anys, ha estat capaç a ganivet i forquilla de menjar educadament un plat de lluç amb verduretes sense deixar res al plat, ni fer brutícia fora de lloc, mentre mantenia conversa amb la seva filla tota l’estona. Raonant i discutint, diferents temes sense massa importància, amb un admirable domini d’aguantar el telèfon sobre l’espatlla amb l’ajuda pertinent de la inclinació justa del cap. Aprofitant amb molta cura les estones d’escoltar, per no haver de parlar amb la boca plena. 

Teixidores de manetes hàbils

Tothom deia: massa petita per estar en un teler, però la Maria no fallava mai, cada dia estava a peu del canó tot i sentir, aquella mirada des de la foscor, d’aquell home que no parava d’observar-la.

En Lluis no l’hi treia la vista de sobre, admirava aquells dits tant hàbils i lleugers com teixien sense treva. Ella creixia i amb el temps també creixia el desig d’ell, que cada dia la mirava amb ulls més lascius amb la il·lusió de que essent el seu cap, arribaria a gaudir  dels seus encants aviat.

La Maria l’hi va parar els peus varies vegades, però cada vegada la situació es feia més angoixant, cosa que la feia ser encara més productiva.

En arribar als vint anys, en Lluis la va obligar a decidir: Accedeixes a les meves propostes o ja et pots començar a buscar la vida, i en aquest poble ja em cuidaré jo de què no trobis res més, tu decideixes. 

No s’ho pensà dues vegades, l’engegà i de passada explicà a la resta de companyes el que passava, perquè estesin alerta.  Sense por, marxà del poble a obrir una botiga de teixit a la ciutat, aquells dits tant hàbils havien estat capaços també de fer desaparèixer un rull de teixit cada mes, en els últims set anys, suficient per començar una nova vida, on ella decidia per qui es deixava tocar i quan.

Aportació a Relats Conjunts de Març. Què, poseu fil a l'agulla?

Penjat.....

Fa un temps que us vaig explicar que tenia un pla per l’estiu, recordeu?. Doncs una empresa Irlandesa “de cuyo nombre no quiero acordarme” me’ls ha fotut per terra.

Va començar amb una trucada que es va tallar i no varen tornar a trucar, jo malfiat, en arribar a casa vaig fer la comprovació i tenia encara el vol confirmat, però si volies fer una reserva aquells mateixos dies no hi havia cap vol possible. Vaig desconfiar i en veure que ningú es tornava a posar en contacte vaig trucar jo a la companyia. La seva resposta va ser: la ruta aquesta ha estat cancel·lada i no es farà més. Opcions? Doncs li retornem els diners o per el mateix preu el portem a un aeroport que està just a 800 kms al costat.

Però si aquesta ruta és molt més barata: potser però aquesta és la política de l’empresa. I el cotxe que tinc llogat a través de la vostre web?: A doncs l’haurà de cancel·lar perquè no es pot modificar. I qui paga els 45 € de la cancel·lació?: Vostè, que és qui va acceptar els termes i condicions del contracte. I què faig amb els allotjaments que en tinc part pagada?: Nosaltres no podem fer-hi res en aquest tema. Ah....molt bé.

Torni’m els diners que ja m’espavilaré i de passada procuraré de no agafar mai més un bitllet amb la vostra companyia i moltes gràcies per tots els serveis......

Però el pla segueix en vigor, a tossut jo, faré més kms, potser un dia més de vacances, hauré d’emprenyar a algú que em porti a la T1, però ho faré si tot va bé.

Ah...i per el mateix pressupost, que no són tant barats tampoc.....”que no nos embauquen” que deia aquell. 

M’han fet passar uns dies amb un culet molt petit.....encara no s’ha acabat, però sembla que anem per bon camí.