diumenge, 24 de desembre del 2017

Fem-ho

Imatge del jardí de casa.Google no hi té res a veure
Siguem valents, fem el que ens vingui de gust. Deixem de banda hipocresies per uns dies. És Nadal, trobem-nos amb qui ens importa, que la taula sigui l’excusa per ajuntar persones, sovint massa atrafegades. Xerrem, brindem i que l’única preocupació sigui la de passar-nos-ho bé.
Gaudir de la gent és el millor regal de Nadal. 
Bones Festes a tots  i totes, una forta abraçada.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Amb quina mala llet el feien pencar



Amb el cap cot i morros de pam, aquell gorra planer vestit de verd, encaixava de mala gana fragments valuosos del museu per ser traslladats. 
Perquè el vigilaven de prop, perquè les seves ganes eren de fer-ho ràpid i fotre el camp d’aquell museu. No havia passat tantes setmanes estudiant en una acadèmia, per encapsar obres d’art, a ell l’havien ensinistrat per atonyinar gent i posar ordre a manifestants furiosos. Però no hi havia manera, aquest país la gent era feta d’una altra pasta, ni tant sols robant-los a cara descoberta el museu, es posaven violents. Un altre dia sense treure la porra, quin fàstic de feina.

Participació a relats conjunts de desembre

dimecres, 13 de desembre del 2017

Jo paaaaaaaasssoo

Potser no de la grossa, perquè m’encantaria tenir el plaer de pagar-l’hi al Montoro aquell vint per cent en concepte de tributs al estat, que tant necessitat va.
Però del que si que passo és d’aguantar tota una campanya electoral on només es critica a l’adversari i ningú proposa res de res. Com que ja sabem el que volem no cal escoltar masses coses, que encara ens hi emprenyaríem.
Tot i que reconec que algun petit tall d’entrevista, d’aquells que ens odien tant i tant, si que l’escolto com a classe pràctica, mai sap un, si algun dia haurà de mentir tant descaradament.
Tots han perdut molt, uns la credibilitat, altres la vergonya, alguns s’han tret la careta i els altres han perdut la llibertat. Per aquests últims farem el que sabem fer, perquè si són on són és perquè nosaltres els hi vàrem demanar que donessin la cara per fer possible el que volem i ens pertany.
Hem de guanyar si o si, i amb aquest resultat encara no sabem el que haurem de veure, en cas contrari valdrà més emigrar. 
Sort i a por elles......les urnes.

diumenge, 3 de desembre del 2017

La fletxa del destí

El doctor em va dir que ja n’hi havia prou de tanta inactivitat,  quan tens més de cinquanta anys el cos té ganes de aturar-se i no fer res. Potser aquell home de bata blanca tenia prou raó, des de que la Paula em va deixar per un de més adinerat i ben plantat jo no havia fet altre cosa que anar del sofà a la feina i tirar-me tot el cap de setmana jaient d’un cantó a l’altre amb l’únic exercici de baixar fins al bar Pepe a dinar com un rei.
Era hora de treure’m la mandra de sobre i començar a cuidar-me. Vaig provar el gimnàs de sota casa però tanta elit i tant de culte al cos no em deixava estar-hi a gust. Llavors em vaig comprar una bicicleta per pedalar a fons i fer sortides a la natura, però un cop perdia de vista l’asfalt ja no tenia esma per continuar pedalant i en pocs dies la vaig aparcar.
Com a últim intent em vaig proposar les caminades, faria travesses per la muntanya. En una guia d’aquestes indicava les pistes GR a seguir, tant sols havia d’agafar el cotxe amb una motxilla amb quatre coses dins per anar rosegant o hidratant.
Com que la primera va anar tant bé, la segona me la vaig preparar una mica més llarga, era més complicada però es tractava d’anar seguint la fletxa i completar la ruta circular.  
Després de sis hores de caminar i havent perdut tot rastre de cap fletxa i ratlles de colors el vespre amenaçava amb una foscor imminent. Sense cobertura i totalment perdut em veia passant la nit al ras, perdut en aquell bosc que sem feia immens.
Va ser llavors que vaig veure la llum, que venia cap a mi, qui seria? Era la Blanca, una dona de la meva edat que es plantà davant meu amb cara de saber ja que estava molt perdut. Amb poc més de deu minuts  estàvem dins un refugi de muntanya disposats a passar la nostre primera nit. 
Al senyor doctor ni hi he hagut de anar més, estic més bé que mai i molt exercitat, és un no parar i de passada continuem fent rutes senyalades que ens marquen.

Participació a la crida 110 de Vullescriure.cat