Ens n'adonem més tard.

Moltes vegades, quan després de passar un temps, et mires imatges tretes de viatges o de moments de la teva vida, els recordes amb un molt bon gust de boca.

Dóna la sensació que quan estàs davant d'una situació no t’adones realment del que t’aporta i que per molt que ho visquis intensament sempre té més bon gust quan ha passat un temps i alguna cosa t’ho fa recordar.

Per sort tenim els mitjans que poden memoritzar aquest moments, per tornar a reviure'ls quan ens ve de gust. Suposo que alguns centenars d'anys enrere, aquesta sensació no la tenien o potser tenien altres mètodes per poder tornar a la consciència aquells moments.

Potser el ritme frenètic que portem no ens deixa omplir-nos degudament dels bons moments i crec que és un punt a solucionar. Pensem-hi, omplim-nos quan toqui, treure el suc dels bons moments només pot ser bo, molt bo.

Hi han moments que tampoc cal que enregistrem imatges......bé, tothom fa el que vol.

Humit i calent

Veure’t aquest color fosc, amb la teva temperatura i aroma que atrau al més desentès, et fa irresistible i és impossible que em resisteixi a posar els meus llavis a les teves bores, per assaborir lentament aquest  gust únic.

Poques coses hi han més gratificants, que amorrar-me a les teves bores,  lo teu és de vici, però no em puc passar, tres al dia i prou. Que el cafè t’acaba posant nerviós.....

I si no és el cafè serà qualsevol dropo amb la capacitat que nosaltres mateixos l’hi hem donat que farà que ens sentim insegurs i a la deriva. Ara per ara no sé que és més preocupant, si la corrupció, l’atur, el futur, trobar carn de pollastre dins una hamburguesa de cavall o que els del mobile word congres s’estiguin foten ampolles de cava de sis mil euros, envoltats de gent amb ganes de fer la primera pela, sigui de dia o de nit.

Ara he entès perquè no trobem vida extraterrestre, ens han vist de lluny i han marxat més lluny encara.

Penso que avui en fotré quatre.....

Sauna

Abans d’entrar a la sauna vaig deixar les ulleres al vestidor i embolcallada amb la tovallola, vaig entrar. Hi havia  gent, quasi no veia res, sense  ulleres i amb el canvi de llum.

Em vaig estirar quedant-me nua, els  xiuxiuejos donaren pas al silenci.

Després de deu minuts, una dutxa i amb la meva vista recuperada, vaig veure amb sorpresa com tot l’equip de rugbi sortia de la sauna.

Aquest parèntesi de temps

Sap greu de vegades parlar de realitats, però estem vivint uns temps que poden marcar a la població per molt de temps, doncs estem creant un parèntesi en que molta gent no tindrà cap experiència laboral.

Està molt bé que es pugui promoure la integració laboral dels joves a la feina, però això d’aquí que passi fan falta uns bons temps. Aleshores quan l’empenta laboral necessiti mà d’obra, agafarà gent de les noves fornades, amb l’esquer de ser joves, barats i amb totes les avantatges dels contractes laborals per joves.

Qui voldrà la gent tant preparada que tenim ara, d’aquí uns anys, gent que no haurà tingut l’oportunitat d’adquirir experiència i es trobarà entre trenta i quaranta anys sense ofici ni benefici. No tots poden sortir al mercat estranger, molts d’ells no hauran pogut formar una família per falta de recursos, ni cotitzat per una futura jubilació. Aleshores què?

Veiem des d’aquí que altres països fan mans i mànigues per solucionar un set per cent d’atur, els d’aquí amb quasi un trenta (real) només pensen en agafar la millor cadira.

Després de veure quatre “gags” de la trobada teatral madrilenya, la veritat és que veig que en tenim per molt de temps. Cal actuar i cal fer-ho abans no sigui massa tard.

Mentrestant siguem el màxim de feliços, això no ens ho poden prohibir. 

Ruïnes

El castell on vivim està una mica malmès ja ho sé, però tot té una explicació lògica. Resulta que fa temps vàrem demanar un permís d’obres a l’ajuntament per fer unes petites obres de restauració. El que passa és que es veu que al ser un edifici catalogat la cosa havia de passar per cultura per tal de donar el vist i plau.

Un temps després l’ajuntament va comunicar que teníem que presentar un aval de molts diners si volíem començar l’obra. Com que l’aval era més gran que l’obra a fer vàrem adoptar la segona solució, que era tornar a tramitar el permís com a obra menor per més tard ampliar-lo.

Al haver-hi un gran canvi polític al país, la cosa es va complicar i ningú concedia el permís. Quan finalment semblava que la cosa és desbloquejava varen posar una moratòria a tots els edificis històrics. Per sort, com que era primera residència es va poder entrar una esmena que amb el permís de cultura, generalitat, defensa i medi ambient, no hi hauria d’haver cap problema. Va ser llavors quan abans d’entregar el permís d’obres havíem de presentar el crèdit hipotecari concedit per evitar que les obres quedessin a mitges. Cosa que no va poder ser.

Ara a dia d’avui, estem pendents d’un estudi sobre flora botànica en edificació, que han de contrastar amb una pericial sobre enjardinament vertical. La veritat és que no sé quan pot tardar.

Ja m’ho deia el meu avi, que quan ell de jove va començar les gestions, sempre el varen convidar a fer el pagament del permís en un sobre tancat, ell deia que així donaven la documentació al moment. Sembla mentida que amb tant de temps encara sigui vigent la mateixa proposta.

A veure si la honradesa no porta enlloc?

La meva proposta a Relats Conjunts

Has de saber-ho

-El teu amic ha volgut abusar de mi.

-Què dius?

-Això que sents, ha vingut a casa, m’ha deixat anar un sermó que jo necessitava alguna cosa millor. Sense adonar-me ja m’havia posat la mà al damunt.

-Aquest m’escoltarà, aniré ara mateix a casa seva a trencar-li la cara.

-Crec que no caldrà, ja l’hi he deixat molt clar.

-Que l’hi has dit?

-Res, l’he deixat fer. Quanta raó.

En maduració

Tots estem en aquest procés de madurar, ja ho sabem, però el que em pregunto jo és si s’han de deixar madurar els escrits abans de publicar-los.

Si acabes d'escriure i, ho penges tal qual, serà el màxim d'autèntic amb la possibilitat de que quedin coses al tinter o frases mal expressades.

En canvi si el temps ho permet, també s’ha de dir, podem deixar escrit el que volem dir i  posar-lo a madurar abans de publicar. Quan hi tornes, sempre que ho he fet, acabo retocant alguna cosa i potser no per millor, però sempre acabes tocant i remenant.

No dic que tocar i remenar no m’agradi, però en aquest cas, volia saber quines són les vostres costums,  si sou de remenar i l’hi foteu al primer toc.

En què penses?

Vàries vegades m’he trobat, entre les persones més properes, que em fan aquesta pregunta quan estic als núvols. La meva resposta moltes vegades és, res, no estava pensant en res concret. 

Em diuen que això no pot ser,  que sempre estem pensant en alguna cosa, però certament moltes vegades, jo almenys, em poso en standby. No em creuen.

Els explico com exemple, per donar cos a la meva veritat, que en aquell moment el meu cap és com una capsa tancada, amb una pilota de ping pong dins, impulsada per un ventilador i que va donant tombs i rebotant per les parets sense lògica explicable. Només veuen clar, el meu cap com a capsa quadrada i tancada. Que hi farem.

L’anunci actual seria: Home de mitjana edat, cerca persones que siguin capaces de no rumiar res a estones perdudes, per tal de donar veracitat a la seva causa....i el que sorgeixi.

Doncs ja està dit....ara per fi podré saber si sóc diferent o existeixen altres amb les mateixes capacitats, bé, potser capacitats.......... no són.

Com t'ho fas?

L’altre dia em vares fer emprenyar molt, un mal entès, sí, però la cosa es va  enfilar.

A la nit davant del llit amb to insinuant, et vares treure la roba molt lentament.  Amb poca estona, ja havíem fet les paus.

Avui he oblidat el nostre aniversari, ho sé,  però abans d’anar a dormir t’he fet un streptease espectacular, també has reaccionat al moment, però he dormit al sofà.

Queixar-se del forat

Tenim una cosa que és gratuïta, encara que sembli impossible, queixar-se de veu no té cap taxa.

Potser això fa que siguem molt generosos a l’hora de deixar anar qualsevol crítica per simple que sigui, total com que és gratis.

L’altre dia dinant en un restaurant, vaig escoltar com una persona de mitjana edat (uns 70) va cridar al cambrer per recriminar-li que la torrada que l’hi acabava de servir tenia un forat excessiu. Com que el client sempre té la raó es va oferir a canviar-la, cosa que oportunament va refusar.

Si comptem que el lloc en qüestió, pots demanar tot el pa que et  vulguis menjar sense problema, quin sentit té queixar-se d'una bajanada així? La veritat, no ho entenc, potser ens estem tornant massa torra punyetes?   

Carta als guionistes

Senyors guionistes, de la nostre història imposada, us vull fer saber que ens esteu encasellant en  tot el que és trama  corrupte de desfalcs, robatoris, favors i sobres negres. Crec que una bona sèrie ha de tenir altres al·licients i ara és l’hora de afegir-hi alguns canvis per tal de no perdre audiència mundial, doncs amb els temes actuals la gent es cansa i perdem interès diàriament.

No cal que ressusciteu a ningú com altres sèries fan, no vull ni pensar en qui podria passar per les vostres ments. Ara toca aprofitar l’escletxa, que ha creat tant d'interès, com son les ombres d'en Grey i posar algun escàndol sexual a la nostre trista història, si volem seguir encapçalant llistes d'audiència.

Imagineu un afer Cospedal Camacho, unes fotos del Rajoy fent de muntura al mateix Jose Mari  fuet en mà o la Soraya de genolls davant d'algú molt d'esquerres  Hi ha molts arguments possibles, tots podrien omplir pàgines de premsa i nosaltres podríem descansar una mica de tanta mala llet com estem acumulant davant de la nostre impotència de poder fer-hi justícia.

Guionistes, canvieu el guió de la nostre història, és massa gros el que expliqueu, la ficció té uns límits i la gent comença a canviar de canal. Feu un canvi o no ens mirarà ningú.   

Sopar d'empresa

 -El millor sopar de feina que mai he tingut, fou aquell en que ens vàrem embolicar. Encara recordo els plats, les postres i com després,  de tornada a casa teva, tenia clar que no només pujava a fer una copa.

-Carallot, de passada no recordes com vas anar convencent, un per un, tots el companys de feina per indisposar-se i acabar compartint taula sols?

-Veus, això no ho recordo.