El dia es llevava clar i calorós, estava en terres americanes
cercant vells vestigis de tribus. Tenia la
certesa que riu amunt hi havia encara grups que gairebé mai havien estat en
contacte amb el que nosaltres anomenem civilització.
Era hora d’embarcar i sortir riu amunt, el meu xofer o
guia rondinava contínuament per el punt escollit del meu viatge. El vaig calmar
una mica quan va rebre el sobre farcit de dòlars.
Vaig carregar tot
el meu material , acomodant-me a la proa, el més endavant possible, com a prova
de la meva ansietat. El barquer tant
sols va carregar un sac de provisions i tres caixes de whisky, l’aigua de foc,
segons ell, era clau per tractar amb natius.
El viatge es va fer pesat, però al caure la nit ja érem
molt a prop del lloc escollit, em va
recomanar fer nit a la llera del riu dins el vaixell. En aquests llocs és millor
arribar-hi a plena llum del dia.
En plena nit, amb una foscor total per falta de lluna,
vaig escoltar un sorolls juntament amb moviments del vaixell, propis d’haver
pujat gent a bord, em vaig aixecar espantada, no sabia què passava. De cop em vaig
sentir abraçada per la meva esquena, una
falsa virilitat pressionava enmig de les meves natges. Vaig sentir desig enmig
de la por. Però només era el mànec del tomahawk de qui se’m emportava.
Hem passat vuit dies tancats observant els seus moviments
rutinaris. Avui és diferent, alguna cosa passa, tots estan exaltats i miren
contínuament al cel. S’ha fet de nit i la lluna plena fa acte de presència. En
aquell moment un grup ha vingut a buscar al meu guia, enmig de càntics i
xivarri l’han lligat a una roca. Una de les dones de la tribu, amb una
habilitat impressionat, ha acabat amb la seva vida. Resta ara amb una mirada
perduda i una punta de fletxa clavada al cor. Ara em venen a buscar a mi.
Contra la meva voluntat, però amb una delicadesa extrema,
cada nit he tingut sexe amb el fornit guerrer, fins acabar-se el cicle de lluna
plena. Ara setmanes més tard, riu avall, lliure, i amb un petit indi dins meu,
podré explicar que fan tot el que poden, perquè els seus gens no morin del tot,
esclafats per la nostre civilització.
Text en resposta a la crida 99 de Vullescriure.cat
8 comentaris:
Això del petit indi, sembla un final prou feliç... encara que mentrestant ja se n'han carregat un.
Clar que crec que els invasors s'ho tenien ben guanyat a pols...
Dubtes... per un costat goig, per l'altre la mort.
Com la vida mateixa!
Un bon western. Jo sempre a favor dels indis.
Caram Joan, el teu escrit m'ha deixat ben astorada...Sort que després de tot, no deixa de tenir un final feliç pels indis, una vida amb els seus gens que continuarà la lluita per la supervivència!!!
Bon vespre, Joan.
M'ha agradat aquest amagar el sexe del viatger fins ben entrada la història, ha rellançat el relat i ho ha fet més interessant. Al final sembla que ha valgut la pena el viatge.
Aquest ja ha aconseguit perpetuar els seus gens. Aquesta ètnia està assegurada.
Bufa, quina història! Penso que, malgrat tot, torna contenta, amb el petit indi i amb una experiència per explicar de primeríssima mà.
Aquest el vaig llegir el dia que el vas publicar i em va encantar, no m'esperava gens el final. De debò penso que cada dia escrius millor.
Felicitats! És rodó!
Publica un comentari a l'entrada