dilluns, 19 de febrer del 2018

Que et veig a venir




Mira, potser en el futur els autoretrats seran molt habituals, no et trec la raó i també potser serà veritat de que serà una cosa quasi instantània, que podràs mostrar a tothom al moment i et podran comentar o dir si els agrada què veuen.
Malgrat tot, tant ara com en el futur vull que posis l’altre mà sobre la meva espatlla al mateix temps que deixis córrer l’aire entre nosaltres, que amb aquesta mirada tant perduda no tardaràs en moure fitxa, per no dir altre cosa. O sigui que si vols autoretrat, distància raonable, mans quietes i enlaire.

Aportació a relats conjunts del mes de Febrer.

diumenge, 11 de febrer del 2018

L'imprescindible


Com es descriu a moltes pel·lícules una llum segadora va fer acte de presència damunt del remat de cabres que jo conduïa. Una boira molt espessa s’imposà al  seré dia que teníem. Llavors tot va ser fosc i el meu despertar va ser a una cambra lluminosa i asèptica, rodejada d’uns estranys individus. Després proves i reconeixements, per sorpresa meva es varen comunicar amb mi amb un perfecte català.
El motiu era molt clar, havia estat escollit per salvar la nostre humanitat, si no me’n en sortia en els propers mesos, de fer un canvi de rumb a la nostre espècie, ells s’endurien part de la humanitat a un altre planeta. Destruirien la resta per la perillositat que suposàvem per el sistema solar, amb els nostres invents per fer-nos mal. Havia d’eradicar les ànsies de poder, riquesa i egoisme de la Terra, per reconduir la situació i prosperar netament i en harmonia. Senzillament semblava impossible.
Em varen donar poders per decidir qui podia viure o morir per donar-me facilitats i em semblà que amb això seria tasca fàcil.
Decidir qui ha de viure o morir és fàcil, però les conseqüències que genera són impensables, doncs genera ben estar per un lloc i rancúnies per l’altre. No era tant fàcil com havia pensat, necessitava més temps del que tenia  per redirigir les males pràctiques humanes, emprades en mil·lennis. Necessitava una excusa per guanyar aquest temps.
Ells no varen fallar, a la data establerta vaig tornar ser abduït per valorar el que havia estat  fent. Les conclusions no eren bones, no havia aconseguit bons resultats tot i anar per el bon camí. Ells tenien decidit de començar amb la selecció de poc més d’un milió de persones per ser traslladats, la resta serien exposats a un virus mortal i servir d’adob a un planeta malmès, que passats cinc segles hi tornarien a introduir l’espècie humana.
La meva última carta havia d’entrar en joc, vaig poder aconseguir saber on portarien als escollits, abans de deixar anar el greu problema de supervivència al que ens enfrontaríem. El lloc on ens portaven no estava preparat per fabricar formatge, un aliment imprescindible per nosaltres. Nerviosos varen començar a mirar a les seves pantalles i hologrames comprovant que a tot el planeta es consumia aquest aliment i que podria ser que fos vital. 
Ara tinc deu anys de marge, però tornaran.

Participació a la crida 116 del vullescriure.cat


diumenge, 4 de febrer del 2018

Trying hard

De molts és sabut que l’any passat per culpa de la llei de la gravetat em vaig quedar sense vacances, ara que comencem a veure la llum, intentem amb ganes de complir un somni. Perquè tot plegat són dos dies i cal incentivar-nos amb el que ens fa tirar endavant. Ho intentem i estem a un click de començar-ho i comptar, a partir de llavors els dies que queden per l’estiu, tot i esperant millor sort per aquest any. 
El somnis cal perseguir-los, si són viables cal fer-los, perquè ignorar-los seria somiar per res.
És o no és per somiar-hi?
Un sugus per qui sàpiga on coi és