ARC

Tal com estava anunciat, vaig assistir a l’entrega de premis  ARC relats a la ràdio de la convocatòria d’aquest any. No ser dels tres primers sempre cou una mica, hem de ser realistes. Però em va quedar una agradable sensació de conèixer gent que fins ara vivien en la virtualitat, posar cara als Àtoms i Lletres o a les Petites Històries són de les coses que, almenys a mi, m’impulsen a continuar en aquest món d’ajuntar lletres per donar sentit  al que portem dins.

El fet d’escoltar el teu nom al micro, que t’entreguin un exemplar on comparteixes espai amb algun dels grans i que et dediquin un petit aplaudiment, et fa sentir que allò que has escrit a arribat a algunes persones i que ha agradat. Això et fa sentir part del conjunt i que sempre hi ha algú a l’altre costat que lliurament valora o gaudeix del que surt del teclat.

Hi haurà nova convocatòria i sens dubte hi seré.

Inundació al canto

El poder sempre havia estat tema de conflicte, no eren prou majoria  per poder governar aquell poble i la batussa d’estira i arronsa ja feia un any que durava, que si ara si, que si ara no.

Els més poderosos varen fer la última proposta, ens feu costat o obrim les comportes de la presa per inundar el vostre territori. Hi hagué qui s’arronsà i pujà muntanya amunt per no ser engolit per les aigües.

Els més valents, i sense defallir, varen decidir quedar-se, si havien de morir ofegats, tant era que fos per l’aigua, que per l’escanyament diari d’una colla de corruptes. 

S’obriren comportes i el blau va anar guanyant terreny, cel i terra ho eren. La gent desapareixia sota les aigües, però com era d’esperar, aquells poderosos es tornaren equivocar,  un cop evacuada tota l’aigua del embassament quedaven un munt d’illots on la gent s’amuntegava. Ben aviat baixaren les aigües, i en aquells illots tornaven a onejar senyeres plenes d’orgull. Amb aquest i la rancúnia, es pastaven els fonaments de la nova resistència. 

Proposta de Relats Conjunts del mes d'octubre

El proper 29

Cau lluny, no he mirat encara on és, segur que aparcar serà fotut, potser hi ha gent, potser no hi ha ningú, potser em farà mandra, però em pica la curiositat, sé que no seré guanyador, però sóc co autor del llibre que es presenta i tinc ganes de ser-hi.

Doncs no es digui més, si no hi ha cap inconvenient, el proper dissabte 29 cap a BCN que hi falta gent. 

Si algú s’hi anima allà ens veurem i la farem petar. Per cert, que haig de fer? Pujar o baixar a Barcelona......poca ho sé pas mai com va això....

Escassa efectivitat

Estem més que acostumats que ens posin publicitat  arreu, de fet n’estem envoltats i és difícil no està en contacte amb  ella constant-ment a menys que facis vida d’ermità.

Val molts diners fer-se un lloc al mercat, ho sé, però dubto molt de l’efectivitat real que pot tenir omplir bústies de paperassa fins i tot en els pisos buits, són tones i tones de paper que es malmeten, doncs no arriben a ningú i a qui arriba no li fot cas en un alt tant per cent.

En el cas de la tv quan es posen anuncis tothom desenfunda el mòbil com si es trobés en ple western,  per treure els ulls de la pantalla gran i passar a la petita. Només quan t’adones que han tornat a començar, aixeques la vista i deixes el que estàs fent per la propera tanda d’anuncis.

I la virtual, que en fem de la virtual? Doncs passar més temps cercant la creueta de tancar, que llegint el que realment ens volen fer saber.

Si ho fan és perquè deu funcionar, potser només que arribi a un petit percentatge ja n’hi ha prou per omplir el calaix, o potser sense saber-ho captem moltes coses d’ells inclús sense fer-los-hi  cas. 

Estic d’acord que moltes coses no les coneixeríem si no ens ho anunciessin, però ser massa pesat tampoc ajuda a vendre, almenys a mi.

On és la mesura justa?

Si per alguna cosa serveix el Merlí de la nostre televisió, apart d’entretenir,  és per posar llenya a temes que fa temps que porten discrepàncies.

Ahir és va tocar el tema del vestuari a classe o del vestir massa sexy. Des de la meva impressió és evident que hi ha d’haver unes normes perquè si no els humans tenim tendència a no posar límits. Però que una noia sigui increpada per un escot generós, depèn de com s’interpreti i qui ho digui, ratllarem tots els tòpics masclistes. Si la noia en qüestió, es sent còmode així i no ensenya més enllà del normal i potser de passada li ajuda a pujar l’auto-estima, on és el problema?

Sé que molts de professors han de batallà aquest tema, inclús és va parlar de l’obligació d’uniforme per evitar tanta distracció, però tampoc funcionaria, perquè conec gent que està escolaritzada en col·legi privat  i pugen la faldilla amunt...amunt i amunt fins que algú els pica la cresta. 

Tot plegat és un tema que el toquis per on el toquis pots fer-ho malament. El personal es distreu, ho sabem, però sóc dels que penso que hi ha gent que ensenyant només la cara és molt més sexy que persones que gairebé van despullades.  Aleshores, la vestimenta no és del tot la culpable.