On?

Dies enrere us vaig ensenyar on acomiadarem l’any si tot va bé i el temps ho permet . Per si algú encara no sap on és, us dic que tal lloc es troba a la costa Atlàntica en plena Aquitània just acostat del poble d’Arcachon . Ho trobareu més ben explicat a can wiki , evidentment.

Com deia l’altre dia, potser el lloc no és el més important, apart de que està molt bé, sinó que el més important és el motiu, desconnectar, passejar, menjar i altres coses que acabin amb ar. La fita és acomiadar un any i rebre’n un altre, que esperem sigui bo amb tots els qui realment s’ho mereixen.

Feu festa, feu el que us vingui de gust, passeu-ho molt bé. Però feu el que feu, sigueu tan feliços com pugueu i sempre a la vostre manera.

2011...... tremola que venim, que sense donar-te’n compte, també se’t cruspirem.

Després de.....

Desprès de tres envestides, de taula ben parada, amb parèntesi d’esmorzar de xocolata desfeta i xurros, el dia de Nadal, que no varem abandonar la taula del dinar fins les sis de la tarda. Tot i l’esforç, per aprovar amb nota, a cada una de les tres taules, puc dir que he sobreviscut i crec que hem quedarà força encara per celebrar el cap d’any.

Diuen que per cada àpat copiós d’aquesta mena, s’han de caminar vint i dues hores per poder eliminar-ho del tot. Sort que jo he trobat una drecera, que en posició horitzontal diuen que fa el mateix efecte i amb menys temps, tot i que no pares quiet.

Ara només queden tres dies de feina per fer les mini vacances de fi d’any, que espero amb ganes, moltes ganes. Potser vosaltres ja esteu de vacances, però jo per desgràcia encara treballo aquests dies...........o potser és sort? Per si de cas no em queixaré.

Reflexions del tió

Tapat amagant regals, espero una manta de garrotades fent feliços als infants, que no es cansaran de cantar la cançoneta ancestral, al mateix temps que branden enèrgicament els bastons sobre la meva espatlla seca. Podria fer sentir malament algun adult, amb el meu patiment a base de garrotades infantils, sense malícia però enèrgiques. M’agradaria fer-los saber que m’encanta fer-ho, desprès d’un mes de tenir bones menges al davant i un any sencer esperant-me per jaure a les golfes, no és mala vida, em considero ben pagat amb les rialles dels més petits. El que més llàstima em fa, és el fet de veure com molts dels que m’envolten, reben garrotades tot l’any de tots cantons i les rialles que escolten, tenen un to molt sorneguer.

Ostres mira.........un altre mandarina al plat, cal que m’espavili, no me’n donaran gaires més, apart de que m’estic cag........nt.

Bones Bones....

Aquesta setmana en la que tothom es felicita per les bones festes, tant si és de tot cor com si és per compromís, és el que toca.

Després d’un any no massa bo, en el que en el fons no em puc queixar, tinc ganes més que mai, d’aquestes dates, per estar uns dies desconnectat de tot, fer una petita sortida, estar amb els de casa sense presses i viure, que en el fons és l’únic que importa.

He trobat voltant per la xarxa, una felicitació bona i feta que em sembla molt adient per aquestes dates i que a molts ens porta estones molt bones d’alegria i desconnexió que sempre va bé.

De tot cor i amb moltes ganes, desitjo que passeu uns bons dies entre els vostres, preparant el proper any de la millor manera, per veure si el convencem de que ens tracti una mica més bé. No patiu que si algú dels que porta regals amb pregunta per vosaltres els diré que heu fet molta molta bondat.

Relats conjunts

Cara de Barcelona

No es coneixien, però la virtualitat els havia portat molt lluny, tant que ella el va reptar a desxifrar l’enigma, que hi havia amagat a l’estàtua de topalls vermells, on segons ella hi trobaria la manera de trobar-la. Si demostrava aquesta intel·ligència, ella li prometia una oportunitat d’estar junts i posar en contacte les seves pells.

Va acceptar el repte, sense perdre temps, es plantà davant del monument, llibreta en mà, cercant dibuixos, comptant boletes vermelles……no hi havia manera.

Després d’un mes, de veure’l cada dia des del seu balcó, va decidir de baixar i dir-li que l’enigma no existia, però que tenia superada la prova a la perseverança. El primer contacte de les seves pells, just als llavis.

Una nova aportació a Relats Conjunts, ús hi animeu?

Assetjament

No és que em molesti, ni molt menys, els seu cos calent, amb un aroma captivador i un gust inigualable, difícil de resistir per mi. A sobre amb unes corbes molt marcades i vestida amb colors que et criden l’atenció, i que t’atrauen embadalit, al mateix temps que et distreuen del cost econòmic que representa el seu manteniment diari. Tot i conèixer els seus encants, l’esperit estalviador que porto dins, em fa adonar que no m’ho puc permetre, que pot ser molt maca, però tot i així, em quedo amb molta il·lusió amb la que tenia fins ara, tradicional però que també fa meravelles.

Potser m’ho sembla, o potser és l’esperit nadalenc consumista, que provoca l’assetjament massiu de tast de cafès, mono dosi encapsulada, a qualsevol centre que vagis a fer les típiques compres de l’època. Reconec que és bo, és còmode, és net, però collons que és car, també. A casa en fotem tres al dia, de cafès eh!!, que multiplicat per dues persones son sis, a trenta dos cèntims i per trenta un dies al, són quasi seixanta euros amb cafè al mes. Amb aquest preu puc comprar el cavall d’en Juan Valdès amb tres terminis i que em porti el cafè a casa. A l’actualitat, comprant cafè del bo, consumim uns dotze euros al mes, per el que queda desactivada de moment la casella d’opció de compra de tal eina. Em quedo amb la vella cafetera exprés, que a hores d’ara ja em coneix els gustos i enyoraria la música celestial del seu molinet, trinxant els grans de cafè torrats.

Al preu que estan les càpsules almenys haurien de regalar la màquina.

Doncs jo també poso publicitat

Ens estem acostant vertiginosament, a les festes que cada any ens acompanyen per aquestes dates, com que tenim a casa preadolescents acostumats a la tradició, hem fet el pessebre.

Com que aquest any el tema crisi ha estat a l’ordre del dia, hem optat per posar publicitat, com alguns que ho han fet amb la seva samarreta, però més discret i per recollir algun calerot, cosa que potser no aconseguirem, però almenys ho hem intentat.

Donat que la tecnologia avança a passes agegantades, hem optat per un sponsor, que de passada, serveixi al reis mags d’orient a no perdre’s per aquests móns cada vegada més massificats de carreteres i autopistes de peatge. Tot sigui per una bona fi i acompanyar les dates amb un xic d’humor.

Potser haureu d’ampliar per veure la casa que ens esponsoritza.........

Ho sé..... més endavant ús diré on.

Sé d’un lloc, on el vent i el mar amb el pas del temps, empeny una muntanya de sorra, que s’empassa lentament un bosc d’ofenosos pins, dia a dia sense aturar-se ni un segon.

És com el temps, que no s’atura i es va cruspint els dies, setmanes, mesos i com no els anys. Potser per això hi passarem els últims dies d’aquest any, al mateix temps que encetem un de nou, veient com els granets de sorra van enterrant cada dia un trosset de bosc, tal com la vida nostra. Sense aturador, però quedant-nos amb la visió d’uns pins ofenosos fins el seu darrer alè, movent les seves branques al compàs del vent.

Podria semblar tètric, però no ho és ben gens, hi vaig estar fa uns catorze anys, just quan començava una nova relació. Ara hi portarem els fruits d’aquesta, potser gràcies a ser com els arbres, que no deixem de brandar les nostres branques al vent, amb alegria, acceptant el pas del temps i ensenyar-los a ells que no el perdin, que és massa valuós.

Esperant amb ganes que arribi el dia de trepitjar altre vegada la duna, però tot arribarà, no fem corre els granets de sorra, més del que els pertoca. Estic molt content, encara que això m’hagi quedat........... una mica tristot.

Quan el gat no sap que fer....

Bé, en aquest cas jo no m’he entretingut amb la cua, almenys tot el temps que ha donat de si aquests dies de festa. Com que no he sortit de pont, potser perquè no en faig, m’he entretingut a fabricar-me jo mateix, un radiador tovalloler per tal de trobar-la calenta quan la necessites, la tovallola.

El procés és fàcil, uns accessoris de coure, el tub adient, un parell ràcords per calefacció, unes vuitanta soldadures d’estany i paciència, que és la millor medecina anti estrès. Un cop acabat i provat, netejar-lo de qualsevol impuresa i envernissar-lo amb un producte especial per metalls, doncs l’acabat que jo volia era el del coure original.

Si comptem que el material d’això val uns quaranta euros i un radiador d’aquests se’n va als dos-cents trenta, puc assegurar, que apart de passar-m’ho bé he estalviat uns calerons que aniran destinats a fer una sortida de fi d’any. Tan mateix puc assegurar que estic calent...........ostres, i el radiador està parat.

Una foto?

M’han criticat

Considero sempre que ho fan, com una cosa bona, perquè el fet de ser criticat vol dir que algú ha estat pensant en la teva persona, això ja és un bon punt.

En aquest cas el fet és molt més senzill i el vull agrair, doncs de la persona que ve, és tot un honor, apart de que coincideix amb el que altre gent m’ha comentat sobre la novel·la que vaig presentar anteriorment. Podeu llegir la crítica aquí.

Apart de donar-li les gràcies, aprofito per animar a qui no ho hagi fet encara, a participar al JOC DE LLETRES de Nadal, que ja falten pocs dies per la seva conclusió.

Com un nen

Fer-te petit de vegades no costa gaire, la companyia dels nens, unes crispetes, coca-cola, un seient en el cinema, una pel·lícula que et provoqui sanes rialles, saber que t’ho estàs passant bé i ells també. Tot un còctel de diumenge a la tarda que et fa sentir bé, tot gràcies a Gru, una pel·lícula d’animació molt ben aconseguida, que recomano a tothom que vulgui passar una bona estona i fer que els més petits riguin pels descosits.

Qui encara no la conegui, una mostra.

Qui és el fill de puta?

Com que no podem saber del cert qui és el màxim culpable de la vaga de controladors, em pregunto qui deu ser el culpable o culpables de tot plegat, govern o controladors?

El que si sé, és qui una vegada darrera l’altre es quedant tirats a terra sense volar, amb les seves il·lusions cremades, per una colla de gent amb un nivell adquisitiu deu vegades més gran que el de qualsevol mortal. Hi ha moltes maneres de fer força, sense tocar els collons als pobres de sempre. Que hem de fer tots plegats quan la feina no és del nostre gust? Deixem les eines i fotem el camp? Desgraciadament tots, avui en dia hem de empassar-nos algun gripau per poder subsistir, i el que menys necessitem, és que la gent de sempre ens cremi les il·lusions acumulades durant mesos amb les seves despeses incloses.

A mi no m’ha afectat, però estic emprenyat igualment perquè estic agafant por a volar, por a gastar-me les peles, por a mantenir el neguit fins el dia del vol, por a quedar-me a terra sense vacances, por a que una colla de fills de puta no em deixin gaudir del que és meu, perquè avançadament ho he pagat.

Perdoneu per les paraules malsonants, n’hauria posat més però no m’hi ha cabut.

Ja hi tornem a ser

Hem estat unes setmanes molt distrets amb les eleccions i el Barça Madrid, després d’això sembla que no hi ha res. Però amb compte, que ja tenim a sobre les ( _______ ) festes que cada d’any ens acompanyen a finals de Desembre i que ens intenten vendre molt aviat. Tothom, més o menys, modifica els seus hàbits i cerca o defuig moments de felicitat per tal de guardar-ne un bon record.

Com cada any, la gent es llença, a partir del pont de la constitució, a fer compres abusives i compulsives per intentar de tenir unes bones festes, plenes de felicitat. Cal fer compres, evidentment no podem trencar il·lusions, sobretot als més petits, però cal moderació i entendre d’una vegada per totes que: La felicitat no és als grans magatzems, no es compra, si no es té...............res a fer.

La teniu?