Desitjos?

Potser no hem de ser tant agosarats com per demanar desitjos per el proper any com molts fem, comptant que ens passem per el forro tots els propòsits que nosaltres mateixos ens dictem amb el màxim convenciment.

Ja sé que demanar no és gens difícil i és extremadament barat, però donat que els resultats no solen ser massa positius, només se’m acut, de demanar la suficient força per si ell no ens somriu podem ser capaços de fer-li les pessigolles necessàries per fer-lo somriure nosaltres. 

Que tinguem molt bon any tots plegats,  amb un somriure sempre a punt per qui ens envolta i per nosaltres mateixos.

Ho tinc clar

Reconec que m’ha costat anys entendre el significat real, tot el que havia buscat a internet no em satisfeia com a resposta global, tot i trobar-la prou encertada.

Ara i avui, després d’àpats maratonians, sense espai de temps entre ells per deixar que l’estómac decideixi què fer amb tanta quantitat i varietat , ho he vist clar. 

Podem fer tot tipus d’especulacions i muntar-nos històries que ens agradin sobre el seu origen, però crec que el famós caganer, que posem cada any al nostre pessebre, no és més que una representació de nosaltres mateixos, com a efecte directe dels abusos forçats per les situacions nadalenques. Segurament per això el tenim com a una de les millors i més ben considerades peces. Jo ja me’l miro amb altres ulls.

Dubtosa qualitat

Disposat a passar unes festes gastant el menys possible, un va a triar acuradament els torrons que es cruspirà aquestes festes.

Defuig la primera estanteria del súper al veure que tots són de qualitat suprema, i estan les coses com estan, podem passar amb una mica menys de qualitat.

Però aquí que passa? M’adono que inclús els de marca blanca són de qualitat suprema, si bé més petits, de contingut que no d’embolcall. Penso que aquest súper no és de la meva categoria i decideixo anar a un d’aquells que les lleixes són directes del palet, allà segur que trobo torrons normals.

Doncs tampoc hi ha hagut sort, he trobat alguns que quasi ni posen marca, ingredients i que et queda dubtós el seu pes....però amb lletres ben grans són també de qualitat suprema. Ens hem de decidir, o mengem qualitat suprema o ens quedem sense torrons.

Si algú troba en algun lloc torrons que no siguin d’aquesta qualitat, m’ho faci saber, ja que jo no he estat capaç. 

En tot cas, passeu unes Bones Festes, i aquestes si, que siguin de qualitat suprema.

Caçadors a la neu

L’hivern era fred, els caçadors havien de trobar alguna cosa per posar al foc i omplir la panxa. Cap d’ells tenia ganes de passar hores enfonsant els peus a la neu, per quatre ocells, que ja no els quedava res més que pell i plomes. 

Després de varies hores de caminar i amb poca cosa al sarró varen arribar al poble on tot seguia igual. Era hora de retirar cap  a casa, el més jove es retirava amb un somriure a la boca, sabia que aquella nit no hi hauria massa per menjar, però el que realment el feia ser optimista és el fet de trobar-hi aquella  persona que tant s’estimava.  Allà en plena nit, sota els llençols, si que era el seu lloc de caça preferit.

La meva proposta a Relats Conjunts

Assetjament

Ara que la cosa de compres es pot fer des del sofà de casa i només esperar a que t’ho portin, surt un altre problema.

Un cop feta la compra, rebut el paquet i de vegades ni a això donen temps, et trobes amb un munt d’ofertes de compra a la teva bústia de correu, i no un, cada dos per tres, fins que es cansen o els classifiques com a correu brossa, no paren de enviar i enviar. Sembla que pensen....mira un que compra una vegada, ara no pararà de comprar fins que no li quedi un duro. Doncs no, si ja he comprat el que necessito no vull que cada dia m’envieu ofertes.

Si considerem que això del shoping on line ha de ser com una botiga normal, han d’entendre que ha de funcionar com a tal, perquè jo almenys, no m’he trobat mai que la caixera del súper, quan passo per davant, surt a córrer darrera meu per dir-me si torno a voler el que vaig comprar ahir. Que de vegades tindria el seu punt...... 

La publicitat ha de ser una bona eina, però fent-ho així aconsegueixen l’efecte contrari.

Si no t'agafo el telèfon, és que no vull parlar amb tu

Aquell espai temps, que hom dedica a estar tranquil davant d’un plat  calent a hores de costums arrelades  per dinar, hi ha qui no ho entén o la seva impaciència no li deixa veure.

Sempre hi ha el pesat de torn que no s’assabenta de què ara no vols o no pots parlar i que truca i truca i truca fins que se l’hi obre la vena i t’envia un missatge instantani que diu: per què no agafes el telèfon!!!!!!!!?. La única cosa que se’m acut al moment és contestar-li: perquè ara no vull parlar amb tu.

A partir d’aquell moment he pogut gaudir del mòbil per el que el vull a les meves hores, per llegir, informar-me o deixar-lo a una banda amb els impacients respectant els horaris.

Era tant important la trucada, que després de sis hores encara no  hi  ha tornat. 

Mireu l’hora abans de fer una trucada? O sou impacients de vici?