Desitjos?

Potser no hem de ser tant agosarats com per demanar desitjos per el proper any com molts fem, comptant que ens passem per el forro tots els propòsits que nosaltres mateixos ens dictem amb el màxim convenciment.

Ja sé que demanar no és gens difícil i és extremadament barat, però donat que els resultats no solen ser massa positius, només se’m acut, de demanar la suficient força per si ell no ens somriu podem ser capaços de fer-li les pessigolles necessàries per fer-lo somriure nosaltres. 

Que tinguem molt bon any tots plegats,  amb un somriure sempre a punt per qui ens envolta i per nosaltres mateixos.

Ho tinc clar

Reconec que m’ha costat anys entendre el significat real, tot el que havia buscat a internet no em satisfeia com a resposta global, tot i trobar-la prou encertada.

Ara i avui, després d’àpats maratonians, sense espai de temps entre ells per deixar que l’estómac decideixi què fer amb tanta quantitat i varietat , ho he vist clar. 

Podem fer tot tipus d’especulacions i muntar-nos històries que ens agradin sobre el seu origen, però crec que el famós caganer, que posem cada any al nostre pessebre, no és més que una representació de nosaltres mateixos, com a efecte directe dels abusos forçats per les situacions nadalenques. Segurament per això el tenim com a una de les millors i més ben considerades peces. Jo ja me’l miro amb altres ulls.

Dubtosa qualitat

Disposat a passar unes festes gastant el menys possible, un va a triar acuradament els torrons que es cruspirà aquestes festes.

Defuig la primera estanteria del súper al veure que tots són de qualitat suprema, i estan les coses com estan, podem passar amb una mica menys de qualitat.

Però aquí que passa? M’adono que inclús els de marca blanca són de qualitat suprema, si bé més petits, de contingut que no d’embolcall. Penso que aquest súper no és de la meva categoria i decideixo anar a un d’aquells que les lleixes són directes del palet, allà segur que trobo torrons normals.

Doncs tampoc hi ha hagut sort, he trobat alguns que quasi ni posen marca, ingredients i que et queda dubtós el seu pes....però amb lletres ben grans són també de qualitat suprema. Ens hem de decidir, o mengem qualitat suprema o ens quedem sense torrons.

Si algú troba en algun lloc torrons que no siguin d’aquesta qualitat, m’ho faci saber, ja que jo no he estat capaç. 

En tot cas, passeu unes Bones Festes, i aquestes si, que siguin de qualitat suprema.

Caçadors a la neu

L’hivern era fred, els caçadors havien de trobar alguna cosa per posar al foc i omplir la panxa. Cap d’ells tenia ganes de passar hores enfonsant els peus a la neu, per quatre ocells, que ja no els quedava res més que pell i plomes. 

Després de varies hores de caminar i amb poca cosa al sarró varen arribar al poble on tot seguia igual. Era hora de retirar cap  a casa, el més jove es retirava amb un somriure a la boca, sabia que aquella nit no hi hauria massa per menjar, però el que realment el feia ser optimista és el fet de trobar-hi aquella  persona que tant s’estimava.  Allà en plena nit, sota els llençols, si que era el seu lloc de caça preferit.

La meva proposta a Relats Conjunts

Assetjament

Ara que la cosa de compres es pot fer des del sofà de casa i només esperar a que t’ho portin, surt un altre problema.

Un cop feta la compra, rebut el paquet i de vegades ni a això donen temps, et trobes amb un munt d’ofertes de compra a la teva bústia de correu, i no un, cada dos per tres, fins que es cansen o els classifiques com a correu brossa, no paren de enviar i enviar. Sembla que pensen....mira un que compra una vegada, ara no pararà de comprar fins que no li quedi un duro. Doncs no, si ja he comprat el que necessito no vull que cada dia m’envieu ofertes.

Si considerem que això del shoping on line ha de ser com una botiga normal, han d’entendre que ha de funcionar com a tal, perquè jo almenys, no m’he trobat mai que la caixera del súper, quan passo per davant, surt a córrer darrera meu per dir-me si torno a voler el que vaig comprar ahir. Que de vegades tindria el seu punt...... 

La publicitat ha de ser una bona eina, però fent-ho així aconsegueixen l’efecte contrari.

Si no t'agafo el telèfon, és que no vull parlar amb tu

Aquell espai temps, que hom dedica a estar tranquil davant d’un plat  calent a hores de costums arrelades  per dinar, hi ha qui no ho entén o la seva impaciència no li deixa veure.

Sempre hi ha el pesat de torn que no s’assabenta de què ara no vols o no pots parlar i que truca i truca i truca fins que se l’hi obre la vena i t’envia un missatge instantani que diu: per què no agafes el telèfon!!!!!!!!?. La única cosa que se’m acut al moment és contestar-li: perquè ara no vull parlar amb tu.

A partir d’aquell moment he pogut gaudir del mòbil per el que el vull a les meves hores, per llegir, informar-me o deixar-lo a una banda amb els impacients respectant els horaris.

Era tant important la trucada, que després de sis hores encara no  hi  ha tornat. 

Mireu l’hora abans de fer una trucada? O sou impacients de vici?

Missió impossible

A cavall encara sobre aquesta revolucionaria crisi, sense saber quan podrem baixar-ne, veig com anem afegint més forats on ensopegar. No tenim remei.

Un any més som víctimes del consumisme més agosarat, sense escrúpols, sense voler posar-hi remei, ens deixem engabiar per les noves modes del Black Friday, Cyber Monday i caps de setmana amb tot obert, per vendre tions o tangues vermells fets  a saber on, per tenir un major marge comercial però sense comptar amb drets de ningú i si hi ha qui no pot encendre l’estufa.

El consumidor que no pot resistir a la temptació fa mans i mànigues per poder comprar, comprar i comprar  perquè no es pot quedar malament i s’ha de fer quelcom per saciar aquesta ànsia de consum.

Així no anem enlloc, algun any algú haurà de començar a fer les coses millor i passar de tant consumisme, no fem res més que allargar l’agonia, perquè tard o d’hora això serà insostenible i hem d’entendre que qualsevol tronc, pot ser el tió, que el podem omplir de molts altres valors i que el tanga vermell no passa res si no és nou, de fet, sense també és festa major. 

Tots rondinem aquestes despeses, però fem cua per fer-les. De psiquiatre.

No cardem

No d’avui ni d’ahir, de fa massa temps, que sento que no paren de sortir capellans, metges, polítics, policies i gent normal acusats d’abusos sexuals. No puc acabar d’entendre com amb ple segle vint-i-un, la gent no tingui solucionada la seva activitat sexual.

Fa més de trenta anys que hi ha una llibertat on tothom pot accedir a un “polvet” sense problemes, això ens porta a què aquests casos que continuen destapant-se només poden ser causa de malaltia o vici. Tractar-los i castigar-los com a tal, hauria de ser la pròpia solució, però començo a sospitar que la mala interpretació de la llibertat sexual, ha esdevingut un vici que anirà a més. Sempre atrau més allò que està prohibit? On és l’orgull de d’aconseguir que se’t ofereixin? 

Sempre m’he considerat i em considero, un home de temperatura elevada, però mai podré entendre aquest comportament i menys encara el seu poc càstig. Demanar perdó estirat pel terra, pagar una miserable multa o fer serveis socials, no fa més que posar en evidència, la impotència de qui n’ha sigut víctima. 

Des de que em punxo, estic millor

Tot i sonar molt malament l’expressió és ben certa. La cosa però, té explicació clara.

Un que és escèptic de moltes coses va decidir un bon dia d’anar a provar allò que no creia,  potser motivat per la desesperació i de fer un intent de millorar en qualitat de vida.

En diuen acupuntura, i la noia practicant en qüestió, em va explicar el perquè de molts mals segons els xinesos. A mi francament em sonava a xino, però em vaig quedar amb allò de que m’havia de tocar els meridians per desbloquejar el meu estat que no deixava fluir la meva energia.

Vaig posar els meridians a la seva disposició, per alinear, desbloquejar i fluir energia per tots els costats. Ara després de quatre sessions he de dir que la cosa de moment funciona, doncs he pogut passar tot un mes sense cap crisi de migranya, cosa que era habitualment setmanal.

No sé el que pot durar, però mentre la cosa funcioni em deixaré  tocar els meridians per qui ara per ara, és la meva taula de salvament. 

Només qui tingui aquest problema entendrà del tot l’esperança que de moment em dóna. 

Martells

-Mira m’han regalat aquesta litografia que simbolitza la força que podem tenir quan estem junts, ferms i organitzats.

-Caram noia, si que es poden veure coses en un tall de paper.

-Tu, que ets molt poc culturitzat per veure aquestes coses tant profundes.

-Que vols dir, que no sóc capaç de veure-hi res més que martells?

-Segurament, però vaja prova-ho, potser em sorprens i tot.

-Doncs jo, veient la rigidesa dels seus mànecs, la duresa i brillantor de la seva punta, junt amb  l’extensa quantitat, l’únic que se’m acut amb tants de martells, és fotre molts de claus.

-No canviaràs mai, però haig d’admetre que està prou ben vist. Tot és començar.

-Doncs així què? Posem en pràctica el quadre..... 

-Si, però a la meva manera, apa agafa la senyera i cap a la manifestació, hem de tenir plebiscitàries ja.

Aportació de Novembre a Relats Conjunts. 

A prendre pel sac

Pots engegar a algú a prendre pel sac, de males maneres, per desfer-te d’ell o deixar de discutir-hi, però jo ho he volgut fer diferent. A partir d’ara puc convidar a  la gent que si volen, poden venir una estona a prendre pel sac.

Fa un temps, amb uns palets recuperats vaig fer uns sofàs per la terrassa, aquests estaven fins ara orfes de coixins. Posar-hi solució, econòmicament viable, era la meva prioritat.

Pensant i rumiant, vaig arribar a la idea de fer servir els sacs de “yute” que aquí quasi estan en desús,  però no a altres llocs.

La sort de tenir, amables veïns importadors de cafè, va fer que la obtenció dels sacs fos molt fàcil i encara més econòmica, tot i que per internet se’n troben i no són cars.

Així que recuperant uns matalassos d’escuma vells, només ha fet falta tallar, omplir i col·locar-los a lloc. El resultat salta a la vista i serà a gust de segons qui, però per el que fa a mi, m’agrada molt i puc garantir la seva comoditat.

No sé que us sembla, però per mi podeu venir a prendre pel sac quan vulgueu, la situació ben bé convida a un bon cafè 

Política eròtica

Estar a la oposició la predisposava a estar renyida amb qualsevol que no fos del seu grup, però no podia fer res amb la mirada del ministre governant, inclús el nom del càrrec de d’interior la predisposava.

Des de l’estrada li estava recriminant  veritats i mentides polítiques, ell la mirava amb interès però la seva actitud evidenciava que no escoltava aquelles paraules enverinades. Això la desbordava, es sentia còmodament humida, no parava de moure’s i els seus llavis estaven excessivament humits, traient-li tota credibilitat.

El ministre d’interior amagava la seva proposta sota un portafolis que descansava on les cames s’ajunten i que palpitava sospitosament.

El martell de fusta de la presidenta de la cambra, va sonar per ells com un autèntic clímax, tot i que tant sols anunciava l’hora del dinar. Dinar no varen dinar, però s’ho varen menjar tot, els retrets de l’estrada ara sonaven com a llargs monosíl·labs, intensos i ofegats a l’hora.

A la tarda, en la represa continuà amb els retrets,  amenaces d’impugnacions i querelles penals, estava tant esverada que només es varen atrevir a dir-li  que s’havia tacat la camisa. De que la portés mal cordada, ningú s’hi va atrevir. 

Ell, incomprensiblement per molts, es prenia les amenaces amb molta calma, mostrant a tot el ple, una cara de felicitat envejable.

En política res és el que sembla.........

Quedem al Zurich, per treballar

Feia anys que cada dia prenia cafè al Zurich, sempre sola, sense quedar mai amb ningú, potser per això es fixava que cada mes apareixia una cambrera nova. Amb alguna havia agafat confiança i tot, com per preguntar per la seva companya que treballava dies abans allà. Mai ningú en sabia res, ni havien coincidit a la feina.

Tampoc feia massa cas de tot plegat, avui en dia la gent durava molt poc als llocs, bé per trobar altre cosa o bé per l’exigència del propietari.

Però ara que s’havia quedat sense feina, va anar a tirar un currículum al Zurich, si l’agafaven potser sabria el perquè i si més no almenys tindria una feina. L’entrevista va ser ràpida, quatre preguntes, quatre normes i si et va bé el sou, dilluns comences.

Estava contenta per la feina i,  al sortir es va trobar el cambrer que seria company seu a partir de dilluns, varen intercanviar unes paraules de complicitat, acomiadant-se mentre ell servia cafès.

A primera hora de dilluns ni rastre d’ell, va preguntar, però només li varen dir que havia plegat sense dir res......No podia ser, això havia de tenir una explicació lògica,  va fer mans i mànigues per descobrir que passava en aquell bar. 

Amb poques setmanes ho va saber, per fi sabia el perquè de tants de canvis al bar. Llàstima que tampoc va servir de res, doncs no tingué la més mínima oportunitat de poder-ho explicar mai a ningú.

La meva tercera proposta sota la comanda de la GemmaSara bases aquí, queda poc temps...

I ara què?

Durant uns dies agradarà de saber que diuen els partidaris i els contraris al moviment d’avui. Que hi ha hagut consulta és i serà ben evident per la resta de la història, per noms que li vulguin posar el resultat serà el mateix.

S’ha demostrat  una vegada més que som un poble pacífic, tant sols demanem el que és nostre i que en el seu moment se’ns va robar a la força.

Ara els qui realment tenen una feina a fer són els nostres representants legals, aquells que no són capaços de posar-se d’acord per tirar endavant el procés, deixant de banda el partidisme. Ara si que serà l’hora, l’hora de anar tots junts, per fer el que calgui fins a ser sobirans. Un cop assolit el repte, poden convocar les eleccions que vulguin i nosaltres decidirem qui ens governa, però ara això no toca, ara és hora d’anar per feina i tots a una. 

Podrem algun dia estar orgullosos de qui ens representa? 

Tot a punt

A tres dies del la gran cita ho tenim tot a punt, tenim urnes, tenim paperetes, tenim col·legis, tenim tancs, tenim policia nacional, tenim amenaces, tenim mentides, tenim ganes i tenim dos pebrots per no fer-nos enrere.

A veure si la anunciada llum a final del túnel i els brots verds, tenen com a data el 9N per començar a ser certs i que poc a poc podem mirar a l’horitzó  per veure que tot i tenir un camí costerut, estem en el correcte. 

Diumenge, si ens llevem ben d’hora ben d’hora.....a les 9 serem a les urnes. 

El que ens queda per veure

No podem saber el futur, ni el més immediat, per més que ens ho sembli per els indicis que al nostre voltant es desenvolupen quotidianament.

Ens queda per veure la guàrdia civil traient urnes aquest diumenge? O podrem veure un assalt de policies nacionals tal com si de grisos es tractessin? O potser podrem veure una jornada plàcida tal com sabem fer sempre? O haurem de veure portes de col·legis tancades per culpa de lleis fetes a mida?. Qui ho sap?

Molts sabem el que volem i cada dia més gent sap el que vol, no es pot aguantar més temps així , envoltats de lladres sense escrúpols que deixen morir de gana a la gent, la deixen sense sostre, amb una sanitat precària només per el fet d’aferrar-se a una cadira que els permet jugar amb nosaltres, per enriquir-se més i més. 

Diumenge hem de dir prou, sigui com sigui, però hem de poder dir que la tenim dins, amb un doble si, que doni la volta al món.

Quedem al Zurich, per feina

Rebre aquest missatge era senyal d’anar sense excuses al bar i asseure’s pacient-ment a prendre un cafè.

Llavors venia una persona, diferent cada vegada, s’asseia al costat i després de demanar un cafè, et donava un sobre amb una foto i les instruccions i un l’altre amb diners.

Feta l’entrega ja no hi havia manera de fer-se enrere, la missió no admetia excuses i abans de vint-i-quatre hores havia de fer-se efectiva.

Anem per feina doncs, vaig pensar mentre obria el sobre, per llegir les instruccions que com sempre començaven amb allò de: que sembli un accident, per continuar amb els detalls del individu i les seves costums més regulars. 

Al llegir-les atentament, em semblaven més properes que mai, fins i tot les podia endevinar abans de llegir-les, cada cop estava més descol·locat, temia el pitjor. Per sortir de dubtes vaig mirar la foto per corroborar l’objectiu. Llavors vaig veure que tenia un problema, jo era el de la foto.

La meva segona proposta de quedem al Zurich bases aquí

Quedem al Zurich Pressumptament

Havia de ser una trobada de bloggers, però més que tot el que volia era posar cara a la gent. Amics amigues de feia anys amb els quals havíem compartit penes i glòries per fi ens podríem abraçar, estrènyer les mans i parlar sense un teclat.

A mi ja m’anava bé, el cafè era al costat de casa i era un client habitual, podíem dir que jugava a casa.

Alguna cosa no anava però, passaven ja quasi dues hores de l’hora convinguda i ningú s’havia presentat, era molt estrany. Consultava cada cinc minuts els mòbil a l’espera de correus electrònics, però no hi havia senyal. M’entretenia llegint blocs però tampoc hi havia moviment, semblava que aquest món s’hagués aturat de cop. Vaig decidir enviar un correu a tots per tal d’esbrinar que passava i que jo començava a passar doncs era evident que la trobada havia fet fallida.

Com quasi esperava, ningú no va contestar, cinc, deu, quinze minuts i res. Llavors em vaig dirigir cap a la barra a pagar el meu cafè per marxar cap a casa, demà potser algú m’explicaria el què.

-Em cobres, el cafè reina?

-Ja marxes? Jo de tu no ho faria, la veritable trobada que esperes comença ara quan jo aixequi les cadires del local i baixi la persiana.

-Com? Què en saps tu de la trobada?

-Sóc la del bloc secrets amagats, ens coneixem de fa molt de temps, ens hem fet confidències i sabem molt l’un de l’altre. O sigui que vaig ser jo qui va organitzar la trobada, donant ordres a la resta de que ningú es presentés.

-I ara que fem?

-Doncs que jo tanco el bar i si estàs interessat en la trobada, sàpigues que continua  a casa meva.

-T’ajudo a aixecar cadires?

-Ja tardes. 

Va ser una nit trobada memorable, que repetirem sovint, com em varen ensarronar entre tots mare meva, però volia saber que es movia avui per la catosfera. Quan engego l’ordinador veig amb sorpresa que tothom de la suposada trobada ha penjat un apunt titulat: Has triomfat al Zurich

Aquesta és la meva aportació a la prposta quedem al Zurich bases aquí

Detingut

La policia s’ha presentat avui a casa d’un polític a fer un exhaustiu  escorcoll, cercant proves irrefutables de la seva innocència  i que no tenia res a veure amb comptes a l’estranger ni contractes il·lícits amb empreses vinculades al seu entorn familiar. Nosaltres la premsa, que curiosament hem arribat abans que la policia al domicili, hem pogut comprovar com ha estat detingut i traslladat a la comissaria més propera. 

A l’espera del judici, se l’hi ha informat que serà jutjat per imbècil, honrat i de mala imatge per els seus companys d’ofici. El fiscal estudia demanar l’exili del país per  no trencar amb la tradició ancestral que tenim en temes de corrupció.

Ai Joana....

Feia dies que sentia aquelles veus, era cridada a ser-hi però ella és resistia, sabia que no podia anar-hi així, no parava de repetir-se que les coses s’han de fer bé. El poble clamava de feia temps, cada cop més gent era partidària del canvi, encara que els barressin el pas a cada moment.

Avui des de l’hort, sent la cridòria de la gent a la plaça, tothom hi és, menys ella que no s’hi vol presentar així, la coneixerien i seria injustament assenyalada amb el dit. Ella volia ser igual que tots, però aquella incompetència la condemnava a quedar-se a casa. 

Llavors hi va caure, la samarreta groga que havia comprat l’hi havia de ser entregada per correus, un coi d’empresa espanyola. Si ho arriba a saber, ella mateixa l’hagués anat a buscar a cavall del burro que hauria anat més ràpid i ara estaria en plena plaça Catalunya cantant l’himne dels segadors.

Aportació del mes a Relats Conjunts

Fruita del temps

De sempre que havia estat considerat un home valent, d’aquells que no mostren mai els sentiments. Estava en boca de tothom que mai ningú l’havia vist deixar anar una llàgrima.

Però avui tot i la seva avançada edat, en un menjador ple de gent a vessar, se l’hi ha vist caure un parell de llàgrimes per sota les ulleres.

Com n’arribaven a ser de verdes aquell parell de mandarines que ell mateix acabava de despullar i que n’esperava un gust  tant diferent. 

És ben bé que les coses només són bones quan estan al punt o a punt.

Menja tant com vulguis per quatre euros

Sota aquesta frase, hom va decidir d’anar a provar un d’aquests bufets lliures que corren per algunes comarques de Catalunya. Més potser per tafaneria que per gana, la cosa està fotuda però encara no en passem.

El sistema funciona tot a base de monedes, així ho demostra una màquina que engruna bitllets per tornar-te ferro tal com si d’una màquina escurabutxaques és tractés. Introduint monedes et dóna pas a l’interior. Un cop dins, menjars preparats a dojo del tipus fred i calent, al costat neveres plenes de carn a punt per coure’t tu mateix, tot això entra en els quatre euros. Si tens set més monedes i veus, cal dir que una cervesa està a cinquanta cèntims. Que vols fer postres, posa monedes que a partir de vint cèntims pots menjar-te un iogurt..... Tria i remena. 

Total que acabes passant més estona preparant el dinar i fent cua a les planxes per coure’t la carn, que gaudint d’un àpat tranquil. Apart de que no suporto veure com molta gent llença el menjar d’aquella manera, servint plats de macarrons als seus nens de cinc anys, tipus Everest, acompanyats de croquetes, ous ferrats, embotits variats i que acaben no menjant quasi res. Alguns adults es veu que tampoc saben la capacitat de la seva panxa i quan estan tips, llençat i tant amples. Tot això amanit amb un xivarri nivell alt, fa que la meves ganes tornar-hi no siguin masses. I mira que el meu plat va quedar net.....tot i que de petit no en tenia res. Si voleu opinar amb proves concloents: Bufets lliures del Bon Àrea, en el meu cas a Guissona. 

Fomentar o destrossar

Congost de Mont-rebei

Les coses es poden fer de varies maneres, les que estan bé per alguns no ho solen estar per els altres. Pots fomentar que la gent passegi per indrets fantàstics però que el reclam no sigui ben vist per tothom.

Com que feia temps sabia d’un lloc on aquest era motiu de controvèrsia, vaig anar a mirar per tenir una idea més objectiva.

Sis hores de caminar varen ser suficients per fer la passejada i comprovar que és un espai únic, on cada recó és digne d’admirar. Però es clar, l’home per fer-ho més transitable i més atractiu turísticament parlant, ha modificat la naturalesa fins a punts que generen controvèrsia i que potser de vegades hi arriba a haver massa gent, no va ser el meu cas però entenc que en èpoques més estivals es pugui arribar a massificar. 

Nosaltres ho vàrem gaudir molt, potser sense la mà humana seria millor, però potser si així fos molta gent no arribaria a veure-ho mai. Vosaltres jutgeu i qualsevol que sigui el vostre parer, si podeu no deixeu d’anar-hi. Abstenir-se vertiginosos.....

Amb un martell i quatre claus

Quan un té a mà el material necessari sense cost i té al cap idees vistes a altres llocs, adopta la postura de posar-se a treballar per fer el que també en diuen un: Ja t’ho faràs.

Partint de la base d’una pila de palets no reciclables i la mania de cercar llocs on posar el cul agafes martell, claus i en un tres i no res....llarg pots tenir on posar el cul, per com dirien abans, dos duros. 

Tot seguit unes fotos del procés (no sediciós) de transformar l’ús d’un gran invent, que va descarregar l’esquena de molta gent, encara que no sé fins a quin punt va ser bo. En tot cas, si teniu ganes de posar el cul... ja sabeu on.

Material bàsic

Procés de montatge

Pintat 

Posats a lloc....més endavant posarem coixins, per rebre com cal als culs

Xerraire de mena

De gent n’hi ha de tota mena, de tots és sabut, però hi ha un tipus en concret que he observat en els últims dies.

És aquella persona que la posis on la posis acaba establint conversa amb qui s’hagi assentat al seu costat. De qualsevol tema en treuen suc a l’hora de posar-se a xerrar i convertir un dinar solitari amb un dinar més o menys distret.

Però què passa quan la persona resulta ser totalment diferent a l’atacant i potser el que voldria és un dinar tranquil? Doncs que aquesta està en una situació difícil de sortir-ne sense ser qualificat de mal educat.

Porto alguns dies observant aquest cas, he vist converses agradables, n’he vit de forçades i fins i tot gent que dies més tard evita qualsevol proximitat al subjecte. 

No és un mal comportament de ningú, penso que tant sols es tracte de que hi han persones, que no saben veure si realment les seves paraules són de bon grat per les orelles que l'escolten.

Els colors tornaran

Portava des de dies la paleta de colors grisa instal·lada al seu cap, les circumstancies així ho havien volgut.

Seient sol en aquell bar, sense sortir del enfonsament propi, repassava mentalment els esdeveniments més propers veient com el gris s’enfosquia. Recordà però, que aquell fet li havia retornat la paraula a una persona de velles rancúnies i també havia fet molt més propera,  segurament per sempre més, una relació amb qui porta la seva mateixa sang i  que sempre li faltava trencar, una fina paret que els separava. 

Dins dels pitjors moments passen coses que fan tirar endavant, va entendre que tot continuava i en aixecar el cap, tota la plaça havia recuperat els colors, ja no era tot gris, els colors donaven aquell alè d’esperança. El gris encara era dins, però podia veure per si sòl aquell ventall de colors que el convidaven, a aixecar-se de a cadira i, fer camí endavant.

La meva aportació a relats conjunts de Setembre 

Tot es gira

Amb les butxaques plenes d’il·lusió, a punt per començar la diada, quan comences a plegar l’estelada per posar-la a la motxilla i encaminar-te a fer història, et trobes amb aquella delicada línia del que separa la felicitat de la fatalitat. Un simple soroll del mòbil t’avisa que les coses han canviat. El que estaves fent ja no té importància.

Ara el soroll de l’ambulància és molt més sensible que mai, les hores d’espera a les sales d’hospital és fan neguitoses esperant resultats de bonança que no arriben. El neguit es fa gran en el transport a un altre hospital, cercant bons auguris i solucions a mals que corren més que el propi temps.

Finalment la fatalitat ens és pronunciada en un petit habitacle on no hi cap tot el dolor que sentim. Un dolor sense temps d’assimilar, que ens torna a colpejar veient com la vida s’apaga definitivament. Mare ens has deixat.

La vida pot ser tant injusta com llevar-se al matí, preparar-se l’esmorzar i a les cinc de la tarda certifiquen la teva mort.

La seva generositat va anar sempre al davant, era una gran mare i persona. Una multitud va certificar-ho, deixant petita l’església i el dolor immens.

Una neboda em consola dient que una gran persona havia mort en un gran dia. Però a mi, a nosaltres, no ens serveix. Com viurem a partir d’ara? Com tirar endavant si vius envoltat de records seus i et sembla sentir la seva veu en una trucada telèfon. Diuen que els temps ho cura tot, però tant ens fa el temps, et volem a tu mare, setanta cinc anys han estat pocs, massa pocs.

Oportunitat perduda

Com sempre la marca espanya no es sap espavilar i perd una gran ocasió de publicitat per el proper dijous.

L’empresa distribuïdora del  spanish whisky doble V, imbevible també cal dir-ho, no ha sabut aprofitar la gran ocasió de ser el patrocinador oficial de la que serà segurament la V més gran mai feta arreu del planeta.

Una gran marca quan et dóna l’esquena se l’hi ha de fer boicot, per això proposo que mai més tasteu aquest beuratge que no vol patrocinar la nostre V, encara que sigueu bevedors de whisky no us serà difícil canviar de marca.

Si això es publiqués a La Razón, sentiríem algú de la majoria silenciosa , que encara no sabem on és, dir que mai de la vida es pot consentir que diner  espanyol hagi de fer costat a una bogeria il·legal tant gran.

Estem en una setmana clau, d’aquesta n’hauria de sortir una resposta clara del què volem i, sigui com sigui hem de fer arribar a tot el món el nostre crit. Tal com ho sabem fer, junts i pacíficament. 

Esperant la tempesta

Escoltava amb atenció com algú havia entrat al núvol per robar imatges, de gent que s’havia fet fotos amb poca roba o en  situacions d’intimitat, per escampar-les arreu.

No acabava d’entendre com ho feien ni el perquè, doncs no hi ha millor lloc que un bon calaix amb pany i clau, per guardar el que no es visible per tothom. Però ell tot al vida havia estat envoltat de muntanyes, pasturant els remats amb la única companyia de la seva ràdio. 

Ara es mirava el temps d’un altre manera i, no perdia l’esperança de que un dia, un bon ruixat d’imatges li alegressin la vista, que d’aigua ja n’estava ben tip.

Has pres precaucions?

Per la fogositat del moment, semblava que no havia de donar per rumiar més enllà del què el moment demanava. Ja ho diuen: quan truquen a baix, a dalt no hi ha ningú. 

Havien passat quasi dues hores, el frec a frec havia estat intens per les cares que posaven, tot i així ell, amb un to seriós l’hi va dir: Has pres mesures no? Ella sense pensar-s’ho va contestà: Si oi tant, he fet un acte notarial on consta que passarem la nit junts.

Dubtosa veracitat

Senyores i senyors ha arribat el moment en que no n’hi ha prou de llegir les noticies, a més les hem de contrastar abans d’arxivar-les al nostre disc dur de neurones.

Potser a vosaltres no us passa, però jo que com molta gent m’informo a base de twitter de les entitats periodístiques. Però últimament fins i tot en aquestes més serioses hi ha hagut notícies que s’han desmentit i han passat unes hores en que realment la notícia ho era només per la seva incertesa. Parlo de la vida d’una persona i, sense ser la primera vegada que passa.

Aleshores de què serveix una notícia ràpida si l’has de posar en dubte? Que fem amb aquelles re piulades on es “tunegen” portades de diaris? I els comptes falsos per aixecar merder abusant dels insults per tenir més protagonisme?

Si hem de passar més temps contrastant el que veiem, potser millor esperar a l’endemà a veure imprès sobre paper el que són ja, notícies velles.

Tot per l’afany de ser el primer en dir-ho, sense saber-ne la certesa, però el primer. 

A veure per quan una xarxa seria, que ja veig que tot el que són ocells blaus acabaran abatuts, per no fer les coses bé. 

Tot cansa

M’he adonat amb el pas dels anys que ser responsable arriba a cansar, i algunes vegades agradaria que t’ho donessin tot mastegat, per no haver de ser sempre qui tira del carro.

Són ja més de vint anys els que porto al capdavant, temps amb molta gent al meu càrrec, temps amb menys i ara quasi sòl, però sempre com a primer responsable i sota la mirada del qui mana. Si bé et quedes exclòs, de la primera línia de foc de la responsabilitat jurídica, la resta tot ha de tenir contesta i a ser possible que agradi a les orelles de qui pregunta.

No compten les dificultats, ni els enfrontaments que puguis tenir amb els de sota teu, ni com ho has fet perquè surti el que ha de sortir. Només compten els resultats.

Les parts bones també hi són, flexibilitat, triar el camí a seguir, quan fer-ho, sentir-te bé quan tot rutlla i saber que no ets l’últim mono, ajuda a tirar endavant i no voler canviar. Però ja us dic jo, que tirar del carro tant de temps cansa. 

Les crítiques cauen sempre imparables, els elogis s’envaeixen fent-se quasi sempre invisibles.  

Instint bàsic

El noi avorrit dins la consulta, en espera d’escoltar el seu nom per entrar,  agafà una revista de frivolitats, per matar l’estona. Un acte reflexa, el va fer adonar de fins a quin punt els aparells electrònics que l’envolten, des de fa anys, han afectat els seus instints. Sense quasi adonar-se’n, encantat mirant la foto, en roba interior, de la jove model d’una coneguda marca, li etzibà dos copets a la imatge amb el dit índex, tot esperant que s’ampliés per veure-ho amb més detall. 

No va poder contenir un lleuger somriure d’incredulitat, al temps que llençava la revista damunt la taula. 

Fàcil d'encendre

Tenia els nervis a flor de pell. Ella feia molt de temps que esperava poder convidar a sopar al seu, fins ara amor prohibit. Avui era el gran dia. 

Era tant l’estat de trasbals que, a poc d’arribar ell, no trobava les cerilles per encendre la vitroceràmica........ Per sort ell avançà l’hora de la trobada, en arribar s’acostà a ella lentament i amb el tacte suau d’un sol dit, la va encendre......al màxim.

Amb una mà ja no en faig prou

Ningú diria que les coses havien d’anar així, un comença a fer-ho i sense adonar-se’n, s’hi acostuma, amb més o menys regularitat, però sense deixar-ho mai, doncs el plaer el té enganxat a anar-l’hi fotent sempre que pot.

Amb el pas del temps mires enrere i, sense avergonyir-te del que fas veus, que com aquell que diu sense adonar-te’n, ja has de fer-ho amb dues mans.

Avui, amb l’apunt nº 830 aquest espai fa 6 anys, som menys, però hi som i de moment amb ganes de ser-hi per temps.

Aprofito doncs ara que tinc les mans enlaire senyalant el sisè any de blog, per fer-vos arribar un fort aplaudiment a tots els que sempre o de tant en tant, sigui per criticar o afalagar, teniu un petit moment per aquest modest espai. 

Apa obriu la nevera (vostre) i a celebrar-ho........ xin xin.

I tant que me'l emporto

-Escolta gamarús, si ara dius que em vols deixar, perquè de sobte sospites que t’enganyo amb d’altres, per mi ho pots fer. Però et dic que mai acabaré d’entendre com pots arribar a pensar això de mi, que compto les hores que falten per què arribis a casa per estar amb tu. El que si penso de veritat és que tot això és una excusa, no saps com desfer-te de mi i t’inventes ara que tinc amants a tort i dret, quins pebrots que tens. Si, tu ves recollint sense dir res més, no fos cas que et fotessis de peus a la galleda i haguessis de reconèixer tot el que et dic, covard. Ah i de passada et pots endur també aquesta merda de foto que vares fer de les marietes, que sempre m’ha semblat ridícul de nassos.

-I tant que me’l emporto, és molt especial per mi, la marieta és el micro i l’altre la càmera de vídeo. Alta definició, captació d’enregistrament intel·ligent i gran angular que agafa tot el llit...........sempre que hi ha moviment.

-No et crec. 

-Ah no?, cap problema, aquesta tarda busca el teu nom a la xarxa...alta definició nena. Fliparàs.

Aportació als relats conjunts d'estiu de la graaaaaaannnn!!!! CARME

Setmana fantàstica

L’home s’esperava una setmana plàcida, ell ja havia consumit les seves vacances, però aquesta setmana estava sòl. Companys fora, jefe fora, feina programada per ser suau i només quatre dies de feina. Genial no?

Però l’home, el diumenge a la nit ja la va passar en blanc, fent viatges al wc amb una gastroenteritis de collons. Fent el cor fort, l’endemà va anar a treballar seguint una ruta acurada on hi havia wc disponibles, no fos cas. No havia passat ni dues hores de treball, que unes trucades telefòniques esgarraven els plans de feina plàcida preparada. Dues urgències en una setmana de quatre dies, fantàstic.

El dimarts amb el cos encara en mal estat, doncs no aixeca la vista al so d’uns talons.... re-programa la feina, amb tant mala fortuna que el mòbil cau al terra a no més alçada d’un pam, trenca la pantalla i es queda incomunicat. La gentilesa dels veïns en deixar fer una trucada pot fer que l’hi portin un telèfon vell per sortir del pas. No serà fàcil, doncs l’aparell de segona mà va quedar en desús amb una contrasenya tipus patró impossible d’esbrinar. L’home s’ha passat una estona fent dibuixos a la pantalla, fins que s’ha afartat i ha anat a la cerca d’un ordinador on poder mirar com cony es fa una restauració de fàbrica.

Ara que ha pogut organitzar el demà, l’hi diuen que el temps oferirà xàfecs arreu i possiblement no pugui portar a terme l’organització i a sobre la migranya ha fet acte de presència....

Ara l’home comença a mirar la setmana en positiu i pensa que tampoc va tant malament, avui fa 9 anys que es va feliçment casar i potser demà encara podrà veure alguna camiseta mullada pel carrer.....coses totalment compatibles. Què més es pot demanar?

La llargada dels pantalons curts

Us heu fixat amb aquells pantalons curts que ensenyen mitges galtes? Jo em pregunto si això a l’hora de comprar-los també té una talla específica o hi ha un servei de “tunning” per adaptar-los al tros de bistec que es vol  ensenyar.

Si ja ho sé, passo masses hores al carrer i dóna per observar i rumiar aquestes coses, però om quan ho veu de prop i s’hi fixa atentament, pensa que si realment la moda obliga o entrem en el terreny exhibicionista. Perquè de ben segur que per la calor no serà, la comoditat sembla que tampoc, doncs cal portar la gespa ben arranada per tal de que en qualsevol inclinació fortuïta no s’ensenyi el pentinat.

Fa un temps era moda ensenyar cul per dalt...ara ensenyar cul per baix, potser d’aquí un temps serà el bell mig del cul. En tot cas ara començo a entendre allò de que la moda és molt “cool” 

A per cert, a mi no em molesta ben gens la moda, com més cul....millor.

No fa falta gaire per ser feliç?

Tots ens omplim la boca de que fa falta molt poc per ser feliç a la vida, que traient el suc a les petites coses podem arribar a tenir allò que ens omple les pàgines de la vida, de moments per emmarcar. Hi estic totalment d’acord, encara que amb més potser seria més fàcil, amb poc podem omplir de felicitat les nostres vides.

Però sempre hi ha un però, i aquest és, que per viure amb poc ens demanen molt, fins al punt de que sembla calculat el fet de que et quedi el just, per viure amb poc, la resta cal entregar-ho tot per dedicar-ho a la malversació, robatori o com es vulgui anomenar. 

Estem envoltats de rates, que van mossegant sense mesura el formatge, el que nosaltres fem, el nostre formatge.

Organitzar-se és vital

Aquest any havia dit prou de trastos per les vacances, estava fart de carregar el cotxe amb coses que després no s’acabaven utilitzant. Vaig repetir una i mil vegades, poca cosa, maletes petites, res que no serveixi, només el que sigui imprescindible, que arreu del món hi ha botigues de tot.

De bon matí quan em vaig llevar, vaig veure que m’havia deixat sòl a casa. Però passats uns dies vaig rebre una postal tranquil·litzadora on deia: No pateixis per mi, he trobat tot el què em faltava. 

El que no m’ha quedat del tot clar és si tornarà.......

Tanta il·lusió

Esperava amb ganes de poder ensenyar cos, havia aprovat amb nota l’operació bikini, s’havia comprat roba d’aquella que fa girar ensenyant esquena fins on perd el nom, per una vegada havia pogut ajuntar les seves vacances i gaudir de molts dies junts a la millor època  de l’any. Inclús tenia molt a tocar un parell de joves, que al seu crit, anirien a fer-l’hi companyia a qualsevol hora. Ho tenia tot apunt, però faltava el més important, que l’estiu fes acte de presència.

Experiència Greeter

Ara que tots comenceu a fer vacances i jo ja les tinc al disc dur, us vull explicar una experiència  viscuda aquest any.

L’experiència va ser a la ciutat de Mulhouse a l’Alsàcia, on sent nosaltres primerencs en això, vàrem contractar els serveis d’un jove perquè ens ensenyés la ciutat des d’un altre punt de vista.  La primera sorpresa va ser el fet de que havent demanat la visita en  espanyol, doncs era la única opció a la web, ens va sorprendre el noi amb un català perfecte en escoltar-nos a nosaltres abans de reconèixer ’l. A partir d’aquí ens va preguntar quin tipus d’interès teníem nosaltres per la ciutat i què era el que volíem saber, doncs ell s’ajustaria a la nostre visita.

Molt amablement ens va fer una ruta per la ciutat explicant les diferents històries  o curiositats que ens podien interessar, contestant molt bé les nostres preguntes. Després d’una hora per la ciutat vàrem donar per acabada la visita. Per agrair la seva implicació, vaig oferir-l’hi una propina que servís com a paga a la seva dedicació, però amb sorpresa meva, va refusar doncs el seu lema era no acceptar mai diners a canvi, en tot cas, si volíem fer una cerveseta amb ell era tot el que estava disposat a acceptar. Així ho vàrem fer, amb lo qual la visita es va allargar una estona més amb curiositats i anècdotes de la seva ciutat. 

Ja ho sabeu doncs, si viatgeu, contacteu amb Greeters, una experiència recomanable.

No tenim solució

Si podem permetre que els mateixos que governen el món, amb els vots de la població, siguin els mateixos que fabriquen, venen les armes, donen lliçons de pau i els permetem poder mirar des de la seva poltrona com cada dia arreu del món es maten civils innocents, és que no estem bé. 

Estem en decadència, tots en tenim part de culpa suposo, però el que espero realment és que algú hi trobi  solució a la nostre imparable autodestrucció. Seria molt demanar que deixessin de banda el seu egoisme i que la població visqui sense por? 

Doncs val, som-hi

Estava molt malament per la ruptura que acabava de tenir amb el meu company de sempre. Però aquells dos nois, companys de feina amb solera em varen convèncer de assistir a la seva celebració, jo sense ganes, també ho haig de  dir, vaig decidir anar-hi a passar una estona  i marxar amb qualsevol excusa un cop les presentacions acabessin 

Però la meva opinió va canviar en veure aquell lloc  acollidor,   amb gust i que només hi havia  3 copes, la cosa prometia.....   

Participació als  d'estius de la Carme.....

Company de pis

Com a mileurista que sóc, tinc un company de pis que guanya tres mil euros al mes. Per solidaritat cadascú posa la meitat del seu sou en concepte de despesa diària. Ara el molt malparit després de compartir pis molts anys, em diu que marxa, que es vol independitzar i ser lliure. Quins collons té, per suposat jo m’hi nego rotundament.

Estic fart de dir-li que no el voldran enlloc a ell sòl, que no se’n sortirà sense mi. No sé com no s’adona de que sempre que té problemes li deixo diners del pot comú, que pot tornar-me quan vulgui, sempre i quan al proper mes deixi unes miques més de diners al pot en concepte d’agraïment.

Tot i així ell s’ha entossudit que marxa, fins i tot té les maletes fetes, però no ho permetré, l’hi he posat vigilància, només el deixo anar a treballar i tornar de dret a casa. Me’l estimo tant que he pensat en pujar-li una mica més la seva quota mensual, per tal de que m’hagi de demanar més diners per el dia a dia i així vegi d’una vegada per totes que realment em necessita per viure. Mai m’agrairà tot el que faig per ell.

De veritat que hi ha gent que pot pensar així? viuen dins d’una gran mentida? o tenen ganes de tocar els cataplins?

Tres nits i tretze hores

Encara que podria semblar el títol d’una novel·la, no és res més que el balanç d’hores dormides el cap de setmana. La festa major té aquestes coses, més quan ets un dels organitzadors i treballes amb un conjunt d’amics i coneguts que durant l’any poc temps hi ha per trobar-se. Les ganes de que tot surti bé donen les forces necessàries per aguantar.

Amb totes aquestes hores de feina, de servir cubates, recollir taules i cadires, tornar a posar taules i cadires, fer anar la planxa del bar com un xef, fer de tresorer, preparar caixes amb canvi i no parar de pencar. Apart de tot això també s’ha tingut temps de riure, fer guerres d’aigua, ballar damunt la barra del bar, guapes que et murmuren a cau d’orella al demanar una cervesa, improvisar un sopar entre actes, conèixer veïns teus que ni coneixies, copets a l’espatlla de complicitat, per acabar rebent la felicitació per la feina feta i programar una trobada al voltant d’una taula. 

Aquests tres dies he escoltat entre nosaltres allò de, tu que ja no tenim divuit anys. Ja us dic jo que quasi ho semblava. Si faig el balanç ara, quan l’esgotament encara és vigent, dic ja hi podem tornar quan vulgueu, però necessito un parell de dies. 

Poder orador

Tenia tal poder de convicció que era capaç de fer canviar de pensament i convicció a una multitud des de la seva estrada. Era un orador implacable i admirat, inclús per els seus més directes adversaris. 

Malauradament tot i l’èxit diari a la seva campanya, se sentia abatut, es veia incapaç i sense arguments que pronostiquessin o auguressin un bon resultat, quan en arribar a casa seva no podia convèncer a la seva dona de que no volia una sopa de carbassó, però ja donava per perdut el seu anhel per un entrecot amb patates fins i tot abans de proposar-ho.

Dinar a la casa de meuques

Quan encara l’adolescència pesava sobre les meves espatlles, hi havia un lloc de llumetes vermelles, que sempre cridava l’atenció. Per sort mai va ser amb prou força com per empènyer aquella porta i entrar al lloc de fum, vici, falsedat i desgavell econòmic.

Però passats els anys, les coses canvien com les necessitats i per fi un es decideix a entrar aquella porta per saciar les seves necessitats i ho fa plenament. La cosa ha canviat i s’ha convertit en un restaurant.

Com podem veure el temps canvia les coses, on abans  tot era vici i corrupció, ara és un lloc decent. Tot perquè un bon dia algú va decidir fer neteja i començar de nou enterrant les velles costums. 

Potser i només potser, aquest canvi es lo més semblant al que necessita el nostre país, fotre fora totes les meuques i macarres que diuen ens governen, començant de zero amb ganes de fer bullir l’olla.

He acabat la protesta

Tot s’acaba tard o aviat, jo també he acabat el meu acte de protesta i torno. No sé si hauré aconseguit res amb el meu acte en el caire polític, però en el personal us puc ben dir que si.

He passat quinze dies amb els alemanys al cor de la selva negre i rodalies, cerveses, brètzels, pastissos, salsitxes han acompanyat la meva protesta. Mentrestant he observat, com moltes vegades  a altres llocs, que ells tenen temps per viure, els horaris són realment bons, comptant que els seu poder adquisitiu és més alt i veient els preus de la vida diària, podria dir gairebé segur que viuen millor que nosaltres.

Potser no envejo el seu caràcter més fred, però també he de dir que el nivell sonor en entrar en una gran superfície no té res a veure amb nosaltres. Som un coi de cridaners.

Observo amb la facilitat en que la gent té venta ambulant, els sistemes de construcció molt més senzills, els lloguers de turisme rural que aquí no complirien els requisits necessaris i molts altres detalls que em fan adonar que potser el problema més greu que tenim aquí, és que la burocràcia ens enterra totes les possibilitats.

Ells s’han quedat allà,  jo he tornat, però com diu aquell, jo m’hi afegeixo per dir, alemanys.... sou molt bona gent.

Acte de protesta

En protesta a la recent, renovació  imposada, de la monarquia d’aquest país, em declaro en vaga de blog durant els propers quinze dies. En aquests dies no penso tocar un teclat i en senyal de rebel·lia provocaré la seva ira degustant cerveses a les terrasses d’estiu sense vigilància ni policia, també i sempre com a protesta degustaré qualsevol menja que se’m posi el davant sense respectar mai el protocol estricte de no menjar en públic, podent passejar  després per digerir, sense control de franctiradors ni cotxes blindats.

Espero que després d’aquests dies trobaré la seva abdicació damunt la taula, just al costat de la de son pare que encara té la tinta fresca. Si no és així, almenys jo si que hauré estat com un Rei durant aquest espai temps. 

Per no donar masses dades a qui em pugui buscar, adjunto un planell de la zona de protesta. Com podeu veure està codificat, amb sistema de des encriptació més que segur. Ens veiem després de la vaga.

Estaré més o menys per la zona centre, però en constant moviment. Està clar? Shhhhhhh

Banyistes

-Sabeu, la meva àvia cada any m’explica que quan ella tenia la nostre edat, a la que el sol començava a escalfar, totes començaven el que anomenaven operació bikini. Es veu que amb aquells vestits de bany tant petits calia estar perfecte, s’untaven amb tot tipus de cremes per evitar imperfeccions a la pell i fins i tot es depilaven els baixos model ingles brasileres. Mare meva quin patir.

En canvi nosaltres tant ben tapadetes ens posem les botes d’entrepans i altres menges sense preocupar-nos per si es veu un plec o dos. Pobre àvia quina mala moda va viure.

-I la teva àvia no t’ha explicat pas de casualitat, que podies venir sola, que al cap de poca estona tenies algun vailet ben guapo, que et tirava la canya, oferint-se a posar-te crema allà on li demanessis.

Ara ens hem d’emportar els de casa, perquè no s’acosta ningú i la crema tampoc cal. No sé jo si la teva àvia va patir gaire la moda o som nosaltres qui ho estem fent.

-Demà em poso el bikini de l’àvia.

-Sense operació bikini? 

-Ostres!!! de veritat, cada vegada odio més les modes. Porta un altre tall de pastis, va.

Proposta de Juny per a Relats Conjunts, qui s'atreveix a despullar-se.......ai a escriure. En què estaria pensant

Amazon

Potser sempre tenim la mania de criticar-ho tot, però crec que ens hauríem d’esforçar una mica en expressar-nos quan les coses van bé.

He tingut una experiència, que en un principi ha estat negativa, però la solució ha estat tant positiva que senzillament he quedat meravellat. Hi ha coses que encara es fan bé.

El problema va ser que el demanar un aparell a la multinacional hi va haver un error al fer la comanda per un tall de connexió a la xarxa. El cas és que en compte de rebre un aparell en vaig rebre dos i amb dues factures, es clar.

Tremolava jo, només de pensar amb la devolució d’un d’ells, però ho tenen tant ben muntat que amb cinc minuts tens el tema enllestit, imprimint el que t’envien per correu i seguint les instruccions adjuntes tot resulta molt fàcil. Apart d’això l’eficàcia en que treballen fa que en quaranta vuit hores hagi tingut altre vegada els diners al meu compte.

Sembla mentida que les empreses de telefonia o altres serveis no copiïn el model, que de rebot guanyarien molts adeptes, potser van tant sobrats que no els falta, però és una llàstima.
Està demostrat que fer les coses bé no és tant difícil, el que si és realment difícil és voler fer-ho.

Correu bronca

Quan un està fart d’una situació de precarietat i abusos sense recompensa, es planteja si s’ha de posar la balança en equilibri o callar perquè els temps estant com estan.

Sabem que la supervivència és un puntal bàsic de la nostre existència, però la dignitat i l’orgull són etiquetes que no ens hauríem de permetre perdre. Aleshores un busca la millor manera de fer arribar el missatge a qui correspon. Per tal de ser totalment escoltat, sense interrupcions i amb  temps per meditar tot el que s’ha de dir o com s’ha de dir, no hi ha res millor que un correu. Senzillament perquè hi han persones que no s’hi pot parlar. 

Amb el correu bronca res et queda al tinter, et pots esplaiar, tocar la fibra i l’os en la seva justa mesura. 

Així ho vaig fer,  resultat? Amb dues hores tema solucionat en un vuitanta per cent, el vint restant el podem considerar una incògnita, en vies de no ser-ho. 

Ja ho sabeu, si teniu un problema......correu bronca.

La facilitat d'escampar merda

Ni les cisternes de purins que escampen milers de litres en els camps van tant ràpid escampant  merda com la virtualitat que ens envolta. Diguem-l’hi tuit, whats o face, tant li fa, però quan algú té ganes d’aixecar la llebre li és tremendament fàcil escriure unes lletres i fer un click sense haver de donar la cara i potser amagat darrere in nick. 

No em preocupen massa les d’alt nivell, les que més em preocupen són les guerres i ploraneres que han provocat i provoquen, entre adolescents, els grups de whatsapp o fotos que s’han penjat sense consentiment. Tirar la pedra i amagar la mà, cada vegada és més fàcil i, ara que ho he vist de molt a prop, m’adono més que mai del mal que es fan per coses que de ben segur a la cara mai es dirien. Aquestes noves eines les carrega el dimoni.

No he abdicat

Encara que porti uns dies fora de joc, un té els seus motius i de vegades no es pot estar per tot. Aquesta setmana he estat castigat de cara a la paret, mai millor dit, dedicat a renovar des de zero una façana centenària. Feines així no es fan si no és per obligació de les institucions, doncs la propietat no es salva d’una factura que amb mètodes més tradicionals es reduiria a la meitat.

No ha estat fàcil, el replanteig a mida real i el so d’alguns talons passant per el carrer sempre et posen les coses difícils, però per sort la distracció no ha fet perdre la concentració i al final  el resultat ha estat prou bo. Jo n’estic content i que vianants desconeguts et felicitin la teva feina, ajuda a tirar endavant tot i el mal temps.

Verges           Baix Empordà

Endavant que no passa res

Al veure com la corrupció creixia sense ser quasi castigada, els ajuts econòmics que tothom prometia no eren mai concedits, la feina que tenia a més de precària era sense contracte amb  una total economia submergida, el lloguer del pis era sense papers al no complir tots els requisits que demana la respectiva cèdula i que fins i tot la televisió de pagament la tenia pirata.......va dir prou. Aleshores fent el cor fort ,donà l’últim pas cap a la il·legalitat. Agafà per banda i va convèncer a la seva estimada, de viure amb ell sense cap tipus de document que ho justifiqués.

Ella només va posar-hi dues condicions, que mai li recriminés que tenia una multa per pagar i un espai per el raspall de dents. 

Ara després de quatre anys, són tant corruptament feliços, que han decidit tenir un fill, amb tota la legalitat del seu amor i les ganes de viure.

Ajuda o parany?

Si bé des del primer moment en vaig ser conscient i sabia que arribaria l’hora de passar comptes amb ells, l’any passat em vaig acollir al famós pla PIVE al haver de comprar un cotxe.

Ara, de genolls davant de l’agència tributària, has de tornar el trenta per cent de l’ajuda que en el seu moment va semblar que era una bona opció. Encara que si fas els números dóna resultat positiu, la quantitat a restar no fa gens de gràcia.

El que no entenc és el fet de donar una ajuda en brut, i que al cap d’un temps els hi hagis de tornar quasi una tercera part. No seria més fàcil donar una ajuda ja lliure d’impost? 

Jo aviso per si algú no estava al cas, que una simplicitat com aquesta pot ser motiu d’inspecció i de fet em fa molt mala espina, que quan demanes els teus resultats a l’Agència Tributària, aquesta ajuda no consta o sigui que possiblement tothom que accepti  l’esborrany fet per ells es pot trobar que l’hi facin una declaració paral·lela. Què pot passar? De moment diuen que no és motiu sanció, però si la declaració és negativa un es pot trobar que no cobri fins a la data límit establerta per ells. Sabent com tenen la caixa.......un no es pot fiar de que tot plegat sigui un parany.

Condicionada

-Escolta’m una cosa.

-Què  amor meu.

-Tu l’altre dia em vares votar a mi per les Europees?

-Perquè m’ho preguntes això ara?

-Per si realment vares poder votar el que volies o et senties condicionada per ser jo a les llistes.

-De fet si que estava condicionada, jo hagués votat altre gent, però et vaig votar a tu.

-I això?

-Doncs perquè sóc la primera interessada en què fotis el camp cap Europa.

-Que vols que ens separem? 

-Ni pensar-hi, ara menys que mai.