9/12

No sé si us heu adonat que hem enfilat la recta cap a la baixada de les temperatures, caiguda de fulles i que en quatre dies estarem menjant castanyes i moniatos. Espero que sigui per voluntat pròpia i no per una necessitat imperiosa, causada per les maleïdes tisorades.

Però també és hora de recordar, que no hi ha res millor que dues persones sota un nòrdic, comencem a treure-li la pols.

Estat d’ànim: Passat el síndrome post vacacional i en estat de normalització.

Economia: La nova impressora tampoc fa còpies dignes de ser utilitzades.

Un bloc: Crec sincerament que és el mes de C@ts.

Política: Com pot haver-hi gent que encara se’ls escolti?.

Il·lusions: Preparant una nova sortida per fi d’any.

Feina: Tornar-hi cada dia és un gran què, però no es deixa veure el futur.

Em preocupa: Que no es pugui regular tot el tema borsari, allà és la solució. .

Persones:Una que es pensa que intimidant, aconseguirà el seu propòsit.

Amor: Un petit conflicte ha demostrat que és fort i valent, hi han ganes.

Objectiu: Aconseguir abaixar el meu estat nerviós un parell de punts.

Un quartà

Potser els cabells blancs en tenen la culpa, de que et vinguin coses al cap vistes o fetes anys enrere.

L’espurna la va fer esclatar un ametller del jardí carregat d’ametlles que em va convidar a esbatussar-lo per recollir els seus fruits, brandant fortament una canya al aire (no confondre amb: cana a l’aire). La canya va brandà vigorosament i la llei de la gravetat va fer la resta deixant un terra cobert de fruits secs. A la feina més monòtona, el moment de recollir-les, es quan el cervell treballa més bé, suposadament per tenir la ram amb més bytes lliures.

Com que tot el procediment va ser manual, com abans, perquè no fer servir un atuell dels d’abans i que potser molts no coneixen. Si més no servirà per fer la foto i donar a conèixer el meu autèntic i antic quartà.

Aquí teniu un quartà d’ametlles......però si feu una ullada a la wiki veureu com a les diferents regions de Catalunya aquesta mesura no és la mateixa, tot i que comparteix nom. Ull doncs que la mida si és important, la meva és de vint, tal com indica la placa amb un sever “doble decalitro”

De vostè.....?

Com pot arribar a ser d’emprenyadora la bona predisposició de gent més jove que un mateix, que en veure’t cabell blanc et comencen a tractar de vostè. Aleshores que fas? Si dius que no cal el tracte que et donen, sembla que estiguis dient que et molesta, si no dius res, dónes per fet que és el més correcte i que et veus en condicions de rebre el tracte.

Jo no dic res......penso, somric interiorment i penso: Que equivocats que esteu!!!!!, Encara que preferia quan això no passava.

Mala fama que tenim

Referint-me només al sexe masculí, del qual sempre s’ha dit que no pot fer més de dues coses a l’hora i que té una capacitat innata per oblidar-se de les dates sentimentals inoblidables, sense esborrar, això si, de la seva memòria, la alineació del barça de qualsevol any entre altres coses.

Me’n vaig adonar l’altre dia, quan per temes de la burocràcia d’aquest país vaig haver de visitar una entitat bancària a omplir paperassa.

La pregunta de la exuberant noia “parlem”, va furgar dins meu quan va entonar allò de: Em sabria dir la data de naixement dels seus fills?. Que vols dir.....que perquè sóc un home hi ha un alt número de possibilitats de que no ho sàpiga, que hagi de trucar a la meva parella per saber-ho, que hagi de fotre mà a l’agenda electrònica per esbrinar-ho.......? . Doncs sí, li sabria dir, i sense dubtar ni un moment li vaig deixar anar les dates corresponents, al mateix tems que mirava la seva cara de sorpresa, entre altres coses, i ella mateixa m’aclaria que molts no porten els deures fets. Jo els portava fets...ara no sé jo si ella sabria la alineació del barça.......però fer dues coses a l’hora, segur.

Límit de pes

La adolescència diuen que ho suporta tot, certes coses sé sobradament que si, però n’hi han d’altres que goso posar en dubte, apart de voler veure que han d’haver-hi altres opcions.

Sense anar més lluny, observant una adolescent de casa, preparant la seva bossa del institut em vaig fixar amb l’esforç que feia cada cop que la traslladava. Sense dir res, per no donar peu a possibles queixes, vaig esperar a que el fantasma de la son fes acte de presència, llavors bàscula en mà vaig poder veure el seu pes. Onze quilos de saviesa comprimida en paper, va ser el resultat. Un resultat que trobo molt elevat per una persona de dotze anys. Al institut et poden llogar per el mòdic preu de quinze euros al més una guixeta, que apart de ser cara no li trobo cap altre utilitat, doncs han de portar els llibres a casa per poder fer els deures amb quilos amunt quilos avall.

No sé jo si algú podria tenir la idea de fer els llibres per fitxes, amb unes còmodes anelles, per poder portar només uns quants temes, dic jo que no serà el mateix portar un mes a l’esquena que portar-hi tot el curs. I que ningú em surti amb l’excusa que serien més cars....perquè això és bàsicament impossible. És només una raó de pes per fer-hi alguna cosa.

He comprat una: EPS.C11CB54302CK-MULTI

O almenys això és el que figura en el ticket de compra (de jo no sóc tonto) que hauria de servir un altre dia per la reclamació d’alguna possible averia.

Com que sóc malpensat de mena, el primer que m’ha vingut al cap es el fet de que potser molta gent, passat uns mesos, no sabrà trobar el comprovant de compra per poder reclamar, donada la poca semblança de la nomenclatura amb l’objecta comprat. Apart d’això no li he trobat cap altre explicació possible.

Alguna explicació lògica ha de tenir, però en ple segle vint-i-un, no em podran fer creure que les coses no es poden catalogar per el seu nom o model, vinculat als codis de barres que vulguin, sense haver de distreure la possible reclamació del client.

Tant difícil és dir-li impressora model tal......? a veure si al final ens farem els tontos i passarem de llarg alegrament davant de la seva porta.

Relats conjunts

Acabat d’arribar als Estats Units, amb el meu pèssim anglès i veient com aquell paio que hem senyalava amb el dit, necessitava dels meus serveis, vaig decidir entrar i provar sort, a la fi i al cap estàvem a la terra de les oportunitats.

Tenia por de no passar el tràmit per el fet de ser estranger, però vaig suposar que els havia agradat els meus dos metres d’alçada, masculinitat i perquè no dir-ho una cara guapa.

Vaig sortir content, demà començava i per el que m’havien dit hauria de viatjar. No importava, una mica d’emoció va bé per començar i treu monotonia a les coses.

No em va fer gaire bona espina, veure tanta gent amb el mateix uniforme, em treia protagonisme, però tampoc podia queixar-me el primer dia, esperaria a que els esdeveniments parlessin per si sols.

Reconec que em vaig acollonir, després de les hores de viatge, el terreny tant hostil que veien els meus ulls i la quantitat d’armes que hi havia, vaig entendre que allò no pintava gens bé per ser el rodatge d’una pel·lícula de Hollywood.

Una aportació a relats conjunts.

Setembre s’acabarà, aviso

No cal que us ho digui, és de calaix, tots tenen els seu principi i la seva fi. Però aquest en especial té quelcom que no hem de deixar sense fer, cosa que només podem fer un cop l’any, sense esforç, sense trencar-se gaire el cap, sense haver de posar el dni, sense patir per qui serà........perquè això tant li fa. El que si fa il·lusió és veure com la llista es va omplint, que la gent hi és perquè els agrada ser-hi i sentir allò de.......ja estic, ja ho he fet i ho he fet bé.....

Però el qui no ho hagi fet encara, sàpiga que el Setembre s’acaba, després d’això no s’hi valen retrets, ni ostres que no ho sabia. Si el problema és que no us motiva, us dono una raó convincent.....tocar molt allò que no sona al pobre que fa el recompte.

Si no sabeu de que parlo es que encara no heu votat a CATS......i jo de vosaltres ho faria.

Trobar-hi el sentit

Les rancúnies entre països mai han estat ni seran bones per els usuaris de segona fila, de sempre s’ha dit que quan dos juguen, el tercer és qui perd.

No hi he trobat el sentit que dues duanes casades per les exigències del mapa polític, provoquin cues en un sentit i l’altre amb total impunitat i perquè els dóna la gana.

De fet ja havia llegit en alguns blocs que calia armar-se de paciència per creuar les fronteres entre Croàcia i Montenegro, però jo que m’agrada posar els dits a la llaga per comprovar la veracitat de les coses m’hi vaig plantar a veure que passava, apart d’anar a visitar la més que excel·lent badia de Kotor. L’anada va ser un pur tràmit, deu minuts i ja havíem passat les dues fronteres. Però a l’hora de tornar..................un cop varen haver activat el pla: tocarelscollonsperquèensdonalagana, ens varem tirar una hora i mitja per una cua de no més de cent cotxes. Senzillament, amb tota la prepotència del món deixaven passar un parell de cotxes cada cinc minuts, demanant documentació, fent veure que feien comprovacions, abandonant la garita sense cap explicació raonable......mentre tots esperàvem el nostre torn amb impotència i mala llet, amagades sota una màscara de somriure cínic o postís.

Nosaltres varem estar de sort, només dos minuts davant del poli, mirant amb molta atenció els dni, fins a deixar-nos passar, sense mirar ni tant sols si realment a dins el cotxe hi havia quatre persones.

La veritat és que no sé quin sentit té, provocar retencions entre dos països i menys si és fa amb tal descaro a qui aporta diners al país fent turisme.

Parar el carro

Si comptem que més d’un dels nostres pares encara anaven a l’escola sobre l’esquena d’un ase i que ara estem posant fre als excessos de velocitat. Em dóna per pensar que en un espai de temps que no arriba ni de bon tros als cent anys, hem fet un pas de gegant en la nostre civilització. Un pas tant desmesurat envers la història del planeta, que dóna per posar en dubte si ho estem fent prou bé.

La nostre generació, potser serà la única en la història que hagi pogut circular a més de tres-cents kms per hora per una autopista, sense que passés res. Els nostres fills no s’acaben de creure que podéssim fer caminades d’una hora per mig del bosc per anar a escola, i que amb dotze anys conduíssim vehicles per camins sense asfaltar, que corríem les nits amb ciclomotors sense casc amb nivells d’alcohol immesurables a l’actualitat. Podria seguir amb un munt de coses, que a la meva manera veig que ha estat un vist i no vist, però el que realment em fa pensar és quin serà el proper pas agegantat per la nostre espècie, doncs de seguir aquesta velocitat de creuer, els nostres fills explicaran als nostres nets que els cotxes tenien quatre rodes i que estaven regulats per llumetes de color verd, taronja i vermell, que sovint eren multats per uns homes d’uniforme blau, amb una gran porra, de goma.

Estem a l’era de la tecnologia, la globalització, per molts fer una piulada a la xarxa explicant que estan esperant el bus és una necessitat i que no sabem viure sense un endoll.

Potser i només potser, algun dia algú pot maleir al sr Einstein, Edison i altres en les maleïdes hores en que varen inventar la manera de fer rodar el mon massa ràpid.

Jo sóc el primer en estar endollat.......però dóna per pensar-hi.

L’orgull de ser

Arriba la diada com cada any, és cíclic ja ho sabem, però cada vegada pren més força, cada vegada estem més convençuts del que volem, i sabem que no podem afluixar ni un instant, perquè l’aprofitaran per guanyar terreny a casa nostre.

Totes les senyeres que es penjaran per un dia, no haurien de acabar en un calaix durant la resta de l’any, sinó que haurien d’onejar perpètuament, donant el color que ens cal per tirar endavant.

He vist i he après en altres països, sobretot nòrdics, que sempre oneja la seva senyera, en molts de llocs públics i en cases particulars. Semblen molt més patriotes que nosaltres. Seguint aquesta costum, fa cinc anys que un onze de setembre vaig penjar la senyera a casa, des de aleshores que ha onejat cada dia sense treva, quan va estar gastada i descolorida, la vaig canviar per la independentista, a la que més tard li vaig posar un símbol més que evident del que volem.

Que no sigui un dia, que sigui cada dia la nostre diada i amb els nostres colors. Recordeu que si ens llevem d’hora..............som........

Semblava el paradís

Quan de sobte veus sota un penya-segat, una platja solitària de color turquesa just a les hores on el picnic demana ser devorat, l’aparell d’intermitència del cotxe es posa sol.......

De vegades tens sort i tot, el camí sense asfaltar et porta just a pocs metres de la platja, on una ombra majestuosa convida a deixar-hi el cotxe, treus el nas i tant sols dues parelles fan us dels cent metres de platja. Content, descarregues triomfant tots els estris de platja picnic i et poses a l’ombra del generós canyer. Només s’escolta la remor de les quasi inexistents ones.

Abans d’endrapar el multicapa entrepà, tot el conjunt convida a fer una capbussada. De sobte, però, hem sento observat per els pocs assistents, que hem miren encuriosits, convençut que no és per el meu escultural cos, decideixo anar per feina.

Va ser posar els peus a l’aigua i veure somriure a tot el meu públic, per entendre ràpidament que coi miraven...........i és que la única cosa que miraven és si tenia collons, collons de banyar-me en una aigua tant incomprensiblement freda, uns catorze graus.

Tocat el punt més feble del esser humà i sense rumiar-ho, em vaig endinsar a les fredes aigües per sortir-ne ràpidament amb l’orgull intacte, renegant per dintre de que tot pintava massa maco fins a les hores. Va ser després, enmig dels somriures dels assistents quan hem vaig adonar que un riu sortia de la muntanya, amagat darrera un espigó, i anava a parar directament dins la meva paradisíaca troballa.

Platja de Plat Croàcia........en té d’altres, però no són com aquesta, son més warm!!!

De can Croàcia

No és fàcil fer un apunt curt d’un país llarg....però es pot provar i més tard provar de matisar-ho amb alguns aclariments.

Amb els dos peus al terra i com a impressió ràpida d’un país on les restes de metralla encara són a les parets i alguns camps de làpides adornen els borals de carretera, podem dir que s’ha recuperat a marxes forçades i que cal treure’ns el barret davant de la seva tasca. Podem apuntar també que tenen unes costes i unes illes meravelloses, gairebé paradisíaques, però que han d’anar amb compte de no enganxar-s’hi els dits i fer les coses més ordenadament. Un país on pots menjar i beure molt barat, sempre i quan la ocupació turística no passi de deu persones metre quadrat, per posar alguns preus diré que vuit gelats (si vuit...que passa que no es pot repetir?) i dos cafès a primera línea de mar n’he pagat 50 kunes, que al canvi són uns set euros.

La seva gent, expressivament no gaire amable, et sorprèn de la seva bondat i manera de fer, oferint la seva ajuda sempre que et calgui. Seriositat i eficàcia que sembla ser apliquen a la feina, doncs per el que he vist treballen moltes hores.

En tots aquests dies hem gaudit dels seus paisatges, gent i pobles amb encant, també hem patit les aglomeracions dels llocs més anunciats, una calor digne de les portes de l’infern, calmada per les aigües turquesa de les seves platges.......quinze dies trepitjant Croàcia, Bòsnia i Montenegro, tres països que conserven tot el seu encant, per sobre de les seves diferències encara visibles.

Coses que no haurien de passar mai més

Coses que s'haurien de preservar per sempre més

8/12

Ja se que és tard i que potser l’agost no caldria fer un balanç del mes....però em sap greu trencar la rutina dels últims mesos tenint només com a excusa que he estat fora de vacances. Feina més que esgotadora per a qualsevol mortal que les vulgui fer bé i sobretot amb il·lusió. Anem-hi?

Estat d’ànim: Recordant les vacances....fantàstic

Economia: Quan de vacances pots menjar pizza per quatre euros, un 10.

Un bloc: Tots els que ham aguantat estoicament l’estiu.

Política: No m’he enterat de res.....estava de vacances.

Il·lusions: Preparar algunes vacances per més endavant.

Feina: Que tingui la necessària per continuar fent vacances.

Em preocupa: Que s’hagin acabat les vacances.

Persones: Un dia faré un apunt sobre la policia duanera Croata .

Amor: Estava de vacances per tot menys per això

Objectiu: Estar optimista al cent per cent, passi el que passi

Pivo i Hvala

Queda poc.....tant sols dos dies i toca tornar cap a casa per retrobar-nos amb la rutina. Pero mentrestant duri ho acabarem d'espremer al maxim degustant la seva Pivo i donant tant com podem les Hvala per tot el que ens ha ofert el pais Croat durant aquet temps.......Us explico mes coses quant torni, perdoneu els accents, que no els he trobat encara.........potser la Pivo?