7/12

Ara ja podem dir que tenim a l’abast, el que tant lluny semblava mes d’Agost, on les vacances han de fer acte de presència, abans d’enfilar la reentrada a l’escola que ens portarà com cada any a rascar-nos les butxaques, a canvi d’uns quants quilos de paper. Però ara toca el setè anàlisi:

Estat d’ànim: Diria que fins ara ha estat el pitjor mes de tots

Economia: Esmolant les estisores veient el panorama.

Un bloc: L’ou cost, per la seva proximitat i ganes.

Política:Sembla mentida la merda que amaguen uns vestits de Camp s.

Il·lusions: Els cada cop més propers quinze dies a Croàcia.

Feina: Tot l’optimisme del Juny s’ha convertit en pessimisme.

Em preocupa: El llarg plaç que donen a la sortida de la crisi.

Persones: Clienta que ha passat els límits de la imbecil·litat i haig de callar .

Amor: Reconec no haver-hi estat al cent per cent sempre. Pot millorar

Objectiu: Vacances, desconnectar, viure, amor, sexe, cervesa, sopars........

Ups!!!

Després d’un intens dia de feina, per no anar directament al llit desconegut del hotel, vaig decidir d’anar a perdre’m per el casc antic de Valderrobles, on el laberint de carrers escalonats, estrets i solitaris et dóna un merescut descans mental acumulat durant el dia. No hi ha caminada que no acabi sovint a la plaça històrica, on és normal, després d’omplir-te del silenci dels carrers només trencat per el suau bufet del Maestrazgo, consumir alguna cosa.

Un bon cafè i el dindar d’uns glaçons que refreden alguna beguda espirituosa, m’acompanyen mentre llegeixo un diari de la comunitat. Sempre és bo saber que passa on reposen els teus peus.

Quant satisfet dono per acabat el ritual, crido a la jove, que trascama entre taules armada amb safata d’inoxidable, per abonar el que ha estat degudament consumit. És a les hores quant....m’adono que no porto res, que l’habitació del hotel és mestressa puntual de tot estri que ens brinda la humanitat per fer transaccions econòmiques, encara que siguin de poca importància.

Passat el primer ensurt i amb un somriure natural, exposo al problema a la jove, tot observant atentament la seva arma.....Però la seva resposta sota un somriure de complicitat em diu que no passa res, que tranquil, que ja li donaré, si no avui demà, però que no em preocupi.

No perdo temps, sense presa però sense pausa, torno a buscar els estris per fer efectiu el meu deute, un deute que no em sabrà gens de greu d’abonar, doncs he vist que hi han llocs on encara la paraula és vàlida. Potser és part de la màgia del poble.

Impossible?, no, verídic

De vegades et poden explicar coses ben estranyes, que al no saber-ne la procedència les pots posar en dubte i tant panxo. Aquesta, donada la font d’informació (i sense punxar cap telèfon), no es pot posar en dubte.

Jove treballadora, que passa les seves hores de feina atenent clients darrera un taulell d’una agència de viatges, ven un paquet turístic ja fa uns anys, a una parella de mitjana edat a Fez , Marroc. Fins aquí tot bé.

Passat un temps, just al tornar de viatge, els clients molt descontents es presenten a l’oficina en busca de la jove per posar una denúncia. Ella atabalada els diu que cap problema, que poden fer-ho, és el seu dret, i que la companyia farà el que pugui per compensar el problemes que els hagin pogut ocasionar.

Omplint el formulari, la noia els pregunta molt amablement el motiu de la seva denúncia, esperant algun retard de vol o bé un hotel en males condicions........però no, la denuncia és perquè es queixen que el lloc on els han portat de vacances era ple de moros.............De vegades la realitat supera la ficció.

Abduït

Era qüestió de temps, els homenets de color verd feia dies que rondaven l’entorn com voltors, en busca d’una mort anunciada, que donada l’edat de la víctima, cinc anys en el espai temps, era ja més que evident que li quedava poca vida.

Divendres a última hora del vespre amb el cadàver encara de cos present, l’homenet verd feia acte de presència amb ganes de quedar-se, per el que sembla un temps indeterminat. Dir que estava molt content, dintre aquest context, pot semblar fins i tot estrany, però deixa de ser-ho quan parles de simples objectes electrònics, anomenats mòbils.

No és que estes descontent amb el sistema operatiu windows mobile, però com que aquest sembla ser una bona aposta de futur, ha guanyat la batalla al de la marca del pecat, que ensenya amb impunitat la seva poma mossegada i al mantingut fins ara.

No va ser fàcil, tot i tenir una bona presentació, al cap d’unes hores ja em donava problemes al fer-se el ronso en la sincronització de tots els meus contactes d’Outlook. Però l’homenet verd ha vist que es quedarà a viure a casa d’un tossut i que de vegades no li quedarà altre cosa que callar.

El moment en que l’homenet verd vetlla el difunt htc4350.

Perill

Ja fa algunes setmanes, masses per el meu gust, que els divendres venen acompanyats sempre de problemes i contrarietats d’última hora i que et fan començar el cap de setmana amb mal regust de boca, doncs saps que el dilluns, només d’encetar la setmana, ja serà de color marró o el tens damunt la taula per arreglar.

Potser portava massa temps acostumat a gaudir dels divendres com a preàmbul del fi de setmana, treballant-ho en els seus dies precedents perquè així fos. Ara per la qüestió que sigui ( ves per on, no sigui la crisi) que se’m ha girat la truita i sempre tinc problemes.

En sóc conscient de que ja me’ls agafo amb recança, cada vegada que sona el mòbil ja mires el número de reüll, esperant alguna mala notícia o algun merder d’última hora. Enyoro aquells divendres en que només la lentitud del pas del temps et podien esborrar el sentiment proper del cap de setmana. He aprés però, que els marrons encara ho seran el dilluns, per més que em preocupi, així que em desconnecto fins passades seixanta hores, que tinc coses més importants que atendre.

Mira.........ja en ve un altre, oju!!!!!

Pinotxos

Si la raça humana tingués aquesta particularitat, tindríem una societat de nassos, com que no és el cas, tenim un remat de cabrits en edat adulta.

Crec que és de jutjat de guàrdia, que després de més d’un any de declarar-se innocents, ara per interessos polítics i de partit, decideixin declarar-se culpables per no veure els seus llocs de treball i sou compromesos. Amb unes penes d’aquelles de copiar dues mil vegades: no acceptaré més vestits cars amb l’etiqueta Gurtel i una multa econòmica que acabarà pagant el populatxo.

Jo que voleu que us digui, hauria preferit que els fessin servir per carnassa de la pesca esportiva del tauró blanc. Tot i que la fortor a ranci no deu pas ser un bon reclam per cap bèstia, no creieu que valdria la pena fer un estudi a fons? Molt al fons.

De colló de frare

No em pregunteu el perquè, però així és com les anomenàvem a la zona que va veure’m fer els meus primers passos.

Els frares i jo no hem coincidit prou, com per esbrinar, si hi ha algun motiu aparent que certes parts puguin arribar a tenir prou semblança, com per donar nom a un fruit. Hi rumio, i arribo a pensar en que el seu hàbit pugui amagar un parell de prunes d’aquestes dimensions, cosa que descarto, perquè afectaria la seva manera de caminar. Un altre cosa a tenir en compte seria el color.......però només de pensar-ho ja fa mal. Es per això que potser i només potser, el seu nom ve donat per el color del seu hàbit o la costum que podrien tenir de cultivar-les.

Segur que tenen al tres noms, per mi sempre seran: de colló de frare.

SPAM: http://loucost.blogspot.com/2011/07/escapada-italia-juny-2011.html per si algú vol veure com ens ho fem la meva dona i jo.......;)

L’òrgan més apreciat del cos

No ens cansem de fer-lo servir, mai en tenim prou, fins i tot a la nit sota l’efecte hivernacle que pateix el cos diàriament, de vegades es desperta. Es perfecte per la seva mobilitat i el plaer que ens dóna de vegades es per recordar-ho molt de temps o fins que una cosa millor ens fa oblidar el que ja va passar.

No hauria de ser així, potser, però és per on moltes vegades es prenen les decisions, equivocades o no, que faran realitat un desig del moment. Millor poder compartir amb profunditat, però és tant perfecte que no necessita a ningú més, pot sense problemes gaudir sòl del moment.

Evidentment que n’hi ha de varies mides, intensitats i colors, però tots volen i fan el mateix: convèncer al nostre cervell per seduir-lo a fer el que desitja. Normalment el cos acaba sucumbint als seus desitjos, és molt difícil portar-li la contraria i sovint acaba guanyant, emocionant-se i deixant anar unes gotetes......

El poder de l’òrgan de la visió ens dóna imatges així, qui es pot resistir a insinuacions com aquestes......?

Esport o....... masoquisme

Son preguntes que em venen al cap de vegades quan estic damunt de la meva parella, de dues rodes, traient forces de on es pugui per tal de fer el que ens hem proposat.

El cos humà té tendència a emmotllar-se millor a un còmode sofà que a sobre de qualsevol andròmina que ens exigeix esforç físic, però hi han coses, dignes d’un expedient x, que ens fan posar malles i camiseta suadora per ajudar-nos a treure el fetge per la boca, com diria aquell: amb il·lusió.

Quan el cansament s’apodera d’un, les forces flaquegen, et falta l’aire per respirar i et queda aquella mica d’energia per fer funcionar el cervell, just per fer-te a tu mateix la pregunta: que coi hi fots aquí?. La resposta només la trobes contestada quan a sota la dutxa, l’aigua neteja totes les toxines que el teu cos ha estat capaç de transpirar.

Un cop posat el cul on millor s’emmotlla i pensant en la propera, veus i penses que el cos humà està fet per patir, doncs és just després d’un esforç quan millor es sent, fins i tot més que després de jaure un dia sencer fent el gos.

Som realment una mica masoquistes o algú ens ha posat un microxip i es diverteix jugant amb el comandament?

I doncs, que voleu?

Fins a cert punt em fa gràcia la preocupació del nostre govern per l’economia submergida que tenim en el país, una costum que per el que veig va a l’alça.

No sé si s’han posat a pensar, ni que sigui per un moment, en que són ells mateixos qui s’han posat les pedres damunt la seva teulada, sembrant entre tots els humils pagadors d’impostos, perquè els que no són humils ja no en paguen, les poques ganes de pagar per res. La regle de tres ràpida a fer és molt simple: si tots aquests anys de bonança, en que s’han recaptat imposts a tort i a dret dilapidant-los en infraestructures que només aporten més despesa, ens han portat a endeutar-nos fins a no poder més, podem assegurar que els nostres diners han estat malbarats per no dir robats. Si el que s’ha fet no és rentable i a sobre s’ha fet sota crèdits dignes de la pitjor màfia, qui m’explica a mi on son els diners. Perquè no ens enganyem, la realitat és aquesta no tenim res, apart de deute que altre vegada haurem de pagar nosaltres.

Ara voleu i demaneu que la gent ús tingui confiança, que torni a pagar religiosament els seus imposts, però ho feu sota amenaça d’embargaments, perquè en el fons ja sabeu que la gent no és fia un pèl de vosaltres i que si ús tornen a posar diners als dits, no aniran on haurien d’anar.

M’agradaria, i ho dic seriosament, poder dir que estic encantat i orgullós de pagar el que em pertoca, en compte de fer-ho a la força. Això voldria dir que una gestió de confiança ens avalaria, mentrestant i per el que veig últimament, campi qui pugui.

La realitat del mite

Ella va ser la primera en entossudir-se a anar fer una escapada, ens els nostres dies de vacances, al temut durant molts anys, triangle de les Bermudes.

Havien passat alguns dies sense passar res d’interessant, apart de prendre el sol de dia i beuratges per la nit que a l’endemà no recordàvem el seu nom.

Ens va anunciar que al capvespre sortiria a navegar una estona, algú l’havia convidada a fer un bon tros en aigües del triangle, li varem recomanar que no hi anés, a la qual cosa no va fer cas, era Taure de cap a peus. Tornaré per sopar espereu-me al bar del port.......va dir mentre s’allunyava de nosaltres.

Nosaltres no varem fallar, a l’hora en punt érem al bar. Unes cerveses....després unes tapes i més cerveses, finalment el sopar amb la sobretaula inclosa. Ella sense aparèixer.

Al matí el seu llit encara era buit, cap trucada, cap senyal....ha desaparegut. Hem de fer saber de la seva desaparició, enfilem cap a la capitania marítima per denunciar-ho....estem preocupades, que els diem a casa seva?

Tant sols el so dels nostres talons sobre la fusta del port, ens acompanyen a l’oficina. Aleshores la veiem, s’acosta cap a nosaltres tota esperrucada, els seus ulls ens diuen que no ha dormit......però un somriure es dibuixa als seus llavis. És quan ens adonem que no està sola, algú l’acompanya un tros darrera seu.

Ens mirem entre nosaltres, ens abracem i comencem a riure com feia molt de temps que no fèiem, perquè ara realment enteníem què havia passat. Havia estat posseïda per la força del triangle de les Bermudes.

Don Limpio

No he passat massa temps a la virtualitat aquests últims dies, enfeinat intentant trobar respostes a les quantitats desmesurades que s’han aplicat a la neteja de la plaça més famosa dels últims mesos.

Si la segona neteja de Plaça Catalunya, perquè la primera ja la va fer Felip Puig, ha costat dos cents quaranta mil euros, comptant que varen arribar primer els números que les brigades de neteja, em pregunto jo si tot no és una maniobra per avisar-nos que no ho fem gaires vegades o ens hauran de apujar els imposts per pagar les nostres manifestacions. Tot plegat sense posar preu encara a les estàtues.

Com que tot el que toca o factura el govern té preus desorbitats, o a veure si algú m’ensenya el pressupost descompost de la factura, jo des de aquí aprofitant la gratuïtat del espai, ja m’ofereixo per netejar la plaça la propera vegada que se’ls embruti o una d’iguals proporcions.

Jo des de la privadesa submergida, puc fer un pressupost molt més ajustat i amb les mateixes garanties de salubritat que qualsevol altre, amb escombres de bruc homologades i fent servir totes les mesures de seguretat establertes per aquesta tasca (guants).

El pressupost final per cada plaça de vint-i-dos mil cinc cents m2 serà de dos cents trenta nou mil euros. En el pagament es podria parlar, en el cas que el govern volgués estalviar-se un calerons, fent-ho d’aquella manera, amb B, sense sal, amb avió, de color fosc......o com li vulgueu dir, per tal d’estalviar aquell divuit per cent.

6/12

Un cop passat el que podríem dir l’equinocci, des de que ens varem menjar l’últim gra de raïm al so d’unes campanades, podria semblar que ha estat un bluf, però la veritat es que ho ha estat. Almenys per mi, potser és que les coses no han anat del tot malament dins del que hem viscut.

Estat d’ànim: Molts de moments, però alguns molt bons.

Economia: Un cop aprens a gastar, pots aconseguir que s’aguanti.

Un bloc: El cor del bloc, per engegar una bona iniciativa .

Política: Continuen sense fer res de bo, però ja és normal, no?.

Il·lusions:L’equilibri entre el temps i jo.

Feina: Si les coses acaben de quadrar, podré mirar a tres anys vista.

Em preocupa: Que continuem deixant que malbaratin els nostres diners.

Persones: Les del meu entorn s’han comportat, gràcies.

Amor: L’escapada m’ha donat temps per treballar-lo.

Objectiu:Més hores amb els de casa, s’ho mereixen i ho esperen.