L’informe diu que l’home es precipità mentre pujava a una
escala de gat i d’una alçada no superior als dos metres. Sembla ser que la
contusió tant forta esdevingué al caure amb tot el seu pes sobre la mateixa
escala metàl·lica.
Jo hi afegiré que l’home en qüestió, després de la sotragada
i sabent-se sol al lloc, va recordar que tenia el telèfon just a l’altre casa,
arribar-hi era la seva única solució per cridar ajuda.
A cada pas sentia com les costelles es clavaven i es desmuntava
la pelvis, allò era indici clar de que la cosa era greu. Aquells trenta metres
arrossegant-se a quatre grapes i controlant que el mareig no el deixés fora de
joc es feren eterns. Per fi amb el mòbil a la mà va poder avisar al 112 i a la
família. Després d’això es deixà caure al terra i ja fou incapaç de tornar-se a
moure.
L’ambulància juntament amb tots els protocols que fan tant
de mal el traslladaren immediatament al hospital més pròxim. El pronòstic va
ser ràpid, fractura de pelvis, acetàbul, quatre costelles i líquid a la pleura.
Davant la impossibilitat d’operar d’urgència per l’hematoma
intern i el líquid, el quadre mèdic va punxar ràpidament el tòrax per buidar el
líquid i foradar el fèmur per posar-hi vuit kgs de pes per tal de que el fèmur
no pugés amunt estirat pels tendons.
Sis dies més tard amb el sistema respiratori solucionat
és traslladat a BCN a un hospital amb més
mitjans per poder fer l’operació. Dins aquest hospital encara haurà d’esperar
dotze dies més en ser operat. Ja son molts de dies immòbil al llit mirant al
sostre, cada cosa que necessitava havia de tocar el timbre, això el feia sentir
molt indefens.
Arriba el dia de l’operació finalment, sis hores de
quiròfan i sis més de reanimació per anar a passar una nit a UCI, lloc que
imaginava amb una pau i tranquil·litat controlada. Res més lluny del que pensava,
quina nit més horrible l’esperava. Tot eren cables, sondes i vies.
Ja a planta queden uns dies més d’estar mirant el sostre
i tocant el timbre per tot. Fins que arriba el dia esperat de poder-se seure.
El primer intent ha estat de perdre el coneixement i els propers quatre dies per
anar controlant el mareig, com pot donar una habitació tantes voltes?
Cada dia una fixació nova, aguantar assentat, poder
dutxar-se, posar-se dret amb un peu i poder desplaçar-se. Per fi no necessita
timbre.
Per fi arriba el dia en que la infermera ve amb una carpeta
amb l’alta hospitalària. Una hora d’ambulància i podrà tornar a casa després de
quaranta dies amb les seves llargues nits. Queda molta feina per endavant, el
pitjor ha passat i torna a estar envoltat dels seus.
Diuen que el temps ho cura tot, ell ho vol creure així.
Ho hauria pogut redactar en primera persona, sembla que així no fa tant de mal.
