dimarts, 27 de desembre del 2016

Demà pot ser massa tard

Semblava impossible trobar-se aquí  plantat al cementiri, assistint a l’enterrament de la seva estimada Dolors. Plorava impotent la seva mort, sabent  que ja mai li podria dir el que la desitjava i com l’estimava. Donaria el que fos per estar una estona amb ella i dir-li tot el que per  por o la  vergonya de ser refusat, no s’havia atrevit a dir-li a la cara.
L’estimava feia més de tres anys, quan per casualitat es varen trobar en un curs de formació, on varen compartir apunts, cafès, xerrades  i bones estones. Mai cap dels dos va fer l’intent d’acostar-se a l’altre,  ell mai no es va atrevir, la por al no era massa forta.
Varen continuar veient-se de tant en tant al carrer, al súper o a llocs que casualment freqüentaven,  però mai varen passar de les típiques paraules de cortesia. En Pere sempre es deia a si mateix, si la trobo demà, li dic el que sento. Ja havia perdut el compte de les vegades que aquest demà havia estat envà.
Quan va veure ahir el seu nom al diari, i que un fatal accident se l’havia endut per sempre caigué en la pena més gran que mai havia sentit. 
Tornava cap a casa sense esma, la vida ja no tenia sentit sense ella. No sabia com encarar el dia a dia a partir d’ara. Com si volgués un últim record d’ella,  comprà un altre diari per almenys tenir el seu nom entre les mans. Endreçava el canvi a la butxaca mentre començava a creuar el carrer, just en el moment  que alça  la vista  i troba incomprensiblement  amb la Dolors cara a cara, una mala coincidència en nom i cognom el va portar a  l’enterrament d’una desconeguda. Ara no esperaria a demà, l’agafà d’una revolada i li estampà un  petó a la boca que ho deia tot, fins i tot la resposta fou apassionadament convincent. 
Mai més reprimiria un sentiment, sempre serà millor una negació, que el fet de no arribar a fer la proposta.

Crida 94 de Vullescriure.cat

dimarts, 20 de desembre del 2016

Relats Conjunts



Mira que fa anys que treballo al banc, he vist coses molt rares, de mal explicar o poc clares. Aquesta tot  i ser la primera vegada que m’hi trobo, puc arribar a imaginar-me el com ha pogut passar,  que la mostra d’esperma tingui tantes traces de cafè. 
Mostra no vàlida. 

Participació a Relats Conjunts de Desembre 

dimarts, 13 de desembre del 2016

Ella sempre estava a punt

Era només tocar-la i  es posava calenta amb un moment, era forta i tenia sempre aquell suau aroma que t’atreia i ho haguessis acabat fent a totes hores, però no podem abusar, massa sovint tampoc és bo.
Ja fa un parell d’anys que va donar l’avís de que estava cansada però amb uns retocs meus es va tornar a posar a cent.
Arriba un moment que no es pot continuar i s’ha de donar per acabada la convivència. Això comporta deixar de tocar-la i acostumar-te a estar sense ella, encara que n’hi ha d’altres que et faran el servei, mai serà el mateix. Divuit anys són molts anys.
Reconec que m’ha costat, només era una màquina de fer cafè, però aquell moment de deixar-la a la deixalleria m’ha fet pensar amb tot el que hem viscut aquests anys. Sé que això no tornarà a passar, ara les coses no són fetes per durar tant, no tens temps ni agafar-los-hi afecte que ja els has de canviar. 
Sembla mentida que a vegades tinguem un sentiment tant fort per una cosa material.


dimecres, 7 de desembre del 2016

La llibertat té un preu

Els anys han  marcat el seu rostre de tristesa, les penúries infligides per el seu home han estat molt llargues. Saber-se per fi alliberada del maltractament psicològic, moltes discussions i més d’una visita a l’hospital fingint caigudes, robatoris i fins i tot intents de suïcidi, per amagar la cruel realitat de la violència que havia d’aguantar molt sovint i sense saber com sortir-ne, la fa sentir amb ganes de viure.
Avui la Júlia assisteix al funeral del seu torturador, no deixa de pensar que ha estat molt a prop de ser ella mateixa qui reposés dins la caixa en diverses ocasions. Veient el públic assistent, es repeteix en veu baixa, que si aquest fos el cas, no hi hauria ni la meitat de gent  en el sepeli i que serien molt poques les llàgrimes que es vessarien.  La seva captivitat havia fet minvar molt la popularitat i coneixença entre els habitants del barri, la por havia tallat totes les oportunitats de ser una persona sociable.
Plora desconsoladament, les llàgrimes regalimen per sota les negres ulleres, li fa molt de mal  els més de 3000 € que ha de pagar per aquest enterrament, i  que malament està dir, tant de temps esperat. Sap que ara pot començar a viure, té pensaments immediats de futur que li afloren com una allau, mentre van endreçant el difunt. 
Amb el cap cot, recorda el conjunt de blonda vermell que s’ha comprat expressament per l’enterrament, com a últim acte de protesta i punt inicial d’alliberament . Ha de fer un esforç per controlar un somriure que surt de molt endins,  només faltaria ara que per un descuit tant ridícul algú comencés a lligar caps. Seria de molt mal explicar,  com un home tant experimentat,  ha caigut fàcilment del balcó d’un sisè pis,  en l’acte simple i senzill de canviar una bombeta.

En resposta a la 90 crida de Vullescriure.cat

dilluns, 5 de desembre del 2016

No ha pogut ser

Ho he intentat, però no ha pogut ser. Volia fer pont, però les coses no han sortit sobre el previst i he tingut que claudicar.
El pont previst el volia fer sobre la constitució, treballar per després poder fer quatre dies, però qui té el cul llogat no seu quan vol. 
M’hauria agradat molt treballar dimarts, fer-li un pont a aquesta constitució que no em representa i que ens té esclavitzats a una colla de feixistes d’ultra dreta. Perquè si la democràcia s’empara amb la constitució, quin sentit té fer-li una festa si no ens deixa decidir el nostre futur. Hipòcrita tot plegat no?