Semblava impossible trobar-se aquí plantat al cementiri, assistint a l’enterrament
de la seva estimada Dolors. Plorava impotent la seva mort, sabent que ja mai li podria dir el que la desitjava
i com l’estimava. Donaria el que fos per estar una estona amb ella i dir-li tot
el que per por o la vergonya de ser refusat, no s’havia atrevit a
dir-li a la cara.
L’estimava feia més de tres anys, quan per casualitat es
varen trobar en un curs de formació, on varen compartir apunts, cafès, xerrades
i bones estones. Mai cap dels dos va fer
l’intent d’acostar-se a l’altre, ell mai
no es va atrevir, la por al no era massa forta.
Varen continuar veient-se de tant en tant al carrer, al
súper o a llocs que casualment freqüentaven,
però mai varen passar de les típiques paraules de cortesia. En Pere
sempre es deia a si mateix, si la trobo demà, li dic el que sento. Ja havia
perdut el compte de les vegades que aquest demà havia estat envà.
Quan va veure ahir el seu nom al diari, i que un fatal
accident se l’havia endut per sempre caigué en la pena més gran que mai havia
sentit.
Tornava cap a casa sense esma, la vida ja no tenia sentit
sense ella. No sabia com encarar el dia a dia a partir d’ara. Com si volgués un
últim record d’ella, comprà un altre
diari per almenys tenir el seu nom entre les mans. Endreçava el canvi a la
butxaca mentre començava a creuar el carrer, just en el moment que alça
la vista i troba
incomprensiblement amb la Dolors cara a
cara, una mala coincidència en nom i cognom el va portar a l’enterrament d’una desconeguda. Ara no
esperaria a demà, l’agafà d’una revolada i li estampà un petó a la boca que ho deia tot, fins i tot la
resposta fou apassionadament convincent.
Mai més reprimiria un sentiment, sempre serà millor una
negació, que el fet de no arribar a fer la proposta.
Crida 94 de Vullescriure.cat
