I perquè no?

L’altre dia en els comentaris del apunt del sr Google, un català desterrat a Berlin, deixava anar, que amb tanta privacitat hauríem de tornar a enviar correu postal com fèiem abans.

Aleshores em va saltar una espurna, aquella il·lusió de tornar a llepar i ficar (el segell i a la bústia) m’agradava. Però el problema de que tots no ho podríem veure em feia com una mica cosa. Ostres i si?........ Entre tots els que ens pica allò de tornar-ho a fer, encara que faci temps que no ho fem, encara que sigui com una última vegada, enviem una postal que puguem veure tots....inclús el sr google es clar.

Senyores i senyors oients (lectors) ús animo a agafar una postal que corri per casa, si és vella encara millor, i penjar-la al vostre blog. Si està escrita per darrera (i es pot ensenyar) també tindria la seva gràcia, però també si val a posar una dedicatòria, en forma de poesia, pregària o rondinant de qui més ens toca allò que no sona.

Jo m’hi poso ara mateix.......sempre m’ha fet il·lusió això de......enganxar el segell i escoltar el soroll de quan cau al fons de la bústia, a esperar l’home del sac.

 

 Jovent de fins a 99 anys, no perdeu mai de vista la picardia i el color, que la resta vindrà més fàcilment.

Sé on ets, que fas i que vols fer

Això és el que sembla ens podrà dir el sr Google, que a partir del 1 de Març engega una fusió dels diferents serveis que té amb un únic perfil d’usuari.

Fins ara podies ser homosexual al youtube, solter al gmail, casat a blogger i més sortit que un balcó en qualsevol dels seus múltiples serveis. A partir d’ara ús heu de decidir, doncs tots el serveis tindran un mateix perfil al qual per ser més verídic ens anirà demanant cosetes tals com telèfon, adreça, tarja de crèdit.......entre altres coses, que suposo els interessa més que la nostre condició sexual.

Segons ells es per ajudar-nos més en el dia a dia, recordant-nos quan fem tard a algun lloc i com arribar-hi més aviat, comptant on som i tenint amb compte l’estat del trànsit en aquell moment. Sembla fantàstic, no ens caldrà preocupar-nos de res, només haurem de buidar els nostres mails diàriament de tota la publicitat que el Sr ha deduït que necessitem, posant el nas a les nostres recerques.

Aneu amb compte amb les privacitats, doncs ells van canviant i és molt fàcil fer un click fora de lloc per donar-los tot el que volen saber.

Fins ara podríem fer una entremaliadura esperant que ningú no ens veiés.......ara les màquines ens vigilen.

Llegir novapolítica de privacitat .........

Escac i mat

Ens agradi o no, vivim sobre un autèntic taulell d’escacs del que malauradament en som els peons. Si la nostre tasca era defensar tot el que teníem darrera, ara veient com les torres han estat fetes amb diners desviats per alfils, que  des de els seus discursos ens volen fer creure que necessitem. Això si, sempre protegits per la seva cavalleria.

 Si les dues peces principals, monàrquiques no massa o gens ben vistes per tota la població, també decauen en malversacions, que ens queda per defensar? Si els pitjors enemics els tenim darrera nostre, quin sentit té jugar.

Trenquem files? Potser serà millor que arrepleguem les cartes i juguem al strip poker, al menys en ho passarem bé.

La llengua i el seu context

L’ús de la llengua sempre ha estat, dintre de la nostre satisfacció, un punt de risc a l’hora d’emprar-la i on fer-ho, amb total consentiment i sense queixes.

Sempre que es treu de context, sigui on, quan o amb qui, pot esdevenir inici de problema social entre persones d’ambdós sexes. Sigui quin sigui el motiu i el moment de fer-ne un bon ús, cal sempre recordar les conseqüències i explicacions a donar per haver-la tret de context.

Tan val la norma, si ens referim a la llengua com a apèndix humit nostre o com al nostre català tants anys pressionat per l’etern rival. Aleshores crec que tant podem fer un sonor llengot a Madrid com dirigir-nos amb el nostre Català en ple parlament, que serà o hauria de ser de la mateixa importància cívica.

En altres situacions, en les que no cal aprofundir, alerta on poseu la llengua, sigui qualsevol dels idiomes que parleu.

Com a suport a la nostre llengua, crec oportú i així ho he fet, donar la cara per la Independència catalana i des de aquí us  animo a fer-ho o si més no donar-hi una ullada:

Dóna la cara per la Independència

Quan l’experiència fa acte de presència

No fa masses dies, vaig assistir a un esmorzar d’aquells que la forquilla és present des del primer moment, compartint taula amb ex companys de fatigues de quan estrenàvem majoria d’edat.

Podem haver canviat, més o menys, però encara conservem en ment algunes de les bestieses que tots hem  acumulat en algun moment de les nostres vides.

La conversa era prou distesa explicant velles batalles, tant com per oblidar-nos que a la taula hi havia algun dels fills en l’edat que nosaltres estàvem recordant......aleshores i després d’un creuament de mirades iròniques, és quan t’adones que el teu deure potser seria frenar els impulsos ja prou elevats del més joves, per cridar a la responsabilitat que ens agradaria d’ells.

Just en aquell moment, quan t’adones que l’experiència fa acte de presència, et dóna per pensar en els anys que ja portes a sobre i que potser tampoc cal explicar tot el que els ve per endavant, han d’anar aprenent a fer camí, per passar de ser un vi novell, agafant solera de mica en mica, per arribar a les portes d’un reserva que encara va envellint, esperant guanyar al mateix temps. Algun es tornarà agre a mig camí, hem de córrer una mica el risc, una sobreprotecció podria ser contraproduent. De tots és sabut que un vi es fa especial per tenir un caràcter, cos, aroma......únics.

Txin txin, per la collita que ens segueix, tant de bo millor encara que la nostre.

HooperChopSuey

Havia quedat com sempre al bar amb la seva estimada, a la taula en que el sol era més generós durant els mesos d’hivern, a la taula on s’havien conegut, que s’havia convertit en lloc de confidències, riures i plors, la taula que tot ho permetia i perdonava. Però avui la taula era de sorpresa.

Ja feia estona que les mirava, s’havia quedat a un racó de la barra observant-les, desorientat, pensatiu, no entenia com de sobte veia dues promeses i no sabia distingir amb qui compartia la passió encesa que sempre es desfermava quan estaven junts.

Més desconcertant era encara l’estat d’ànim tant distès d’elles, que passava, estaven jugant amb ell?

El costat més entremaliat del seu cervell ja endevinava jocs a sis mans, però havia de decidir què fer, el fet d’arribar tant aviat potser les havia enxampat i ara una d’elles marxaria, pensà.

Passaven els minuts, ningú es llevava de la cadira, ell va optar per agafar una cervesa i seure a la taula del costat, per veure quina el reconeixia primer, almenys podria jugar les seves cartes a favor.

Ell no hauria pensat mai, que cap de les dues fes el mínim gest envers ell quan prengué el seient, ara si que no sabia que pensar. Només una cosa tenia clara, necessitava un altre cervesa, i deixar que els esdeveniments fessin la resta.  

Molt amablement, les dues noies li varen demanar si els podia vigilar les bosses mentre anaven al servei. Que menys va pensar ell, fent un gest afirmatiu, mentre somreia incrèdul.

Quan per defecte professional mirava els seus culs entrar al servei de senyores, va escoltar des de la porta d’entrada del bar la veu de la seva estimada somrient, demanant excuses per el retard dient: Perquè has canviat de taula, amor?

Ell, només espera que s’obri la porta del servei..............

Una aportació a Relats Conjunts...........i 50

            

Evolució de l’espècie

Si el sr Jules Verne  va pronosticar coses que en el seu temps eren per titllar-lo de boig, però que han acabat sent quotidianes per nosaltres. Perquè no ho puc provar jo?. Sóc conscient que l’hi porto avantatge, doncs  jo treballo sobre un camí que està a mig fer.

Observo, de fa temps, que les noves tecnologies ens porten a un munt de aparells tàctils cada vegada més eficients però a l’hora més petits, amb uns teclats virtuals que deixen molt en dubte l’encert de la paraula “smart”. Potser sóc jo...que la tinc més gran del normal (la mà), i quan acosto els dits al teclat tapo sobradament tres lletres i em costa de fer un ús ràpid del aparell.

Com que les modes del whatsapp, sms, comentaris als blogs i xarxes socials estan a l’ordre del dia, sovintegem  sense adonar-nos l’ús del dit índex.

De tots és sabut que l’ús continuat de qualsevol part del nostre cos dóna volum o mesura amb el temps, fixeu-vos amb els culturistes per exemple, tampoc cal aprofundir en rés més.

Si donem per bona una teoria que està provada, perquè no atrevir-me a dir que en el futur, si les tecnologies no canvien radicalment, no ens creixerà sense remei el dit índex. No confondre amb alguns individus, que fa temps tenen tots els dits massa llargs, això és una mutació per aprofitar-se de les coses alienes. No té res a veure.

Jo ja he avisat de com poden anar les coses, ara vosaltres decidiu quina part voleu desenvolupar, perquè de moment els teclats seguiran així.    

Tot inclòs.......

No en sóc usuari, de moment i per el que sembla em costarà, però una conversa amb un restaurador de Canàries em va fer pensar en el problema que genera per l’economia del país.

Segons ell explicava, les companyies aèries emplenen l’illa de turistes tot l’any, però amb un tipus de turista que no gasta res, ve amb tot inclòs. Arriba a l'aeroport, de l'aeroport a l'hotel amb bus, de l'hotel a la piscina, de la piscina al menjador, del menjador a l'hotel i de l'hotel tornem a la piscina...fent un recorregut cíclic durant els dies que hi són.

Després surten les estadístiques de que hi ha una ocupació hotelera del vuitanta per cent, però els restaurants son buits, no es lloguen cotxes i les botigues no venen el que seria normal. Amb això resulta que el màxim benefici se l'emporta el touroperador que és qui fa que l’hotel rebenti els preus si vol tenir gent, i les companyies aèries paguen perquè els omplin avions. 
Amb tot això, els diners que realment es gasten els turistes britànics i alemanys, que són els més adeptes al joc, no es queden al país nostre, si no al del touroperador.

Per sort encara hi ha gent, sobre tot de la península, que fa el que tothom hauria de fer, comprar uns bitllets, llogar un cotxe, una habitació d’hotel i de tant en tant assentar-se a un bon restaurant a gaudir de la gastronomia autòctona que no té res a envejar a qualsevol altre. Es gastarien alguns diners més, d’acord, però la qualitat del turisme i la economia del qui s’hi dedica, bé que ho valen.

Apart em va deixar molt content quan ens va dir que no mereixíem els catalans la fama de garrepes que tenim, doncs segons ell són qui es deixen els diners al seu restaurant. En el meu cas no va ser així, massa aviat per dinar i la ruta havia de continuar. Però el tinc apuntat per la propera.

Coses del compartir

Gràcies a les companyies low cost i el seu poc espai per endur-se coses, un es manega com pot el tema i opta per compartir els diferents líquids, pastes o cremes que son normalment d’ús comú. Però compte, pot tenir els seus petits incidents.

Com que la mesura dels pots en qüestió està regulada, la mida de molts envasos es pot veure i s’ha de veure alterada a les nostres habituals costums.

D’aquí en surt una conversa real després del primer àpat:

            -Ostres quina pasta de dents més dolenta que has portat.

            -Però si és la mateixa que gastes tu, la de farmàcia.

            -Doncs és molt dolenta, a més fa molta espuma.

            -Tens moltes manies, com pot ser diferent, si fins i tot l’envàs es igual amb petit

            -Com vols que sigui igual, si és blau i blanc

            -Blau i blanc? Que era a la lleixa del mirall?

            -Això mateix, un tub blau amb una pasta asquerosa i amargant.

            -Jajajajajajajajajajaja (tots)

            -Que passa?

            -Doncs que et quedaran unes dents molt suaus amb el meu tònic facial......

           

Per sort a l’endemà ja estava lluny del meu abast, no sé si per la meva salut o per no quedar-se sense.......això no em va quedar del tot clar.

Mireu sempre les instruccions abans de posar-vos alguna cosa a la boca, no fos cas.....

Amb les boles a la mà

Ara i després de veure-les penjar un temps, quan de sobte les tinc a la mà, la seva fredor em fa pensar en que tot s’ha acabat i que tornem a la rutina. S’han acabat els bons desitjos, els propòsits, les trobades, les vacances......tantes coses que no tornaran, però que mantindrem en memòria, al mateix temps que esperem torni, no per el mer fet de la celebració si no per el conjunt que ens pugui haver aportat.

Haurem de barallar-nos amb el monstre de les rebaixes que agressiu o sensual ens intentarà. No hi ha dies vermells al calendari en molt de temps. Haurem d’escoltar tipus encorbatats intentant convèncer de que les retallades ens seran bones. Potser la pujada de Gener serà més costa amunt que cap altre any. Els imprevistos que encara no sabem ens poden amargar l’entrada d’any..........

Tot plegat podria semblar que el futur ens és molt negre, però no patiu, tenim per endavant molt a fer, molt a viure i el que més importa es posar-hi ganes. Jo en tinc, i per els més escèptics, penseu que la setmana santa està a tocar.

Posem-hi el que s’hi ha de posar i endavant......el 2012 ha de ser encara millor.

Ara vaig a guardar les boles, no molt, que serveixen sovint....els anys son molt curts....;)

Reis……… porteu-vos bé

Com aquell qui diu acabat d’arribar d’uns dies d’esbarjo, on les temperatures son agradables tant com per menjar-te els raïms de la sort amb xancleta i màniga curta, em trobo que encara haig de fer la carta als tres reis d’orient. Més estimats últimament que  els que habiten algun que altre palau que entre tots mantenim a disgust.

La rapidesa en que ha passat aquest abandonat desembre, amb les seves múltiples festes, dinars, sopars i vacances, han fet que ni tant sols hagi resumit l’últim de l’any. Però pensant-ho bé, ja he anat resumint tot l’any i puc dir que aquest no ha estat diferent als altres, apart de que he deixat molt de banda a la classe política i altres problemes, per donar-me als meus i deixar el que tinc per fer, més endavant, passat festes......que lluny.

Ara, un cop en terres catalanes altre vegada, amb un munt de fotos encara dins les targetes sd, moltes hores entre família, moltes rialles i amb la taula del despatx plena de feina, no goso tampoc a demanar gaire res més que salut.

Tampoc sé que demanar, perquè el que demanaria no m’ho portaran i el que em poden portar ja ho tinc, potser el que més falta em fa, es tenir la seguretat de que tot continuarà bé, amb els seus alts i baixos, problemes i solucions, però sense trobar-me de cara a un mur infranquejable que m’obligui a tornar enrere o començar de nou.

El que si demano, és el millor per tots vosaltres, que us portin el que demaneu encara que no hagueu estat del tot bons, segur que era justificat el que vareu fer, i la màgia de la triple reialesa per això ha  de servir, per portar il·lusions i somriures a tots plegats.

Que us portin les coses justes, i penseu que de vegades, els millors regals no es poden ni embolicar.