La llibreta

Estiu , barbacoes, amics, família, sopars a la fresca, veure estrelles mentre ofegues la calor a la piscina, espelmes, rondes  de mojitos,  xarrades que no vols que acabin, tant poca roba, zones blanques a la pell, records de vacances, riures, plans........i anar fent. 

Totes aquestes coses, que apunto amb ganes a la llibreta de coses que importen. 

I ja en van cinc

Sempre sentim que en aquest país ens manca cultura,  que no som de llegir massa, que s’hauria d’inculcar més la lectura i que des de l’escola haurien de crear més l’hàbit dels llibres.

No diré pas que no els falti raó de vegades, però a casa hem rebut tanta inculcació a la lectura que ja tinc cinc exemplars del petit Nicolàs al prestatge, i n’acabo de comprar un altre, perquè per dir-ho d’alguna manera me’l inculquen. No hi ha manera de treure’l de la llista, quan fas la compra dels llibres de text per el proper curs.  Tot i fent servir el recicla text, t’encolomen el petit Nicolàs nou de trinca.

No em direu que no fa una mica de mala olor  tot aquest holding de venta de llibres als centres educatius. 

Potser aconseguiran que me’l torni a llegir, després de tot, sempre em semblarà que he aprofitat la compra.

Què ha canviat?

 -Manel, recordes la primera vegada que vàrem estar aquí?

-Si Maria, acabaves de fer divuit anys i tot just començàvem a sortir.

-I va ser el primer cop que em vas fer l’amor.

-Bé, es que amb aquestes vistes, tu que venies de terra ferma, et va impressionar molt i m’ho vares posar bé per atacar.

-Cinquanta anys junts, creus que ha canviat molt tot plegat?

-Oi tant, ara hi ha moltes més llums.

-Manel ostres, no canviaràs mai...... 

-Mai, ara mateix et tornaria a fer l’amor.

Per els relats conjunts d'estiu de la Carme

La sensació real

Passes quinze dies d’esbarjo, amb els teus, sense presses i gaudint de tots els moments, però el temps t’ho paga augmentat la seva velocitat.

Algunes imatges encara vives a la retina, altres en magatzems virtuals per no perdre moments viscuts i refrescar la memòria més endavant. Sense adonar-te tornes a estar enganxat a la rutina diària tant difícil de combatre.

Cada any és més gran el sentiment de que no ho estem fent bé, estem llençant molta part de la nostre existència en intentar subsistir dignament per tenir alguna cosa més, un premi, un regal per carregar les piles i tornar-hi.

No és culpa nostre, treballem i ens esforcem, per donar un 52% del nostre esforç a un grapat de brètols que ens roben i faran les vacances amb els nostres diners . N’estic cansat d’intentar atrapar la pastanaga a un pam del meu nas, no sé com però haig de aconseguir més temps, de fet tots hem d’aconseguir més temps, prou de regalar la meitat del que som i fem.

Això de viure, té aquests efectes secundaris, que quan veus com podria ser tot plegat, t’emprenya molt més el fet de ser titella d’uns malèfics titellaires . Potser per això ens deixen tant poc sovint en llibertat, si tenim temps pensem i això no els convé. 

Sabeu que? Vaig a comprar un mapa....a veure que podem anar preparant, necessito pensar més.

Jo ja ho he fet

Les coses bones acaben aviat, potser perquè un no s’adona de la velocitat del temps o n’ha perdut el sentit.

Hem passat quinze dies per terres bàsicament Daneses, començant per Holanda i acabant a Alemanya. Aquest any amb tots els problemes que comporten els aeroports vàrem decidir fer-ho amb cotxe, si bé són dues etapes de molts kilòmetres, compensa el fet de passar de tots els horaris, esperes i possibles canvis de última hora, apart de poder emportar-te tot el que necessites.

Després de visitar Dinamarca et sents una mica avergonyit de on vius, no per el país que tenim, que és igual o millor, sinó de la manera que és portat.

Els danesos varen ser declarats el 2010 com els habitants més feliços del món, és un dels cinc països menys corruptes del món, tenen una sanitat molt envejable, universitats gratuïtes amb una paga de 738 euros per estudiant, baixa per maternitat d’un any amb sis mesos a sou complet....entre altres avantatges.

Dóna gust passejar per els seus carrers, nets, polits i plens de gent molt ben educada. No els cal gairebé vigilància policial i et dóna una sensació molt gran de seguretat.

Veure parades de maduixes i cireres per la carretera sense ningú, tu agafes la teva caixeta i poses els diners al pot, amb monedes de sobres per si et cal canvi, us ho imagineu aquí?

Ells segur que ens envegen el clima, cosa que ens han dit en més d’un lloc, tot no es pot tenir. Nosaltres el que no els envegem és el preu de les coses, cafès a tres euros, una simple burguer a set euros amb tot el que segueix fa que sigui un país caríssim, almenys per nosaltres. 

Hem passat quinze dies fantàstics, ara toca tornar a la rutina diària, però amb el pensament sempre en allò de que podríem estar molt millor, si tot en aquest país fos com ha de ser.