Santa innocència,
es passà l’hivern allitant-se amb la farmacèutica com a mesura contra grips,
però no es va salvar de pescar un bon constipat al passar tantes nits amb el
cul a l’aire. Tot i així va donar per bo el resultat i ara busca de que
prevenir-se de cara a la primavera, doncs ella té medecina per estona.
dijous, 27 de febrer de 2014
dimarts, 25 de febrer de 2014
Connectem el món
Hi ha qui es
gasta dinou mil milions, per comprar una empresa de missatgeria, que gairebé
tothom del món civilitzat se’n ha acabat
fent usuari, encara que de bon principi en renegués amb el clàssic: jo mai.
Ara sembla que
la proposta del comprador és fer arribar les xarxes a qualsevol punt del
planeta, perquè tothom pugui estar connectat interactuant a totes hores. Sabem que
si s’ho proposa ho farà realitat costi el que costi, encara que hagi de regalar
mòbils com feien abans amb nosaltres, fins que ens han tingut enganxats.
Serà així com la
gent del futur més pròxim podrà passar gana, emigrar saltant tanques que tallen
la pell, disparar fusells i cometre tot tipus de barbàrie, però ben equipats
amb mòbil d’última generació. Almenys
servirà per veure més barbaritats penjades a la xarxa, amb l’esperança de que
algú s’adoni que no anem per bon camí. No tinc papers, però tinc mòbil.
La balança s’està
desequilibrant perillosament, té una tolerància, però no es pot abusar i
deixar-la caure cap al costat feble.
Cada vegada que
sento aquestes quantitats de mils de milions, no puc deixar de pensar que qui
ens reina és, la hipocresia.
diumenge, 23 de febrer de 2014
Operació Palace
Quan t’aixequen les expectatives
amb l’intent de captar audiència, per totes les vies possibles i t’ho acabes
creient, busques un forat per veure que és el què prometen, encara que sigui un
programa que no segueixes habitualment.
Aleshores et trobes
davant la pantalla veient des de el
primer minut que allò no pinta bé, als pocs minuts ja t’adones que t’estan
prenent el pèl i passes a fer altres coses de més interès sense deixar de mirar
com acabarà aquest muntatge de tant mal gust.
Segurament que el sr Evole ha
aconseguit el màxim d’audiència, amb el seu muntatge sobre el 23 F, twitter ha
sigut trending i demà tothom parlarà del tema. Però el que puc assegurar és que
també ha fet emprenyar a molta gent i em costa molt de creure que gent amb una
carrera periodística tant brillant, hagin acceptat de participar en aquesta
comèdia de tant mal gust i previsible des dels primers minuts.
No m’estranya ben gens que
cada cop menys gent miri la televisió, doncs cada dia es traspassa més aquella línia
vermella on comença la tele escombraria. Avui Jordi Evole has caigut en l’oblid,
almenys per mi i espero que per molts.
dijous, 20 de febrer de 2014
Poseu-vos les piles
Portem masses dies de la maleïda
vaga dels nostres mitjans autonòmics, tant de ràdio com de televisió. Si no són
uns són els altres que et donen la sorpresa i de sobte et quedes sense programa
o veient el Barça sense comentarista.
No seré jo qui digui de qui és
la culpa, ni qui proposi la solució, però el que si sé és que si no saben
solucionar això, que de ben segur té una sortida que a les dues parts agrada,
com volen trobar sortida a tot el que ens ve en els propers anys?
Si de veritat és la nostra, la
de tots, potser que hi perdem una estona i deixem de donar una imatge tant
patètica , que la resta de l’estat es deuen estar petant a la nostre salut.
Ara més que mai s’hauria de
mostrar la nostre unió i capacitat per tirar endavant, doncs cada graó sense
superar, és com un pas enrere i el que volem és avançar.
dimarts, 18 de febrer de 2014
Casum el retractilat
Quina il·lusió
quan om rep o compra alguna cosa i es desfà en l’ànsia per tenir-ho entre mans i
provar o començar a muntar-lo, per tenir aquell moment de felicitat, que per
això un s’ha gastat els calers.
Però ves per on, topem amb el sistema d’envasat més odiós que
ha generat l’homo habilis, amb la seva habilitat per tocar els collons. Ens
trobem sens dubte davant d’un objecte sigui delicat, de fusta, electrònic o de
caire sexual que està oprimit dins els seu envàs de plàstic retractilat i,
moltes vegades amb la inscripció de no feu servir objectes tallants per
obrir-lo. Ho intentem amb les dents o fent força on ens sembla que té un punt
feble, però res allò resisteix més que un mal govern, que ja és dir.
Al final acabo
agafant el perillós cúter, fent-lo anar amb precisió quirúrgica per intentar alliberar el que és
meu.
Com que amb el
pas del temps un es torna més pacient i savi, he descobert que com més ràpid
vols que sigui l’alliberament, més estona ens cal. Si us trobeu davant d’aquest
maleit embalatge, no correu que és pitjor, preneu-vos el vostre temps, mireu-lo
amb deteniment i ataqueu per on més mal l’hi faci.
diumenge, 16 de febrer de 2014
Jo també vull creure
-Mira, que un dia sigui un mal
de cap.. d’acord, que als dos dies sigui un mal de panxa també pot ser, que no
hagis acabat la feina al despatx i te’l emportis a casa també pot colar, que el
dissabte facin la teva sèrie favorita a la tele....ja ho dubto, però vaja
diguem que si. El que ja no em crec i no cola de cap de les maneres, és el fet
de que no et vulguis allitar amb mi, amb l’excusa de que has vist un ovni i et
quedis fins tard mirant el cel.
-Per tu pot semblar
inexplicable això de la vida fora del planeta, però segur que pots explicar-me
que hi fots totes les tardes que no treballes al pis de la veïna del cinquè.
-No és el que et sembla....
-Ja, com els ovnis....abducció,
o ha estat seducció?
La meva proposta a Relats Conjunts de Febrer, casos inexplicables o no......
dimarts, 11 de febrer de 2014
Ben fàcil
Farts de les discussions continuades
sobre el preu de la llum, varen decidir de generar una manera ben complicada
per fer-ne un seguiment real del preu. Els comptadors intel·ligents farien la
seva feina, però com que encara n’hi havia pocs de col·locats doncs la inversió
era massa important, farien un cap mas amb tots el antics per continuar fent el
que volguessin amb el rebut. Tot això està pensat per facilitar la tasca al
consumidor i que només hagi de pensar en pagar i callar.
Fa quatre dies la volien
apujar un onze per cent, ara es trenquen
les banyes perquè ens surti més barata i jo em mamo el dit.
diumenge, 9 de febrer de 2014
Ara que la gana és vigent
Aquests anys passats en que
les noves generacions han pujat en l’abundància, molt agent havia perdut la
costum de fer anar la cuina més enllà de fregir alguna cosa precuinada.
La precarietat de l’economia
portarà potser com a bona costum tornar a posar l’olla al foc per cuinar com
anys enrere i, de passada cuidar una mica aquesta mal tractada dieta
mediterrània que s’havia posat de moda de manera irreal.
No és motiu per alegrar-se i
menys quan la causa és la manca diners, però bé que hi hem de trobar alguna
cosa bona a les contrarietats. Si això ha de comportar que la gent torni a
saber fer un bon arròs sense haver d’obrir cap sobre i gastant menys, haurem
guanyat alguna cosa.
Que consti que no us vull
animar a veure allò de “pesadilla en la cocina” però sí a que poseu l’olla al
foc i la fem bullir, que d’això es tracta no?, de fer bullir l’olla.
dijous, 6 de febrer de 2014
M'he deixat el mòbil
Que un sigui prou despistat
com per deixar-se el mòbil a casa no és cap secret i pot passar a tothom...o
quasi. No havia passat ni vint minuts
quan m’he donat compte, he pensat que fins al cap de cinc hores no el
recuperaria i que estaria completament desconnectat del món.
Sempre diem que no estem
enganxats, però ho estem, perquè sense passar cap neguit ni molt menys, si que
de tant en tant, et ve al cap allò de: ostres, m’estarà buscant algú?
Encara que el motiu bàsic ha
estat sempre de feina, dinou anys de mòbil és el que té, que t’hi acabes
acostumant i amb un ventall més ample d’aplicacions cada vegada, fa que s’hagi
convertit en una extensió de nosaltres mateixos, sigui per feina, lleure o per
qualsevol urgència. No és que m’agradi la idea, però puc assegurar que no m’he
desesperat, ni he plorat i haig de reconèixer que he estat molt tranquil, però
demà segur que no me’l deixo.dimarts, 4 de febrer de 2014
Equilibri
Hi havia tanta feina a manegar
els números, per calcular el llindar de la pobresa de la gent i saber quants hi
estaven exposats, entre els diferents països, que no hi va haver temps material
de fer ni tant sols un càlcul aproximat, de la gent que vivia per sobre del
llindar de la riquesa. Tot i que corrien rumors de que menys d’un centenar
tenien més diners que tota la resta. Suposem que per culpa de la mateixa
feina, ningú va proposar res per intentar posar-hi fi. A veure si amb sort un
dia tenen temps i s’hi posen.
diumenge, 2 de febrer de 2014
Sempre buscant un forat
És la nostre tasca diària i
com que som capritxosos de mena i Catalans, el busquem que no haguem de pagar,
o sigui que ens deixin entrar-hi de franc.
No tots ens semblen correctes,
no és allò de ficar en el primer que un es troba, cal veure la mida, massa petit
no és còmode, massa gran no podria ser per nosaltres, alguns fins i tot son poc
segurs i no et fies d’entrar-hi. Ja sé que molts no tenen ganes de buscar i van
ràpidament al pagament, cosa que crec sincerament s’ha de deixar com a últim
recurs, doncs el servei que donen i el preu que cobren no és prou satisfactori.
La satisfacció arriba quan hi ets dins, veus que és de confiança, no has de
pagar i no has perdut molt de temps en buscar-ho.
Sou de pagar o us agrada la
conquesta i el triomf de fer-ho de franc?.... a l’hora d’aparcar la vostre eina
de transport, altrament anomenada, cotxe. Jo reconec que quan no trobo on posar
l’eina......em foto molt nerviós i pagar per això és molt humiliant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)