Prevenció

Santa innocència, es passà l’hivern allitant-se amb la farmacèutica com a mesura contra grips, però no es va salvar de pescar un bon constipat al passar tantes nits amb el cul a l’aire. Tot i així va donar per bo el resultat i ara busca de que prevenir-se de cara a la primavera, doncs ella té medecina per estona. 

Connectem el món

Hi ha qui es gasta dinou mil milions, per comprar una empresa de missatgeria, que gairebé tothom del món civilitzat se’n  ha acabat fent usuari, encara que de bon principi en renegués amb el clàssic: jo mai.

Ara sembla que la proposta del comprador és fer arribar les xarxes a qualsevol punt del planeta, perquè tothom pugui estar connectat interactuant a totes hores. Sabem que si s’ho proposa ho farà realitat costi el que costi, encara que hagi de regalar mòbils com feien abans amb nosaltres, fins que ens han tingut enganxats.

Serà així com la gent del futur més pròxim podrà passar gana, emigrar saltant tanques que tallen la pell, disparar fusells i cometre tot tipus de barbàrie, però ben equipats amb mòbil  d’última generació. Almenys servirà per veure més barbaritats penjades a la xarxa, amb l’esperança de que algú s’adoni que no anem per bon camí. No tinc papers, però tinc mòbil.

La balança s’està desequilibrant perillosament, té una tolerància, però no es pot abusar i deixar-la caure cap al costat feble.

Cada vegada que sento aquestes quantitats de mils de milions, no puc deixar de pensar que qui ens reina és, la hipocresia.

Operació Palace

Quan t’aixequen les expectatives amb l’intent de captar audiència, per totes les vies possibles i t’ho acabes creient, busques un forat per veure que és el què prometen, encara que sigui un programa que no segueixes habitualment. 

Aleshores et trobes davant  la pantalla veient des de el primer minut que allò no pinta bé, als pocs minuts ja t’adones que t’estan prenent el pèl i passes a fer altres coses de més interès sense deixar de mirar com acabarà aquest muntatge de tant mal gust. 

Segurament que el sr Evole ha aconseguit el màxim d’audiència, amb el seu muntatge sobre el 23 F, twitter ha sigut trending i demà tothom parlarà del tema. Però el que puc assegurar és que també ha fet emprenyar a molta gent i em costa molt de creure que gent amb una carrera periodística tant brillant, hagin acceptat de participar en aquesta comèdia de tant mal gust i previsible des dels primers minuts. 

No m’estranya ben gens que cada cop menys gent miri la televisió, doncs cada dia es traspassa més aquella línia vermella on comença la tele escombraria. Avui Jordi Evole has caigut en l’oblid, almenys per mi i espero que per molts.

Poseu-vos les piles

Portem masses dies de la maleïda vaga dels nostres mitjans autonòmics, tant de ràdio com de televisió. Si no són uns són els altres que et donen la sorpresa i de sobte et quedes sense programa o veient el Barça sense comentarista.

No seré jo qui digui de qui és la culpa, ni qui proposi la solució, però el que si sé és que si no saben solucionar això, que de ben segur té una sortida que a les dues parts agrada, com volen trobar sortida a tot el que ens ve en els propers anys?

Si de veritat és la nostra, la de tots, potser que hi perdem una estona i deixem de donar una imatge tant patètica , que la resta de l’estat es deuen estar petant a la nostre salut.

Ara més que mai s’hauria de mostrar la nostre unió i capacitat per tirar endavant, doncs cada graó sense superar, és com un pas enrere i el que volem és avançar.

Casum el retractilat

Quina il·lusió quan om rep o compra alguna cosa i es desfà en l’ànsia per tenir-ho entre mans i provar o començar a muntar-lo, per tenir aquell moment de felicitat, que per això un s’ha gastat els calers.

Però ves per on,  topem amb el sistema d’envasat més odiós que ha generat l’homo habilis, amb la seva habilitat per tocar els collons. Ens trobem sens dubte davant d’un objecte sigui delicat, de fusta, electrònic o de caire sexual que està oprimit dins els seu envàs de plàstic retractilat i, moltes vegades amb la inscripció de no feu servir objectes tallants per obrir-lo. Ho intentem amb les dents o fent força on ens sembla que té un punt feble, però res allò resisteix més que un mal govern, que ja és dir.

Al final acabo agafant el perillós cúter, fent-lo anar amb precisió  quirúrgica per intentar alliberar el que és meu. 

Com que amb el pas del temps un es torna més pacient i savi, he descobert que com més ràpid vols que sigui l’alliberament, més estona ens cal. Si us trobeu davant d’aquest maleit embalatge, no correu que és pitjor, preneu-vos el vostre temps, mireu-lo amb deteniment i ataqueu per on més mal l’hi faci. 

Jo també vull creure

-Mira, que un dia sigui un mal de cap.. d’acord, que als dos dies sigui un mal de panxa també pot ser, que no hagis acabat la feina al despatx i te’l emportis a casa també pot colar, que el dissabte facin la teva sèrie favorita a la tele....ja ho dubto, però vaja diguem que si. El que ja no em crec i no cola de cap de les maneres, és el fet de que no et vulguis allitar amb mi, amb l’excusa de que has vist un ovni i et quedis fins tard mirant el cel.

-Per tu pot semblar inexplicable això de la vida fora del planeta, però segur que pots explicar-me que hi fots totes les tardes que no treballes al pis de la veïna del cinquè.

-No és el que et sembla....

-Ja, com els ovnis....abducció, o ha estat seducció?

La meva proposta a Relats Conjunts de Febrer, casos inexplicables o no......

Ben fàcil

Farts de les discussions continuades sobre el preu de la llum, varen decidir de generar una manera ben complicada per fer-ne un seguiment real del preu. Els comptadors intel·ligents farien la seva feina, però com que encara n’hi havia pocs de col·locats doncs la inversió era massa important, farien un cap mas amb tots el antics per continuar fent el que volguessin amb el rebut. Tot això està pensat per facilitar la tasca al consumidor i que només hagi de pensar en pagar i callar. 

Fa quatre dies la volien apujar un onze per cent,  ara es trenquen les banyes perquè ens surti més barata i jo em mamo el dit. 

Ara que la gana és vigent

Aquests anys passats en que les noves generacions han pujat en l’abundància, molt agent havia perdut la costum de fer anar la cuina més enllà de fregir alguna cosa precuinada.

La precarietat de l’economia portarà potser com a bona costum tornar a posar l’olla al foc per cuinar com anys enrere i, de passada cuidar una mica aquesta mal tractada dieta mediterrània que s’havia posat de moda de manera irreal. 

No és motiu per alegrar-se i menys quan la causa és la manca diners, però bé que hi hem de trobar alguna cosa bona a les contrarietats. Si això ha de comportar que la gent torni a saber fer un bon arròs sense haver d’obrir cap sobre i gastant menys, haurem guanyat alguna cosa. 

Que consti que no us vull animar a veure allò de “pesadilla en la cocina” però sí a que poseu l’olla al foc i la fem bullir, que d’això es tracta no?, de fer bullir l’olla.

M'he deixat el mòbil

Que un sigui prou despistat com per deixar-se el mòbil a casa no és cap secret i pot passar a tothom...o quasi. No havia passat ni vint minuts  quan m’he donat compte, he pensat que fins al cap de cinc hores no el recuperaria i que estaria completament desconnectat del món.

Sempre diem que no estem enganxats, però ho estem, perquè sense passar cap neguit ni molt menys, si que de tant en tant, et ve al cap allò de: ostres, m’estarà buscant algú?

Encara que el motiu bàsic ha estat sempre de feina, dinou anys de mòbil és el que té, que t’hi acabes acostumant i amb un ventall més ample d’aplicacions cada vegada, fa que s’hagi convertit en una extensió de nosaltres mateixos, sigui per feina, lleure o per qualsevol urgència. No és que m’agradi la idea, però puc assegurar que no m’he desesperat, ni he plorat i haig de reconèixer que he estat molt tranquil, però demà segur que no me’l deixo.

Equilibri

Hi havia tanta feina a manegar els números, per calcular el llindar de la pobresa de la gent i saber quants hi estaven exposats, entre els diferents països, que no hi va haver temps material de fer ni tant sols un càlcul aproximat, de la gent que vivia per sobre del llindar de la riquesa. Tot i que corrien rumors de que menys d’un centenar tenien més diners que tota la resta. Suposem que per culpa de la mateixa feina, ningú va proposar res per intentar posar-hi fi. A veure si amb sort un dia tenen temps i s’hi posen.

Sempre buscant un forat

És la nostre tasca diària i com que som capritxosos de mena i Catalans, el busquem que no haguem de pagar, o sigui que ens deixin entrar-hi de franc.

No tots ens semblen correctes, no és allò de ficar en el primer que un es troba, cal veure la mida, massa petit no és còmode, massa gran no podria ser per nosaltres, alguns fins i tot son poc segurs i no et fies d’entrar-hi. Ja sé que molts no tenen ganes de buscar i van ràpidament al pagament, cosa que crec sincerament s’ha de deixar com a últim recurs, doncs el servei que donen i el preu que cobren no és prou satisfactori. La satisfacció arriba quan hi ets dins, veus que és de confiança, no has de pagar i no has perdut molt de temps en buscar-ho. 

Sou de pagar o us agrada la conquesta i el triomf de fer-ho de franc?.... a l’hora d’aparcar la vostre eina de transport, altrament anomenada, cotxe. Jo reconec que quan no trobo on posar l’eina......em foto molt nerviós i pagar per això és molt humiliant.