Paritat

Haver estat ensinistrador de lleons m’ha permès portar-los a ratlla i gairebé ensenyar-los a mossegar l’amo quan decideixi venir a veure perquè no se’m cruspeixen. Però començo a tenir por de no poder-los controlar, fins ahir hi havia paritat, però ara ha començat a introduir un animal cada dia i masses lleones en un espai tant petit pot ser perillós fins i tot per mi, reconegut ensinistrador de lleons.....però ai les lleones, quina por, les lleones.

Aportació a relats conjunts de Setembre

La nostàlgia et punxa

És una mal educada, sense respecte per els teus sentiments, tot i suposadament adonar-se’n de que està fent mal, et recorda allò que vas viure i que no podràs repetir, allò que quan hi eres no t’adonaves, de la felicitat que t’aportava. Ara te’n adones que sí, que allò va ser èpic.

I ho dic amb convenciment, potser a altre gent no els importa o ni hi pensen però jo aquest estiu he portat i recollit al meu adolescent en diverses FM, festes majors d’abans. El sentiment del que vaig viure em dona l’impuls irrefrenable de baixar del cotxe i quedar-me. Fer unes cerveses, xerrar amb la gent, saltar i fer el dropo fins l’alba. Però el cos et diu que no, allò ja no toca, ara  els hi toca a ells, tu tens que agafar el cotxe i anar cap a casa, allà no hi gaudiries el que et sembla. El que va passar no es pot repetir.

Ara estem escrivint altres pàgines de la nostre història, que un altre dia faran ells i que ara no poden, no els toca.

La meva tasca és fer-los veure que el que estan fent ara, ho han d’esprémer al màxim, perquè no durarà sempre. 

Però vindran altres coses...............

El final feliç existeix.

Doncs quan semblava que faltava una eternitat per marxar de vacances, un dia fas un esternut i t’adones que ja has tornat, com passa el temps quan un s’ho passa bé. Les nits d’hospital les recordo més llargues.

Hem anat i tornar de les Illes Feroe, un conjunt de divuit illes perdudes enmig del Atlàntic nord, que fa un parell d’anys ni tant sols coneixia.

L’experiència, per molta informació que tingués al meu abast abans d’anar-hi, m’ha sorprès gratament. Podria dir que ha estat un destí que ha sobrepassat les meves expectatives de bon tros.

A dia d’avui encara és un paradís, amb uns paisatges extraordinaris, una població aproximada de 49.000 habitants i 70.000 ovelles. Exemple clar de la molta natura per descobrir. Caminar es fa incansable davant de tanta bellesa, el clima tant canviant et fa veure el mateix paisatge de maneres molt diferents en pocs minuts. Envejable la seva netedat, cultura, amabilitat i seguretat. Com a anècdota us dic, que en demanar la clau de l’entrada principal del nostre Hostel al propietari, em va mirar somrient dient-me: noi, som a les Feroe, aquí la porta està sempre oberta. Llavors t’adones que pots viure-hi sense por.

Recomano als amants de la natura aquestes illes, abans de que no sigui massa tard. Islàndia va ser un d’aquests paradisos i segons tinc entès ha perdut part d’aquesta màgia. Penso o això vull pensar, que aquesta gent seran més llestos i preservaran aquesta meravella.

Quedeu avisats.

Les coses mai acaben, només deixen pas a unes de noves.