dilluns, 27 de febrer del 2017

A robar carteres

En aquest cas ho he sentit en pròpia pell, avui fa vuit dies em varen fotre tot el que portava dins la meva bossa incloent-hi la pròpia bossa. Algú va deixar la porta oberta i algú altre va aprofitar per accedia al meu cotxe i marxar amb tota la meva documentació, diners, còpies de seguretat i objectes personals.
En aquell moment, i encara ara, et cagues el santíssim cabronàs que et portarà un munt de feina i diners en els propers dies.
Toca anular totes les targes, comptes, i renovar documents.
De dues assegurances que tinc resulta que cap no cobreix res. La més forta, és que la que tinc de la llar, diu textualment que cobreix fins a vuit cents euros el robatori fora de la llar. Però resulta que un cop fas la gestió et diuen que com que la denuncia diu que ha estat  sostret de dins un cotxe no cobreix res  de res. M’havien d’haver atracat, o sigui que no ha estat vostè robat adequadament...Setze anys pagant i un cop que els necessites, t’aixequen aquell dit que està al centre de la ma.
L’altre, cobreix el robatori del vehicle, però no el que hi ha dins. “Mandan huevos”
Vas a renovar DNI i el policia et diu que són 10,60 euros, que si ho porto a l’assegurança m’ho pagaran. Una merda, li dic jo. 
M’he quedat de pedra quan he vist que des de la targeta sanitària fins al DNI, passant per el carnet de conduir, queda molt ben escrit que si és per robatori, igualment s’han de pagar les tasses. O sigui la policia no em protegeix prou i a sobre haig de pagar per no haver fet la seva feina. Negoci rodó. 
Ara ja m’he emprenyat, demà tinc hora amb aquells del....Parlem? I gairebé segur que algú s’acabarà menjant amb patates una pòlissa sencera amb patates, o se la fotrà pel cul. Les assegurances no serveixen per res, només per pagar.  Ara per ara,  només tinc aquell dubte de qui m’ha robat més, si el lladre cabró o les assegurances.

dilluns, 20 de febrer del 2017

A quan els vens?


 -Quan em cobraràs per set ous i mig
-Calcula tu mateix, vailet, demostra que vas a escola.
-Coi, a quan els vens? T’ho dic al moment.
-Doncs això: quan valdran set ous i mig, si els venc a un euro i mig, cada ou i mig?
- Saps què? Posa’m en un només, no tinc gaire gana.
-Molt bé noi, doncs serà un euro i mig
-Au tingui, mestressa.
-Apa noi, torna quan vulguis. 
No sé pas on anirem a parar amb aquest jovent, tanta calculadora els ha xuclat el cervell.

Aportació a Relats Conjunts del mes de febrer. 

dimecres, 15 de febrer del 2017

El petit indi

El dia es llevava clar i calorós, estava en terres americanes  cercant vells vestigis de tribus. Tenia la certesa que riu amunt hi havia encara grups que gairebé mai havien estat en contacte amb el que nosaltres anomenem civilització.
Era hora d’embarcar i sortir riu amunt, el meu xofer o guia rondinava contínuament per el punt escollit del meu viatge. El vaig calmar una mica quan va rebre el sobre farcit de dòlars.
Vaig carregar  tot el meu material , acomodant-me a la proa, el més endavant possible, com a prova de la meva ansietat.  El barquer tant sols va carregar un sac de provisions i tres caixes de whisky, l’aigua de foc, segons ell, era clau per tractar amb natius.
El viatge es va fer pesat, però al caure la nit ja érem molt a prop del lloc escollit, em  va recomanar fer nit a la llera del riu dins el vaixell. En aquests llocs és millor arribar-hi a plena llum del dia.
En plena nit, amb una foscor total per falta de lluna, vaig escoltar un sorolls juntament amb moviments del vaixell, propis d’haver pujat gent a bord, em vaig aixecar espantada, no sabia què passava. De cop em vaig sentir  abraçada per la meva esquena, una falsa virilitat pressionava enmig de les meves natges. Vaig sentir desig enmig de la por. Però només era el mànec del tomahawk de qui se’m emportava.
Hem passat vuit dies tancats observant els seus moviments rutinaris. Avui és diferent, alguna cosa passa, tots estan exaltats i miren contínuament al cel. S’ha fet de nit i la lluna plena fa acte de presència. En aquell moment un grup ha vingut a buscar al meu guia, enmig de càntics i xivarri l’han lligat a una roca. Una de les dones de la tribu, amb una habilitat impressionat, ha acabat amb la seva vida. Resta ara amb una mirada perduda i una punta de fletxa clavada al cor. Ara em venen a buscar a mi. 
Contra la meva voluntat, però amb una delicadesa extrema, cada nit he tingut sexe amb el fornit guerrer, fins acabar-se el cicle de lluna plena. Ara setmanes més tard, riu avall, lliure, i amb un petit indi dins meu, podré explicar que fan tot el que poden, perquè els seus gens no morin del tot, esclafats per la nostre  civilització.

Text en resposta a la crida 99 de Vullescriure.cat

dimecres, 8 de febrer del 2017

Sense adonar-te'n

Naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Això és fins ara molt evident i no sol fallar, apart de l’opció de reproduir-se, que de passada puc dir que no és cap mala opció. 
El fet de la reproducció et fa veure des d’una altre punt de vista el naixement i més que tot el creixement. Sense anar més lluny l’altre dia vaig adonar-me que el meu fill menjava tants o més calçots que jo mateix, aleshores dius, que collons creixement.....això és que jo m’he fotut gran.

dijous, 2 de febrer del 2017

Sé que hi ets


Tots es fan el distret, suposo que m’ensumen, ningú diu res que em faci sospitar. Sé que entre els assistents del bar hi ha qui no és el que vol semblar ser. L’enxamparé.
M’he fixat amb tots, inclús amb qui sembla estar més fora de lloc, però de moment res  em fa sospitar del que busco. 
Pintada com vaig, ja m’han fet un parell de propostes d’acció, que no estan gens malament, però no penso deixar-me portar per la passió fins que no enxampi el comercial que ve a vendre les urnes a tots aquests que volen votar il·legalment.

3ª aportació a Relats Conjunts. A veure si entre tots fem els 100.