Parat just davant de la llum vermella, esperant que el color verd doni pas, una jove somrient em mostra una foto amb una tassa de cafè, i un senyal inequívoc amb el cap, de que la segueixi.

Parats de costat a l’aparcament, em convida a entrar al seu cotxe.

Estava joiós, afalagat. Però ella  va començar a ensenyar-me una enciclopèdia. Això si, amb la compra, una cafetera de regal.

De km 0

No és que em vulgui jo ara comprar un cotxe ni molt menys, doncs tal com estan les coses més aviat ens caldrà una bicicleta de segona mà.

Em refereixo al que ja fa temps que s’està fent amb els anomenats aliments km 0, també associats a  l’slow food i que es caracteritza per consumir aliments de proximitat. Encara que sembli estrany també hi han coses que m’agraden slow.

Tot plegat pot semblar un altre estratègia de mercat per incentivar al consumidor, però al mateix temps hi ha una oferta molt temptadora de consumir els productes de la nostra terra, ajudant si més no als nostres i perquè no dir-ho deixar de donar negoci a qui tant malament ens tracta. Boicot al cava? Nosaltres farem boicot a tot el que puguem.

També val a dir, que de passada la qualitat serà molt millor si el producte s’estalvia  unes quantes hores de transport i manipulació.

I la tercera avantatge que veig, es el fet de que potser estem donant una mica més d’importància al que ens posem a la boca, cosa que sempre s’ha de sospesar, ja ho sabeu. Potser, mica en mica ens fixarem més  en aquests  detalls, i quan ens n’adonem, la nostre mentalitat haurà canviat cap a uns altres valors.

Quan feu una mossegadeta.......feu-la a prop, on més us agradi, però aprop.

Ens hi deixarem la pell. Zel

La Zel...de cul inquiet, ens proposa algun escrit sobre aquesta imatge per omplir el buit estival de Relats Conjunts. Doncs, som-hi.

Quan vaig llegir el correu d’aquella jove que em tenia el cor robat, per no anomenar altres indrets corporals, vaig saber que tenia un problema. Com podia desfer el meu sopar amb l’altre jove que des de feia dies esperava amb ganes, per ser una aposta  més que segura d’acabar amb èxit la nit.

Agafo una foto meva, la passo per el tractament d’imatges del meu portàtil i l’hi envio al seu correu.....acte seguit, la truco.

-Bon dia, escolta que no podré venir aquest vespre, ahir vaig anar a la platja i em vaig cremar d’allò més.....ja veuràs que t’he enviat una foto al teu mail....em fa molt de mal.

-No et preocupis, jo t’anava a trucar que avui no puc tampoc, he trobat una feina i estaré treballant fins tard, millora’t i ves amb compte.

-Si, no pateixis em posaré una crema que m’han receptat, diuen que en pocs dies estaré com nou, et truco demà per veure com estàs.....un petó.

-Va....fes bondat que et necessito al cent per cent, tu ja m’entens...

Buff, ja està, via lliure...que difícil és la vida del solter, de vegades sense feina i de vegades no la pots fer.

Al vespre ben empolainat quedo davant del restaurant esperant. Als pocs minuts ja la veig venir......espectacular, tothom es gira al seu voltant. Dos petons de cortesia i cap dins, em sento envejat...tothom voldria estar en el meu lloc.

Demanem al metre, una caldereta de llagosta, la nit promet, hem de fer-ho bé.

Unes paraules per anar coneixent-nos, agafats ja de la mà i cada vegada més encès.....quan ens desperta la veu de la cambrera.

-La caldereta?

-Si, per nosaltres......ostres quina sorpresa!!!!!

-Caram, per sorpresa la meva, quan he vist la foto et creia a urgències, t’he vist molt cremat, estava molt preocupada fins ara.

Al mateix temps d’acabar la frase em buida tota la caldereta sobre la falda, afectant una de les parts més elàstiques del meu cos....quin mal...arggggg, i  escolto a ella com una veu en off que diu:

-Oh, perdoni, potser s’ha cremat l’única part del cos que encara estava viva? O potser era la més cremada de sèrie......I vostè senyoreta per fer-me disculpar, la convido a unes copes quan acabi la feina.....juntes buscarem alguna cosa més fresca, aquest està molt cremat.

Ja fa vuit dies....encara és hora d’ara que  qualsevol canvi, moviment o variació en zona afectada em fa veure les estrelles. Coi de coincidències.

Enginy

La manca de diners, diuen que és un accelerador de l’enginy.

A la pobreta Gabriela, que no sabia com pagar al dentista, per treure-li aquell dolor tant punyent de la boca, va tenir una pensada.

Vestida amb l’escot més atrevit i generós que tenia, junt amb la mini faldilla a dalt de tot, es va presentar somrient a la consulta.

Negociaria el preu, un cop estirada a la butaca.

Pastilles de colors per combatre el síndrome Slowblog

Els canvis en les costums del humans sempre provoquen algun canvi susceptible de ser tractat.

En aquest cas per contrarestar  la falta d’apunts que sembla podria provocar el moviment slow blog amb la conseqüent manca de lectura, he decidit posar-me sota prescripció facultativa, pagant l’euro per recepta, a tractament preventiu i abans de que pugi l’Iva.

Les dosis recomanades, són de tres pastilletes cada vegada que trobis a faltar un apunt al teu blogroll, d’aquí el motiu d’agafar el pot gros, no fos cas que és convertís en pandèmia.

Sempre hi ha alternatives als  tractaments amb pastilla, com la proposta de Sa Lluna, que encisa només de pensar-hi, però om, que és de tocar de peus a terra veu que els efectes secundaris podrien ser molt abrasius.

En tot cas seguirem la seva proposta de lectura, encara que no sigui un mateix el que es vegi en portada.

Esperem que el moviment Quick, que ja compte amb indumentària i tot, no defalleixi en l’intent i el tractament passi a segon terme.

Segons informes d’última hora el moviment slow està publicant sovint......potser ara seran tres pastilletes cada cop que veiem amb alegria com el nostre blogroll actualitza, omplint-se......quickly. 

Bon diumenge!!!!!!!! 

Que tot puja......

Allò de políticament correcte crec que ja no té massa sentit.....doncs vist el panorama crec que no queda res dins la política que sigui cert o no estigui podrit.

Quedo meravellat del aguant que tenim els humans, que trepitjats, humiliats i fent-nos pagar el que no ens pertoca, encara ningú ha fet una bestiesa o s’ha pres la justícia per mitjans propis. Crec que a hores d’ara encara estem en període d’escalfament i el pitjor està per arribar. Hem aguantat quatre anys de mentides, incertesa, canvis i més mentides. Fins quan?

Ningú ho sap, ni ells, ni els que vindran, mentrestant ens entretenen amb denúncies, retallades, guerres verbals, desnonaments, rescats, corruptes i ex corruptes.....però cap solució, ni una.

Ara amb la nova recepta PP el poder adquisitiu nostre baixarà.....a qui se l’hi acut que amb això solucionarem alguna cosa, si el que fa moure un país és que el diner corri, apart de que no generen confiança i l’únic que puja son els interessos que hem de pagar per salvar bancs.....Estem al límit, ve un hivern molt cru, deixem-nos d’històries i vivim l’estiu, canvieu les onades de males notícies per onades del mar, cerqueu una mà on agafar força i vivim avui que demà no el podem decidir massa....ens l’imposen.

No hem de permetre que ens enfonsin anímicament, ho hem d’intentar.

Val més l’orgull d’un fracàs que la recança de no haver-ho intentat.

Fem una llista de coses que no costen diners.....viables, agradables i sense iva, n’hi ha moltes.

Eh....de tant en tant un apunt seriós, me’l puc permetre no? 

Tinc que triar

Sempre he dubtat quin dels dos és millor per mi, un és molt guapo i atén, l’altre molt intel·ligent i emprenedor.

Després d’estar sortint amb ells més de dos anys, en secret i per separat, ha arribat el moment de  decidir-me.

Ara no sé si em caso amb el guapo i m’ho faig amb l’emprenedor o al revés.

El que tinc clar és que em quedo amb els dos.

Impotències

N’hi ha de molts tipus: de polítiques, de sexuals, de feina.........i totes tenen la mateixa cosa en comú, que no hi pots fer gaire res per solucionar-les.

La meva.....sense cap més circumstància que la del propi auto fracàs, és amb l’obrir bosses de plàstic. Una tonteria, si ja ho sé, però abans quan els mercats anaven amb bosses, la caixera m’havia obert quatre bosses i jo encara m’estava ensalivant els dits intentant la primera. Acceptant la derrota i amb un somriure, agafava les obertes amb tanta facilitat.

A hores d’ara sembla que el problema hauria d’estar solucionat, però no, n’hi ha unes altres de molt pitjors.....les de deixalles, grosses, enrotllades i maleïdes per mi.

Amb tota parsimònia i respirant a fons, agafo amb tranquil·litat el rull i trenco per la sofisticada línia de punts, després començo per una de les cares cercant on coi té el forat, aquesta no, aquesta tampoc, vaja aquesta tampoc, serà la última?...Tampoc.....grrrrrrrr. Tornem a començar: quatre voltes més i sense èxit. Al final, cap cot vas en busca d’ajuda mostrant amb ulls de pena la bossa.......una bossa que t’obren davant dels teus ulls en un sospir. El mateix sospir de mala llet que t’entra, al temps que acceptes la teva impotència i, promets que no et tornarà a passar. Sort que de tant en tant arriba  algun rull amb la cinta delatora de tancament....allà sóc un crack, l’encerto a la primera.

I mira que n’hi arriba a haver de coses que les obro a la primera.........

Bona setmana a tots/as.......i molts de somriures sense IVA.

Qüestió de temps

Potser alguns de vosaltres haureu observat com en alguns comentaris que  deixo hi falten accents, apòstrofs, guions o altres caràcters típics de l’escriptura catalana. Tot té una explicació lògica.

La culpa no és meva, és culpa de les màquines  anomenades intel·ligents que tenen forma de telèfon mòbil i uns teclats endimoniats.......aleshores quan escrius hi ha caràcters que has de mantenir un moment la tecla per una cosa o mantenir-la una estona més que et mostrarà un submenú amb més caràcters a escollir, per triar i remenar. Amb tot això escriure bé requereix temps, cosa que de vegades no ens sobra. Al principi dius que coi, paciència i fem-ho bé.....però al cap d’una estona i varis accents, apòstrofs i guionets acabes fins el coll......onets de mantenir tecles, amb l’afegit de tenir-la grossa, que quan la poses damunt del teclat no veus res....(la mà).

O sigui que perdoneu si alguna cosa falta en els comentaris, ja ho sé són errors, però si en sóc conscient ja no són tant greus no?

Si voleu podeu fer la prova, escrigueu al teclat del smartfhone.....: M’agrada fer-ho al màxim de bé encara que el telèfon intel·ligent em faci anar lent.

La meva marca amb un teclat normal és d’uns set segons......amb l’smart puc dir que és força més.....uns 32 segons....Tal com veieu hi ha una mica de diferència. Em perdoneu?

Als més agosarats o incrèduls els convido a fer la prova....fins i tot podeu penjar la vostra marca en un comentari.......serà la llei del més ràpid.

Trio

No em va fer gaire gràcia quan el meu xicot em va proposar de fer un trio. Tampoc volia quedar com una noia estreta de mides.

Al saber que volia fer venir el seu amic, que sempre m’ha caigut molt bé i està d’un guapo que caus d’esquenes, vaig accedir.

Vull tornar-hi, però aquesta vegada triaré qui ve al meu llit, no vull tornar a ser, una simple espectadora. 

Mares no poseu tanta sal al menjar.....

Per segona vegada he estat contractat com a vigilant de seguretat de tres adolescents en un concert de nit de festa major.

Aquesta vegada de més nivell que la primera vegada, amb gent més adulta i en horaris passats de la mitjanit. Això m’ha fet observar......ja quan anàvem camí del concert que els joves venien assedegats...molt assedegats.

Tot i presentar-se una nit fresca, sense tramuntana i amb un grau d’humitat correcte, el joves venien carregats amb els seus cotxes com per anar a la platja......xancletes i nevera amb molts de líquids per ingerir. Previnguts ells, vaig suposar, que és volien hidratar bé abans d’entrar al pavelló per no corre risc de deshidratació......però un cop dins, vaig veure que continuaven fent cua per adquirir amb bogeria tickets de consumició, uns tickets que ben poc duraven a les seves mans, doncs anaven directes a la barra. Un cop el trofeu a les mans era consumit amb avidesa, la mateixa que a la poca estona els portava altre vegada a la cua.

Aleshores ho he vist clar.....la culpa és de les seves mares, que posen massa sal al menjar, la qual cosa els provoca una sed terrible, que incomprensiblement no és pot combatre amb aigua. Encara hi sou a temps......poseu menys sal, no beuran tant  i almenys els àpats els faran profit....doncs amb tant de líquid més d’un no el pot digerir.

A la sortida infinitat de gots buits.....gent cercant l’equilibri, joves que han lligat...no donaran la talla per culpa de la conseqüència de l’excés de sal, un desastre.

Per sort nosaltres havíem ingerit el punt just....de sal.....i vàrem poder complir amb el que ens havíem proposat. Gaudir d’un concert, en el que per sort molta gent si que tenia el seu comportament, en la mesura correcte i masses per el meu gust, anaven passats, tant que em va donar per pensar que si la seva diversió és realment aquesta.

Riure

Sigui com a pràctica o com a teràpia és una actitud que no hem de deixar mai. Si no en tenim motiu l’hem de cercar on sigui i aconseguir estirar tots els muscles de la cara tanta estona com podem.

Sabem que els temps no són per estirar les galtes i partir-se el cul a totes hores, ho sabem si, però al mateix temps sense voler enganyar-nos sabem que ens és necessari.

L’altre dia custodiat fermament per dos adolescents, que al mateix temps porten el meu cognom, vàrem poder descollonar-nos  una estona veient això a la gran pantalla.

Val la pena, guanyar aquesta estona al temps, per oblidar tensions, estar amb ells, deixar els problemes que cada dia ens enfosqueixen el nostre somriure i, com no, gaudir de la vida, que per això ens hi han posat.

Proveu-ho, funciona.

Shhhhhhh!!

-Has vist el paio que ens dóna la conferència? fa poc el vaig trobar en una festa, ens varem animar, anàvem molt sortits, l’alcohol desinhibeix, ja se sap. És una bèstia d’home, amb poca estona va repetir vàries vegades, vaig quedar exhausta. No sé si es recordarà de mi?

-De tu no sé, però de mi segur, quan acabi la conferència el primer que faré es demanar el divorci.  

De tertúlies a la fresca

Una vegada més, els incansables amfitrions ens varen acollir a casa seva per passar una estona, entre persones que normalment ens amaguem darrere d'una pantalla i teclat.

Una trobada ja consolidada, de cares conegudes, altres que es troben a faltar,  i a la que encara s’hi poden veure cares noves, amb l’ il·lusió de sempre, de posar cara a un blog. Desvirtualització en diuen.

Entre plats, olives assassines i altres menges, discorren els minuts que passen de puntetes fent el temps efímer. Els blogs han passat potser a segon terme, brollen les aficions, coneixements i vivències dels allà presents. El temps va passant.

Algunes cares conegudes s’hauran perdut el tast d’orxata, llàstima, era tota una vivència veure els novells sucar el fartó  per primer cop, és fàcil saber  ficar-lo, però el més important es treure’l a temps. Les primeres vegades no s’obliden mai.

Satisfets i compartint una gran rotllana, el temps passa, però hi ha temps perquè sorgeixin idees i noves propostes per la xarxa. Tot el que ens podem imaginar és possible, menys aturar el temps que s’ha esvaït de les nostres mans.

Fins un altre, a tots moltes gràcies.  Leb i Carme sou genials.