Adjunto foto de la zona púbica

 D’allò que en diuen fotre un clau, indica de costum, un plaer desitjat, de vegades quan la quantitat és sobrepassada per causes externes, el plaer queda en un segon pla.

Si el cas és que t’agafen per banda i te’n foten quinze de cop la cosa canvia substancialment. En primera fase el plaer desapareix durant un temps, però el que si és cert és que després de quinze et quedes fet pols per un temps.

Fins fa poc no sabia ni el que m’havien fet durant aquelles sis hores inconscient, ara finalment he pogut veure l’obra d’art que em permetrà tenir minuts de glòria als aeroports i algun efecte secundari de per vida, encara que espero siguin pocs. 

Ara estic il·lusionat en veure que després de tres mesos i mig torno a caminar, com un androide, però camino. Tot és possible.

La carn és dèbil

La costum ancestral d’enganyar, a base de prometre coses i, després no complir amb el que s’ha anunciat sembla que no té fi.

Ara m’han fet remuntar el Manzanares, escoltant cants de sirenes, perquè no sigui dit que no escoltem. Com que la carn és dèbil m’han lligat al pal per no sucumbir als encants. Crec que han fet bé de lligar-m’hi,  amb tot el que escolto no cauria mai en la temptació, però em venen unes ganes de repartir una d’òsties que després la cosa no quedaria bé, perquè nosaltres no som així. 

Seguiu votant remant que aviat desembarcarem.

Proposta de relats conjunts per el mes de Juny

Amb dues fermes acompanyants

Les circumstàncies actuals em portaran aquest any a ser un autèntic “piscinero” i gaudir d’un moreno total, sense clapes blanques que cada any distingeix al moreno paleta, arreu de platges i piscines en temps de canícula estiuenca.

El pla diari es de tovallola, hamaca, crema i sense gaires horaris que complir, apart d’un mínim de minuts de sol, i sota prescripció facultativa, per afavorir a la vitamina D. La resta és senzilla, poca mobilitat, autocontrol, mirar no gaire més lluny de demà i arrapar-me sempre fermament entre  les meves acompanyats, muletes.

Per tal de no aïllar-me del món exterior i no acabar sent el típic xulo  piscines, em connecto a les televisions públiques freqüent-ment per gaudir de debats parlamentaris, mocions, tribunals i seguir molt atentament amb el tràfic il·legal de compra d’urnes i la seva munició en forma de sobre i papereta. 

El que sé segur és que a final d’estiu estaré molt moreno, en canvi la tele igual no sobreviu a alguna envestida de les meves acompanyants, i que de les quals espero em demanin aviat el divorci.

Tenim una pregunta i una feina

Ara que tenim la pregunta i la data desitjada és quan de veritat ens hi hem de posar. Si una cosa tinc clara és  que si això arriba a sortir bé serà per la força que hi posem la ciutadania. Quan veig que la política va tant lenta, es diuen tantes mentides, està tot tant corromput i més que tot es treballa per interessos propis, no puc deixar-ho a la confiança dels nostres representants.

Per això ara és la nostra hora, tothom té la possibilitat de convèncer un indecís o fins i tot un contrari. Estem en campanya tots, potser per una vegada no només hem d’escoltar, els que ja estem convençuts, hem de treballar per qui no ho està. Si no ho aconseguim ara igual passen tres cents anys més i penso que ja n’hi ha prou, ara és l’hora.

Estem molt confiats, però hi ha molts d’unionistes en l’entorn, que no volen el referèndum, però quan vegin que és inevitable, les paperetes del no estaran també molt buscades i a mi m’agradaria que en sobressin moltes a cada col·legi electoral. 

O ara o mai.................... 1-O SÍ

Però Girona més.........

Ja sabem que el futbol no ens soluciona la vida, però aquestes alegries ajuden a passar millor altres penes.

Després d’uns anys de quasi aconseguir-ho i acabar fallant, era aquest any sí o sí. A mi no em reportarà res més que il·lusió i ganes de veure un equip proper, jugant i patint amb els grans, però de rebot la ciutat si que ho notarà. En els últims anys s’ha fet molt per Girona, és una ciutat que fa goig, tot i ser la més cara de Catalunya, s’hi viu prou bé i això era la cirereta que necessitàvem. 

Ara si que puc dir: a Girona som de primera.