Coses a dir

He tornat, al bloc almenys per un apunt, i de vacances almenys fins que torni a marxar. En primer lloc felicitar-vos als que encara sou aquí per aguantar-me, cada cop menys, aquests 11 anys que va complir aquest espai a principis d’agost. Onze anys, mare meva, la de coses que han passat i mirant ara enrere sembla que fos ahir, que tenia aquella empenta i ganes de dir coses aquí. Ara l’empenta hi és, les ganes de dir coses també, la ironia aguanta bé, però no es manifesta aquí, les persones canviem o les costums canvien, però hi sóc i vaig passant de tant en tant.

Hem tornat de vacances també, i contents d’haver sobrepassat les expectatives que ens havíem fet, doncs en un viatge de pressupost baix  té més mèrit que quant els diners no són un problema.

El destí ha estat Bulgària, des de Sofía capital fins a les platges del mar negre i tornant per el sud en una ruta més o menys circular.

Un país de contrast, on pots veure un cotxe de gama alta, avançar un carro tirat per un cavall, on tot és manual, la gent sobreviu als pobles amb venda ambulant i poca cosa més. El turisme ha portat recursos als llocs de més turisme de platja, però al interior on hi ha més riquesa cultural i de patrimoni antic encara la cosa no s’ha massificat.

És un destí barat, on hem menjat cada dia dues persones en un ventall de 15 o 20 euros. Sempre amb només plat per persona, postres i cafè, doncs són molt generosos amb el menjar. Si fem servir com a barra de mesura la cervesa, una ampolla de mig litre al restaurant, està a un promig de 1,40€.

Amb els allotjaments passa el mateix, hem dormit a uns preus de entre 15 i 25 euros la nit amb apartaments amb cuina i bany privat. En total ens hem allotjat a 10 llocs diferents i tots molt correctes.

El lloguer de cotxe al final ha sortit per 21 euros al dia, cosa que no està gens malament.

Hem al·lucinat amb els monestirs i pobles ancorats en el temps, amb la bona gent que ens ha ates, inclús sense que entenguin una paraula d’anglès. També val a dir que hi ha zones on tot està deixat de la mà de Deu, s’ha d’anar preparat per veure coses autèntiques. Per nosaltres una de les parts bàsiques de fer turisme.

Us deixo unes quantes fotos per veure de què parlo, tot i que els qui seguiu a instagram a garbi24 ja les heu vist fa dies.

Ganes de molt

Passo a saludar perquè en tinc ganes, perquè us miro de reüll sovint, des del mòbil...per que fa mandra fins i tot engegar l’ordinador. Anem a lo fàcil, rapidesa, comoditat i no pensar massa, que be prou ho fem durant el dia.

Sovint tinc ganes d’escriure, de dir i explicar, però altres coses s’interposen i no ho acabes fent, llavors passen els dies i ja no recordes què volies dir. A qui més qui menys, suposo que l’hi passen aquestes coses, vols però no ho acabes fent perquè hi ha més coses que et criden.

Tinc ganes de viatjar, passo hores planejant, valorant i com no pressupostant que és una part important. No ho faig tot el que voldria, però tinc bitllets per Bulgària a l’agost i a Estònia per Octubre. Això ens ajuda molt a fer els dies més amables. Somiem constantment.

Camino, però ho voldria fer més. Sovint el dolor o el cansament no ho fan viable, però les ganes hi són i no les vull perdre perquè les imatges que copsem són sempre captivadores.

Vaig acabar una novel·la, però no l’he posada apunt per pujar-la i compartir-la amb qui vulgui lectura sense cost, només per el plaer de que es llegeixi i despertar la curiositat d’algú. En tinc ganes, però s’ha de fer encara. 

Si no perdem les ganes, sempre acabarem fent alguna cosa, això és important. Suposo que el fet de que mai estem contents del que fem o tenim, fa que volem molt però mai ho atrapem tot.  

La Palma

Tornem d’una setmana curta, les vacances ja tenen això d’escurçar el temps a passos de gegant. Però hem omplert la capsa de records per aguantar fins les properes.

L’illa de La Palma era un destí complicat d’anar, doncs s’havia de fer escala a alguna de les altres illes. Quan vaig descobrir que havien obert des de bcn directa, vaig posar fil a l’agulla.

Si l’anomenen “la isla bonita” és per alguna cosa, i fa honor al nom, almenys a nosaltres ens ha encantat. Pots passar amb poc temps de la cota zero a la cota 2426, amb els núvols a sota els peus, amb trekkings per carenes de volcans actius fa pocs anys.

Tot això contrasta amb la costa nord, frondosa, salvatge i encara autèntica. Encara queden llocs on amb tant sols tres taules pots seure a dinar i menjar el que hi ha aquell dia, sense cartes, com un més de la casa. Senzillament autèntic.

Un altre cosa a ressaltar és l’amabilitat de la gent i l’atenció que tenen amb el client, es respira tranquil·litat i calma. Donada en part per la moratòria de no deixar fer més allotjaments turístics, al ser reserva de la biosfera es vol reservar com a tal i queda molt lluny de les massificacions turístiques d’altres llocs i a sobre a preus molt raonables. 

Us deixo unes mostres......

Balenes pilot a alta mar

Posís de Candelaria, poble encastat a les roques 

Cresta del volcà Teneguía

Increïbles postes de sol a la cara oest 

Salines de Fuencaliente

Platja i poble de Tazacorte

Bosc de dragos

135 milions de kgs exportats el 2015

Los LLanos de Aridane

Mirador Roque de los Muchachos

De bar en bar

Feines escampades dels últims temps, m’han portat a visitar molts bars de menú típic de treballador. No vull dir que a tots, però si que m’he adonat de la quantitat de gent que practiquen el “beben i beben y vuelven a beber” durant tot l’any.

Puc dir que alguns ni dinen, passen del lloc de feina al bar, allà anar fent cerveses amb algun trist pinxo d’acompanyament i acabant amb un “carajillo i xupito” abans d’enfilar cap a la feina.

Altres passen a fer la cervesa abans d’anar a dinar, marxen deu minuts a dinar i abans de que jo tingui les postres a taula ja són allà altre vegada a consumir. Per comentaris que sento, a primera hora ja visiten el temple i a última hora també. Entre plat i plat faig números mentals i m’adono que aquesta gent es deixa una segona hipoteca al bar cada mes.

També val a dir que el nivell cultural observat, és directament proporcional a l’assiduïtat al bar.

Observo que una discussió és més acalorada per un partit de futbol, que no per un judici injust o per algunes sentències per maltractaments o violacions.

Després de tot això, com podem fer tirar un país endavant? Amb la quantitat de gent que el seu interès  més preocupant són les hores que podrà estar en el bar i si farà prou diners per arribar a pagar cada dia fins a la fi de mes.

Pot semblar exagerat, però us asseguro que hi ha una quantitat molt gran de gent que la seva vida és poca cosa més que això, i per el que sembla les aspiracions no van massa lluny. Potser que aquesta, sigui la majoria silenciosa o en el pitjor dels casos els que miren televisió tòxica. 

Com hem arribat a tenir un nivell tant baix? En ple segle vint-i-un, si tanta gent està així és perquè interessa a bona part dels qui ens governen.

Propòsits que no es compleixen

Ja a quasi dos anys del meu accident, i sortosament recuperat en un percentatge molt alt, encara que sigui amb seqüeles de per vida, puc dir que el que em vaig prometre no ho estic aconseguint.

Em vaig prometre temps, per cuidar-me , per estar per mi i no ser un esclau de la feina. Però malgrat la bona intenció no he assolit el meu, aleshores, ferm propòsit. Tantes hores de llit d’hospital, em portaren a fer-me veure que no calia treballar tant i que cada minut esgarrapat a la feina era un triomf i una veneració a la vida.

Sense adonar-me’n, amb l’eufòria de tornar a estar operatiu i dient sempre que si a tothom, torno estar col·lapsat de feina. Em diuen que sóc massa responsable, que estic més per la feina que la pròpia empresa que em paga. I jugo a fer veure que és així.

Però si la meva responsabilitat fos envers la meva persona i fos tant bona com a la feina, sabria dir no a moltes coses i amb el cap ben alt podria dir: aquest temps no us el puc donar perquè me’l necessito per mi. Com a exemple, sóc l’únic que mastega unes paraules amb anglès a la feina, i va entrar una reforma per uns Alemanys, en que la única forma d’entendre’ns era en Anglès, en compta de fer-me l’orni, vaig fer un pas endavant i aquest pas m’ha costat portar-me un gruix més de feina en concepte d’intermediari, pressuposts, visites i estar sempre pendent  de whatssapps que arriben de centenars de kms de distància. Era molt fàcil dir, ho sento, massa complicat per mi, busqueu algú per la traducció. Però la paraula no, es va quedar al fons de la gola i la feina va venir cap a casa, pressió psicològica inclosa, doncs sóc molt conscient del meu nivell d’anglès.

S’acumulen anys, perdo espontaneïtat i ganes de fer coses. Perquè malgrat tot, la salut passa factura, els anys passen factura i quan per fi arribes a casa estàs rebentat i encara et queden coses per programar,  perquè el demà funcioni una mica millor que l’avui, sempre en benefici dels altres, oblidant la pròpia persona.

Com a mesura pràctica he agafat una setmana de vacances a mitjan març, i ja començo a dir a tothom NO, que aquella setmana NO hi sóc, que NO cal que em truquin perquè NO agafaré el telèfon per res més que penjar fotos a l’Insta. 

Si algú em pot donar classes de dir NO, ho agrairé.......Ai calla, que no tindré temps per fer-les i segur que suspenc l’examen, tot i que si és oral....milloro molt.

Estranya sensació

Mirant enrere es sentia culpable de la vida que havia portat, aquelles llargues festes plenes d’irresponsabilitat , aquells viatges fins que s’acabaven el diners, engegar a pastar fang a qui la molestava, no casar-se amb ningú, no poder callar mai allò que li passava pel cap i fotre el que volia en tot moment.

El pitjor de la vida és que passa, el temps premia i dóna la sensació que no ho estàs fent bé, potser és hora de posar els peus al terra , prendre la decisió i ser conseqüent amb ella.

Està decidida, continuarà igual perquè és el que desitja,  si una cosa és important en aquesta vida, és un mateix.  El que més greu li sap és no saber si encara podia haver fet més per la seva felicitat.  Els límits no estan marcats, la por  ens hi deixa a prop, però no ens  deixa caminar-hi de bracet.

Una aportació a Relats Conjunts de gener

Feliç any nou

I perquè no, també bon Nadal, encara que sigui a festes passades, tot i esperant que els reis o reixos hagin estat bons amb vosaltres. Encara que com deia aquell, no sé si val la pena fer tot l’any de bondat per un dia que el trio majestuós es digna a treballar. No em queixo, doncs n'hi ha que encara ho fan menys.

Podem comprovar la felicitat de vuit dies de 2019, que de moment, apart de la molèstia de canviar una xifra no ha portat massa guerra o bé ha estat una continuació de la batalla de l’any passat.

El fet de ser de la dècada dels 60, em dóna la llicència de no creure en els propòsits i ni tant sols plantejar-los. Però si sabés segur que es compleixen provaria de demanar-me aquests.

Tenir la salut dels vint anys

Fer por a la por

Poder fer estressar la feina

Triar la velocitat de les hores

Saber dir: NO

Tenir sempre bitllets d’avió reservats

Que el problema dels diners, fos on posar-los.

Fer-me cas a mi mateix

No callar-me res de que penso

Que tots els bons  sentiments vagin a més

Potser el fet de no creure-hi, fa que posi el llistó molt alt, però que carai......demanar coses fàcils no tindria massa gràcia no trobeu?

Bona resta d’any a tothom.....que ja només en queden 355.