Desitjos per el 2013

Desitjo que em desitgin

Desitjo que et desitgin

Desitjo que el/la desitgin

Desitjo que ens desitgin

Desitjo que us desitgin

Desitjo que els/les desitgin

Per desitjar que no quedi no?

Que el 2013 sigui un any sense masses patiments  i que sempre tinguem una mà apunt per tocar-nos, el contacte físic és una de les millors eines, ens dóna tot el necessari per copsar moments de plenitud. Absolutament imprescindibles per donar sentit al que som. Humans.

Bon any, sigueu bons, però tampoc massa eh!!!!

El whatsapp i el seu perfil

En un hàbitat natural l’espècie humana es relaciona per whatsapp diàriament en un percentatge força elevat.

Sabem que la gent que té el nostre numero de mòbil ens sol conèixer físicament en la majoria dels casos. No cal que ens amaguem de res.

Ara és quan em pregunto per la mania de molta gent de posar una foto que no és seva al perfil...entenc que no es posi la foto pròpia si algú no li agrada, però d’aquí a posar a la parella, al nen o al gat  a la foto de perfil ho trobo estrany. Si parlo amb un paio no sé perquè tinc que estar pensant amb la seva parella i si és noia no entenc que m’ensenyi el seu xicot. Parlar amb una botifarra amb patates, una poma mossegada o un escut de futbol no ajuda gaire tampoc a fer-se  la idea de amb qui estàs compartint lletres en aquell moment. Que tothom faci el que vulgui, es clar, però compteu que els que la tenim llarga (la llista de contactes) de vegades veure una cara, ajuda a recordar qui són alguns dels vells contactes, encara que sigui majoritàriament de feina.  

Ah...per cert, diuen que canvien l’any ara acaba amb 13......BON ANY!!!!

Per Nadal, qui res no estrena res no val

O això és el que diuen els vells refranys del nostre poble. Ara i a dia d’avui es suposa que encara és vigent per molta part de la població, tot i  que no sigui en el sentit autèntic de la frase. No sóc massa Nadalenc jo, però el conjunt de festes sempre apropen les persones.

Són èpoques difícils, els Nadals no poden ser com abans a nivell econòmic, però tothom qui vol estrenar pot fer-ho, encara que sigui amb els cordons de les sabates. Potser la gràcia de tot el que estem passant, serà el fet de que aprenem a donar i rebre aquells regals tant preuats que no s’emboliquen i són consumibles al instant: vegis petons, abraçades, xerrades i moltes altres coses acabades amb ades.

Vull que tot i les dificultats que ens posen, ningú passi unes males festes i que tothom tingui un moment de pau amb els seus. Ens el mereixem.

Potser haurem de tallar el torró amb el talla-embotits, potser el cava serà de marca blanca, potser les quantitats es veuran minvades......... Però si continuem autèntics potser siguin millor que molts dels anteriors.

Que passeu unes bones festes i practiqueu totes les “ades” possibles. Jo ho faré.

La fi de l’espècie

Arribava la fi del món,  per això havia preparat un gran refugi subterrani amb tot el necessari i, una porta de varies tones assegurant l’aïllament hermètic.

Ell havia preparat la seva arca amb dones de totes les races del planeta, volia salvar l’espècie.

El dia de l’apocalipsi, ja amb totes a dins,  s’adonà que no paraven de discutir. Amb tota seguretat, tornà enrere, esperaria l’apocalipsi amb la porta oberta.

La jugada de cartes

El director del banc va donar una última oportunitat de quedar-se amb el pis abans del desnonament, a través d’una partida de cartes.

Tots dos eren hàbils jugadors, potser el banquer era més hàbil amb els “farols” o en treure’s un as de la màniga. El seu contrincant ho sabia, ja l’hi anava bé, ell ja es veia guanyador abans de tirar les cartes.

A l’última jugada el director mostrà un gran somriure i va estendre la mà esperant les claus. El pobre sense aixecar el cap entregà les claus al mateix temps que deia: Aquí tens, les claus..... i les fotos de les festes que et muntes les nits que treballes fins tard, les plusvàlues que has amagat, unes firmes falses de les preferents, les comissions per signar hipoteques amb gent sense recursos....i uns quants papers més, entre ells, una declaració d’una persona de quan vares guanyar el teu càrrec en una partida de cartes.

Potser no sabré jugar gaire a cartes, però la meva feina de detectiu la porto al dia. Creus que ho podrem arreglar?

La meva aportació a Relats conjunts.

Tocar el botonet

He estat dos dies treballant molt a prop d'un porter automàtic que dóna accés a un grup petit d'habitatges  només seixanta tres.

He fet un petit treball de recerca estadístic del que diu la gent davant d’un porter automàtic. Analitzant la pregunta que surt acústicament de l’altaveu, veig que guanya per golejada el; si?. També podem trobar preguntes com: “quien es”?, hola o el que em va xocar més amb veu femenina que deia:” sube cariño” a la que jo vaig pensar “haberlas haylas”.

El que més  fa pensar és que la resposta més donada per el personal no deixa pistes, doncs responen amb un contundent: sóc jo. Podem escoltar també altres paraules i en diferents llengües que diuen, jo, obre, mama, papa, hola....... El que si sé, és que al instant escoltem el soroll del pany electrònic i una persona empenyent la porta.

L’estudi s’havia de fer bé, calia arribar fins el fons per saber si estava davant d’un cas de telepatia múltiple o bé són males costums. Així que escollint un timbre a l’atzar vaig fer pressió sobre el botonet. No va fallar, la pregunta va ser: si? I jo vaig contestar amb contundència: sóc jo, acte seguit la porta s’obrí. Tornem a provar: si? I jo contesto: hola, soroll i porta oberta.....ostres funciona. Si dius que vens a fer qualsevol cosa no t’obre ningú, si dius sóc jo tens entrada VIP. Per fer una última  comprovació vaig prémer el botonet que mes mal estat, estava molt usat, però varen contestar al moment....”hola soy Vanesa i por quarenta te hago todo”.....jo vaig contestar: sóc jo.....acte seguit el soroll típic del pany elèctric.

Quan toqueu el botonet...doneu pistes, sigueu originals i si penseu amb mi al fer-ho....demano perdó.....Bona setmana i a tocar el botonet amb identitat clara.

Tramposa

Reconec que em vaig sentir molt afalagat, quan em vares regalar la meitat d’una joia que encaixava perfectament amb la  teva. Feta artesanalment per tu mateixa amb les teves sàvies mans.

Ara, després de tots aquests anys, quan la meva reiterada infidelitat ha trencat la nostre relació per sempre més, maleeixo mil vegades la delicada obra d’art, feta amb tant d’amor  i el localitzador que m’hi vares posar dins.

Jo ho he vist així

Els temps han canviat molt des del primer pessebre que es va construir a les llars catalanes. Podem seguir amb les tradicions o podem ajustar-lo a les noves èpoques per tal d’adequar-lo a la realitat. Jo aquest any l’he vist així.

Primer de tot podem veure com els reis, se’ls ha il·luminat el camí com si d’una pista d’aterratge es tractés, aquest any estan més despistats que mai, doncs no saben si són d’orient o d’Andalusia segons han escrit les altes esferes Vaticanes. Per si no en tenien prou al entrar a Catalunya han trobat un peatge.

En un altre lloc del pessebre hi ha una lluita aferrissada dels altres portadors de regals oficials d’aquestes dates. Per sort el Tió ha tombat i neutralitzat al gras de barba blanca.

També hi podem observar una colla de pastors que es manifesten contra alguna de les moltes retallades anuals, no només econòmiques. És evident que hi han coses que els preocupen més que està en un pessebre.

El naixement ens diuen que res de bous i mules, que en realitat no hi eren. Jo n’hi he posat quatre.

Degut a la crisi actual, hem buscat sponsor, així que l’estrella típica ara llueix com a estrella damm, la cervesa preferida del pessebre. Amb això he aconseguit que el primer cobrellit d’aquest infant sigui una senyera. Espero que per el ministre Wert no sigui “adoctrinamiento contra el nacionalismo”

Com català que sóc i per seguir bé la tradició, he volgut posar el nostre caganer més fidel, sobre una catifa que de ben segur ajudarà a fer millor la seva feina.

Tot plegat ha quedat així, senzill però amb el to de protesta que tenia ganes de donar-li. Amb tot el respecte i sense faltar a ningú.

En sabem el perquè?

Fa molts anys que la gent que cobra per fer una feina té un dia, almenys, a la setmana de descans, per carregar les piles per la propera. Inclús la nostre religió ens explica que el setè dia va descansar....Si busquem altres cultures, veiem com també un dia a la setmana deixen les eines per fer vida social o privada.

Veien això,  fa temps que em pregunto com és que els polítics de tot el món han de tocar els collons de treballar en cap de setmana i embrutar el que podria ser un telenotícies diferent.

Si igualment no foten res, que en treuen de treballar un dia festiu?, quina explicació lògica pot tenir que facin cimeres, trobades i reunions?. Jo no li veig la veritat, però m’agradaria que aquesta costum es pogués eradicar i, que  almenys unes hores a la setmana no ens fessin recordar que la vida no tot és política.

No és que m’hi capfiqui ni que els faci massa cas, però crec que tenim dret a obrir la televisió i no haver de veure'ls. Només demano un dia, encara que les ganes són de molt més.

Mentrestant bona setmana i no poseu massa la tele, hi han més coses a fer......

Solucions

Tenien sobre seu molts anys de matrimoni. El sexe ja no era com abans, i això feia discutir-se sovint.

L’última palestra, els va fer posar una data límit per arreglar-ho.

Cadascú va triar la seva manera, però incomprensiblement el dissabte a la tarda es varen trobar a la botiga del sexe.

Els aparells, cremes i estris quedaren en desús, el tip de riure els va proporcionar una nit memorable.

Triomfar com a pare de família

El manual per fer-ho no està escrit, ja ho sabem, cadascú té la seva pròpia teoria sobre el tema i les seves diverses aplicacions.

Sovint ens hi trenquem les banyes, ens esforcem a fer-ho al màxim de bé per tenir-los contents però a ratlla, no sigui que se'ns esgarriïn més del compte.

Convençut de que ho estàs fent bé,  t’adones que el veritable triomf el tens quan un bon dia, després de sopar, et treus una teula de torrons de xocolata de la màniga, l’aixeques tal com l’orelluda de la Champions i saps que allò si, allò si que és un veritable triomf.

Es clar que jo jugo amb avantatge....no necessito mentalitzar-me massa per aquestes ofrenes, sóc home fàcil.

Què ha de passar?

Que ha de passar?

Des de fa molt, diversos reportatges televisius ens ensenyen els desastres que s’han fet en els últims temps, en qüestió d'infraestructures  Tenim aeroports sense avions, trens d’alta velocitat que no porten enlloc i autovies que hi passa un cotxe cada deu minuts.

Ha quedat exposat als quatre vents la incompetència o el mal criteri dels qui ho han portat a terme, sobradament. Jo em pregunto això, què ha de passar perquè a algú li caigui el pèl o el cap sencer?.

Però nosaltres som tossuts,  encara quan ens demanen que els anem a votar, hi anem amb massa i amb la il·lusió al cor de veure fet allò que ens prometen.

No ens enganyem, si fem  un repàs a la història veurem com des de fa més de dos mil anys, el poder s’ha menjat al poble sempre que ha pogut, que ha estat la majoria del temps. No hem evolucionat gaire en aquest sentit.

Només han arribat canvis, quan la multitud en massa enfurismada ha muntat una revolució, ha sortit al carrer i malgrat les pèrdues, s’ha pogut començar de zero.

L’enemic és fàcil de reconèixer, és just qui ens ofega, sabem que és un exercit poderós però a l’hora el sabem en minoria. 

Possessiu

Tossut en que sempre t’acompanyi a totes les teves festes i actes públics ha fet que ens anem distanciant, jo em sento sola mentre parles i parles amb gent que no conec, que ni tant sols em presentes.

Avui quan el cambrer m’ha volgut ensenyar la bodega no he sabut dir que no, allà baix entre tants de taps ens hem destapat.

Llàstima que no t’ho pugui explicar, t’emprenyaries.

Rodes de premsa

Algú hauria de poder ajudar a pobres ignorants, com  jo mateix, a esbrinar d’una vegada per totes la seva utilitat, apart d'omplir hores de televisió i fulls de diari.

Des del meu, potser dolent punt de vista, veig que en totes, sigui quina sigui la seva categoria, importància o temàtica, posen un personatge en situació més elevada, davant de gent acreditada per portar armes de foc,  tipus flash.

Un cop foguejat, comença una roda de preguntes en les quals es pregunten obvietats que tothom en coneix la resposta i, preguntes interessants que mai tenen resposta, però si una llarga contesta que no porta a res. Aleshores, si ens diuen el que ja sabem o intuïm i ens amaguen el que realment volem saber, podríem dir que estem tots intentant llepar-nos el colze. Una missió impossible.

No seria més intel·ligent, curt, àgil....que el qui ha de ser entrevistat, digues tot el que sàpiga o pugui i, que tots els periodistes escrivissin la seva conclusió?

Ja sé que tots ens hem quedat enganxats a alguna, que han sortit perles impagables d'alguna d'elles, però en el fons, sempre en podem treure molt poc suc, encara que quatre gotes seran sempre quatre gotes i, potser per molts és prou.

Més Mas

La gent del carrer ha decidit que continuï com a president, encara que castigat amb clatellot i com a deures sense excusa de buscar-se xicota.

Al meu entendre, hem guanyat en nombre de gent que volen la independència i que si es gestiona bé encara pot anar endavant.  El problema més greu, és que la seva pròpia ànsia de poder, no els deixa anar agafats de la mà a favor del poble.

El que més em desagrada és veure la quantitat de gent que ens envolta  dia a dia, que no recolza la nostre idea de sobiranisme i que posa en dubte seriós el resultat d'una possible consulta de independència. No anem bé, gens.

Molts tenim una idea, una fita, un somni, que és ser lliures per poder-nos administrar sense càrregues, però malauradament no en som prou majoria. Veurem ara quines fitxes mouen i amb què ens entretindran a partir d'aquestes eleccions.

Jo la veritat és que estic molt decebut per els resultats doncs esperava una gran garrotada a les dretes que més ens ofeguen. Veurem quin color agafa tot plegat.

M'has deixat

Un missatge amb mala pinta m’anunciava que volies parlar amb mi.  Puntual com sempre t’he esperat al lloc acostumat, fins veure’t arribar, guapa i decidida.

Amb  poques paraules m’has fet saber que no volies continuar amb mi, necessitaves més de la meva persona, hi posava massa poc.

Veient el teu cul com marxa, tinc un buit al cor, però penso que finalment, tindré més  temps per les altres dues.

El món de la parella

Tinc que reconèixer que m’ha despertat l’apunt escoltant el tema a la ràdio i les diferents maneres de veure les coses del personal.

Un, que si el matrimoni és com un jardí que s’ha de cuidar cada dia en tinguis ganes o no i que el que no vulgui treballar que no tingui jardí, hort o com es vulgui dir.

L’altre que tot es basa en la confiança i parlar molt, sobretot abans d’anar a dormir, que no quedi res al tinter ha de quedar tot dit.

L’altre, que tot és mantenir viva la intimitat, que això és la base de tot, encara que no sigui la solució de res. Però cal evitar caure en la rutina diària.....setmanal, mensual, anual.....Cadascú sabrà la seva freqüència.

Jo tinc un altre teoria, el secret està en el caràcter de cadascú i que moltes vegades ha quedat amagat per els primers anys de relació. L’amor és cec.

Si posem en pràctica aquesta teoria, veurem que pots treballar l’hort tot el dia, regar-lo, arrencar males herbes....però quan arribis al vespre la patata no està apunt per molt que hagis treballat, aleshores apliquem la segona teoria de no deixar res per dir abans d’anar a dormir i ho traiem tot, traiem tant que es fa impossible posar en pràctica la tercera teoria i la posada en pràctica de qualsevol via de pau.

És per això que tot depèn del caràcter de les dues persones, hi ha gent que tota la vida s’entendrà perquè hi ha química, no cal complir les regles establertes que tot va bé.

En canvi hi ha altre gent que un cop passats els primers temps s’adonen de la crua realitat, no hi ha química i el caràcters xoquen. Aleshores totes les teories hagudes i per haver no tenen raó lògica.

Ara que si ho mirem d’un altre punt on elles veuen que el nap sempre està per girar les teories......

Potser continuarà.

Biblioteca aparador

-Va ser una bestiesa posar la banyera a la biblioteca, ja ho sé mama, però tot té una explicació. Jo no sabia com fer-ho perquè la veïna del davant es fixés amb mi, i no se’m va ocórrer res millor que això. Ella ho veuria i s’acabaria fixant amb mi.

Que em trobessis inconscient al terra va ser perquè es va fer fosc, baix sortir per encendre les llums sense eixugar-me, descalç, i al tocar l’interruptor......

-Mira que arribes a ser burro tu també, no era més fàcil anar a demanar-li sal?. Una mica més i t’hi quedes, sort que l’ambulància va arribar a temps i portaven el desfibril·lador.

-Ah, per cert mama, qui va avisar l’ambulància si no hi havia ningú a casa?

-Qui vols que fos, la veïna.

-Així el meu pla va funcionar.......no?

-Si, però amb la veïna de sota, la que et va denunciar per posar la música massa alta i ara per humitats......ets un cas.

La meva proposta a Relats Conjunts

Pagament al comptat

No tenies diners per pintar el pis, em vares demanar si jo t’ho podia fer, que m’ho pagaries amb espècies....

Vaig fer la feina ràpid i bé, volia cobrar aviat.

Avui, ben empolainat, he vingut a cobrar.

Suposo que he posat mala cara quan m’has donat el lot de condiments per cuinar, afegint-hi que esperava quelcom més picant. Per no quedar malament, hi has afegit dos pots de pebre.

És un problema?

Tinc un  sentiment cada dia més gran d'incredulitat envers a totes aquestes persones que d’alguna manera ens volen vendre alguna cosa, no física.

Penso molt sovint en el discurs polític, sigui de quina sigui la força, no me'n fio, no puc acabar de creure el que expliquen i mira que de vegades m’agradaria.

Tinc la sensació que tothom treballa per el seu interès propi, tothom escombra cap a casa. Això fa que quan em poso en mans de metges, advocats, pilots d'avió o qui sigui, tinc tendència a posar en dubte el seu criteri. Qui em pot assegurar que aquella persona que m’atén ha passat per exemple una bona nit, està de bon humor, o no té cap problema per ser un autèntic professional i l’únic que té al cap és facturar per omplir el seu calaix particular,  deixant una mica de banda el nostre problema.

Per sort encara no hi he passat, però molta gent ha posat la seva vida en mans d'una sola persona, és aquí on em costa cada vegada més, creure en el que m’estan dient. Sobretot amb l’àmbit  professional em costa molt de veure-hi responsabilitat. Per sort en les persones que m’envolten, les properes, no tinc  aquesta sensació i encara hi ha molta gent per la que podria posar la mà al foc.

Potser el pas dels anys han esborrat aquella capacitat d'escoltar bocabadat contes infantils, fer volar la imaginació i veure'n la seva realitat. 

Per molts.........rampoines

Des de fa temps que recullo coses velles, que anys enrere havien servit per a diferents coses de la vida quotidiana dels usuaris. Per molta gent antiguitats i per molts altres rampoines.

Si m’haguessin dit en èpoques vint anyeres que acabaria posant de costat coses d’aquestes, hauria engegat a pastar fang a més d’un, segur. El cas és que de mica en mica les he anat amuntegant, algunes trobades, altres regalades i algunes, molt poques, comprades. Totes, o quasi bé, tenien una cosa en comú, estaven en un estat que deixava molt que desitjar. Amant de refregar i rascar recons, les vaig anar deixant polides i presentables fins arribar el punt de sentir la necessitat d’ajuntar-les totes.

Per fer-ho possible, fou necessària la restauració d’unes lleixes i la fabricació d’unes iguals amb fusta vella per arribar a la mida necessària, ja sabeu que és important.

Així que a hores d’ara ja puc donar per inaugurat el meu museu particular de rampoines o antiguitats, com cadascú ho vulgui anomenar.

Mentrestant, bona setmana a tothom.

Canvi de parelles

Dos matrimonis molt ben avinguts, sí, però va costar molt de que ens convencéssiu de fer un intercanvi de parelles. Al final, potser per fer-vos callar  a tanta insistència, vàrem acceptar.

Avui ha estat el dia escollit, unes miques de nervis es notaven a l’ambient, aquestes coses són de mal començar.

Al cap d'una hora quan heu tornat amb cara de satisfets, nosaltres dues tot just anàvem pels preliminars. 

Vols dir que pots?

És el que m’ha passat pel cap quan un treballador d’una empresa subcontractada, m’ha demanat per la cara, que si el seu cap em trucava jo l’hi assegurés que ell era amb mi el divendres passat.

Perdona?.......Que jo haig de ser un mentider per salvar el teu cul, si no fa més de tres dies que et conec i encara no sé fins a quin punt tu ho faries per mi?.

Mira jo no sóc cap persona que anirà a trucar a qui sigui per fer-te quedar malament, però d’aquí a demanar-me que menteixi per tu si és dóna el cas de la trucada de comprovació, per una errada que va ser teva, no ho faré. Que dius que et caurà una bronca?, doncs pensa que si faig  el que tu dius la bronca potser em cau a mi per mentider i amb una persona que fa anys que conec......

Hi ha gent que demana el que una persona amb una mica de sentit comú no faria, però ja se sap, de gent n’hi ha de molts tipus.

Posar-se calent no és fàcil

Si  ja sé que n’hi ha de molt ràpids....que pim pam i tot apunt, però jo confesso sense vergonya que m’hi vaig posar cap allà el mes de Juliol i que ara he començat a recollir els resultats.

Tot va començar quan ella em va picar l’ullet i em convidava a fer-li un bon repàs a canvi de posar-me calent.

Vaig acceptar el convit de festeig i sense pensar-ho gaire m’hi vaig arramblar disposat a treure-li tot el que li sobrava i rascant-li tots i cadascun dels racons, per més amagats i reservats que fossin. S’anava posant contenta.

Quan estava molt apunt li tocava rebre tot aquell líquid espès, amb força i mullant-la arreu de la seva superfície. Per un bon  resultat calia sacsejar amb fermesa aquell cilindre dur i ple amb ganes d’alliberar tot el seu interior.

Contenta de com avia quedat, ella necessitava que li obrís un forat nou....per on respirar i deixar anar part de la seva escalfor. Jo disposat ja a tot vaig preparar una capsa per recollir el “polvo” que sortiria de tot plegat.

Es va posar molt contenta en veure la seva nova sortida, ja em demanava que li empalmés un bon cilindre, recta i rígid de dret al nou forat obert.

Finalment amb tot el seu agraïment és va encendre, amb molta facilitat, només li va fer falta una espurna del meu foc per posar-se roent i acollidora. Tal com es pot observar.

Ja ho he dit al principi, no és fàcil posar-se calent, però vist així fa que les estones que hi he passat han estat prou entretingudes, i més ho seran a partir d’ara.

Què fem avui?

-Tinc ganes de fer alguna cosa avui, com està el meu homenot per fer-ho possible?

-Que tens ganes de fer? Em pots donar idees....

-Sóc fàcil d'acontentar, puc escoltar tot tipus de propostes.

-Bé, podríem fer les tres S, si et ve de gust.

-Tres S....que carai vols dir?

-Si dona: sopar, cine i sexe....

-Perdona però crec que cine va amb C.

-Vaja, doncs farem dues vegades sexe.

Ara si que ja podem plegar

Veure com la creació d’un banc dolent o pitjor, amb operació rebaixes saldo, en l’estoc d’habitatges que s’han quedat, a preu d’hipoteca molts cops ni disposada, fa que només hi haurà un mercat possible per els compradors. Rebaixen fins a un 63% els preus per tal de treure’s de sobre els productes tòxics i recuperar capital, que aportarà com sempre el poble que serà qui al final comprarà. Ells no faran res més que tornar ingressar diners que posaran juntament amb les comissions que varen cobrar quan signaren les hipoteques.

Sé que molts pensen en que els constructors en son molt culpables de tot plegat, no van desencaminats del tot, però el que ha de saber tothom és que les promotores que han fabricat habitatges per quadruplicar els habitants d’un poble, han estat les dels propis bancs, que compraven ells mateixos per especular amb els preus, fins que els hi ha explotat als dits.......per culpa de que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Quins pebrots.

Hi ha qui es pensa que no, però hi havia gent que vivia de això, la mostra està en que les empreses de més de vint anys,  moltes aguanten reinventant-se com altres negocis. A partir d’ara ja ho veurem.

Sanitat precària, ensenyança retallada, bancs injectats per nosaltres, ministres a cos de rei i no et descuidis de pagar res......que per una multa pots anar a la presó.

Començo a tenir els collons plens de tanta hipocresia i encara més de la dictadura democràtica en la que ens obliguen a viure.

Futur incert

Dues paraules que la gent ha acostumat a fer servir últimament, per encaixar-nos encara més, dins la precària situació que vivim i que no sabem qui ens hi ha ficat, doncs a hores d'ara encara no he vist veritables culpables.

Però a veure......des de quan, em pregunto jo que el futur és cert, o és que ja sabeu que us passarà demà? Ja heu fotut el clau de la vostre vida? Sabeu quan durarà? (la vida). Sabeu quan tornarem a tenir diners per gastar? Doncs no, no ho podem saber.

Podem intuir algunes coses, però em fan gràcia aquesta gent que fa llargs diàlegs de com en un futur no massa llunyà desapareixerà  el capitalisme.......ostres, han de canviar moltes coses, desaparèixer la cobdícia i l’egoisme no és fa amb quatre dies. Veient que ningú es mulla el cul per ajudar al poble, no veig massa clara la teoria. Menys quan la part política s’està autodestruint per intentar poder agafar una cadira amb sou vitalici.

O sigui que el futur seguirà  incert, per moltes boles de vidre que es consultin, no podem saber ni tant sols si els avions F18 que ens sobrevolen són una campanya per la nova estrena del James 007, sky fall, encara que em penso que no.....

Sóc tímid

Reconec el problema, sé que cada dia enxampes la meva mirada clavada en algun lloc de la teva anatomia i no sóc capaç de dir-te res, però segueixo venint al bar.

Avui has vingut  seriosa, cafè en mà. Intento que els meus ulls no caiguin en el teu escot.

M’has quasi amenaçat dient-me:

-Si no et surten les paraules, vine aquest vespre a casa,  les traurem totes. Sense parlar.

Acceptar el NO

Potser massa acostumats, després dels darrers anys, a que tot era possible o així  ho feien creure als més inconscients, de sobte el resultat és que l’abundància del no és fa més habitual del que un voldria.

Tot és qüestió d'entrenament i, potser els que són petits ara, ho tindran més assumit que nosaltres mateixos, el fet d'escoltar el monosíl·lab lleig.

Acceptar un no hauria de ser l’empenta per aconseguir la versió contrària, posar-hi tot el que podem per fer-ho. Malauradament, hi ha massa gent que davant d'això s’enfonsa es creua i no surt endavant. Ens falta esperit de lluita, sobretot els qui sempre ho han trobat tot fet, que seran ara, els qui pitjor ho passaran.

Jo em considero entrenat per la ocasió, potser el defecte que comporta l’edat, és  l’haver vist l’inici, la glòria i la caiguda, per ara poder assimilar molt millor, el tot no pot ser.

El no, no és un carrer sense sortida, és només el graó que ens ha d'ajudar a saltar el mur que ens el barra. Siguem tossuts, no tot està perdut.

Dinar al camp

Aquell calorós dia de Juliol les nostres estimades ens varen oferir un pícnic a les ombres de la fageda del llac, segons elles seria tant memorable que tardaríem temps en oblidar-ho. Nosaltres que sempre anem a la cerca d'estones plaents no férem cap lleig a tal invitació, ens esperàvem qualsevol cosa o combinació d'elles.

Arribat el dia, ens complagueren  amb una copiosa taula de menjars exquisits, beuratges selectament escollits per l’ocasió i sempre acompanyats d'insinuacions que anaven pujant de to al mateix ritme que baixava el nivell de les ampolles.

El moment culminant va ser quan ens varen convidar a despullar-nos per què ens donéssim un bany mentre elles es preparaven per rematar la tarda. Ni un moment de dubte, pocs segons i estàvem nedant sense ni una peça de roba a les cristallines aigües.

Va passar l’estona i no ens cridaven, vàrem decidir sortir, les fredes aigües no són bona publicitat per homes nusos  i per tornar a les estovalles esperant trobar altres menges anhelades.....Però en arribar, no hi havia rastre de res, ni menges, ni estovalles, ni elles. Només nosaltres amb una ma al davant i l’altre al darrera llegint un foli mal guixat que ens deia: Us podeu fer una idea de com quedareu ara que hem decidit dir prou a les vostres reiterades infidelitats?

La meva aportació a Relats Conjunts

Aniversari

-Avui fa anys que ens varem conèixer, m’agradaria celebrar-ho.

-Pots posar-te aquella roba interior negre que et vaig regalar, anem a sopar al port i desprès recordem si encara puc descordar sostenidors amb una mà.

-Em sembla bé, apart de que mai m’has regalat tal cosa, almenys a mi. M’he perdut algun detall?

Cara de circumstàncies d’ell, l’edat passa factura, per ser infidel s’ha de tenir memòria. Molta memòria.

De C@ts

Un any més la gala c@ts s’ha omplert de gent, per assistir en directe a l’entrega de premis d’enguany. Una gala plena de comentaris, alguns molt  afalagadors....;) i d’altres de reconeixement  tant als premiats com als nominats, amb molta gent en directe que feia goig de veritat.

Si estar nominat ja és tot un orgull, poder pujar a l’escenari virtual i recollir un segon premi molt repartit, encara et dóna més ganes de seguir, doncs t’adones que si pots provocar de vegades un somriure, és molt valuós avui en dia. No l’hem de perdre mai.

Moltes gràcies a tots i totes per fer aquell click i tenir en aquell moment les meves lletres amb vosaltres.

Continuarem intentant-ho....un petó fort a totes i, a vosaltres nois ens toquem..... la mà.

Assetjament escolar

Dos fills en edat escolar, uns pares com molts altres, col·legis com molts d'altres i un assetjament constant......no, no.....als fills no, a nosaltres els pares.

Des de que ha començat el curs i de fet seguint la continuïtat dels anys anteriors, no paren d'arribar paperets a casa de coses per pagar. Escola gratuïta, en diuen.

Que si quota de l’Ampa, que fins ara no està massa demostrada la seva eficàcia per el que a mi em sembla. Que si trenta cinc euros trimestrals per reprografia...no sé si algú sap que un paquet de cinc cents folis val poc més de tres euros. Que si una entrada de les colònies de fi de curs.....no sé si algú s’ha parat a pensar, en la crisi i reinventar la sortida,  que moltes famílies potser no els va bé de pagar quasi tres cents euros per una excursió de fi de curs, per molt merescuda que sigui. Que si una plataforma digital que pagues però que no està a punt, que la del any passat tenia llibres des catalogats i no es va fer servir quasi. Que si falten professors d'educació física i decideixen de fer anar els nens a natació en hores lectives i pagant quota es clar. Que si portem per demà bombetes, portalàmpades i piles per fer un treball.....hi ha gent que encara treballa i no té temps de anar a comprar d’un dia per l’altre. Que si un pagament per una petita excursió al Liceu d'un dia i que ja hi ha anat dues vegades...........

Ja portem quasi dos cents euros.

Així podria continuar tot l’any, però no en tinc ganes. El que si m’agradaria és que algú es poses a pensar en el que realment convé.....que el nivell que tenim no és massa bo i així no el millorarem.

Sé que hi ha gent que no estarà d'acord amb el que dic, però jo no m’he inventat res, només ho patim i a callar.

Paletes

Cada dia que passes sota la bastida et dic alguna cosa maca, reconec que alguna vegada pujada de to, per culpa de la teva roba tant insinuant.

Alguns dies fas un somriure mentre observo el teu moviment de malucs allunyant-te. Des d’ara el dia es fa llarg esperant l’endemà.

Però avui és diferent, has tornat, aquesta vegada portes un casc d’obra i una llibreta.

-Bon dia, inspecció de treball.

A la feina amb l'eina

El que hauria de ser un espai de temps on la gent hi deixa unes hores de la seva vida, a canvi de recursos econòmics, per acabar d'omplir la resta de les nostres hores i dies lliures del que més ens plagui, s’ha convertit en un modus vivendi o potser en una autèntica supervivència.

Abans sabíem que en teníem i no ens preocupava si s’acabava, perquè a la cantonada en trobàvem. No a la cantonada que ús penseu, eh.

Avui sabem que en tenim, però mai quan es pot acabar i et poden dir allò de: ens sap molt de greu però hem de prescindir del seus serveis i el recompensem per tots aquests anys amb una bona puntada de peu al cul.

Això hem fa pensar en que el dia que passi, perquè pot passar a qualsevol, que fas?. Quines sortides tens comptant amb els paràmetres d'edat  poques oportunitats, precarietat i que no arribes a les ofertes d'alta enginyeria. En temps passats hi cabia la subsistència pura i dura del cultiu i la caça per dir-ho d'alguna manera, però ara ni això  queda, tot està regulat o prohibit, fins i tot taxa per anar a buscar bolets.

Si un dia és dóna el cas,  hi ha poques opcions;  subsistir de les engrunes del subsidi, ser molt amic de la il·legalitat, delinquir o tenir molta sort.

Tenir un pla B seria fantàstic, però no hi és, si un dia veieu l’anunci de: jove que s’acosta als cinquanta, semi nou, és relacionaria amb senyora solvent.....seré jo, i aquesta vegada, a la cantonada correcte. Mentrestant, hi hagi sort. 

Por?

Que la bruixa dolenta d’Alicia intenti explicar-nos cada dia un conte de por, fins a cert punt ho trobo ben ridícul. Encara que no és ella sola.

Els contes de por són per enfortir als nens, els contes per adults han de tenir altres al·licients per despertar-nos quelcom, fer-nos somiar o pujar-nos la libido.

Com que sembla que tenen corda per estona potser que nosaltres també fem alguna cosa al respecte per tal de que no es sentin fent feina envà.

Si us plau que passi el flautista, comenci a tocar i s’emporti totes aquestes rates cap el seu cau.

El Mosso

El bar estava  ple, vaig gosar a demanar seure amb tu. No t’hi vas oposar, ens vàrem caure molt bé i el temps va passar volant. Per poc faig tard a comissaria.

Tota la tarda mirant el tovalló amb el teu telèfon. Trucaria acabat el torn.

No va poder ser, a l’últim escorcoll de la nit, jo mateix vaig haver de posar-te les manilles.

Reconec que em vaig excitar.  

Divorci

-No puc aguantar-te més, estic farta de que em menteixis, enganyis i em prometis coses que no compleixes mai.

-Saps de sobres que no, jo sempre faig el millor per tu, i ningú més que jo sap el que realment vols.

-Mentider, hi ha coses que portes prometent-me durant anys, em vas dir que no em controlaries tant, que em donaries més diners, que aniríem arreu agafats de la mà  i la única cosa que fas és aprofitar-te de mi.

-Et dono tot el que necessites, no sé que coi vols més. I no m’aprofito de tu, només agafo el que és meu per dret legítim.

-Ja n’hi ha prou, no vull sentir ni una paraula més, em separo, vulguis o no.

-Ah si? I on aniràs, si no et voldrà ningú, que et penses que sola te’n en sortiràs? A més si goses marxar, et denunciaré legítimament i hauràs de tornar, que et penses?.

-Doncs mira, tinc el pressentiment que sola estaré més bé que mai, que aviat faré amics dels bons i que les relacions les consentiré jo. O sigui que.....adéu Estat.

-Eh, Catalunya.....eh on vas?. Va torna, revisarem el nostre matrimoni, faré el que tu diguis, parlem.......

-Parlem? Més mentides?.......No gràcies, m’espavilaré soleta.

Finalment ella va poder ser rica i plena......ell, mai més fou altre.

Els tres músics

Saps de sobres que no m’agraden les pintures d’aquests tipus, però tu no vols escoltar mai els meus gustos.

Avui ho has tornat a fer, sense fer-me cas has tirat de dret a la nova exposició, segons tu molt interessant, on hi han quadres on trobar-li el sentit costava la seva estona. Al final quan hem entrat he aconseguit que cadascú fes l’exposició per el seu compte. M’has dit que em trucaries quan acabessis i només d’entrar ja t’has quedat bocabadat intentant desxifrar el quadre dels tres músics. Jo he anat fent la meva.

Al cap de quatre hores, quan m’has trucat, jo encara no estava. El mosso del museu m’ha ensenyat tots els recons del magatzem, fins i tot me’n ha descobert algun de meu.

Per fi hem sortit tots dos contents d’una exposició, encara que jo no et sàpiga o pugui dir el que més m’ha agradat. El cubisme potser no l’entenc massa, però el cubà m’ho ha ensenyat tot.

Una aportació a Relats Conjunts

No em va agradar

Em vares posar còmode, de panxa amunt, sense preses et preparaves. Jo tancava els ulls, no volia veure el que feies, em vas demanar que obrís la boca. Jo em vaig deixar fer, et notava a prop, molt a prop, quan es varen començar a escoltar alguns gemecs.

El que més greu em sap és que abans de marxar vaig haver de donar-te setanta euros.

Odontologia crec que s’anomena.

Canvi de prioritats

Si abans  a l’hora de volar em dirigia automàticament a un companyia low cost Irlandesa com a solució barata, amb el temps els criteris han anat canviant.

Aquest any una companyia low cost, com pot ser la Italiana Air One, apart de donar un preu més que raonable, et fa sentir com un viatger normal, sense haver de fer cues amb l’esperit  d’atleta olímpic per poder agafar un seient, mentre escoltes com comenten: jo no vull l’ala.....com si d’un pollastre es tractés.

Hi ha diferents maneres de fer les coses i, viatjar sense que et facin ruboritzar en públic de si la tens massa gran ficant-la en un forat de comprovació, córrer per agafar lloc, fer cua un hora abans per ser dels primers, pagar més per la maleta que per el bitllet i els últims incidents esdevinguts alguns per picaresca, fa que al final si hi ha altre opció canviïs de companyia.

Per mi ha passat de ser opció prioritària a últim recurs i, si ho rumiem bé, potser no és cap tonteria aplaudir fervorosament cada cop que aterra un avió dels seus.

Un “lacasito” a qui endevini la companyia.

Virus ITV

Quan vas a un lloc on s’ha de pagar primer, et posen alguna cosa per el forat del darrera, et sacsegen, miren si perds oli  i si les gomes estan en bon estat, dóna per pensar en alguna cosa de caràcter definit com a lúdic, però no és el cas.

La qüestió és que uns senyors amb bata, amb esma de treball molt poc accentuada i amb paraules calcades del anterior client, et fan unes proves recaudatòries del teu vehicle per saber si pots circular adequadament.

Si ets bon minyó i has sigut curós amb la salut del teu company sentimental, metàl·lic, tens com a premi una enganxina de colors, que podràs lluir tot un any.

Tot plegat per el mòdic preu de quaranta cinc euros i amb un senyor molt amable que et diu, toqui’m el pito, cosa que no m’acaba de fer el pes, però per l’enganxina, el que faci falta.

Em vaig acostar

No m’hagués acostat a tu si no fos pel tanga negre que sortia dels teus cenyits texans. Conèixer qui calçava tal delicadesa em va fer posar davant teu.

Vaig veure una cara plorosa, quan vas alçar la mirada. Sense paraules vaig demanar ajudar-te i tu vas acceptar la meva mà estesa. Et vas obrir a mi.

Des d’aleshores que gaudeixo molt sovint del que em va acostar a tu.

Hi haurà WiFi?

Aquesta era la pregunta que es repetia aquest any cada vegada que  canviàvem d’allotjament durant les vacances, amb  els nostres acompanyants en edat adolescent.

Aquesta és la seva primera preocupació, estar connectats, altres prioritats com l’ordre, el que podem fer o el que menjarem per dinar passen a segon terme. Si alguna cosa els fa aixecar el cul de la cadira, és el fet de posar la clau d’accés, aconseguit això, la resta del món pot aturar-se.

Doncs no, nosaltres com a pares dolents que som, no hem deixat aplicar aquesta llibertat  de connexió, considerem que no poden deixar de pujar a les noves tecnologies però tampoc fer-ne un abús. Un cop entès això, la seva desídia pròpia per el que no els interessa, posa en perill la relació de vacances, cosa mai desitjada.

Aleshores quan t’adones que la cosa es pot torçar, els has de treure del forat en que ells sols es posen,   carregar tot l’equip a l’esquena i si cal treure el pallasso que tots portem dins per tenir una jornada sense incidents. Al mateix temps, per exemple, fas coses com capbussar-te a l’aigua des de més de cinc metres,  que acostant-te als cinquanta no faries sense una motivació extra.

La mainada és senzilla, el difícil és treure’ls del seu món cada cop més digital, però quan ho aconsegueixes t’adones que estàs més viu que mai i que et tornen tot el que els hi dones.

Des de que la història s’escriu, es diu que la generació jove està perdent els valors, que no seran mai com nosaltres, que on anirem a parar.  Però si ens hi acostem el necessari, arribarem a compartir més del que ens pensem. 

Ja és 12 S

El poble ja ha deixat clar que estem units, tant els que han estat allà en persona, com els que ho hem seguit des de la distància podem veure com un sentiment molt gran ens uneix.

Ara tocar parlar als de dalt, no sabem si ho faran al cent per cent, però el que si sabem és que ara estan entre l’espasa i la paret. Ells que, tant diuen, treballen per el poble, no poden deixar passar una moguda com aquesta. Ara és hora, tenim pressa, volem aixecar-nos aviat, sortir d’aquesta crisi i ser d’una vegada per totes lliures i auto suficients.

Començarà un ball de xifres a veure quanta gent hi havia, un milió i mig diuen uns, segur que a Madrid hi retallen algun que altre zero, per si volen apagar aquestes veus només els queda fer l’estruç i amagar el cap sota terra, cosa que els surt força bé.

Estem en el bon camí, acabem-lo de fer. Tenim pressa!!!

#11s2012

Aquest símbol farà córrer com la pólvora què estem fent avui, perquè més enllà de les nostres fronteres, principalment les del nord, sàpiguen que necessitem.

Avui es batran rècords, serà la diada més multitudinària de la història del nostre poble, les senyeres s’han esgotat a molts llocs i ja no queden autocars per anar a BCN.

Després d’aquesta demostració, esperem entenguin que ens vulguem desenganxar del remolc que portem. No volem ser lladres d’Extremadura ni de cap altre autonomia, volem ser nosaltres, amb els nostres mitjans i principis, un nou estat d’Europa. Un Estat modèlic.

Remei i Prudència

Elles dues sempre s’ho explicaven tot mentre feien bugada al safareig, fins les intimitats més grolleres amb els seus marits.

Un bon dia la Prudència no va voler parlar més d’aquests temes. Just, quan la Remei gaudia del millor sexe.

El que no sabia la Remei, era que els seus plaers eren gràcies a la Prudència, al no dir res, de les classes pràctiques impartides amb el seu home.

Dimissions?

Algunes graven vídeos masturbant-se, sense controlar que el futbolista de torn els escampi per la xarxa, fotent potser el millor gol de la seva vida, apart dels que ha fet en.......fora de joc. Parlen de dimissions.

Als Estats Units, un home a qui l’hi agrada jugar, es veu que se’n ha cansat i ha decidit fer una gran botifarra a Madrid, desafiant als pressentiments tant segurs de la tal Esperanza. No parlen de dimissions, encara.

A Catalunya parlen d’una mena de xocolata del lloro, que embolicada amb paper maco, sota el nom de Barcelona World pot ajudar la nostre economia. Potser si tot tira endavant caldran algunes dimissions.

Mentrestant crec que la millor opció seria que féssim tots plegats un vídeo masturbant-nos i demanar la dimissió de ser Espanyols.

Bon cap de setmana!!!

Problemes de llengua

Quan un creua fronteres amb la sana intenció de passar uns dies d’esbarjo, i és conscient de que no domina bé l’idioma que l’acull, ja de per si va amb compte.

Com que els diners manen, i molt, un sempre acaba a les lleixes d’un supermercat cercant quelcom per endrapar i beure. Cofoi un, del comportament dels seus petits, els deixa que agafin alguna cosa per beure amb el sopar, tot el que no sigui aigua sempre sembla festa major per els més petits.

Just a l’hora de sopar i amb l’ànsia que els seu pare l’hi ha deixat amb herència, beu amb sed acumulada, per el que sembla, un bon glop de suc.

Acte seguit mirant tots la cara estranya de l’hereu i escoltant la rialla encomanadissa de la seva germana, vàrem veure que allò no era suc de poma. Era vinagre de poma, molt lluny del gust dolcenc que la seva boca esperava.

Sempre ho dic i no em canso de repetir-ho, mireu molt bé el que us poseu a la boca.

Sorpresa

Tornàvem a estar junts, ella havia tornat, els cossos ansiosos bloquejaven les paraules, innecessàries els primers dies de tornar a estar junts.

El dinar de diumenge va ser molt sensual, engrescador i amb unes postres molt sucoses, de cossos nus sobre la catifa, banyada per el sol de migdia.

Vaig quedar astorat, quan ella em va dir que portaria la seva mare a viure amb nosaltres uns dies.....sospitosament indefinits.

EEEEEEEOOOOOOOO!!!!

EEEEEEOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!

 Ostres amb quinze dies quina mà de pols que ha entrat al bloc.....això sí les cerveses les heu deixat ben buides, me’n alegro.

Ho reconec, no he pogut estar sense entrar algun que altre dia a veure que fèieu, que dèieu i què s’estava coent per aquestes contrades, però em vaig prometre de fer-ho de puntetes, sense fer soroll ni deixar rastre.

Tornem a la rutina diària, després de passar dues setmanes fora per Eslovènia, un país que també va viure la seva Independència i que a la meva manera de veure ho han sabut fer prou bé. Hem estat en zones molt rurals, on et dóna la sensació de temps passats, quan els pagesos d’aquí podien sobreviure amb unes poques terres i un quants animals.

Les seves infraestructures són bones, el parc mòbil tot i no ser luxós és de molt bona qualitat, la seguretat ciutadana exemplar i com no algun lloc turístic on claven ventallot a qui és deixa. Nosaltres com a bons Catalans hem fet honor a la nostre condició i hem passat de visitar unes coves a Postojna i el castell de Predjama per el mòdic preu d’oferta en pack familiar a cent deu euros i amb pàrquing apart. Hi ha coses que per famoses que siguin, no es pot demanar tant.

Una cosa molt pràctica també és el sistema de pagament d’autopistes amb un  pagament únic per un període de temps, uns trenta euros per tot un mes. Des d’aquí agraeixo a qui ens va fer arribar la seva vinyeta que ens ha permès circular gratuïtament, cosa molt d’agrair en aquest temps. Tornarem el favor, segur.

Tot té el seu fi, hem rigut, hem gaudit dels dies i hem fet el que millor sabem fer, estar tots junts i amb ganes de tornar-hi.

1457

Són els dies que corresponen a quatre anys, tot un temps a la xarxa. Un nadó amb aquest temps ha aprés a caminar, parlar,  comença a ser una mica trapella, vol cada dia descobrir més coses i continuar aprenent del món.

Així és com em trobo, amb ganes de continuar donant guerra, fent ús de la nostre llengua  diàriament.

Que jo sigui aquí només és per gràcia de tots els que entreu, comenteu i deixeu la vostre opinió sigui o no sigui del mateix criteri. Sempre intentant posar-hi aquella mica de sal, els temps no són bons però el somriure és una línia corba que adreça moltes coses. Estic content d’intentar provocar-ho, i sovint em retorna amb els vostres comentaris.

Ara descansaré uns dies, un parell de setmanes potser, però mentrestant ús deixo que aneu traguejant unes fresques cervesetes que m’han dit que no estan malament.

Abraçades

Vaig tornar a casa molt content, estava feliç d’haver trobat aquella preciositat tant sensual que repartia abraçades a la boca del metro.

Em va agafar fort, però amb molta tendresa i amb una olor a perfum molt excitant.

Em va dir que esperava que  recordés l’abraçada molt de temps.

Sí, ho va aconseguir, al mateix temps suposo, que em va fotre la cartera que no he vist mai més.

Tenir-la molt gran no és un problema

Un títol per ajudar a que la vostre curiositat faci click a casa meva, per veure que és el que hi ha de gran....En aquest cas el més gran de tot és la satisfacció, que un cop més hagueu pensat en aquest espai en fer les vostres votacions al C@ts i surti a les llistes com a nominat per la gran final. El premi de fet ja és aquest d’estar entre gent que ho fa molt bé, però el que més goig fa és veure tota la gran llista de blogs que hi participen, amb les ganes que és fa i la qualitat que corre per la xarxa amb veu catalana.

Una veu que ha d’anar a més i anirà a més, aportant un munt de granets de sorra al nostre indestructible català.

Moltes gràcies....la tinc gran, per mèrits vostres.

No m'agrada

Si com a país intervingut, estem constant-ment vigilats, per altres països que opinen cada dia que és el que hem de fer i com fer-ho, em preocupa cada dia més el fet de que tots els que ens miren diuen que si, que anem ben encaminats, que falten unes quantes retallades més, però que el camí és aquest.

O sigui: els que opinen donen per bo que sigui el poble qui pagui el pollastre, també deuen donar per bo que tots els qui ens han robat poden continuar fent-ho, potser també és bon camí  que qui guanyi diners amb la fluctuació dels mercats siguin els mateixos bancs als qui hem injectat diner públic.

Crec o sospito que els qui ens guien no són del nostre equip, van amb ells. Ho tenim malament.

Estem venuts a una pandèmia, de gent, amb un grau molt elevat d’egoisme i ànsia de poder. Els símptomes més freqüents que presenten els malalts són: prepotència, falta d’escrúpols,  abús de poder i no paguen mai res de la seva butxaca.

Eviteu-los, que no ens contaminin, nosaltres no tindrem tant però som autèntics, aquesta ha de ser la vacuna que ens farà sortir endavant.

O Lagartijo

Mira fins i tot ara em sap greu, però sóc així......em vaig presentar a la festa d'incògnit, ningú m’esperava, però ja se sap sóc animal d'estiu i no me’n perdo ni una.

L’entrada amb el meu monopatí va ser majestuosa, totes les noies es quedaren bocabadades i varen deixar tot interès masculí per divertir-se amb mi, suposo que em veuen diferent.......jajajajajaja una nit genial noietes.......

A vosaltres nois tindreu altres oportunitats, a l’hivern no faré acte de presència....totes per vosaltres, i no patiu que tot el que vàreu comprar a la farmàcia per l’esperada festa de les camisetes mullades.....no caduca.

Un apunt seguint el joc a la Sargantana juganera d’estiu.....de les que s’anomena slow.....jo jo jo..... ;)