Viatjant (Relats Conjunts)

La feina em portava a viatjar molt, era jove sense lligams i em guanyava bé la vida. Tot plegat donava pas a allò d’un amor a cada port. Tant li fot on anés a parar que cada nit tenia algun lloc on dormir calent....i ben abrigat de petons.

Sempre hi ha qui és persuasiu i té maneres de deixar missatges subliminals,  perquè et recordis de que hi ha coses que són serioses. Un bon dia al matí, em vaig trobar aquest escrit en plena façana de la nova casa. Feia massa temps que no m’acostava a Catalunya, hauria de fer-hi cap.

No vaig entendre el sentit de la creu que m’havien dibuixat, fins que vaig tocar el timbre i varen començar a ploure tot tipus d’objectes, acompanyats d’una poc dolça melodia de crits. 

La façana la faré neta...la meva imatge no serà tant fàcil. 

La meva aportació a Relats conjunts de Setembre, ho proveu?

Algú els pot avisar?

Tant de polític, tant d’economista, tanta borsa, tanta xarrameca, tants de pressuposts i tanta tertúlia per no res. Algú podria avisar a tota aquesta gent que fins que no assumeixin els diners reals que té cada país, no sortirem endavant?. Han creat entre tots tal bombolla de diners ficticis, que quan parlem de tants milions, solen ser d’interessos que mai s’arribaran a pagar.

No trobo lògic que els països estiguin endeutats fins les celles i al mateix temps siguin creditors d’altres. Del què realment estem parlant és de la resta, entre el deute que tenim i els diners que hem deixat, però si obrim el calaix no tenim ni cinc.

Ens vàrem haver d’empassar que això era culpa nostre per especular amb els diners quan ells no han deixat de fer-ho ni en la més crua crisi. 

Si us plau, que algú em digui....no hi entens ben res, almenys dormiré millor, perquè és ben cert, que jo des de la meva incultura, ho veig així de clar.

Em direu vago...potser

Com que el temps avui en dia és un arma que ens apunta a tots, ens vàrem empescar un sopar a casa per fer una presentació d’un llibre. En directe tota l’escriptora per la meva família, més real i més proper no pot ser.

L’experiència va ser extraordinària, amb una horeta havíem sopat, però ens varen caldre cinc hores de sobretaula per compartir anècdotes, experiències intercanvi de llibres i tot el que ens va passar pel cap. El tic tac no para i vàrem aixecar la sessió.

                           Núria, ets inacabable, gràcies per acceptar, sé que tornaràs.

Ja ho sabeu doncs, a partir d’ara accepto presentacions de llibres a casa. No és per comoditat, és una experiència com poques. Proveu-ho, si no em creieu.

La rutina...../69

Aquests maleïts cotxes de dues portes, els carrega el diable. Va acomodar aquella senyora gran al costat del volant, on habitualment seia altre persona, que ara ocupava el seient posterior.

Una hora de conducció al capvespre, va fer aparèixer  la rutina  de posar una mà damunt la seva cuixa. 

Ara no sé de què es va adonar primer, si de l’errada o de com agafaven distància els genolls d’ella.

Mira...entre tots m'heu fet agafar gana.... Aquest, fora de concurs evidentment.

No us talleu

Sabem que no tothom té el mateix ritme, hi ha gent que en fa prou amb un i n’hi ha que cada vegada que li ve de gust ho faria.

Jo sóc dels que pensa que el millor de tot és fer-ho quan se’n té ganes, i més si te’n donen la possibilitat. Feu-ho per vosaltres i per mi, si us poseu tontos no dubteu en enviar-me els seixanta-nous que vulgueu. Jo us explico com.

He vist gent que ja m’ha enviat més de dos relats pel concurs, i gent que té ganes de més. Per apagar tots els desitjos, podeu enviar els que vulgueu que jo els penjaré junt amb els altres i a l’hora de la repartició justa dels números faré el que ja tenia pensat fer.

El repartiment de números només tindrà en compte els que hagin enviat un relat o dos, que són les normes de concurs. D’aquesta manera dono la llibertat de que podeu enviar els que vulgueu, si us ve la inspiració, sense haver de preocupar-vos per les normes.

Tindrà els mateixos números el qui hagi enviat dos que el que hagi enviat més, els únics que estaran amb desavantatge numèrica seran els que només en tinguin un. 

Ja veieu doncs, que fer-ho només té beneficis......practiqueu-ho, proveu-ho, envieu-ho i ho veureu 

Diada

Diada estranya, hi poso tota la il·lusió en fer el camí que crec possible i més que tot viable, faré la motxilla, entrepans, aigua, senyera, punter i el que faci falta. Aixecarem la veu, cridarem  i clamarem independència.

En plena festa, un tros de mi estarà trist perquè just farà un any, als voltants de les 17 hores estava en un fred hospital veient els últims alés de la meva mare. Moments que fan mal, moments per ser valent, per recordar i per cridar més fort que mai per aconseguir el que ella i molts més, no podran veure mai. 

Per nosaltres, per els que no hi són i per els que vindran, cridem ben fort per callar les veus que no volen donar-nos el que és nostre i que fa tants anys que ens varen prendre. 

Concurs de 69

Ara que les temperatures de l’estiu han fet rebrotar alguns seixanta nous, de manera escrita, i davant la pregunta d’algú interessant-se per la seva dificultat, m’he proposat de demostrar que no és gens difícil. Com? Incitant, ordenant i motivant.

Incitar és fàcil, potser el difícil és que la gent segueixi, però per provar tampoc es perd tant. Proposo que  fins a finals d’octubre qui vulgui participar pot enviar-me un correu amb un word, amb un o dos micro contes de seixanta nou paraules.  El tema tot i que el sabeu i agrairia la temàtica, us el deixo lliure sempre que sigui un relat.

Ordenar no és més que feina de rebre, revisar i publicar-los al meu bloc per tal de que estiguin tots unificats a un mateix lloc i que tothom pugui llegir o inspirar-se. També el podeu penjar al vostre i fer-ne publicitat.

Motivar és potser el més difícil, per això tirarem la casa per la finestra. El guanyador/a del concurs rebrà a casa seva, o al lloc indicat, un regal que consisteix en una nit d’hotel amb esmorzar per a dues persones, per tal de continuar practicant els 69, o el que s’escaigui. Cal aclarir que, gràcies a unes meravelloses capses, es pot triar entre molts llocs, amb un ampli ventall de dates o altres experiències.

Normes: Les paraules del títol del relat no es compten. Es donaran com a bons els relats que l’eina de word comptabilitzi com a 69. Si algun no compleix avisaré al propietari perquè l’ajusti i me’l torni enviar. Feu servir la vostre imaginació més trapella...  Pot participar tota persona que en tingui ganes. S’enviaran els relats a garbí.24@gmail.com junts o per separat, amb el vostre nom o nick i adreça de correu electrònic. 

El sorteig es farà assignant números a cada relat i s’emportarà el premi el que coincideixi amb els dos últims números  cupó de l’ONCE del divendres 13 de Novembre. Podeu enviar relats fins al 31 d’Octubre.

Què, us animeu a fer un 69?... i dos? Va que sé que podeu.....jo entre mig també aniré publicant  algun,  que òbviament no entrarà a concurs, per anar fent boca.

I sí, vàrem quedar.

Vàrem quedar, no hi érem tots, però si una bona colla. Per mi almenys, va ser una molt bona experiència. Posar cara i abraçar a gent que fa anys que coneixes virtualment, fa goig.

Les presses fan que sempre falti temps, el col·loqui de després amb les copes a la mà, es va fer curt, tinc la sensació de que va faltar temps per xerrar i conèixer encara més de cada un, persones que se’m varen escapar, algunes que no vaig veure o reconèixer i d’altres que hagués dedicat més temps.

La solució és ben fàcil, fer-ne més i alimentar una mica aquest grup de gent que sobrevivim a les virtualitats més immediates d’altres xarxes. 

Gràcies a tots per ser-hi, em vàreu fer sentir molt bé, com a còmplice d’una gran família que ens agrada ajuntar lletres i a nosaltres mateixos en persona.