Vendre el cos a canvi de diners

Aquest anunciat porta al nostre subconscient a la paraula puta, sens dubte, perquè per uns diners deixen el seu cos a altres persones.

Doncs jo confesso que també ho faig. Cada dia em llevo i entrego el meu cos, a unes hores de feina, que satisfan més o menys a altre gent i que per aquest servei em donen uns diners. 

Aleshores estic practicant una mena de prostitució, que només es diferencia de l’altre, deixant moralitats aparcades, en dues coses bàsiques: és legal i cobro després del servei. La resta tot igual, ho haig de fer per força, amb gent que no ho faria, fent coses que només es fan per diners, remenant molt i fent veure que m'ho passo bé.

Allò que sempre recordarem

Tothom mereix unes línies, més quan marxa massa aviat d’aquest món que sovint ens maltracta i és injust.

Tot i que feia temps que no coincidíem, sempre va quedar, d’aquells temps en que vàrem compartir feina i estudis. Temps que no ens feia mandra treballar deu hores i anar després a fer un curs nocturn de dos anys per ser més competitius o tenir més oportunitats. Potser aquells temps varen marcar una amistat que va perdurar encara que fos a través del fil telefònic. Havíem sigut  i érem.

Ara només queda recordar, deixes gent que et trobarà a faltar molt, doncs amb tant sols quaranta-vuit anys tothom esperava tenir-te molt de temps.

Han passat les hores i no  em trec del cap el Still Loving You,  d’Escorpions, que sonà a l’església com a trist comiat. Perquè no es perdi el moment, jo te la torno a posar.

Fins sempre Xevi.

En flames

No ho sabia segur, però ho desitjava i esperava fer-ho realitat, havia deixat prou pistes en els últims dies perquè tot anés com el pensament i els somnis li dictaven cada dia.

Estirada al sofà assajava la millor manera de sorprendre, no volia donar la imatge d’impaciència, volia que semblés que no esperava la visita, però al mateix temps tot a punt. 

Aquest Sant Jordi esperava que amb tantes insinuacions, ell entrés per aquella porta amb un ram de roses. Rés podia fallar, tenia el llibre  a punt, s’estiraria sensualment a l’espera, amb un vestit d’estar per casa, com aquell qui no espera a ningú, però sense res a sota. A la primera espurna, incendi sense control.

Participació a relats conjunts del mes d'abril.

Ens n’hauríem de donar vergonya

Qui més qui menys es troba diàriament amb anuncis de productes de neteja, tant si mira la tele com si va a peu pel carrer o escolta la ràdio.  Tots en tenim a casa i podem tenir el que volem perquè a cada súper tenen una prestatgeria ben llarga i ufanosa de productes, que a qual neteja més bé i al millor preu.

Si no tenim excusa, per obtenir el producte, no tenim excusa per tenir un país tant ple de merda i de merdosos.

Ostres, comprem entre tots desgreixant, per treure aquesta crosta enganxada que no deixa trepitjar enlloc sense emmerdar-te les sabates. Estic segur que si ens hi poséssim tots ho faríem net, i si hem de fer una recollida de productes de neteja, ja podeu comptar amb una garrafa de vint-i-cinc litres de part meva.

Però els que encara som persones, ens n’hauríem de donar vergonya de tenir un país tant ple de merda i de merdosos.  

Tot carda fàstic, però no hem endreçat els rebuts de l’IBI que ja apunta el cap l’agència tributària, que som tots, o no.

Gruixuda, tal com ha de ser

Sap greu que es perdin aquestes coses, sempre havia estat d’una mesura considerable, però amb els temps i les males costums s’ha anat aprimant fins a tenir poca consistència, de tal manera que no es manté rígida per la feina que li ve al damunt.

El jovent d’avui en dia ja l’ha conegut prima i pocs són els que han pogut tenir una de ben gruixuda entre mans, una llàstima.

Els que sou dels anys seixanta, sabreu que vull dir quan em refereixo a agafar un bon pa de quilo, la ganiveta del pa i tallar una llesca gruixuda per fer-te una bona torrada. Aquell cruixent de fora, tou i calent de dins, fa que sigui un plaer per els sentits, en vies d’extinció.

Amb el mal vici de fer tallar el pa a origen, hem perdut aquesta sana costum, i ara per ara, ja costa trobar adolescents que sàpiguen llescar el pa. 

A triar, com la voleu?

Suar tinta

I potser mai millor dit, quan parlem del luxe d’imprimir coses a casa quan i com volem. Estem pràcticament obligats a tenir impressora a casa i a ple rendiment, almenys els qui tenim joves en etapa escolar.

No faig broma quan dic que ens els últims cinc anys he canviat tres impressores sense parlar del que t’hi deixes en tinta que no dura res.

A veure per quan algú posa en marxa algun negoci del tipus self impressió. A mi no em faria res agafar un llapis de memòria i anar fins a una espècie de caixer automàtic on fer les meves impressions, i tornar cap a casa sense preocupar-me per si tinc o no tinta, perquè he pogut desfer-me de la meva impressora que jau ara al fons del contenidor, sense haver de gastar-me diners amb un altre màquina que sé des del moment que agafo la capsa, que té els dies comptats. 

Hi ha coses inadmissibles i aquesta, per mi, n’és una.

Deixar feina a l'adolescència

Com que això de la feina de la llar no està a primera ordre del dia en el món adolescent, sempre fa molta mandra i ja no saps com dir-ho perquè s’hi posin, vaig provar un altre manera de dir-ho. La cosa mitjançant carta escrita, per quan es llevessin, va anar així.

La assecadora es sent molt plena però no és feliç perquè es sent molt sola i necessita d’algú que l’hi faci cas una estona, tot i la companyia de la roba que espera la planxa de fa dies.

El terra de gres necessita les suaus carícies de l’escombra i la humitat superficial que li dóna la fregona. Mentre els mobles senten enyorança d’aquelles mans que els acaronen suaument amb un drap.

La xemeneia necessita el caliu d’una llar, algú que l’ompli d’energia encesa que li doni aquella escalfor interior que tothom necessita per sentir-se  útil.

Veient aquest desgavell jo m’adreço al mercat cercant fruites i verdures fresques que ens ajudaran a refer les energies emprades en la creuada.

Feu que l’harmonia torni i que les coses agraeixin ser d’on són. Prometo tornar aviat carregat de verdures per fer una celebració com cal del retorn  de l’ordre de la llar.

La cosa es va entendre, es va fer amb més o menys actitud i efectivitat i jo per suposat vaig complir amb la promesa i alguna cosa més, que els al·licients sempre van bé per a posteriors tractes. 

Els que en teniu sabeu de què parlo, els que esteu a mig camí prepareu-vos per lluitar-hi i els que ho teniu previst....penseu que això és part del pack.