Xerraire de mena

De gent n’hi ha de tota mena, de tots és sabut, però hi ha un tipus en concret que he observat en els últims dies.

És aquella persona que la posis on la posis acaba establint conversa amb qui s’hagi assentat al seu costat. De qualsevol tema en treuen suc a l’hora de posar-se a xerrar i convertir un dinar solitari amb un dinar més o menys distret.

Però què passa quan la persona resulta ser totalment diferent a l’atacant i potser el que voldria és un dinar tranquil? Doncs que aquesta està en una situació difícil de sortir-ne sense ser qualificat de mal educat.

Porto alguns dies observant aquest cas, he vist converses agradables, n’he vit de forçades i fins i tot gent que dies més tard evita qualsevol proximitat al subjecte. 

No és un mal comportament de ningú, penso que tant sols es tracte de que hi han persones, que no saben veure si realment les seves paraules són de bon grat per les orelles que l'escolten.

Els colors tornaran

Portava des de dies la paleta de colors grisa instal·lada al seu cap, les circumstancies així ho havien volgut.

Seient sol en aquell bar, sense sortir del enfonsament propi, repassava mentalment els esdeveniments més propers veient com el gris s’enfosquia. Recordà però, que aquell fet li havia retornat la paraula a una persona de velles rancúnies i també havia fet molt més propera,  segurament per sempre més, una relació amb qui porta la seva mateixa sang i  que sempre li faltava trencar, una fina paret que els separava. 

Dins dels pitjors moments passen coses que fan tirar endavant, va entendre que tot continuava i en aixecar el cap, tota la plaça havia recuperat els colors, ja no era tot gris, els colors donaven aquell alè d’esperança. El gris encara era dins, però podia veure per si sòl aquell ventall de colors que el convidaven, a aixecar-se de a cadira i, fer camí endavant.

La meva aportació a relats conjunts de Setembre 

Tot es gira

Amb les butxaques plenes d’il·lusió, a punt per començar la diada, quan comences a plegar l’estelada per posar-la a la motxilla i encaminar-te a fer història, et trobes amb aquella delicada línia del que separa la felicitat de la fatalitat. Un simple soroll del mòbil t’avisa que les coses han canviat. El que estaves fent ja no té importància.

Ara el soroll de l’ambulància és molt més sensible que mai, les hores d’espera a les sales d’hospital és fan neguitoses esperant resultats de bonança que no arriben. El neguit es fa gran en el transport a un altre hospital, cercant bons auguris i solucions a mals que corren més que el propi temps.

Finalment la fatalitat ens és pronunciada en un petit habitacle on no hi cap tot el dolor que sentim. Un dolor sense temps d’assimilar, que ens torna a colpejar veient com la vida s’apaga definitivament. Mare ens has deixat.

La vida pot ser tant injusta com llevar-se al matí, preparar-se l’esmorzar i a les cinc de la tarda certifiquen la teva mort.

La seva generositat va anar sempre al davant, era una gran mare i persona. Una multitud va certificar-ho, deixant petita l’església i el dolor immens.

Una neboda em consola dient que una gran persona havia mort en un gran dia. Però a mi, a nosaltres, no ens serveix. Com viurem a partir d’ara? Com tirar endavant si vius envoltat de records seus i et sembla sentir la seva veu en una trucada telèfon. Diuen que els temps ho cura tot, però tant ens fa el temps, et volem a tu mare, setanta cinc anys han estat pocs, massa pocs.

Oportunitat perduda

Com sempre la marca espanya no es sap espavilar i perd una gran ocasió de publicitat per el proper dijous.

L’empresa distribuïdora del  spanish whisky doble V, imbevible també cal dir-ho, no ha sabut aprofitar la gran ocasió de ser el patrocinador oficial de la que serà segurament la V més gran mai feta arreu del planeta.

Una gran marca quan et dóna l’esquena se l’hi ha de fer boicot, per això proposo que mai més tasteu aquest beuratge que no vol patrocinar la nostre V, encara que sigueu bevedors de whisky no us serà difícil canviar de marca.

Si això es publiqués a La Razón, sentiríem algú de la majoria silenciosa , que encara no sabem on és, dir que mai de la vida es pot consentir que diner  espanyol hagi de fer costat a una bogeria il·legal tant gran.

Estem en una setmana clau, d’aquesta n’hauria de sortir una resposta clara del què volem i, sigui com sigui hem de fer arribar a tot el món el nostre crit. Tal com ho sabem fer, junts i pacíficament. 

Esperant la tempesta

Escoltava amb atenció com algú havia entrat al núvol per robar imatges, de gent que s’havia fet fotos amb poca roba o en  situacions d’intimitat, per escampar-les arreu.

No acabava d’entendre com ho feien ni el perquè, doncs no hi ha millor lloc que un bon calaix amb pany i clau, per guardar el que no es visible per tothom. Però ell tot al vida havia estat envoltat de muntanyes, pasturant els remats amb la única companyia de la seva ràdio. 

Ara es mirava el temps d’un altre manera i, no perdia l’esperança de que un dia, un bon ruixat d’imatges li alegressin la vista, que d’aigua ja n’estava ben tip.