Memòria

 Semblava que el món se li havia escapat de les mans, en poc temps i sense voler, es va trobar que el dia del seu aniversari ningú se’n recordà de fer-li una abraçada i ni tant sols de desitjar-li un feliç dia. Això si, totes les xarxes socials, centres comercials on era client i fins i tot sant google li desitjaren un feliç aniversari. 

Abraçar-se a l’ordinador era la opció més gratificant, però va decidir llençar-lo per la finestra i sortir a fer-ho saber a la gent.

Poca roba

No s’acaba de creure el que l’hi estava passant, tot i tenir quatre metres lineals d’armari plens de roba a vessar, aquella trucada inesperada per anar a una festa, la deixés tant traumatitzada. 

La primera vegada a la seva vida, que la convidaven a una festa de pijames i ella sense res per posar-se.

Hauria de canviar les costums?

La torre de la Princesa

Preservar l’enteresa de la seva princesa era la màxima prioritat del rei. Per entregar-la al cavaller més adient i o poderós, calia que ningú encetés el seu tresor més valuós.

Va decidir a les hores de fer construir una torre inabastable per tots aquells que es sentien atrets per la seva bellesa, amb aquestes alçades no hi havia possibilitat d’agosarats escaladors ni que fossin ajudats per llargues trenes de princesa.

Un cop acabada l’obra, entrà a la desconsolada poncella dins aquella presó d’or, amb totes les comoditats possibles. Per més seguretat disposà al seu millor vigilant a peu de porta les vint-i-quatre hores del dia. Tot estava sota control.

Però incomprensiblement, al cap de quatre dies havia desaparegut. Els rumors diuen que el fornit guardià l’hi va obrir la porta, però ningú sap quina va ser l’arma de convicció emprada per la princesa. 

El guardià després d’hores d’intens interrogatori, segueix tossudament dient i amb total seguretat, que va veure com un drac se l’emportava per la finestra. El rei al final el deixà lliure, amb la condició de que trobés la seva princesa. La lleialtat del guardià, fou immediata i sortí corrent a buscar-la, altra cosa és, que no ha tornat cap dels dos. La gent, comencen a posar en dubte la teoria del drac.

La meva proposta a Relats Conjunts del mes de Febrer.

Premis Pons's

Una dona ha pensat en mi, i després de demanar-me permís m’ha volgut donar aquest premi.  Mai es pot dir que no a una dona, i menys si ha estat pensant amb tu, per això he acceptat tal distinció.

Encara que m'hagi rebaixat el nom........;)

Ara la feina feixuga és triar a qui passar-lo, jo sóc dels que no segueixo cadenes doncs quan arriba aquest moment sóc dels que el donaria a tots o a ningú per no fer distincions.

Però aquest cop he tirat la casa per la finestra i em disposo a donar premis. Els dono perquè els mereixen, sense obligar a continuar, però de les represàlies Pons’s si que no me’n faig càrrec......

Com que vull que la paritat sigui en la seva justa mesura nomino a:

Xexu perquè un dels grans no es pot quedar mai sense.....premi

 Sa Lluna perquè una de les grans no es pot quedar mai sense....premi.

Apa ja teniu feina. 

Disfressa de risc

Estava tant enamorat d’ella que va decidir disfressar-se’n per anar al ball. Es posà el seu vestit més vistós, copià el seu pentinat i usà el seu perfum. Estava perfecte, il·lusionat es dirigí amb pressa al ball per donar-li una sorpresa. 

El que no s’hagués pensat mai, és que només entrar, un noi ben plantat se l’hi acostés. L’hi fes un petó molt humit, en tot els morros, preguntant-l’hi tot seguit: No havies dit que vindries disfressada?

Ensenyar-ho tot

Al llarg del temps per burro que sigui un, a costa de ser-hi cada dia, veure’n de tots colors i trobar solucions vàries, agafa l’experiència, que al mateix temps t’insinua  l’edat que tens.

Amb aquesta capsa plena d’experiència, el més lògic és poder-la anar buidant a qui ha de continuar amb les cada cop més escasses jornades laborals.

No és que em vulgui jubilar ni molt menys, em queden quasi quinze anys per treballar encara,  però si que és veritat, que mai amb els trenta cincs anys a la feina he tingut un aprenent. Abans, perquè havia tingut al meu càrrec fins a cinquanta treballadors i evident-ment no hi havia temps per gaire res. Ara en l’estat actual, ningú agafa a gent sense experiència, doncs el que es demana  des del primer dia són resultats i eficàcia. 

Tota la vida havia existit la figura de l’aprenent, jo mateix ho havia estat. Ara no és rentable, potser d’aquí uns anys  haurà de ser-ho per força. Hi han coses que només s’aprenen a peu del canó, jo tinc ganes de començar a buidar la capsa, però no és possible. 

Comissió

En aquella comissió de govern hi havia tant d’imputat i imputada que s’anaven tirant els trastos entre ells, teixint entre tots, una gran putada. Just la que serà per tots nosaltres, quan ens toqui com sempre, pagar els plats trencats. 

Amb quatre ratlles es pot ben bé resumir les hores de tancament d’aquells que si fossin Pinotxo, tindrien unes protuberàncies de mesures considerables. 

Dedicar-li atenció

Vaig pensar que amb els anys havia perdut aquell punt que un busca quan la necessita, potser era que ja no tenia aquell punt tant calent que feia que el resultat no fos del tot satisfactori o els setze anys que portàvem junts, havien apagat totes les energies. A les hores, molt a pesar meu, vaig decidir de canviar-te per una de més.....jove. Al principi les línies més esveltes, el teu poc pes, les superfícies perfectes o la il·lusió de relació nova, varen amagar una mica el resultat final.

Però som humans i som de costums, potser per això, després dels primers cinquanta contactes, un toca de peus a terra i troba a faltar allò que sempre li havia deixat tant bon gust de boca i aquelles ganes irresistibles de tornar-hi.

La tarda freda, potser va ajudar a despertar l’enyorança. I com un rampell he anat en busca d’ella disposat a veure si podíem tornar a ser com abans. Tenir-la davant meu i treure-li tot, peça a peça, amb compte, mirant cada un dels seus recons, no passar res desapercebut, per veure on fallava la nostre relació. Cinc hores damunt d’ella, afluixant, prement, observant i fent-l’hi tot el que ella realment necessitava, perquè jo a canvi tingui el que de sempre havia estat una bona relació.

Finalment la jove ha acabat a la capsa d’on va venir, i la vella, pesant, robusta i potser no tan silenciosa cafetera, em torna a donar el que jo vull. El so del molinet, l’aroma del cafè acabat de moldre i aquell gust acostumat de temps. Ara només espero, que la nostre relació pugui continuar uns anys més. I si no, gastar cincs hores en una relació, tampoc m'haurà sabut greu, sempre aprens alguna cosa nova.

A veure si serà veritat allò de la gallina i el caldo..........