Trobar-te no va ser fàcil, la majoria d’amics em recomanaven
sempre fer l’ús de les xarxes per intentar quedar amb alguna mossa, però a mi
no em convenç gens. La recerca de la veritat és molt difícil, quan la
virtualitat et dóna aquella impunitat on pots vendre el que vols ser i no el
que ets. Jo volia trobar a la meva mitja taronja en un lloc lliure d’intoxicacions
externes, ja sabem que els locals nocturns poden ser tant o més falsos que la
pròpia virtualitat.
Ja m’ho deia un company de feina entrat en edat; que
valia més una mirada en un súper, que trenta en una barra de discoteca, i així
va ser.
Et vaig conèixer a la caixa del súper, lloc gens romàntic
però de tracte directe, on mires els ulls que són reals. Des de llavors que
sovint he comprat al mateix lloc, fins el punt de saber-me els teus horaris per
coincidir i al mateix temps deixar passar gent davant meu a la cua, per tal de
coincidir a la teva caixa.
Els teus somriures em varen donar la força per esperar-te
al sortir de la feina, els primers no varen ser instantanis, però la meva
perseverança va anar esbrinant el teu estat de solteria. Anava per el bon camí,
algun dia em donaries l’opció de quedar amb tu, de moment havies agafat el meu
telèfon, tot i que val a dir, que en un mes encara no m’havies trucat tot i la
meva compra compulsiva al súper. Mai la meva nevera havia estat tant guarnida.
Finalment la meva
insistència va tenir el seu fruit i vares accedir a quedar amb mi, però només
ho podia fer si trobava el moment, en que no fos ni de dia ni de nit.
Avui he deixat una nota al seu cotxe: Quina casualitat que
quan surts de la feina, sigui capvespre. Quedem?
