Què fem avui?

-Tinc ganes de fer alguna cosa avui, com està el meu homenot per fer-ho possible?

-Que tens ganes de fer? Em pots donar idees....

-Sóc fàcil d'acontentar, puc escoltar tot tipus de propostes.

-Bé, podríem fer les tres S, si et ve de gust.

-Tres S....que carai vols dir?

-Si dona: sopar, cine i sexe....

-Perdona però crec que cine va amb C.

-Vaja, doncs farem dues vegades sexe.

Ara si que ja podem plegar

Veure com la creació d’un banc dolent o pitjor, amb operació rebaixes saldo, en l’estoc d’habitatges que s’han quedat, a preu d’hipoteca molts cops ni disposada, fa que només hi haurà un mercat possible per els compradors. Rebaixen fins a un 63% els preus per tal de treure’s de sobre els productes tòxics i recuperar capital, que aportarà com sempre el poble que serà qui al final comprarà. Ells no faran res més que tornar ingressar diners que posaran juntament amb les comissions que varen cobrar quan signaren les hipoteques.

Sé que molts pensen en que els constructors en son molt culpables de tot plegat, no van desencaminats del tot, però el que ha de saber tothom és que les promotores que han fabricat habitatges per quadruplicar els habitants d’un poble, han estat les dels propis bancs, que compraven ells mateixos per especular amb els preus, fins que els hi ha explotat als dits.......per culpa de que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Quins pebrots.

Hi ha qui es pensa que no, però hi havia gent que vivia de això, la mostra està en que les empreses de més de vint anys,  moltes aguanten reinventant-se com altres negocis. A partir d’ara ja ho veurem.

Sanitat precària, ensenyança retallada, bancs injectats per nosaltres, ministres a cos de rei i no et descuidis de pagar res......que per una multa pots anar a la presó.

Començo a tenir els collons plens de tanta hipocresia i encara més de la dictadura democràtica en la que ens obliguen a viure.

Futur incert

Dues paraules que la gent ha acostumat a fer servir últimament, per encaixar-nos encara més, dins la precària situació que vivim i que no sabem qui ens hi ha ficat, doncs a hores d'ara encara no he vist veritables culpables.

Però a veure......des de quan, em pregunto jo que el futur és cert, o és que ja sabeu que us passarà demà? Ja heu fotut el clau de la vostre vida? Sabeu quan durarà? (la vida). Sabeu quan tornarem a tenir diners per gastar? Doncs no, no ho podem saber.

Podem intuir algunes coses, però em fan gràcia aquesta gent que fa llargs diàlegs de com en un futur no massa llunyà desapareixerà  el capitalisme.......ostres, han de canviar moltes coses, desaparèixer la cobdícia i l’egoisme no és fa amb quatre dies. Veient que ningú es mulla el cul per ajudar al poble, no veig massa clara la teoria. Menys quan la part política s’està autodestruint per intentar poder agafar una cadira amb sou vitalici.

O sigui que el futur seguirà  incert, per moltes boles de vidre que es consultin, no podem saber ni tant sols si els avions F18 que ens sobrevolen són una campanya per la nova estrena del James 007, sky fall, encara que em penso que no.....

Sóc tímid

Reconec el problema, sé que cada dia enxampes la meva mirada clavada en algun lloc de la teva anatomia i no sóc capaç de dir-te res, però segueixo venint al bar.

Avui has vingut  seriosa, cafè en mà. Intento que els meus ulls no caiguin en el teu escot.

M’has quasi amenaçat dient-me:

-Si no et surten les paraules, vine aquest vespre a casa,  les traurem totes. Sense parlar.

Acceptar el NO

Potser massa acostumats, després dels darrers anys, a que tot era possible o així  ho feien creure als més inconscients, de sobte el resultat és que l’abundància del no és fa més habitual del que un voldria.

Tot és qüestió d'entrenament i, potser els que són petits ara, ho tindran més assumit que nosaltres mateixos, el fet d'escoltar el monosíl·lab lleig.

Acceptar un no hauria de ser l’empenta per aconseguir la versió contrària, posar-hi tot el que podem per fer-ho. Malauradament, hi ha massa gent que davant d'això s’enfonsa es creua i no surt endavant. Ens falta esperit de lluita, sobretot els qui sempre ho han trobat tot fet, que seran ara, els qui pitjor ho passaran.

Jo em considero entrenat per la ocasió, potser el defecte que comporta l’edat, és  l’haver vist l’inici, la glòria i la caiguda, per ara poder assimilar molt millor, el tot no pot ser.

El no, no és un carrer sense sortida, és només el graó que ens ha d'ajudar a saltar el mur que ens el barra. Siguem tossuts, no tot està perdut.

Dinar al camp

Aquell calorós dia de Juliol les nostres estimades ens varen oferir un pícnic a les ombres de la fageda del llac, segons elles seria tant memorable que tardaríem temps en oblidar-ho. Nosaltres que sempre anem a la cerca d'estones plaents no férem cap lleig a tal invitació, ens esperàvem qualsevol cosa o combinació d'elles.

Arribat el dia, ens complagueren  amb una copiosa taula de menjars exquisits, beuratges selectament escollits per l’ocasió i sempre acompanyats d'insinuacions que anaven pujant de to al mateix ritme que baixava el nivell de les ampolles.

El moment culminant va ser quan ens varen convidar a despullar-nos per què ens donéssim un bany mentre elles es preparaven per rematar la tarda. Ni un moment de dubte, pocs segons i estàvem nedant sense ni una peça de roba a les cristallines aigües.

Va passar l’estona i no ens cridaven, vàrem decidir sortir, les fredes aigües no són bona publicitat per homes nusos  i per tornar a les estovalles esperant trobar altres menges anhelades.....Però en arribar, no hi havia rastre de res, ni menges, ni estovalles, ni elles. Només nosaltres amb una ma al davant i l’altre al darrera llegint un foli mal guixat que ens deia: Us podeu fer una idea de com quedareu ara que hem decidit dir prou a les vostres reiterades infidelitats?

La meva aportació a Relats Conjunts

Aniversari

-Avui fa anys que ens varem conèixer, m’agradaria celebrar-ho.

-Pots posar-te aquella roba interior negre que et vaig regalar, anem a sopar al port i desprès recordem si encara puc descordar sostenidors amb una mà.

-Em sembla bé, apart de que mai m’has regalat tal cosa, almenys a mi. M’he perdut algun detall?

Cara de circumstàncies d’ell, l’edat passa factura, per ser infidel s’ha de tenir memòria. Molta memòria.

De C@ts

Un any més la gala c@ts s’ha omplert de gent, per assistir en directe a l’entrega de premis d’enguany. Una gala plena de comentaris, alguns molt  afalagadors....;) i d’altres de reconeixement  tant als premiats com als nominats, amb molta gent en directe que feia goig de veritat.

Si estar nominat ja és tot un orgull, poder pujar a l’escenari virtual i recollir un segon premi molt repartit, encara et dóna més ganes de seguir, doncs t’adones que si pots provocar de vegades un somriure, és molt valuós avui en dia. No l’hem de perdre mai.

Moltes gràcies a tots i totes per fer aquell click i tenir en aquell moment les meves lletres amb vosaltres.

Continuarem intentant-ho....un petó fort a totes i, a vosaltres nois ens toquem..... la mà.

Assetjament escolar

Dos fills en edat escolar, uns pares com molts altres, col·legis com molts d'altres i un assetjament constant......no, no.....als fills no, a nosaltres els pares.

Des de que ha començat el curs i de fet seguint la continuïtat dels anys anteriors, no paren d'arribar paperets a casa de coses per pagar. Escola gratuïta, en diuen.

Que si quota de l’Ampa, que fins ara no està massa demostrada la seva eficàcia per el que a mi em sembla. Que si trenta cinc euros trimestrals per reprografia...no sé si algú sap que un paquet de cinc cents folis val poc més de tres euros. Que si una entrada de les colònies de fi de curs.....no sé si algú s’ha parat a pensar, en la crisi i reinventar la sortida,  que moltes famílies potser no els va bé de pagar quasi tres cents euros per una excursió de fi de curs, per molt merescuda que sigui. Que si una plataforma digital que pagues però que no està a punt, que la del any passat tenia llibres des catalogats i no es va fer servir quasi. Que si falten professors d'educació física i decideixen de fer anar els nens a natació en hores lectives i pagant quota es clar. Que si portem per demà bombetes, portalàmpades i piles per fer un treball.....hi ha gent que encara treballa i no té temps de anar a comprar d’un dia per l’altre. Que si un pagament per una petita excursió al Liceu d'un dia i que ja hi ha anat dues vegades...........

Ja portem quasi dos cents euros.

Així podria continuar tot l’any, però no en tinc ganes. El que si m’agradaria és que algú es poses a pensar en el que realment convé.....que el nivell que tenim no és massa bo i així no el millorarem.

Sé que hi ha gent que no estarà d'acord amb el que dic, però jo no m’he inventat res, només ho patim i a callar.

Paletes

Cada dia que passes sota la bastida et dic alguna cosa maca, reconec que alguna vegada pujada de to, per culpa de la teva roba tant insinuant.

Alguns dies fas un somriure mentre observo el teu moviment de malucs allunyant-te. Des d’ara el dia es fa llarg esperant l’endemà.

Però avui és diferent, has tornat, aquesta vegada portes un casc d’obra i una llibreta.

-Bon dia, inspecció de treball.

A la feina amb l'eina

El que hauria de ser un espai de temps on la gent hi deixa unes hores de la seva vida, a canvi de recursos econòmics, per acabar d'omplir la resta de les nostres hores i dies lliures del que més ens plagui, s’ha convertit en un modus vivendi o potser en una autèntica supervivència.

Abans sabíem que en teníem i no ens preocupava si s’acabava, perquè a la cantonada en trobàvem. No a la cantonada que ús penseu, eh.

Avui sabem que en tenim, però mai quan es pot acabar i et poden dir allò de: ens sap molt de greu però hem de prescindir del seus serveis i el recompensem per tots aquests anys amb una bona puntada de peu al cul.

Això hem fa pensar en que el dia que passi, perquè pot passar a qualsevol, que fas?. Quines sortides tens comptant amb els paràmetres d'edat  poques oportunitats, precarietat i que no arribes a les ofertes d'alta enginyeria. En temps passats hi cabia la subsistència pura i dura del cultiu i la caça per dir-ho d'alguna manera, però ara ni això  queda, tot està regulat o prohibit, fins i tot taxa per anar a buscar bolets.

Si un dia és dóna el cas,  hi ha poques opcions;  subsistir de les engrunes del subsidi, ser molt amic de la il·legalitat, delinquir o tenir molta sort.

Tenir un pla B seria fantàstic, però no hi és, si un dia veieu l’anunci de: jove que s’acosta als cinquanta, semi nou, és relacionaria amb senyora solvent.....seré jo, i aquesta vegada, a la cantonada correcte. Mentrestant, hi hagi sort. 

Por?

Que la bruixa dolenta d’Alicia intenti explicar-nos cada dia un conte de por, fins a cert punt ho trobo ben ridícul. Encara que no és ella sola.

Els contes de por són per enfortir als nens, els contes per adults han de tenir altres al·licients per despertar-nos quelcom, fer-nos somiar o pujar-nos la libido.

Com que sembla que tenen corda per estona potser que nosaltres també fem alguna cosa al respecte per tal de que no es sentin fent feina envà.

Si us plau que passi el flautista, comenci a tocar i s’emporti totes aquestes rates cap el seu cau.