Sense coartada

Hi ha maneres de fer, que semblen infal·libles i que mai et poden enxampar. La nostre relació amb la Lorena era perfecte, sense lligams, ens veiem quan ella volia i estava  lliure del marit del que no es podia separar. En el fons volia estar amb ell, però al mateix temps volia saber-se lliure, i la infidelitat li donava aquesta sensació. Soltera i casada al mateix temps.

Quan passava per davant del seu edifici, sempre mirava la seva finestra, si a l’estenedor hi onejaven uns mitjons color festuc cridaner, era el senyal inequívoc de que volia que hi pugés.

Podíem passar hores junts amb xerrades intranscendents, confessions molt punyents i moltes vegades passió i sexe desenfrenat, que ens alliberava als dos de tot el que ens sobrava.

Pot semblar molt metòdic, però aquesta relació ens feia sentir molt bé. Aquest esperit de perill, d’estar fent el que està mal vist i fet, ens feia sentir vius. A cada trobada semblava com si imitéssim el crim perfecte. Tot al seu lloc, totes les excuses preparades i que ningú veiés quan entrava o sortia, era tot perfecte. Era la nostre pel·lícula d’acció.

Aquell fatídic dia en que jo vaig obrir la nevera per fer un mos, després d’haver fet l’amor amb ella com si fos la última vegada, sense saber que realment ho era. Ella que era intolerant a la lactosa, no va saber què dir-li al seu marit, quan aquest preguntà desafiant: qui s’ha fotut el meu iogurt de la nevera? 

Es ven trist, que una relació tant maca i que ens aportava tant, s’hagi acabat per una cosa tant simple, com no haver sabut cometre el delicte perfecte.

Text presentat a la crida 97 del Vullescriure.cat