dissabte, 5 de setembre del 2020

Bestieses

 Segur que és criticable, però jo quan faig una cosa vull que sigui memorable, sense menysprear mai les petites coses que també valoro molt.
Fa anys, que estic allunyat de les motos, tinc ganes de tornar-hi, sé que és un sentiment difícil d'entendre per qui no el coneix. 
El cas és que després del meu accident no sabia si podria tornar a "montar" i per poder provar el meu estat físic i psicològic, va ser llogar una moto.
Un cop sentir-la entre cames, la meva ocurrència va ser.....me'n vaig al Delta a fer un arròs.
Carreteres, un tros d'autopista per esquivar BCN i altre cop a la carretera, la N340. 
Allà, després de haver-me acomodat a la montura amb els kms que portava, vaig començar a olorar Catalunya. Aquella olor a raïms acabats de collir quan et creues amb un tractor acabat de carregar. Continues i et trobes altres olors com els de tarongers que et tornen a connectar amb la terra. Arribat al Delta, la olor dels arrossars ja granats amb els camps plens d'aigua. 
Necessitava olorar l'arròs cuit i així va ser. Després de la negociació amb la cambrera, perquè jo anava sol, i la paella era mínim dues persones. Va entendre el meu desig i la meva situació de soletat i va accedir a fer-ho.  Una olor i gust brutal.
Missió complerta, ara tocava la tornada, amb la faixa una mica més fluixa engego direcció terra endins. Trepitjarem una mica Aragó per tornar a veure el cartell de benvinguts a Catalunya, on ara respiro sequera, pols d'ametllers que es recullen ara, oliveres centenàries carregades i algun que altre cítric i vinyes.
Més gas i més kms, enfilo cap a Gandesa, però tornar per aquí seria massa ràpid, millor presiono l'intermitent i faig camí cap a Ascó i Flix, fins divisar la Seu Vella de Lleida. 
Les granges també són una olor a tenir en compte, és indústria catalana, tot i que la seva olor deu ser més soportable quan els préssecs estan a punt. Que deuen inundar aquests paratges amb una olor encisadora.
Tot i que encara falten kms, ja alviro cartells de Girona. La moto té sed, jo també. Parem els dos a calmar-la, mentrestant penso, mare meva, quina bestiesa que acabes de fer, quan arribis hauràs fet 770kms, cremat 35 litres de gasolina i passat set hores sobre un cavall de ferro, per un plat d'arròs.
Però no estic boig, el cavall és de ferro i els molins només són monstres que fan energia neta per Catalunya. Si he complert un somni, l'he gaudit i el puc posar en la meva capsa de records.....on és la bestiesa? I si la veritable bestiesa fos no fer-ho?
Em quedo amb l'experiència, les olors del territori, la bona gent i amb ganes de cavalcar, descobrint o palpant nous horitzons.
Allò que et fa somriure, si és possible, fes-ho. 

dimarts, 28 de juliol del 2020

Ho he fet

Després de temps sense passar per aquest espai, vinc a dir-vos que allò que comentava al últim apunt sobre fer un allotjament a Airbnb, està fet i en marxa.
També haig de dir que en un any tant difícil, que les espectetives eren baixes, tenim un plè del 80%. Tot i tenir algunes cancelacions de última hora, les hem omplert ràpidament. 
Estem molt contents amb el resultat, hi hem posat molta il·lusió, i al mateix temps tot el que ens agrada trobar quan anem a un allotjament d'aquest tipus.
De moment el fet de conèixer gent m'agrada molt, tal com sospitava. Sé que sortiran problemes, però si agrada els solventarem.
Us convido a fer el xafarder, i si algun blogger amic meu vol fer una reserva, m'envia un missatge a través de l'aplicació de Airbnb, jo prometo que li faig un 20% de descompte, en concepte de desvirtualitzar-se. És el menys que puc fer ara que s'acosten els dotze anys de blog. Tot i que ara està massa descuidat i per això demano perdó. Però hi sóc.
Aquí podeu trobar la meva creació.....

airbnb.com/h/cozystudy24

diumenge, 19 d’abril del 2020

Què deuen estar fent?

Sense voler ser voyeur, un, des del balcó de casa veient tot el conjunt d'habitatges confinat, es pregunta que coi deuen estar fent tantes hores tancats.
Les possibilitats són moltes, des del sexe desenfrenat a les bronques més estrepitoses passant per les activitats més normals com llegir o fer pastissos. Encara que una de les activitats estrella penso que ha estat l'endreça, qui més qui menys ha llençat quelcom aquests dies, a casa hem fet venir fins i tot el camió de la brigada municipal, que haurà de repetir viatge.
Tot té una explicació, ara que estic lliure de feina, he decidit redistribuir l'habitatge per més endavant llogar-ne una part fent ús de la plataforma  Airbnb, sense haver de fer gairebé res, puc individualitzar una part del habitatge on allotjar algun turista que vulgui visitar Girona i estar a vint minuts de la costa. Donarem us a una part que fins ara tenia poc servei, però si que hem de situar alguns serveis bàsics com l'elíptica i la seva sucursal de Netflix en forma de pantalla de tv.
És el meu primer projecte, des de la meva incapacitat laboral permanent, que puc desenvolupar legalment. No sé si anirà bé, però d'això es tracta, de saber-ho provan-t'ho.
Si no acaba funcionant com voldria, mai haurà estat una inversió perduda, doncs tal com esta el lloguer qui sap si algun dels nanos s'hi acaba independitzant. La qüestió és tirar endavant, amb nous projectes o altrement dit reptes.
I la resta de gent? Que deu deu estar fent? Espero que no siguin bronques.....

divendres, 10 d’abril del 2020

Decisions importants

Moltes hores de pensar, moltes de dubtar i al final qui m'ha ajudat a decidir ha estat el Covid19.
Tots o molts sabeu del meu accident laboral de fa tres anys, amb conseqüències de per vida i que poden anar a més si no ens cuidem. En plè confinament m'ha arribat la notificació d'incapacitat laboral en un 55% que impedeix que faci la feina que tota la vida he fet. Al tenir més de cinquanta cinc anys tinc dret a un vint per cent més de pensió, aleshores i veient que altre feina serà difícil de trobar he arribat a la conclusió de plegar. Deixo la feina, em jubilo, amb menys poder adquisitiu però amb més temps per viure, que amb la que està caient, t'adones que en un moment pots acabar malament.
És hora de nous reptes, noves idees i projectes, però de no parar quiet, continuant actiu com si res hagués passat, però sense ningú que em dirigeixi. De nou vertigen, el que pot passar a partir d'ara és de mal saber, però al mateix temps una il·lusió enorme i una sensació de llibertat absoluta.
Com en altres coses, vull pensar, que tot anirà bé.

dilluns, 23 de març del 2020

Tancats

Després de passar dies confinats i  amb gràcies d'haver passat la febre i veure com sembla que hem superat un episodi de corona. Mai sabrem del cert si ho ha estat, perquè les proves no han arribat a fer-se. Hem arribat a un diagnòstic i un seguiment telefònic dels tres afectats i prou.
Ara en la paciència del dia a dia  tot i esperant que res es compliqui, penses i reflexiones sobre el futur incert que es veu a l'horitzó. Tenim excés de informació, tenim més feina a triar que a imformar-nos. Dona la sensació de que tot és fals o manipulat. Aleshores fas servir la llògica per pensar el que presumiblement és cert, amb el perill de caure en l'auto convenciment per estar còmode dins els pensaments i dir que tot anirà bé.
De tot plegat, i des del meu punt de vista, torna a ser el poble el que salvarà la crisi, doncs és qui fa el que realment es necessita. Des de dalt, només es pensa en quedar bé, que no costi massa diners i dona la sensació de que esperen que el temps farà la resta. Les xifres finals poc importa,
si perquè si convé les maquillaran a gust i encara que no siguin creïbles les posaran per reial decret.
Un cop més veiem que davant de tot això, estem venuts. Nomès el poble salvarà al poble, serà molt honorable i al mateix temps trist.

dimarts, 17 de març del 2020

Allò que havia de ser i no és


Bon dia amics, en el confinament,  sembla que tornem a trobar temps o excuses per tornar a fer el que temps ençà ens havia ocupat molta part del nostre temps.
Om amb la seva parella hauria d’estar de vacances a l’illa del Hierro, però la salut i l’estat d’alerta ens varen fer posposar assenyadament el nostre destí.
Amb només  24 hores d’antelació va tocar cancel·lar tot, vehicle de lloguer, quatre bitllets d’avió, set dies d’allotjament, aparcament aeroport i la il·lusió immensa que ens feia ser on feia tants dies que somiàvem.
Ara restem confinats i a l’espera que ens diagnostiquin si som positius o no. Com que el sistema està saturat, sospito, que donat el quadre que presentem a casa serà positiu sense probes metges.
Tres, dels quatre habitants que viuen sota el mateix sostre, han patit febre, tos, problemes  gàstrics i malestar general però sense problemes respiratoris de moment. Si això és així, em comuniquen que no puc ni anar a comprar,  al ser un poble petit tenim aquest servei a l’abast amb només una trucada. Esperarem a què diuen, tenim tot el temps del món.
Hem passat de l’estrès diari a la pau en pocs dies, tampoc ha passat res, perquè en el fons som molt poca cosa.