Blanca o negre?

Comença la setmana blanca, que per el seu nom, gairebé ens podria fer pensar en el títol d’una pel·lícula d’adults, però no és el cas.

El cas és que tenim una setmana que no sabem que fer amb els nens, doncs es veu que algú no va pensar que els pares si que treballem i que no és fàcil de deixar-los en aquestes dates, o en el pitjor dels casos pagant. Farem, com moltes famílies, veritables malabarismes per encabir-los, això si, fent varis viatges cada dia amb el cotxe, just quan s’intenta reduir la velocitat a 110 kms per hora, per estalviar combustible. Em sap molt de greu, però això, més que reformes em sembla un “xist” del Montilla, sort que serà el primer, i sembla l’últim, any que gaudirem de la setmana blanca per els nens i negre per els pares.

Ordinadors, ara si ara no, setmana blanca ara si ara no, sistemes de puntuació que tornem a canviar i mentrestant, nens que arriben a final de curs amb llibres a la meitat i aprenent a fer una regle de tres, als dotze anys.

No anem bé......perdoneu, però algú ho havia de dir.

Serà veritat?

Les casualitats de la vida han fet que un antic company de feina, a qui jo mateix vaig acomiadar per culpa del seu mal rendiment, causat per el consum de drogues i alcohol, torni ara a ser company de feina, potser fins i tot més que abans, doncs ara per una crisis que diuen que hi ha, hem de treballar més junts.

Un personatge, al qual a les seves bones èpoques, jo mateix vaig fer mans i mànigues per treure’l de la presó abans d’hora, on va entrar després de set anys d’haver comés un petit tràfic d’estupefaents. Potser va ser allà on varen començar els problemes, però durant molt de temps varem estar al seu costat, inclús quan se li va detectar el virus de la sida li donàrem totes les facilitats, fins a fer-se la situació insuportable i haver de prescindir d’ell.

Ara a l’actualitat, es comporta magníficament, m’ha sorprès i he hagut de reconèixer que m’equivocava, quan era jo qui no el volia tornar a contractar. La pregunta que em ve al cap, és si tot això és real o qualsevol dia d’aquests tornarem a les andades. Les persones realment poden canviar? tan radicalment, o bé és el instint de supervivència que fa ajupir el cap per subsistir? No ho sé, de moment no en tinc cap queixa, apart de ser del Madrid, que això és més una desgràcia que cap altre cosa. Com sempre el temps serà el que dirà la última paraula.

Consells bàsics

Hi ha dues maneres bàsiques de baixar unes escales de tisora d’uns tres metres d’alçada. Una, i la més normal, és anar trepitjant els graons d’alumini un després de l’altra fins a trobar terra ferma, comprovant que la diferència d’alçada ha estat salvada sense cap esmena que valgui la pena comentar.

La segona, es baixar directament tombant inexplicablement l’escala, sense trepitjar cap graó i colpejant amb el cos, les diferents coses que et trobes pel camí, fins a trobar terra ferma com en el cas anterior, però amb més velocitat. Es tarda una mica més en comprovar que la diferència d’alçada ha estat salvada, doncs cal fer un recompte dels danys col·laterals: forta contusió sagnant a la cama dreta, un bony en forma d’ou al genoll esquerra, un fort cop on l’esquena perd el nom del costat dret, forta rascada sagnant al avantbraç dret, cops diversos al braç esquerra, dolor molt intens al dit gros de la mà esquerra, sensació de mareig, el cabell ple d’escuma de poliuretà i la pèrdua d’una de les sabates emprades per l’autor del test (o sigui la meva).

Ara ja havent comprovat que res és greu i després d’uns dies de rumiar-hi, ús puc dir que tot i ser més lenta, la opció bona és la primera, sens dubte.

Test efectuat per Garbí24, qui com no, dóna fe de la seva autenticitat i el màxim rigor en la seva tesis. Com és que tantes universitats com hi ha escampades pel món, hagi de ser jo mateix qui faci l’estudi?. Com jo no en sé prou, algú hem podria dir el pes i la velocitat de la meva massa corporal en arribar al terra? Tenint en compte que la meva massa en estat normal és de 89kgs i l’alçada de l’escala és de tres-cents vint cms.

Relats conjunts: El petó

Feia molts dies, que esperava l’arribada del vaixell de la cinquena flota dels Estats Units, per rebre algun dels seus formosos i vigorosos joves amb ganes de gresca, cercant un lloc on calmar els seus instints. Mare meva quanta passió i posa aquest xicot, quin petó més agosarat, feia molt de temps que no en tastava un d’aquests. Espero que no perdi aquesta vigorositat quan vegi que tinc un paquet per ell………enmig de les meves cames. Diuen que el factor sorpresa és més de mitja batalla guanyada.

Una aportació a relats conjunts

Sense senyal

Uniu-vos a la causa amb suport a la tallada d'emissió de TV3 al país valencià. Només cal penjar la imatge en negre i fer-ho saber per mail a : sensesenyal@acpv.cat

La mirada des d'aquell forat

"LA MIRADA DES D'AQUELL FORAT"

La Laura des del seu blog Mar i Cel ens convida a fer una història, del gènere que sigui, sobre el que ens suggereix la següent imatge:

A la seva edat encara adolescent, en plena festa estudiantil intentat sense èxit mirar dins el bany de les noies, li va venir al cap el que havia vist uns mesos enrere i que jugant bé les seves cartes, havia servit per arribar amb certa avantatge a final de curs, del qual ara tenia la total confiança que aprovaria.

Uns mesos abans, sense saber que s’anul·lava la classe de química, va pujar al fals sostre per fer la broma enmig de la classe. Als pocs minuts va veure que les coses no anaven bé, perquè entrava a l’aula la Marta, la pitjor professora que tenia i que si l’enganxava allà dalt podia donar el curs per acabat. Seria qüestió d’esperar a que no hi hagués ningú i marxar sense fer soroll, però semblava que la sort no estava del seu costat aquell dia, acabava d’entrar el director, que incomprensiblement i sense gesticular paraula li va donar cinquanta euros a la Marta, que un cop cobrat es va treure la roba en segons, estirant-se insinuant a sobre d’una de les taules. En Pere no es va esperar ni un moment en abraonar-se sobre seu, començant el joc eròtic. Ell des de el seu amagatall, es feia creus del que estava veient. La Marta prostituint-se amb el director, ella professora de recursos humans, fent lo humanament possible per treure recursos, era fins i tot irònic.

Quant ja veia el moment de baixar, doncs semblava que l’espectacle s’acabava amb ells dos recomponent la seves robes, va escoltar un cruiximent sota seu, seguit d’un gran soroll i un fort cop a l’esquena. Va obrir els ulls, mirant el forat del sostre que acabava de cedir al seu pes. Al mateix temps, quatre ulls amb molta mala llet l’interrogaven, al mateix temps que li feien saber que estava expulsat del institut per tot el merder format i no calia que s’inventés històries, que evidentment ningú es creuria.

Ell abandonà la classe espolsant-se, amb el cap jup i acariciant el seu mòbil, que amb el que hi havia dins estava convençut que d’expulsió..........res de res.

Que?........... us hi animeu?

Jo......carnívor

Com a carnívor que sóc, em faig la pregunta: que carai se’m hi ha perdut dins un restaurant vegetarià?, cosa que queda contestat a l’instant que miro a la meva parella, tot pensant que l’atracció que sentim envers algunes persones, fa que coses, que en estat normal, ni tants sols ens passarien pel cap, les fem.

Com que no és la primera vegada, ja no em tremola la mà a l’hora d’obrir la carta, doncs sé que alguna cosa de profit hi trobaré per omplir la panxa. Al final em decanto per una fideuà amb algues i un remenat d’ous amb alls tendres, tot regat amb un vi ecològic de molt bon preu, però molt volàtil, doncs en acabar el sopar no en quedava ni l’aroma.

Perquè us ho explico? doncs perquè si algú no es decideix a fer feliç a un altre, per por de passar-ho malament, que s’ho tregui del cap. Es menja molt bé i a un preu molt més que raonable, amb un ambient d’espelmes que amaneix sobradament la ingesta de més coses, un cop a casa.

Que també voleu saber on és?.....si és que us ho haig de dir tot.

Amaranta: Carrer Güell 33 de Girona

Valentí i la mare qui el va parir

Em nego en rotund a celebrar l’enamorament d’una forma tant ensucrada, amb aparadors plens de cors, pastisseries amb formes expressament per el dia, la venta de joies per poder dir un t’estimo, i molta gent fent coses molt grans en un sol dia, per passar la resta de l’any sense cap més detall que els obligats.

Per mi és una celebració absurda i consumista, doncs és molt pèssim el fet d’haver de comprar alguna cosa per poder expressar un sentiment, o esperar un dia en concret per deixar anar el que portem dins. Potser serà el dia en que més sexe hi haurà en el planeta, però també potser serà un dia en que hi hauran moltes desil·lusions i conflictes, de gent que espera el que no arribarà.

Si em voleu fer cas, feu com jo, per evitar mals majors...........feu-ho cada dia, tantes vegades com el cos ens demani i no esperem a fer-ho un cop l’any.......lo del enamorament dic.

On és el límit?

Hem arribat a un estat de frikisme molt elevat? o potser hem fet el cim? Ara mateix no ho sé, però després d’un parell de dies d’escoltar la nova aplicació per iphone per poder auto aplicar-se el sagrament de la confessió, ho trobo d’allò més ridícul, sense voler faltar a ningú.

Quin serà el proper pas? descàrregues de les penitències, la compra d’hòsties a través de l’itunes, potser farà una estadística dels pecats del últim any o fins i tot ens dirà on no s’ha pecat i que ho hauríem d’intentar.

De veritat, que respecto a tothom en aquest món i les seves creences, però estem arribant a un estat de frikisme que potser algú hi hauria de posar fre. No patiu que les bajanades no van només en un sol sentit, doncs investigant, he trobat aplicacions per lligar, per saber el dia i hora exacte de la ovulació i moltes altres parides per l’estil. No em preocupa que surtin aquests tipus de programes, el que més em preocupa, és el fet de que si surten, es justament perquè la gent els compra. I això si que és preocupant.

Ah!!! I perquè s’ha afanyat tant el Vaticà a dir que no ho autoritza? Potser li tenen por a l’atur?

Ser senglar a Collserola

Tasca ben difícil aquesta, doncs a hores d’ara l’únic que saps del cert es que volen acabar amb tu, la incògnita està en la manera, que tant potser amb arc i fletxes, a trets o amb gàbia i anestèsia. Està vist que estem ben fotuts si no fotem el camp. Vist per el porc de torn.

Pobrets porcs, que els dono menjar cada dia, que no fan mal a ningú i que tant sols se’ls volen carregar per ganes de matar i fer una bona publicitat del que l’Ajuntament fa per nosaltres i el poble de cara a les municipals. Vist per l’amant dels porcs i porques.

A veure si hem de deixar que aquests animals en plena plaga ens puguin pujar al damunt i deixar-los que campin al seu aire tal com les vaques a la India destrossant tot el que els vingui de gust. Vist per el que li han destrossat l’hort o el que té el cotxe al planxista i que no suporta els porcs i les porques.

Si tenim en compte que no podem aplicar la planificació familiar a la comunitat porcina i que practiquin l’abstinència sexual, com tampoc podem demanar-los que no agafin menjar de les mans amables, ni demanar-los que campin per altres llocs, hem de fer alguna cosa. Comptant que si no s’hi posa fre acabarem suplicant el seu extermini, crec que el més adient és posar fil a l’agulla i procedir amb el que tothom sap que s’ha de fer, pobrets o no pobrets, siguin o no comestibles. El que no potser es fer tanta història per una cosa tant fàcil d’arreglar. Hem de ser conscients de que tot no es pot tenir i ens hem d’acostumar a arreglar les coses sense fer tant d’escàndol. Vist per un que no li van els porcs.

On és la sortida?

De fa temps que estem dins un laberint, alguns sense haver-nos-hi posat voluntàriament, d’altres potser no sabien ben bé el que es feien, però el cas és, que un cop tots dins i sense sortida aparent de la crisi que ens envolta, cal agafar-ho amb resignació i conviure amb el problema de la manera que menys mal ens faci.

No és tasca fàcil, les opcions son poques i complexes. Si seguim amb el cap jub dient que si a tot i deixant-nos portar com xais a l’escorxador, no anem bé. Si per el contrari muntem una revolució com les que s’estan fent, no sabem si en sortirem tot lo bé que voldríem.

Potser no és el millor, però ara per ara, crec que hem d’intentar de viure dins aquest laberint, no entestar-nos en sortir-ne abans d’hora a empentes i de qualsevol manera. Fot molta ràbia veure, com qui l’ha provocat viu tant ricament i sempre som els mateixos els que pringuem, però és així i així serà. Almenys és el que ens demostra la història. Ara per ara, dins el laberint hi tenim de tot, es pot anar subsistint amb petits capricis i tot. Tenim el que tenim i no hi ha més, només es tracta de fer el que podem fer, amb el que tenim. No és que no tingui ganes de lluitar-hi i no m’agrada haver de cedir, però ara per ara, subsistència. Sempre és més bo, allò que hem fet que allò que podríem fer. De tots és sabut, que no és més ric qui té més, sinó el qui menys necessita. Tot és qüestió d’aplicar-ho, fer la viu viu i esperar sortir. De fet per més que fem, no sortirem fins que a ells els surti dels pebrots.

Tingueu una bona setmana i no us capfiqueu: creieu-me.

Ja ho faig jo

Això és el que he dit quan m’he aixecat, decidit a començar bé el cap de setmana, oferint als meus alguna cosa diferent del que és habitual els dissabtes al matí.

Podria dir que celebro l’any nou xinés, (del conill...això promet), podria dir que celebro qualsevol cosa, podria ser per fer diferent el dia a dia.......moltes podrien ser les excuses, però no n’hi ha cap que ho justifiqui. Simplement m’ha donat per aquí, el resultat està vist i comprovat que és per tornar-ho a repetir.

Dissabte, esmorzar de forquilla en pijama. Perquè no?

L’èxit ha estat tal, que al vespre potser hi haurà conill........volta i volta. Més que tot per celebrar l’any nou xinés.....Bon cap de setmana.

Vaig escoltar un dia.

Que a un alumne li varen demanar de fer un relat en el que inclogués, monarquia, religió, misteri i sexe. L’alumne tot un geni, amb molt poques ganes de feina, va escriure:

Oh!! Déu meu, s’han follat a la Reina. Qui ha estat?

No es pot demanar més....Déu meu (Religió), s’han follat (sexe), a la Reina (Monarquia), ...qui ha estat? (misteri).

Visca els relats curts i la inspiració literària.

1/12

Ja ens n’hem cruspit un, fa quatre dies que fèiem cabòries plenes de propòsits per el proper any i ara ja estem a final de Gener.

Fem una valoració......Hem passat les rebaixes, per mi han estat genials, no hi he anat. La més que famosa “cuesta de Enero” no ha estat tal, doncs ja portem dos anys de pujada i estem acostumats. La política no ha fet gaires canvis, continuen buscant la caixa de Pandora per aturar la crisi, això sí, sense deixar de cobrar les nòmines cada mes. Continuem consumint energia tot i apujar-se, total ja estem acostumats de cada any.............Sospesades les banalitats pròpies del canvi d’any, potser que ens centrem en un mateix.

Estat d’ànim: Necessita millorar, té els moments àlgids massa espaiats

Economia: Dintre la precarietat, es manté.....i continuem amb el TAE

Un bloc: Un relat al dia, per la seva perseverança i esforç amb el Català

Política: Em continua decebent la seva manca d’autoritat i austeritat.

Il·lusions: Hi son, i han començat a agafar forma, tot és possible

Feina: En molt males condicions, però n’hi ha.

Em preocupa: La impotència a alguns problemes que no hi pots fer res.

Persones: Alguns han tingut bons detalls, d’altres.......a la foguera!!!

Amor: Va en augment i és fort

Objectiu: No emprenyar-me amb el que no hi puc fer res.

Per el que és veu i després d’una acurada avaluació, estic content, almenys no he suspès i ja puc enfrontar-me al Febrer.