Histèria

Quan un té un mal dia.....les coses es creuen i res no surt bé, es comencen a inflar totes les coses que tenen aquesta propietat i desemboques en atac.

Es pot provar de reprimir, per evitar ser vist perdent els papers, però aleshores tot es continua inflant.

Si estàs sol és altre cosa, pots decidir si explotes o no, no t’has de reprimir gens. Deixes anar uns quants crits,  rebots al terra el que estiguis fent que no va bé o senzillament fas les dues coses a l’hora. Si, podem fer dues coses a l’hora.

Ara si, ja està et sents bé t’has descarregat et sents alliberat tal com si fos un orgas...... i pots començar de nou.

Llàstima que quant et gires, t’adones que sí hi ha algú i t’està mirant amb cara de no entendre res.

De vegades la realitat supera la ficció, però somrius per dins i a tornar-hi, això si, descarregat.

Amor jove

El trobava molt guapo, encara que en sabia la diferència d’edat. No s’atrevia a preguntar-li coses, ni per saber almenys, si estava lliure.

Va decidir seguir-lo, plegant de la feina, en la distància, sigil·losament, esperant trobar respostes que li donessin ànims de conquesta.

S’havia fos, no el veia, ja el seguiria demà. Desanimada, desfent el camí, el trobà abraçat efusivament a una dona. Aquesta li digué: filla d’on surts?

Moments

El solstici es celebra des de mil·lennis a totes les cultures, potser hem canviat les maneres, però la importància resta en el que ens queda gravat a la memòria per agafar-ne trossets quan més els necessitem.

Si ho amanim amb una preparació sense masses pretensions i, amb la base d’ajuntar unes persones al voltant d’una taula, per gaudir d’una nit a la fresca, ja tenim el principal.

Després d’això només ens cal deixar passar el temps, la nostre memòria va enregistrant el que tenim i el que podem fer amb poca cosa.

Al cap d’unes hores et lleves i et despertes amb una capbussada a l’aigua fresca, esmorzes coca (de farina), i et prepares per unes hores de platja.....els moments es van enregistrant.

Una sinuosa carretera et porta a la platja d’Aiguablava , Begur.....on veus que tenim molt a prop platges, que somiem quan les veiem en catàlegs de viatges llunyans. Estires la tovallola, la memòria continua enregistrant i et pren un somriure.

El millor de tot és veure que la capacitat del nostre disc dur és inesgotable per aquestes coses. Si mai ens falta espai, senzillament esborrarem el que no ens agradi i continuarem enregistrant, enregistrant, enregistrant...........moments.

Bona setmana!!!!!! 

Tota a dins.....tal com ha de ser

Aiguablava.......un petit paradís

La banyera d'aigua freda

Seguint una proposta d’en Jordi, on ens hem de posar en remull les neurones per fer poesia. Aquesta és la meva proposta on de passada desmenteixo que  l’aigua calenta encongeix.

 La traïció de la banyera d’aigua freda

No rentis amb aigua calenta

que encongeix

deia la mare valenta

Que m’ho expliqui avui

enxampat

per la mossa que m’ha posat l’ull

Sortint de la banyera

 d'aigua freda

d’aquella manera

On el meu posat

estava

d’allò més arronsat

Ella encara riu

de veure

el petit pardal dins el niu

Regal confús

La companya de feina, tot picant l’ullet, m’ha dit que m’havia deixat una cosa al cotxe.

Quan arribo a l’aparcament veig al costat una bossa de pomes vermelles, però també un tanga del mateix color penjat al mirall. Quina de les dues coses serà seva?

Al matí, casualment ens trobem a l’ascensor, ella m’interroga amb la mirada.

Picant l’ullet dic: m’agrada el vermell.

Haurà de tornar a moure fitxa.

Keith Haring

Gairebé tots els convidats a la festa sabíem de massa temps que estàvem intervinguts, lligats de mans i peus sense poder fer res per escapar d’ella, que ens recordava cada dia el que havíem de retornar-li i que havíem de ser més austers. Mai n’hi havia prou.

Segons ella la festa era per conscienciar-nos del estalvi que requeria tot plegat, de fet ho demostrava amb unes taules amb tant sols quatre patates de bossa i unes gerres d’aigua de l’aixeta. La música, per no pagar drets, feia servir les antigues cançons militars, que de passada deia ens ajudaven a reconèixer la nostre pròpia derrota.

Amb tot això la festa tenia un ambient funerari, ella ho veia feia estona, fins i tot això tenia controlat i com no la solució.

Vaig veure com ordenava tancar portes i finestres, ningú marxaria de la festa mentre ella no ho volgués. Aleshores varen aparèixer dos paios amb una bombona molt gran de gas que amb pocs minuts connectaren als tubs d’aire condicionat.

Ella alçà la copa d’aigua en senyal de brindis i ordenant obrir l’aixeta del gas. Amb veu alta i ronca va deixar anar: es hora de divertir-se.

Al cap de poca estona tots saltàvem com bojos al mig de la pista improvisada de ball, sense poder parar de riure, veient com algunes persones es començaven a treure peces de roba.

Al final va ser prou divertit, encara que sigui per el maleit òxid nitrós (N2O) altrament anomenat  gas del riure.

Un relat sota la proposta de Relats Conjunts

Provocació?

És el que em ve al cap quan veig un paio,  potser motivat per la maleïda Roja, s’enfunda de bon matí una camiseta vermella que a l’esquena  s’hi pot llegir fins a quatre vegades: “yo soy español”. Sense cap mirament o potser per la seva pròpia inconsciència surt i la passeja orgullós pel carrer.

Jo no tindria pebrots de creuar un pas de vianants enfundat així, per por que algú la volgués planxar amb les rodes del cotxe, estalviant-me la feina de llevar-me-la. D’altra banda crec que el sentit comú, comptant com estan les coses, hauria de dictar  en tots els recons del nostre cervell, de no fer tal provocació.

Hi ha gent per tot i classificar-la seria molt difícil, doncs tant els podries posar al piló dels temeraris, inconscients, provocadors, ignorants o fins i tot imbècils.....jo opto per tancar els ulls i ja s’ho faran, a veure si passa ràpid l’eurocopa i amb sort arriben a la final Grècia i Alemanya.......

Despertar morbós

Em desperto content, sento com busques al voltant meu, em toques, et poses sobre meu i sento el teu alè calent a cau d’orella.

Em giro, ofereixo el meu cos sense resistència a la teva voluntat, serè obedient als teus desitjos.

M’atreveixo a tocar-te, em refuses bruscament i em dius: Estigues quiet, que em vaig deixar ahir vespre les ulleres dins el llit i no les trobo.

Falsa alarma.

Fer-ho .....amb pocs calers

Ara que arriba el temps de decorar les nostres terrassetes d’estiu i crear espais romàntics, de tertúlia o si més no per espantar els molests mosquits. Aquí proposo una opció molt barata i que ha passat tots el controls de seguretat sense haver donat cap problema.

Normalment ens bevem la cervesa després de fer la feina, però en aquest cas ho farem primer, doncs necessitem un envàs buit.

Tornem-hi ara que hem begut...que deia aquell:

Aquí tenim els ingredients bàsics i de bon trobar a qualsevol centre comercial, oli per torxes, metxa i una ampolla de cervesa que haurem obert amb delicadesa.

                  Foradem el tap amb un punxó o trepant

                   La fiquem tota a dins.....això tothom en sap.

 Omplim l’ampolla amb l’oli de cremar o bé citronella per espantar mosquits.  Tapem altre vegada l’envàs i ja ho tenim.....(ja ho sé, sembla un còctel molotov, però no)

 I així ens queda amb foc real, és pot fer amb altres marques.....però aquesta m’agrada i fem país.

Sintonia sospitosa

No es estrany tenir una ràdio al lloc de treball per si més no entretenir una mica el llarg dia de treball. Fins aquí tot normal.

El que no ho és i no acabo de descobrir el perquè, és el fet de que l’aparell  (presuntamente) es canvia sola de sintonia, fent un salt de Catalunya Ràdio a la no menys interessant Ràdio Teletaxi.....(sense comentaris).

La qüestió és que dels quatre ningú aparentment la canvia, apart d’un mateix per tal de retornar-la a la seva ubicació original.

Quan pregunto als tres que m’acompanyen el dia.....les respostes són vàries:

1-     Jo no l’escolto, per mi com si no hi fos

2-     Es deu canviar sola, serà nacionalista

3-     Yo no he tocao na

Tinc lleugeres sospites....però no ho acabo de veure clar. Qui pot ser el fanàtic del dial?

El quiosc

Com sempre, amb ganes, baixa a buscar el diari, la veu allà somrient, tots dos es desitgen, tots dos callen.

De vegades el contacte físic d’intercanvi de monedes, els posa la pell de gallina. Ningú fa el primer pas.

Passats els anys, comparteixen taula de dominó al casal de jubilats. Tots dos somriuen, tots dos callen, però de vegades es toquen la cama per sota la taula.

Tot arribarà.

Decibels

La nit del divendres i des de feia molt de temps, vaig assistir a un concert de rock català d’aquells que sens retronar els decibels dins la teva pròpia caixa toràcica i la vibració del got de plàstic t’anuncia que hauries d’anar a reomplir-lo.

Tot plegat no va ser ben bé per voluntat pròpia, encara que reconec ser el primer en aixecar el dit, quan varen proposar fer de vigilant de seguretat, de quatre jovenetes adolescents. La seva il·lusió per viure la nit havia de ser supervisada a la força per un adult, que a la distància podés controlar qualsevol actitud impròpia d’altres assistents o bé d’elles mateixes.

Elles també tenien una feina.....tenien ordres molt concretes de fer una vigilància al seu propi vigilant....es veu que des de casa no veient massa clara la meva assistència a un concert tot solet. Que hi farem!!!!

La nit va sortir rodona, tots varem gaudir del rock encara fresc i en procés dels Amelie, elles no es varen sentir vigilades i jo anava vestit d’un negre molt desapercebut en la nit.

Crec que he quedat contractat per el proper.......o així ho espero.