dilluns, 31 de juliol del 2017

D’allò que és car però està de moda

Aquestes nits d’estiu que conviden a sopars a la fresca, han esdevingut des de fa uns anys, en motiu de trobades dels curiosos food trucks.
Furgonetes encertadament decorades i amb tota una sèrie de productes a escollir, que no ens enganyem, no s’allunyen gaire dels fast food, omplen un lloc de trobada per convertir-se en gairebé escurabutxaques.
Les últimes que m’han vist el pèl han estat les de Besalú, un muntatge sensacional a la llera del riu, amb música i emmarcat amb el majestuós pont il·luminat. Tot molt maco i molt cool, la veritat, però si tens una mica de gana t’hi deixes  la cartera. Entrada tres euros amb dret a una canya de Moritz i la resta pots triar entre burger, crep bretona, brasa, smoothies i el que un pot imaginar, però si comencem a pagar set euros i mig per una burger, sis per una crep, tres per una bola de gelat i així anar fent fins a gastar-te quinze euros per persona. A aquest preu hi ha llocs que et donen primer plat, segon, postres, pa i beguda servit a una taula. O sigui que jo trobo que és massa car, tot i entendre que s’hi pot estar molt bé, que tot té una despesa i que està molt de moda. 
L’equilibri en la relació qualitat preu, sempre costa molt de que sigui a gust a tots. 

divendres, 21 de juliol del 2017

Paraules

Exhumació
Tret al pit
Traspàs milionari
Guardia civil
Metro
Clavegueres

Aquesta setmana han sonat sovint aquestes paraules, com que de ben segur continuaran fent-ho uns dies, he decidit aprofitar-les. A veure que surt.
Si us hi animeu....no us talleu.


Desesperat, el Guaria Civil s’hagués engegat un tret al pit en veure que no arribava a temps a enxampar-los en plena exhumació.  La bossa de diners que desenterraven aquest dilluns, aprofitant la vaga de metro, havia de servir per pagar l’insultant  traspàs milionari. Semblava impossible, però s’havia perdut en les seves pròpies clavegueres, fent palesa un cop més la seva inutilitat. 

diumenge, 16 de juliol del 2017

Allà al camell



És i serà el nostre punt de trobada, han passat cinquanta anys i poques coses han canviat, cada any ens trobem al recer d’aquestes pedres on em vares robar el primer petó, mentre el pendent de la pedra recolzava la meva esquena, sentint el pes del teu apassionat cos.
Si tant sols unes arrugues de més, marquen els nostres cossos, però tenim el mateix amor de sempre i les nostres parelles mai  han sabut res, deixem que només sigui el pas del temps qui marqui el ritme i faci els canvis. 

Participació als RC d'estiu de la Carme. Serveixi tant mateix el present per felicitar-li el sant.

dilluns, 10 de juliol del 2017

De quan tot va malament

No és a sangs calentes, doncs d’això fa just una setmana i ja es veu des del record i havent mesurat i equilibrat  els fets.
Va tocar tornar a visitar un hospital, en aquest cas el Josep Trueta de Girona, on a causa d’una trombosi a la cama em varen ingressar uns dies per posar-hi solució.
Si bé de l’equip humà que hi ha, en tinc poques queixes, si que en tinc moltes de la manca de recursos i les seves conseqüències. Vaig entrar el Diumenge a les onze del vespre, on em va agafar al cap d’una hora llarga un metge amb molta dedicació però amb molt poca experiència, doncs segons ell mateix em va explicar era metge d’un Cap de poble que feia hores extres a urgències. No tenia capacitat per demanar cap analítica, fins que al cap de un altre hora llarga va venir una doctora que si ho podia fer. Al cap de dues hores, els resultats donaven un clar símptoma de trombo, però calia fer una ecografia que fins l’endemà al matí no es podia demanar. Com que tot estava saturat vaig passar la nit a una camilla de reconeixement sense coixí ni res. A les set del matí va quedar lliure un box i em varen traslladar on almenys hi havia un llit, que si bé no era per tirar coets, la meva pelvis operada ho agraïa després de tota la nit.
Per falta de personal i saturació la meva eco es va fer esperar fins les dotze del migdia. Tretze hores a urgències i m’havien fet una analítica. Les ecos de nit parades.
La eco amb un minut va donar el resultat que quasi sabíem, trombo a la femoral. La doctora m’explica que estem davant d’un quadre clínic que cal vigilar doncs ens enfrontem en el pitjor dels casos a la mort sobtada si el trombo decidís fer camí cap el pulmó. Tretze hores tard, però podem començar a posar remei en forma de heparina i sintrom mentre m’anuncien que em traslladen a un altre hospital, que és el que per zona em toca. El Santa Caterina.
Després d’esperar sis hores més al box, m’anuncien que aquest hospital no té places disponibles perquè la setmana passada han tancat vint llits i em buscaran una habitació al mateix Trueta. Dos hores més i tinc habitació.
L’equip metge ha estat molt correcte, he estat ben informat i ben controlat segons em sembla. Però durant tots els dies d’estada a planta, he pogut comprovar a cada àpat que el menjar caldria que algú dels de dalt arribés a tastar-lo. Entenc les retallades i la manca de recursos, però no entenc com es pot servir menjar poc cuit a malalts, fred en alguns casos i de molt mala qualitat. 
Per sort ja torno a estar a casa, i penso que tant de bo qui ha provocat les retallades, qui encara està indecís amb un vot, qui posa pals a les rodes o prohibeix el nostre dret a decidir, passi uns dies com els que he passat jo, palpant la falta de recursos  i allò de que “ens hem carregat la seva sanitat”, perquè s’acabi de convèncer del que reclamem. Quan finalment surti amb l’alta mèdica, tot quedi en falsa alarma i ple de salut pugui lluitar per el que reclamem. Perquè de salut, tothom n’hauria de tenir