Els pobles són petits i a l’hora
d’esmorzar tots els espècimens s’ajunten al mateix bar, granja, taberna o el
que sigui de que disposa el poble.
Amb el meu cul ben posat a la
cadira, observo com entra, com cada dia el director de La Caixa, encorbatat que
fins i tot no lliga amb l’ambient casolà que es respira a la granja. Agafa el
ritual de cada dia de diari, mini, tallat.
Ell ni s’adona de dues dones,
que detecto com no habituals del lloc, prenent seient a menys d’un metre d’ell
que està amb la cara enfonsada al diari.
Ara és quan ve lo bo, elles
dues comencen a criticar sense mesura a la seva entitat i als qui hi habiten;
que si no serveixen per res, que només saben cobrar comissions, que si has de
demanar els diners un dia abans, que es foten esmorzars d’una hora.......
Jo miro la dependenta i riu,
miro el director i encara enfonsa més la cara al diari, les miro a elles i continuen
trinxant sense mesura, em miro a mi mateix i també ric.
Mare meva quin moment, tant
intens que ni tant sols es va defensar i això que valia la pena parlar amb
elles, molt la pena.
