Missió impossible

A cavall encara sobre aquesta revolucionaria crisi, sense saber quan podrem baixar-ne, veig com anem afegint més forats on ensopegar. No tenim remei.

Un any més som víctimes del consumisme més agosarat, sense escrúpols, sense voler posar-hi remei, ens deixem engabiar per les noves modes del Black Friday, Cyber Monday i caps de setmana amb tot obert, per vendre tions o tangues vermells fets  a saber on, per tenir un major marge comercial però sense comptar amb drets de ningú i si hi ha qui no pot encendre l’estufa.

El consumidor que no pot resistir a la temptació fa mans i mànigues per poder comprar, comprar i comprar  perquè no es pot quedar malament i s’ha de fer quelcom per saciar aquesta ànsia de consum.

Així no anem enlloc, algun any algú haurà de començar a fer les coses millor i passar de tant consumisme, no fem res més que allargar l’agonia, perquè tard o d’hora això serà insostenible i hem d’entendre que qualsevol tronc, pot ser el tió, que el podem omplir de molts altres valors i que el tanga vermell no passa res si no és nou, de fet, sense també és festa major. 

Tots rondinem aquestes despeses, però fem cua per fer-les. De psiquiatre.

No cardem

No d’avui ni d’ahir, de fa massa temps, que sento que no paren de sortir capellans, metges, polítics, policies i gent normal acusats d’abusos sexuals. No puc acabar d’entendre com amb ple segle vint-i-un, la gent no tingui solucionada la seva activitat sexual.

Fa més de trenta anys que hi ha una llibertat on tothom pot accedir a un “polvet” sense problemes, això ens porta a què aquests casos que continuen destapant-se només poden ser causa de malaltia o vici. Tractar-los i castigar-los com a tal, hauria de ser la pròpia solució, però començo a sospitar que la mala interpretació de la llibertat sexual, ha esdevingut un vici que anirà a més. Sempre atrau més allò que està prohibit? On és l’orgull de d’aconseguir que se’t ofereixin? 

Sempre m’he considerat i em considero, un home de temperatura elevada, però mai podré entendre aquest comportament i menys encara el seu poc càstig. Demanar perdó estirat pel terra, pagar una miserable multa o fer serveis socials, no fa més que posar en evidència, la impotència de qui n’ha sigut víctima. 

Des de que em punxo, estic millor

Tot i sonar molt malament l’expressió és ben certa. La cosa però, té explicació clara.

Un que és escèptic de moltes coses va decidir un bon dia d’anar a provar allò que no creia,  potser motivat per la desesperació i de fer un intent de millorar en qualitat de vida.

En diuen acupuntura, i la noia practicant en qüestió, em va explicar el perquè de molts mals segons els xinesos. A mi francament em sonava a xino, però em vaig quedar amb allò de que m’havia de tocar els meridians per desbloquejar el meu estat que no deixava fluir la meva energia.

Vaig posar els meridians a la seva disposició, per alinear, desbloquejar i fluir energia per tots els costats. Ara després de quatre sessions he de dir que la cosa de moment funciona, doncs he pogut passar tot un mes sense cap crisi de migranya, cosa que era habitualment setmanal.

No sé el que pot durar, però mentre la cosa funcioni em deixaré  tocar els meridians per qui ara per ara, és la meva taula de salvament. 

Només qui tingui aquest problema entendrà del tot l’esperança que de moment em dóna. 

Martells

-Mira m’han regalat aquesta litografia que simbolitza la força que podem tenir quan estem junts, ferms i organitzats.

-Caram noia, si que es poden veure coses en un tall de paper.

-Tu, que ets molt poc culturitzat per veure aquestes coses tant profundes.

-Que vols dir, que no sóc capaç de veure-hi res més que martells?

-Segurament, però vaja prova-ho, potser em sorprens i tot.

-Doncs jo, veient la rigidesa dels seus mànecs, la duresa i brillantor de la seva punta, junt amb  l’extensa quantitat, l’únic que se’m acut amb tants de martells, és fotre molts de claus.

-No canviaràs mai, però haig d’admetre que està prou ben vist. Tot és començar.

-Doncs així què? Posem en pràctica el quadre..... 

-Si, però a la meva manera, apa agafa la senyera i cap a la manifestació, hem de tenir plebiscitàries ja.

Aportació de Novembre a Relats Conjunts. 

A prendre pel sac

Pots engegar a algú a prendre pel sac, de males maneres, per desfer-te d’ell o deixar de discutir-hi, però jo ho he volgut fer diferent. A partir d’ara puc convidar a  la gent que si volen, poden venir una estona a prendre pel sac.

Fa un temps, amb uns palets recuperats vaig fer uns sofàs per la terrassa, aquests estaven fins ara orfes de coixins. Posar-hi solució, econòmicament viable, era la meva prioritat.

Pensant i rumiant, vaig arribar a la idea de fer servir els sacs de “yute” que aquí quasi estan en desús,  però no a altres llocs.

La sort de tenir, amables veïns importadors de cafè, va fer que la obtenció dels sacs fos molt fàcil i encara més econòmica, tot i que per internet se’n troben i no són cars.

Així que recuperant uns matalassos d’escuma vells, només ha fet falta tallar, omplir i col·locar-los a lloc. El resultat salta a la vista i serà a gust de segons qui, però per el que fa a mi, m’agrada molt i puc garantir la seva comoditat.

No sé que us sembla, però per mi podeu venir a prendre pel sac quan vulgueu, la situació ben bé convida a un bon cafè 

Política eròtica

Estar a la oposició la predisposava a estar renyida amb qualsevol que no fos del seu grup, però no podia fer res amb la mirada del ministre governant, inclús el nom del càrrec de d’interior la predisposava.

Des de l’estrada li estava recriminant  veritats i mentides polítiques, ell la mirava amb interès però la seva actitud evidenciava que no escoltava aquelles paraules enverinades. Això la desbordava, es sentia còmodament humida, no parava de moure’s i els seus llavis estaven excessivament humits, traient-li tota credibilitat.

El ministre d’interior amagava la seva proposta sota un portafolis que descansava on les cames s’ajunten i que palpitava sospitosament.

El martell de fusta de la presidenta de la cambra, va sonar per ells com un autèntic clímax, tot i que tant sols anunciava l’hora del dinar. Dinar no varen dinar, però s’ho varen menjar tot, els retrets de l’estrada ara sonaven com a llargs monosíl·labs, intensos i ofegats a l’hora.

A la tarda, en la represa continuà amb els retrets,  amenaces d’impugnacions i querelles penals, estava tant esverada que només es varen atrevir a dir-li  que s’havia tacat la camisa. De que la portés mal cordada, ningú s’hi va atrevir. 

Ell, incomprensiblement per molts, es prenia les amenaces amb molta calma, mostrant a tot el ple, una cara de felicitat envejable.

En política res és el que sembla.........

Quedem al Zurich, per treballar

Feia anys que cada dia prenia cafè al Zurich, sempre sola, sense quedar mai amb ningú, potser per això es fixava que cada mes apareixia una cambrera nova. Amb alguna havia agafat confiança i tot, com per preguntar per la seva companya que treballava dies abans allà. Mai ningú en sabia res, ni havien coincidit a la feina.

Tampoc feia massa cas de tot plegat, avui en dia la gent durava molt poc als llocs, bé per trobar altre cosa o bé per l’exigència del propietari.

Però ara que s’havia quedat sense feina, va anar a tirar un currículum al Zurich, si l’agafaven potser sabria el perquè i si més no almenys tindria una feina. L’entrevista va ser ràpida, quatre preguntes, quatre normes i si et va bé el sou, dilluns comences.

Estava contenta per la feina i,  al sortir es va trobar el cambrer que seria company seu a partir de dilluns, varen intercanviar unes paraules de complicitat, acomiadant-se mentre ell servia cafès.

A primera hora de dilluns ni rastre d’ell, va preguntar, però només li varen dir que havia plegat sense dir res......No podia ser, això havia de tenir una explicació lògica,  va fer mans i mànigues per descobrir que passava en aquell bar. 

Amb poques setmanes ho va saber, per fi sabia el perquè de tants de canvis al bar. Llàstima que tampoc va servir de res, doncs no tingué la més mínima oportunitat de poder-ho explicar mai a ningú.

La meva tercera proposta sota la comanda de la GemmaSara bases aquí, queda poc temps...

I ara què?

Durant uns dies agradarà de saber que diuen els partidaris i els contraris al moviment d’avui. Que hi ha hagut consulta és i serà ben evident per la resta de la història, per noms que li vulguin posar el resultat serà el mateix.

S’ha demostrat  una vegada més que som un poble pacífic, tant sols demanem el que és nostre i que en el seu moment se’ns va robar a la força.

Ara els qui realment tenen una feina a fer són els nostres representants legals, aquells que no són capaços de posar-se d’acord per tirar endavant el procés, deixant de banda el partidisme. Ara si que serà l’hora, l’hora de anar tots junts, per fer el que calgui fins a ser sobirans. Un cop assolit el repte, poden convocar les eleccions que vulguin i nosaltres decidirem qui ens governa, però ara això no toca, ara és hora d’anar per feina i tots a una. 

Podrem algun dia estar orgullosos de qui ens representa? 

Tot a punt

A tres dies del la gran cita ho tenim tot a punt, tenim urnes, tenim paperetes, tenim col·legis, tenim tancs, tenim policia nacional, tenim amenaces, tenim mentides, tenim ganes i tenim dos pebrots per no fer-nos enrere.

A veure si la anunciada llum a final del túnel i els brots verds, tenen com a data el 9N per començar a ser certs i que poc a poc podem mirar a l’horitzó  per veure que tot i tenir un camí costerut, estem en el correcte. 

Diumenge, si ens llevem ben d’hora ben d’hora.....a les 9 serem a les urnes. 

El que ens queda per veure

No podem saber el futur, ni el més immediat, per més que ens ho sembli per els indicis que al nostre voltant es desenvolupen quotidianament.

Ens queda per veure la guàrdia civil traient urnes aquest diumenge? O podrem veure un assalt de policies nacionals tal com si de grisos es tractessin? O potser podrem veure una jornada plàcida tal com sabem fer sempre? O haurem de veure portes de col·legis tancades per culpa de lleis fetes a mida?. Qui ho sap?

Molts sabem el que volem i cada dia més gent sap el que vol, no es pot aguantar més temps així , envoltats de lladres sense escrúpols que deixen morir de gana a la gent, la deixen sense sostre, amb una sanitat precària només per el fet d’aferrar-se a una cadira que els permet jugar amb nosaltres, per enriquir-se més i més. 

Diumenge hem de dir prou, sigui com sigui, però hem de poder dir que la tenim dins, amb un doble si, que doni la volta al món.