dimarts, 26 de maig del 2015

Pensar i reflexionar

Després de dos dies d’escoltar a diferents colors polítics en el seu discurs analític de com els hi ha anat, veig que malgrat tot, tots estan satisfets amb el resultats. Segons veig hi ha algun color que els resultats els haurien de fer pujar els colors a ells mateixos, però no, encara es mostren satisfets.
Ens han apallissat durant quinze dies, ho continuen fent i així seguiran, però el que no acaben de trobar és, la formula perquè aquest més del quaranta per cent de gent que no es va acostar a les urnes ho faci la propera vegada i, que ho facin amb el convenciment que amb el seu vot poden ajudar a canviar aquelles coses que, el cent per cent de la gent, troba a faltar de la gent que governa. 
Ara començaran els pactes, aquells de barrejar l’oli amb l’aigua, és igual que no lligui, la qüestió es governar. No és gens estrany que cada cop la gent cregui menys en la política, almenys com fins ara l’hem vista.

dijous, 21 de maig del 2015

Vigilar on la posem

La jornada laboral havia arribat a la meitat, el cansament es feina notar a les cames i necessitava descansar.
Va arribar al restaurant i quasi veia en la cadira més satisfaccions que en el plat. Es va asseure, la sensació de descans tan agradable l’hi obrí la gana i tot.
Mentre carregava les bateries per la segona part de la jornada, inconscientment les cames es movien d’un lloc a l’altre com buscant el lloc idoni. Sembla que la comoditat es trobava amb les cames replegades enrere, entre els barrots de la cadira. 
Fins aquí tot bé, la sorpresa meva va ser quan el relaxament de les cames, passada una estona, portà a tenir sèries dificultats per treure-les d’on còmodament havien trobat la bona posició de descans. L’edat? No, no crec, però miro de no tornar-les a posar al mateix lloc.

dilluns, 18 de maig del 2015

El punt concret



La creu és la mateixa que en el mapa, el lloc tant bucòlicament descrit és exacte. El viatge realment hauria valgut la pena, de tant ben programat se’m va fer llarga l’espera fins a arribar el dia en què poder trepitjar aquestes terres.
No arribo a comprendre el que ha passat, què pot haver fallat i si m’espero més. Fa dies que tinc el feix de llenya preparat, s’ha mullat i tornat eixugar, però per sort retinc ben guardats els llumins que han d’encendre el foc. 
Ella havia de portar la carn, pit o cuixa em va preguntar a la carta, jo en resposta l’hi vaig fer saber que m’ho menjaria tot.  Però el cas és que fa tres setmanes que m’espero i si no m’equivoco,  no tastaré pit ni cuixa. 

Proposta de relats conjunts del mes de Maig, temps de barbacoes.... 

dimarts, 12 de maig del 2015

Campanya

Era conegut de molt  temps al llarg de vàries campanyes, la seva poca serietat era cada cop més evident i el que prometia era sempre com un acudit. 
No sabia però, com encara omplia pavellons i sales en els seus mítings. Fins que les enquestes revelaren que la gent hi assistia perquè reien més allà que en qualsevol comèdia que hi havia en cartellera i de vegades donaven entrepans.

dilluns, 4 de maig del 2015

Lo poble

Tal com si jo fos el foraster, m’he plantat a treballar a un petit poble  de no més de quaranta habitants. Acostumat a estar en llocs on hi ha més abundància de gent t’adones ràpidament que hi ha unes diferències importants i de que pots gaudir de vida de poble.
La sensació de seguretat que et dóna veure que les cases romanen amb les portes obertes tot el dia és molt gran.
La gent que no has vist mai de la vida et saluda amb normalitat i en pocs dies ja és normal fer la xerrada si s’escau.
Descobreixes que als pocs dies ja t’han batejat amb un sobrenom, ara ja sóc en Joan de Girona per els d’aquí.
Estar en la pensió del poble i que et preguntin que vols per menjar que t’ho faran o preguntar-te abans de fer-ho si t’agradarà o que et vinguin a portar les claus a la feina perquè han de marxar i puguis anar-hi quan vulguis. Això és el verdader tracte familiar.
No té preu la confiança que et tenen des del primer dia, deixant-te marxar cada dia per pagar només un cop a la setmana sense tenir cap dada teva.
I el que és una passada és el fet d’estar en ple territori espanyol i que et parlin amb un Català perfecte. 
Això és un paradís, això és Sopeira, Osca. Amb tot això s’arriba a compensar una mica, el fet d’estar lluny dels teus. Però els temps manen.