Mirant enrere es
sentia culpable de la vida que havia portat, aquelles llargues festes plenes d’irresponsabilitat
, aquells viatges fins que s’acabaven el diners, engegar a pastar fang a qui la
molestava, no casar-se amb ningú, no poder callar mai allò que li passava pel
cap i fotre el que volia en tot moment.
El pitjor de la
vida és que passa, el temps premia i dóna la sensació que no ho estàs fent bé,
potser és hora de posar els peus al terra , prendre la decisió i ser conseqüent
amb ella.
Està decidida,
continuarà igual perquè és el que desitja, si una cosa és important en aquesta vida, és
un mateix. El que més greu li sap és no saber
si encara podia haver fet més per la seva felicitat. Els límits no estan marcats, la por ens hi deixa a prop, però no ens deixa caminar-hi de bracet.
