El petit lloc

Va ser casual, sense buscar-ho, però la taula ens va obrir la petita gana que teníem. El balcó era petit, la taula petita, els plats també, inclús podria dir que l’amor també ho era, acabava de començar.

La dimensió del lloc ens va fer grans, va omplir el desig, va escalfar motors mentre degustàvem els ous estrellats, la truita de carbassó, la de patata amb ceba i rematant les postres amb el flam d’ou de la casa...

Recordo com si fos ara, que al cap d’uns dies em trucaves des de la feina que et trobaves malament, segons tu els ous t’havien fet mal. Jo encara dic que et varen fer bé, doncs amb pocs mesos estàvem comprant bolquers i a dia d’avui ens mirem aquestes taules amb molta picardia, amb la mirada ens entenem.

Aportació als Relats Conjunts d'estiu de la Carme, basada en fets reals.....

Collons amb el rellotge de sorra.......

 

Agafeu-ne una mentre llegiu

De sobte no tens ganes de dir les coses, res val prou la pena com per ser explicat i res et sembla prou interessant com per fer-ne un apunt. Escriure sense convenciment no omple el que un necessita per seguir amb la inèrcia habitual d’abans.

Recordo que en la meva plenitud en podia fotre dos al dia o quatre per setmana. Ara en canvi amb un parell al mes, com a molt, em tinc per satisfet, i de moment no se´m acut deixar de practicar.

Però el temps no perdona, els dies passen i els apunts s’amunteguen a l’historial, arribant als mil vuitanta nou, amb una mà de comentaris que fa goig de veure, aportats per els més de dos cents seguidors que durant aquests deu anys han anat passant per casa.

Ara quedem pocs, que tinguem deu anys encara menys, però seguim i qui sap si trobo que realment torna a valer la pena explicar coses.

Ens anem veient per altres xarxes, ens saludem entre fotografies, donem likes, comentem, ens piquem l’ull i això fa que la comunitat no s’hagi desfet, s’ha dispersat. Qui més qui menys està en contacte amb aquest món exterior que m’ha omplert els últims deu anys.

Moltes gràcies a tots per aquests 10 anys de complicitat. Sense vosaltres no seria el mateix i no hagués fet coses que han valgut molt la pena.

Un abans i un després

Des d’aquell fatídic disset de març de dos mil disset, on el meu cos fa xocar estrepitosament contra el terra, seguit de tot un inacabable periple que encara perdura i que segurament arrossegaré sempre més, algunes de les conseqüències directes o indirectes del accident, que dic que tot ha canviat.

Ha canviat la meva agilitat evident-ment, però apart d’això ha canviat el concepte de les coses, ara no vull renunciar a res que sigui viable, perquè aquestes coses t’ensenyen que potser no hi ha un demà en plenes condicions. Comences a prioritzar i escollir el que realment vols fer, malgrat no poder deixar de pensar en guanyar-se la vida. Cosa que fot fàstic per les maneres, tot i ser dels que no em puc queixar massa, doncs podria ser pitjor.

Anímicament també és diferent, costa arrencar el dia a dia quan veus que no estàs al cent per cent, haver de cuidar-te més també costa, doncs no estàs  acostumant a fer-ho. Tot plegat una gran putada, si, però això no treu que en un parell de setmanes estarem a les illes Feroe gaudint de tot el que estigui al nostre abast.

I sense pensar-ho massa, fa pocs dies vàrem encomanar tot el necessari per passar una setmana d’Octubre a Madeira, perquè tot ha canviat, hi ha un abans i un després, però les ganes de viatjar i veure món cada cop són més grans, i en això aboquem tots els nostres propòsits.

Bon estiu mainada.