Descobrint el que tenim

El patrimoni geològic de les terres gironines. Sota aquest títol s’amaga un recull de curiositats geològiques de les nostres comarques, amb una curta però interessant explicació de cada una de les tres-centes curiositats plantejades i molt ben documentades fotogràficament. Al ser un llibre de gran format ens permet de gaudir d’unes imatges espectaculars, que moltes vegades tenim molt a prop nostre i que no sabem que hi son. De vegades no cal anar gaire lluny, per veure meravelles paisatgístiques del nostre voltant i, que dóna per fer una bona caminada, que de ben segur ens ajudarà a desestressar-nos del nostre cicle de vida tant atapeït.

Una recomanació per a tots els amants de la nostre terra, que en ell podran veure el fruit de quaranta anys d’estudis entorn a la nostre geologia, que com es pot comprovar és ben curiosa i diversa. Des de salts d’aigua a coves, passant per formes modelades per els anys i la sàvia natura. Un recull que et fa donar compte del que tenim i del que hem de cuidar per no perdre tant preuat llegat.

Aquí en podeu veure unes quantes de les seves imatges acompanyat d'un bon apunt

No serà fàcil

En una nit de solemnes garrotades, a qui realment les han buscat, i que jo celebro per la meva manera de ser, que entenc i m’agrada que es castigui a qui l’ha feta.

Tenim un líder, ens agradi o no, però és així i és el que la majoria de catalans han decidit. Ara té una tasca difícil davant seu, no és moment de ximpleries, si no vol ser castigat d’aquí quatre anys, cal que es posi a treballar. Si jo el tingués davant meu, li diria:

Tu ets qui tirarà del carro, no miris per tu, mira per el poble, estén la teva mà a tots els qui vulguin ajudar-te, para les orelles a tothom i deixa’t aconsellar. Pensa però que la primera feina que has de fer, és convèncer als teus adversaris que t’ajudin, entre tots heu de fer pinya, han entrat cares noves, amb ganes i conviccions, si ho fem bé entre tots, parlarem com a estat Independent en pocs anys. No et felicito com a guanyador, et felicitaré en tot cas d’aquí uns anys, porta’ns a bon port i si us plau fes callar a aquests que gosen a parlar amb la llengua imposada, als primers minuts de televisió que li donen després de les eleccions. Endavant i sort.

On estem?

Algú sap realment, on estem?, econòmicament parlant, perquè després d’escoltar les notícies dels últims dies, veient com comencem a rescatar països, la cosa no és massa esperançadora, la veritat. La realitat més crua és que estem venuts, lligats de mans i peus pels governs i bancs, que fan de nosaltres poca cosa més que persones a les que esprémer cada vegada més. Fins on arribaran? Fins quan haurem nosaltres de pagar els seus errors? Quan ho haguem pagat, ens tornaran a deixar diners per fer-se més rics a costa nostra? Amb quina por juguen amb els nostres diners, si quan s’equivoquen som nosaltres mateixos qui hem de pagar-ho?

Masses preguntes, sense resposta ferma i creïble. No hem sortit d’una, que ja apunten a la crisi del petroli com a la més propera, que farà que tenir cotxe sigui un luxe per molts inabastable. Ens hem lliurat de la dictadura del govern, però hem caigut a la dictadura del diner, no sé jo si això ens tornarà a portar on els rics seran molts rics, els pobres molt pobres i a l’abolició de la classe mitjana.

De vegades, i cada cop més sovint, hem venen ganes de marxar, marxar molt lluny, per tornar a començar de zero i viure amb tranquil·litat. Sóc massa feliç per permetre que la dictadura m’ho espatlli. Encara hi som a temps.

Esquena per esquena

No és que tingui ara un nit d’insomni, per no haver pogut relaxar-me al sofà veient un cara a cara que no ha pogut ser, per el seu mal plantejament de pocs dies d’antelació. El que passa és que m’hauria agradat de veure com es trinxaven en públic, cremant els seus últims cartutxos al mateix temps que esquivaven les bales. Però a l’hora estic content de veure, com els dos grans, no és poden sortir amb la seva i fer el que els roti, tot i que han tingut a tota la població pendent d’ells durant tot el dia, que de passada ja els deu anar bé. En el fons i donat que el plantejament va ser del sr president, crec que la pitjor garrotada d’aquest fiasco ha estat per el sr Monti, de fet, ell era qui hi tenia més en joc.

Si un país on la llibertat d’expressió ens ha de fer sentir orgullosos, fem que els més petits no tinguin el dret de fer la seva campanya amb igualtat de condicions, és com si permetéssim un duel, on una de les armes no estès carregada.

Especial eleccions

He vist el debat, sí, perquè vull assegurar-me de no fer-ho malament el dia convingut. Desprès d’escoltar cada un d’ells amb els seus arguments, alguns basats amb la crítica, altres ensenyant la llengua que els agradaria fer servir, algú que no té arguments seriosos, davant de la importància del que ens hi juguem, i també mentides varies a més de promeses que mai no és podran complir.

També vull dir que hi he trobat a faltar gent, ja que la llei d’aquest país no deixa a les forces polítiques sense ascó, tinguin el dret d’assistència al debat, cosa que trobo injusta, donat que ens omplim sempre la boca de que tothom té els mateixos drets.

Però al final de tot he pogut triar-ne un, un que si m’ha convençut, un que l’he vist capaç i amb autoritat suficient per governar, un que no li he vist dir cap mentida i que per mi és el millor candidat de tots. És per això, i no em fa res de dir-ho, que el meu escollit és, sense cap mena de dubte, el sr Josep Cuní. El que no m’ha quedat clar és de quin partit és, però el més important avui en dia, és l’eficàcia de la persona i no el color de la seva camisa.

100% Efectiu?

Que els arbres no ens deixen veure el bosc és una cosa bastant normal, ara, d’aquí a penjar la publicitat d’aquesta manera, sembla obra d’algun anarquista mal pagat per fer la punyeta. A mi particularment ja m’agrada que estiguin ben amagadets, però he trobat curiós el fet de que no és una, sinó que son moltes i de tots els colors polítics, les que es veuen per la ciutat. En tot cas tindran sort que en els últims dies, el temps d’hivern i el vent, fan caure amb alegria tot el “follaje” que amb sort permetrà veure’ls bé la cara abans del 28N, tot i que ja sabem quin peu calcen.

Si ni això son capaços de fer bé, com volem que ens dirigeixin a bon port.

Hi havia una vegada.....un nen

Amb ganes d’aportar alguna cosa més, a la iniciativa d’en Ferran i l’Assumpta, poso una foto al costat del cotxe que em va ensenyar a conduir, a l’edat de catorze anys, fent de xofer per portar a la meva mare i la meva àvia cada diumenge a misa. Eren un parell o tres de kilòmetres per camins sense asfaltar, però ja apuntava cap al meu esperit, a tot el que porta gasolina.

Aquí devia de tenir al voltant de set anys. No vull comentaris sobre les meves cames.......prometo que ara les tinc ben rectes.....

La Caixa...esperem?

Pot ser sóc jo, que tinc mala sort últimament, però la veritat és que les darreres vegades que he necessitat els serveis, de tant lucrativa empresa, i que els seus operaris de ferro vestits de grog sense dret a descans setmanal, m’ho puguin solucionar, he tingut que esperar més del normal, molt més, massa comptant amb les comissions que ens cobren.

Com que cada cosa té una teoria i la reiteració d’un problema no és mai una casualitat, crec que és una obra mestre del seu especialista en personal, per tal de fer acostumar cada vegada més a la gent a fer-s’ho ells mateixos, via web o via caixer, però la fita a aconseguir els propers anys és reduir personal per encara guanyar més. Han descobert que els seus treballadors del vestit grog no cotitzen, no tenen llargues malalties i per fotre’ls al carrer només cal avisar al camió grua.

L’altre dia, després d’esperar-me una bona estona, em varen donar un bon dia i tot seguit, un: per això li hauré de cobrar comissió. Jo amb cara estranyada vaig dir: ah si? no ho hagués dit mai, que m’hagués d’esperar tant per pagar. Fem cua perquè ens foteu els quartos, des del vostre punt de vista empresarial deu ser la hòstia.

Relats conjunts

Estació espacial ISS



Masses dies junts dins l’estació espacial, ella ja no el suportava més, tenia ganes de tornar a la Terra per engegar-ho tot. No pensava donar-li una segona oportunitat, després de saber que abans d’abandonar la Terra, l’hi havia posat les banyes amb la seva millor amiga i que a sobre es volia quedar amb tot el que tenien, deixant-la al carrer. Per sort s’havia acabat la missió, ja hi pensaria quan toques de peus a terra, mai millor dit.

Però una trucada d’última hora, des de la terra, els demanava una reparació urgent fora la nau. Com sempre, ell era qui sortia a fer el passeig espacial, ella qui li subministrada l’aire i obria la porta d’accés pel retorn a la nau. El cor d’ell es va tornar petit, quan en sortir de la nau, veié per l’espiell de la porta, que ella li oferia un somriure molt poc engrescador sota d’uns ulls plens de ràbia.

Una aportació a Relats Conjunts

Garbí24 convida

Com cada any, pels voltants de Sant Martí, és celebra al meu poble (no sóc el propietari) la festa major que enguany caurà en aquest proper diumenge dia 14. Com que es tracte gairebé d’un micro poble, la festa es comprimeix tota en un matí, més que tot per no perdre la tradició i fer pinya tots plegats.

Després dels meus vint-i-set anys a la comissió de festes, fabricant un còctel ja gairebé llegendari, em plau de convidar, a qui tingui ganes de desvirtualitzar-se, a fer un tast i gaudir d’un aperitiu popular pels voltants de les dues de la tarda. Preu: dos petons per les noies i una encaixada de mans per els nois. Aviso, no és car.

El poble? Just aquí

Més amunt

Cada cop els catalans anem aconseguint més fites, aquest any és tot un goig de veure tres catalans amb el títol de campió del món de motociclisme, un en cadascuna de les categories. El que més greu sap, és el fet d’haver de veure cada vegada que pugen el podi, que no han estat poques, com oneja sobre els seus caps aquella senyera que no els pertoca, acompanyada de la horripilant musiqueta militar.

Estem a l’elit mundial de molts esports, això vol dir que hi ha molt bon nivell, tot i lo malament que ens tracten econòmicament. La meva pregunta és: si anéssim sols gestionant els nostres diners, on podríem arribar?. Això sí, potser fent uns quants pavellons de menys i posant el diner on s’ha de posar.

El que no pot ser és que la majoria d’aquesta gent hagi de fer-se camí amb diner privat, culpa d’això, una gran quantitat d’ells no arriben a lloc per no tenir medis i el seu talent queda enterrat en el temps.

Orgull català i punt.

Han sobrat entrades

A l’obra de teatre més gran feta de moment a BCN, els han sobrat entrades, no se sap encara si per motius de vestuari o bé per la temàtica de l’obra que l’expectació creada no s’ha vist recolzada per l’assistència de la gent. Sembla ser que de les quatre-centes mil que s’esperaven tant sols cent cinquanta mil hi han anat, potser la gent preferia la cursa de 125cc per veure com un altre català és proclamava campió del món.

Ara falta per veure els números de la gent, que havien de recollir uns trenta milions d’euros de beneficis per l’obra en qüestió en forma d’entrepans i souvenirs. Espero no equivocar-me per el bé d’aquesta gent però molt em temo que queden molts dies de menjar entrepans i caldrà una segona estampació en molts de souvenirs fets expressament per l’esdeveniment.

Potser els qui més un han gaudit son els del col·lectiu que s’han fotut el lote mentre l’actor principal marxava del lloc, almenys ha pogut veure com ens estimem sense mirar-nos el sexe que tenim. Sort que han de passar anys abans no tornin a fer la funció.

Primícia

L’amic Sandro Rosell, mentre fa tot el que està fent, té temps per comprar-se aquesta finca a un petit poble de l’Empordà. No sóc jo qui ha de jutjar si el que està fent és correcte, però si tot plegat arriba a afectar al vestidor, prometo penjar aquí mateix les coordenades perquè tothom sàpiga on és i l’emprenyin tot el possible.

Entre cotons

Avui critico el fet de que en aquest país, segons la meva manera de veure les coses, som massa bons amb els que no és mereixen tanta bondat.

El cas més recent es l’ajuda que rebran el nini per la seva formació i sou que ens costarà una picossada als que estem més que farts de pagar i pagar. Trobo que una vegada més les coses es fan malament. Crec que s’hauria d’obligar a les empreses, a crear unes fitxes de tothom que rebutgi una feina, fent constar tots els detalls de l’entrevista i enviar les dades a treball. La persona que reiteradament ha refusat treballar s’ha de quedar sense ajudes, sense seguretat social i sense res. És la única manera de que la gent espavili i sigui responsable amb el que vol ser a la vida. És molt trist de veure que la gent només es mou per subsistir, però si volem posar un remei a tanta ajuda, a tothom que para la mà, ho hem de fer així.

Tant que pregonem allò de: no els donis peixos, ensenya’ls a pescar, però veig que ho fem totalment al revés, anem repartint ajudes a tort i a dret, amb lo qual, els que realment ho necessiten no ho reben. Sap greu dir-ho però manca mà dura i deixar de tenir a tothom protegit entre cotons. Qui vulgui peixos que es mulli el cul, em sap greu però és el que penso.

Bar de carretera

Reconec que és un lloc on hi vaig passar estones memorables mentre aprenia a viure la vida, un lloc on el temps passava ràpid, entre els amics de sempre, que no faltàvem a la cita setmana darrera setmana. Fins que els destins de la vida fan que et separis del lloc per coses de l’edat o canvi de costums.

Ara hi he tornat, han passat vint-i-cinc anys des de la última vegada, però no ha canviat tant. Tant sols unes rajoles de gres i unes mans de pintura han rentat una mica la seva cara per continuar reben als clients. Però tots aquests anys no han pogut amb la vella llar de foc que continua allà, on encara he pogut fer la meva torrada per esmorzar, compartint taula amb alguns d’aquells mateixos amics de joventut.

El lloc no ha canviat, jo sóc més gran i sense voler he recordat el medi de transport que m’hi va començar a portar.

Que voleu que us digui, una mica de nostàlgia tampoc està tant malament, tot i que aquesta no és la meva, si que m'ha servit per recordar els dos anys de glòria sobre aquestes dues rodes.