És una solemne putada, parlant malament, que l’espècie
humana tingui en la por el seu màxim poder per espavilar-se, o en la seva
vessant contrària el creure.
Tinc, dues línees d’investigació. Una que és el fet que
tothom s’ha acomodat en veure que no passa res si deixem de banda la nostre responsabilitat, per ser al màxim
de competitius, i que si no fem el que realment hauríem, tampoc passa res,
doncs sempre hi haurà algú que ens doni un cop de mà.
Jo recordo la por d’abans, la del quedar bé, la del
donar-ho tot, la del que diran, la de si m’enxampen, la de i si?.......
En l’altre línea, la que afecta a tots el xoriços,
psicòpates, assassins i gent sense escrúpols, també han perdut la por a que els
pot passar. Tothom sap que no li tallaran el coll ni li fotran una manta de
pals Que matar una persona pot ser que siguin tres anys, si ets bon minyó i
anaves torrat en el moment de fer-ho. Per robar no passa absolutament res, puc
dir que ara farà dos anys que ens varen robar en una obra, enxampant als lladregots,
i ni tant sols hem rebut avís de judici. Molt malament, quants furts hauran fet
més?
Quanta gent s’ha escarxofat en el benestar, no
cansant-se mai de demanar ajuts, per viure com el rei del mambo i que ara son
els que omplen places escridassant a qui els deixa de pagar.
Què vols cobrar si no has pagat mai res? Que no saps que
els qui et paguem som els que encara tenim por i abaixem el cap per no perdre
el que costosament tenim.
Hem sap molt de greu, però la societat necessita por,
per sortir i tirar endavant. Des del més desgraciat sense sostre, fins al més
alt càrrec, sigui polític o privat. Tots acollonits, és la única manera.
Jo ja els començo a tenir per corbata......