Desig complert

A principis d’any vaig presentar uns propòsits o desitjos que volia fer aquest any. Tres sortides, escapades, vacances...... tant li fa el nom, el més important sempre és la fita.

Dels tres llocs, dos ja han estat conquerits, el tercer si tot va com ha d’anar, estem ara ficats dins un autobús amb ales que ens hi ha de portar i que en menys d’una hora ha d’aterrar suaument en terres Canàries. Ens deixarem anar un dies, per acomiadar l’any en màniga curta, i si el temps acompanya, banyador.

Espero que acomiadeu l’any com es mereix, encara que no hagi estat gaire generós amb nosaltres, segur que algunes coses bones ens ha portat i si més no mostrem-nos alegres per entrar bé al proper.

Bona entrada d’any, milloreu el que no ha estat del vostre gust i no ensopegueu amb les mateixes pedres del 2011.

Lago di Garda ......Juny

Croàcia........Agost

Gran Canària.....en procés de tatxat

Que voleu que us digui....sóc dels que li agrada marcar a l'agenda les coses que ja he fet.....;)

GRANS FELICITATS  PER EL 2012!!!!!!!! 
                         

Tres de seguits

A la meva edat tres de seguits i sense arronsar-se no és una tasca massa habitual, però encara he aprovat amb nota alta, que no ha estat millorada per fer cas als consells amenaçadors, de no tornar-hi, si feia cas omís.

Ara toca un parell de dies de repòs per refer forces abans del proper atac i esperem en plena forma.

És el que tenen els àpats d’aquests dies, que poses els colzes a taula i no saps quan t’aixecaràs, doncs la tertúlia agradable allarga les menges, això ho tinc comprovat, i aquests dies ens hem fet que la taula no es sentís sola gaire estona.

Aquests dies son per això, ho hem gaudit i només ens queda esperar el següent atac, que serà diferent, però serà.

Dies

De felicitar-nos les festes, unes festes que mai han estat sant de la meva devoció, però que amb els anys hi trobes un sentit i decideixes fer-ne ús per el que ens són més adients, que és estar junts amb les persones més properes.

No llenceu un dies que ens regala el calendari, feu el que ús sigui més plaent, fugiu de les obligacions materials que no son necessàries, ajunteu-vos, feu caliu i amb ell manteniu la flama que ens fa viure.

Passeu uns fantàstics dies i dediqueu temps als vostres doncs és en la única feina que sou imprescindibles. Coi, on he llegit jo aquesta frase?

Petits retocs per recordar el que no hem de deixar escapar.

Quina serà pitjor?

De tant anunciar retallades, resulta que comences a mirar les factures que sovintegen per casa. Intentant fer de president de la teva pròpia república, retallant a tort i a dret, per tal de que els números a final de mes siguin si més no una mica més positius i que de passada ajudin a eixugar deute, que a nosaltres maquillar-los no ens serveix de res.

Ara a tocat el torn a Movistar que al no voler negociar la factura t’obliguen a cercar alguna cosa més barata i de vegades perillosa. Com que de qualitats no cal parlar-ne, doncs el cablejat està monopolitzat, es tracte de triar la opció més barata i portar alguna ofrena amb qui tinguem més devoció, per tal de tenir menys problemes.

L’escollida per l’escala de pros i contres ha estat Vodafone, una companyia de la qual fa temps que en sóc usuari i que de moment no m’ha calgut plantejar-me si tots els qui la componen tenen una mare de passat alegre amb caràcter públic.

Un cop tot instal·lat, funcionant i sense gaires problemes per fer-ho, tinc la sensació en el cos que alguna cosa passarà.......no pot ser tant fàcil. Els lladres mai han estat de tant bon tractar. 

La tenim

Si la setmana passada parlava de la il·lusió del meu descendent més directe, segons la meva dona, que aspirava a medalla en el seu proper cros, avui puc dir que si, que ja la tenim doncs ho va aconseguir.

Si bé la seva posició va ser del vuitè lloc, cosa que hagués pogut millorar de no ser per l’errada d’esprint quan entrava a meta, a falta encara d’una volta, i que més tard va trobar a faltar aquestes forces per aguantar la sisena posició que va portar durant tota la cursa, fins dos cents metres abans d’arribar.

Però el més important és que ha aprés la lliçó, que ha estat molt feliç de pujar i oferir el seu coll davant del públic per penjar el metall que tant esperava. Que dóna ganes de més curses, més esport i més medalles si es dóna el cas.

Amb el seu permís, amb la promesa de fer-l’hi arribar els vostres comentaris, ús l’ensenyo, amb el cor més gran que mai i l’orgull tocant sostre.

Bocca della Verita

Sempre vaig ser un cara dura, des de jove que ja era més entremaliat del normal. Reconec que em vaig passar una mica, quan una nit em vaig fer passar per el bruixot del poble i em vaig ficar al llit amb la seva dona, segons ella no se`n va adonar fins que el llit va parar de tremolar. Just quan em pujava els pantalons va aparèixer el bruixot, tinc que dir que no va fer gaire bona cara, comparada amb la de la seva encara acalorada esposa.

Amb els seus forts braços em va dur fins a les parets de l’església, on mentre em mantenia fortament agafat, recitava unes paraules impronunciables per mi. Em vaig espantar molt, quan veia sense aturador, que se’m endurien totes les parts del cos al mateix temps que em deformava i em deixava bocabadat amb un raig d’aigua permanent sortint de la meva boca.

Aquí m’he quedat per sempre més, a cara dura ara si que no em guanya ningú. Mentre passen els temps, admiro els escots de les noies cada cop més generosos, que venen a refrescar-se amb el doll d’aigua de la meva boca.

Seré sempre més un cara dura, ho sé.

Una nova aportació a Relats Conjunts . Sereu prou cara dures com per no participar-hi?....;)

Guardar-ho amb paper

Qui diu que tot el que escrivim estarà sempre més als servidors del nostre estimat blogger?

Malfiat que és un, potser per l’experiència adquirida, mal ens pesi per l’edat, he optat per imprimir-me el blog anualment per si de cas tot peta.

De vegades pensem que tothom ho sap quasi  tot del que circula per la xarxa, però no, no és així, doncs fa poc encara vaig trobar persona que no sabia que existia tal aplicació.....i, em vaig decidir a fer un apunt per fer-ho arribar a qui li sembli útil, pràctic, entretingut, curiós, freaky, interessant....etc i que encara la solució no estigui dins les seves neurones per falta d’informació pràctica i verídica.

Com que la solució la trobo un xic cara, uns seixanta i pico de monedes unitàries d’euro, jo hem faig la versió low. Vegin apartat següent:

Entrem dins la pàgina en concret  i després de ajustar els paràmetres que més ens agradin i fent una vista preliminar (els preliminars no s’han de saltar mai) triarem la opció de descàrrega amb pdf, per poc més de 7$. Un cop el pdf a la butxaca el podem imprimir nosaltres mateixos o en una botiga imprimidora o a la feina quan no ens vegin (opció més barata). Amb tot el plec de fulls sota el braç, li posem unes anelles d’espiral amb una portada que ens agradi i cap a la lleixa de llibres. A ser possible a un lloc visible, on de tant en tant, podem agafar-lo i fullejar (no mal interpreteu la paraula) les bajanades que de vegades escrivim i que sabria greu de perdre....si tot peta.

Cros

Si bé va començar com un joc infantil del petit de casa, en voler participar en el circuit de cros Gironí, ha resultat que s’hi ha enganxat i ja portem tres proves acabades.

La primera va ser la de Girona amb 1900 mts enfangats, pagant la inexperiència de no haver corregut mai, sortint amb una esprintada  que va castigar durament el resultat, obtenint la posició 23 de 58 participants. Jo vaig ser el primer sorprès de que acabés en tant bona posició sabent de la seva inexperiència.

La segona prova, a la vila de Salt, amb poc més de 1400 mts de pista en condicions i seguint els consells de guardar forces, va acabar fent 11 de 66 que participaven. Però arribant amb un estat molt al límit del que és recomanable.

Veient que la cosa anava bé, hem entrenat durant les dues setmanes que  hi ha hagut entre curses, per presentar-se amb més seguretat a la prova.

Avui ha tingut lloc la cursa a Sta Cristina d’Aro, un circuit amb bassals naturals i provocats, que han fet que alguns arribessin amb les bambes a la mà. Ell ha tornat a fer 11 de 48, arribant cansat però amb forces sobrades.

Ara a esperar la setmana que ve, a Caldes de Malavella, a veure si compleix la seva il·lusió de quedar entre els deu primers, per poder penjar una mica de metall al seu orgullós coll, que de passada és el nostre.

Fins aquí la crònica d’un plec de curses per iniciar-se en el món del cros, que si acaba quallant, esperem tingui més curses a l’abast per poder fer el que ara per ara li agrada.

A pocs metres de l'arribada

Tablet, tableta o tauleta.

El nom tant li fa, és més aviat una costum de com anomenar les coses, sempre i quan no volem ser massa estrictes amb el nostre vocabulari. El que de veritat és important és si realment funciona o no.

He esperat més de tres mesos en fer-ne una crítica constructiva intentant defugir les primeres impressions que sempre són menys estrictes degut a la novetat. Com l’amor, vaja.

Passat tot aquest temps puc dir que n’estic molt content, tant de les seves prestacions com de les aplicacions que un s’hi pugui instal·lar, comptant des de la més freaky a la més necessària. També m’ha sorprès la qualitat  de les seves fotografies, vídeos i la agilitat per fer videoconferència de qualitat.

No tot han de ser coses bones,  tot té les seves mancances o potser millor dit agilitat limitada, com és el cas del teclat virtual. Un teclat molt complert amb una resposta tàctil excel·lent, però que limita molt la velocitat d’escriptura sobretot quan has de posar accents, apòstrof, guions...etc, doncs la seva manera és la pressió continuada de la tecla fins que surt una finestra on  esculls la opció. Tampoc és que sigui un gran problema si tenim en compte que ja es comercialitza un teclat com el que estem acostumats.

No cal que doni les característiques tècniques del aparell, doncs per això es va inventar Internet. Però el que si vull deixar clar es que amb menys de mig kilo podem portar a sobre un aparell on tenir-hi feina, lleure i contacte amb la virtualitat, sempre que ho volem o necessitem.

Jo no he mossegat la poma, si no que m’he fet amic del ninotet verd, un android que cada dia em deixa descobrir un xic més d’ell. Però tranquils, que no n’estic enamorat, només ens agradem.......

Menú VIP

Menú  VIP

Aquest any de retallades m’han encomanat que prepari el menú de Nadal per els polítics més ben vistos. Desprès d’estudiar molt a fons tot el que els convé i deixant de banda el que voldrien, he optat per una cuina senzilla, mediterrània i que molta gent ja comparteix actualment.

Amb el que vaig una mica perdut és amb les quantitats i no sé jo si els estic posant massa menjar, que estan com estem, no es tracta de llençar res. Si algú sap quants son que m’ho faci saber que si cal retallaria una mica més el menú.

Com veieu, és plat únic, però consistent i de fet tampoc és que mereixin gaire res més.

Bon profit, colla de cab........

Microconte

         Quan celebrem una cosa és perquè ha anat bé. Aleshores perquè coi és festa avui?

Esclata-sangs

O pinetells, pinencs, rovellons d’obaga ......o qualsevol altre nom que se’ls pugui donar no trauran mai per mi el gust que doblement em donen.

El primer plaer es trobar-los amb tota la seva ufana i que et donen una alegria quan veus per exemple això.

Com que de mica en  mica omples la pica, sense adonar-te et trobes que al cap d'una bona estona el resultat pinta prou bé, tant que no cal decidir que faràs per sopar.

L’altre plaer es quan un cop nets els poses damunt d’unes brases acompanyats de qualsevol altre petitesa que sigui de gust per el nostre estimat paladar.

Podria posar més fotos per el després de........però considero que no cal abusar del vostre temps.........

11/12

Ja tenim llumetes de Nadal, ja tenim qui manarà els propers quatre anys. I si una cosa no em feia gens de gràcia l’altre encara me’n fot menys. Si us plau....quan poseu les llumetes del Nadal mireu almenys que no siguin blaves, crec que anirem saturats d’aquest color.

Sembla com si fos abans d’ahir que començava a fer resums mensuals i em trobo que no podré fer-ne cap més, si abans no em menjo dotze grans de raïm al so d’unes campanades, que no sabem ni si podran ser de tv3.  Maleït tic tac......

Anem-hi?

Estat d’ànim: Aquest mes entre petits accidents i malalties d’hivern, quasi suspenc

Economia:M’ha permès estalviar per comprar la màquina de fer forats al cinturó.

Un bloc: Cal felicitar a Mr. Mac que ha celebrat els seus 1000 apunts. Amb nota!!

Política: Mai he estat fan dels barrufets, però ara els estic agafant mania i tot.

Il·lusions:Si res no ho impedeix, farem una escapada per fi d’any.

Feina: Moltísima  gent està pitjor, millor no queixar-se massa.

Em preocupa: Cada dia més països amb perill de fallida. I quan caigui Alemanya?           

Persones: He estat de sort. Ningú ha merescut un llumí i un bidó de gasolina

Amor: Sempre no pot ser perfecte, potser és el que cal per mantenir-lo?

Objectiu: Quan miri enrere, no vull veure el que no he fet si no tot el que he viscut. 

Alegria

Si en l’apunt anterior, feia referència a la por com a mitjà per tirar endavant, considerant aquesta com una bona eina per mantenir-nos alerta, ara voldria afegir-hi l’altre base, segurament més indispensable encara.

L’alegria és des de que naixem un indicador del nostre benestar com a persones. Un infant riu o plora segons l’estat d’ànim en que es troba, quan ens anem fent grans afegim a les nostres vides sentiments i materialismes que seran el indicador de l’estat anímic nostre. Un estat que és el que ensenyarem a qui ens envolta, que al mateix temps serà regulador de la gent que s’acosti a nosaltres i en la intensitat que ho faran.

Estic d’acord que hi ha persones que neixen amb el do d’estar sempre contentes, però el mateix temps, a qui no es tant agraciat, cal dir que s’ha de buscar, cal treballar-hi, cercar cada moment que ens pugui provocar un somriure, serà la base del nostre dia a dia. Amb la por al cos, però contents del que tenim, que si ho mirem bé, segur que tenim motius per un bon somriure. La gasolina de la nostre vida.

Sabeu com crida un cowboy a la seva filla?......hiiiiiiiiijjjaaaaaaa!!!!! .........;)

La por

És una solemne putada, parlant malament, que l’espècie humana tingui en la por el seu màxim poder per espavilar-se, o en la seva vessant contrària el creure.

Tinc, dues línees d’investigació. Una que és el fet que tothom s’ha acomodat en veure que no passa res si deixem de banda  la nostre responsabilitat, per ser al màxim de competitius, i que si no fem el que realment hauríem, tampoc passa res, doncs sempre hi haurà algú que ens doni un cop de mà.

Jo recordo la por d’abans, la del quedar bé, la del donar-ho tot, la del que diran, la de si m’enxampen, la de i si?.......

En l’altre línea, la que afecta a tots el xoriços, psicòpates, assassins i gent sense escrúpols, també han perdut la por a que els pot passar. Tothom sap que no li tallaran el coll ni li fotran una manta de pals Que matar una persona pot ser que siguin tres anys, si ets bon minyó i anaves torrat en el moment de fer-ho. Per robar no passa absolutament res, puc dir que ara farà dos anys que ens varen robar en una obra, enxampant als lladregots, i ni tant sols hem rebut avís de judici. Molt malament, quants furts hauran fet més?

Quanta gent s’ha escarxofat en el benestar, no cansant-se mai de demanar ajuts, per viure com el rei del mambo i que ara son els que omplen places escridassant a qui els deixa de pagar.

Què vols cobrar si no has pagat mai res? Que no saps que els qui et paguem som els que encara tenim por i abaixem el cap per no perdre el que costosament tenim.

Hem sap molt de greu, però la societat necessita por, per sortir i tirar endavant. Des del més desgraciat sense sostre, fins al més alt càrrec, sigui polític o privat. Tots acollonits, és la única manera.

Jo ja els començo a tenir per corbata......

Manies, o no

En aquest món hi ha dues classes de persones, les que tasten els  plats dels altres i les que no.

Particularment a mi no m’agrada anar fent tastets als plats dels altres comensals que m’acompanyen a taula, per molt amics que podem ser. Potser són manies meves, però sóc dels que quan em demano un filet al Rocafort o un pollastre amb patates, no em ve de gust  tastar cap altre cosa, per apetitosa que sigui. Fins aquí cap problema, aquest comença quan em pregunten si poden tastar el meu, al que normalment contesto que si, però que no m’agrada gens perquè sempre t’acaben agafant aquella punta tant torradeta que guardaves per el final o deixant-te mitja croqueta esparracada que ja no et sedueix com abans del atac.

I que em dieu d’aquell glop de cervesa que et guardes per després de l’últim mos, i veus que t’agafen el got al mateix temps que escoltes: me’n dones un glop? I que passa sense remei a convertir-se en un trist cul de got de cervesa. Emprenya eh?

Tothom és com l’han parit, jo he sortit així. Ara la pregunta és, de quin grup sou vosaltres? Si veniu a fer un àpat amb mi, no em tocareu els ous, no?..........;) 

Explicació

És el que jo necessitaria d’aquest senyor que va deixar-se anar a casa meva, un lloc on tothom és benvingut, amb aquest comentari. Segur que té raó, però que jo m’ho prenc com una tocada de collons sense massa sentit.

Aleshores jo que no sé evitar aquesta mena de gent, vaig anar al seu bloc a deixar-hi el que realment pensava del comentari.

Ara, el que no entenc és el fet de que no s’ha molestat ni a contestar el que li vaig escriure, ni a donar senyals de vida.

Jo, amb la meva incultura, que sempre acompanyo amb el bastó de l’experiència per ajudar la meva  mancança, he arribat a pensar en que una persona que treballa en educació, hauria de tenir les nocions bàsiques del seu tema per passejar-se per aquests paratges, a menys que el fet d’estar en aquest sector sigui el d’aprendre.

Si es digne a llegir aquest apunt i vol fer la seva correcció ortogràfica en té el meu permís, a mi no em fa res que la gent em corregeixi, però el que em sabrà greu es no poder corregir la seva educació, senzillament perquè no m’agrada massa perdre el temps amb qui no ho mereix.

Relats Conjunts: Tardor

Avui que aquella bordegassa m’ha promès deixar-se anar una mica i que vol començar a entendre més bé el que jo li explico del cos a cos, va el meu pare i em posa aquí a vigilar que no vingui el llop a cruspir-se les ovelles. Ja és mala sort a sobre, que no  pugui marxar ni un moment perquè ell des de casa veuria que no hi sóc.

Encara em diu que hauria d’estar content amb tot aquest cistell de verdura que m’ha preparat per netejar i no adormir-me a la nit rosegant alguna cosa. 

Que vol que en foti jo d’una patata crua que sembla el seu nas. Un nas he dit? I si......., coi i tant, mira un bolet per orella, quatre raïms per cabell, la carbassa per barret.....no queda pas malament, encara ens en sortirem d’aquesta.

Ara no veig ningú per la finestra, és el moment, poso aquest bust sobre quatre fustes i foto el camp que el llop no vindrà pas i jo si que tinc una delícia per empaitar.

Tu nas de patata estigués a l’aguait i no et moguis......que em sort ja em bellugaré jo, però no ho diguis a ningú ..........shhhhhhh.

Una nova proposta de Relats Conjunts.........

Idees rares?

De vegades quan hi ha situacions que fan que el cervell es posi a treballar més del compte, se’m acudeixen idees que no podré posar mai a la pràctica per falta evident de recursos.

Com va venir no ve al cas. El cas es que se’m va acudir que perquè ningú ha fet un restaurant per “singles”, persones cada vegada més abundants al planeta.

El projecta aportaria el poder anar a sopar, sense que tothom es preguntés que coi fa aquest o aquesta menjant sol. També crec que donaria molt de joc, el fet de que quan ets allà, estàs donant una informació de primera mà de que estàs lliure i obert a rebre propostes per iniciar qualsevol coneixença.

Crec que a dia d’avui tothom que es troba en aquesta situació i vol sortir a sopar abans d’anar de festa, no té l’oportunitat de degustar tranquil·lament un àpat amb possibilitats.

Us imagineu el cambrer portant una copa a qui heu vist que us crida l’atenció, amb el missatge de convit de la vostre taula?

Si be la meva primera intenció era de situar un terminal a cada taula, connectat a una xarxa local, per poder interactuar entre taules....al final m’ha cridat més l’atenció les autèntiques notes de paper i llapis que durant tants anys han funcionat.

Conèixer gent així, sempre seria millor que en un lloc on els decibels fan desaparèixer la música de les paraules. La pregunta sempre és la mateixa.....tu hi aniries?  

Visió de dretes.....

Com que no hi havia manera de veure-ho clar, la metgessa ha decidit tapar-me l’ull esquerra per tal d’anar-me acostumant a la visió de dretes. Sembla ser que tota aquesta setmana me’l mantindrà tapat, segons ella perquè em vagi fent a la idea del que ens ve.

Jo la veritat, ni així ho veig clar, però farem cas a la senyora en qüestió, que tenint en compte que ho ha fet en dia de vaga de metges, deu ser que és prou responsable.

Petit accident laboral, el PP no hi ha tingut res a veure......em penso

Festa Major

Cada any per els voltants de St Martí un petit poble del Baix Empordà celebra la seva modesta festa major en honor al Sant.

Que el lloc indicat sigui un punt insignificant en el mapa no vol dir que no ens acompanyin de vegades certes personalitats il·lustres, de diferents branques però a la fi i al cap celebritats. Ens poden caure més bé o més malament, però tothom és digne de ser respectat.

Si fa un parell d’anys en va acompanyar Pascual Maragall, just al principi de la seva malaltia, mostrant-se com a persona, no com a polític, demostrant un caràcter molt afable amb tothom, que li fou retornat no abusant de la seva cordialitat, oferint-l’hi participar en el nostre aperitiu popular.

Enguany, la persona mediàtica en qüestió, ben vist per molts i criticat potser per molts més, ha estat ni més ni menys que el Sandro Rosell, que ja fa un temps va adquirir una finca en el poble amb la finalitat de trobar descans. Una elecció ideal, ho certifico.

Després del tu a tu, puc assegurar que es mostra com una persona molt propera, que molt amablement ha accedit fer-se fotos amb qui li ha demanat, mostrant-t’hi ganes.

Segons ell té ganes de aportar ajudes al poble i que el veurem més sovint del que en principi pensàvem.....Les paraules se les emporta el vent, però en un poble petit així la gent té molta memòria.....

Potser el que més m’ha agradat de tot plegat es el fet de que la gent ha anat fent la seva, saludant-lo però al mateix temps deixant-lo fer, com si fos un més del poble. Que de fet és el que ha de ser.

Xerrada popular....on és Wally?

El moment on el meu nano ha flipat!!!!!!

11/11/11 a 11:11

Un espai de temps banal, com qualsevol altre, que només tindrà vida d’un minut i que per més que ens hi esforcem no podrem repetir ni de casualitat. Encara que a qui li faci gràcia tindrà un altre oportunitat amb una generosa combinació de dotzes a poc més de un any vista.

L’únic que potser podria estar content com un pèsol seria el sr Atila, rei dels Huns que sense saber-ho, donada la incultura que arrossegaven amb ells, en el seu afany de tirar més de destral que de llapis i paper, va viure a l’edat de setze anys una data podríem dir igual.

Total res, que m’ha fet gràcia de programar aquesta entrada, si més no per comprovar si blogger es penja, si a molta gent se l’hi acut de fer el mateix.

Atila rei dels Huns

Qui la diu més grossa?

Si fins ara el mitjans ja hi jugaven, ara que s’hi han afegit els polítics encara tenim més competència.

Potser seria necessari que algú ho regulés......podríem crear una conselleria per això també, ara que les arques estan a vessar. Ja veig el nom, conselleria de transparència i veritat, el més difícil però, trobar-li un conseller que no sigui gaire amic de Pinotxo.

Hem arribat a un punt on dóna la sensació que tot s’hi val, tant li fa que sigui o no creïble, la qüestió és dir-la ben grossa, que la gent t’escolti i cridar l’atenció.

Jo també puc cridar l’atenció? Provem.....

Mariano Rajoy estudia la possibilitat, en cas de guanyar les eleccions, de donar la conselleria de cultura al jugador de fútbol Sergio Ramos, per una major afinitat amb Catalunya. No descarta tampoc, la incorporació de Cristiano Ronaldo com a ministre de turisme, per tal d’incentivar altre vegada el turisme de jovenetes nòrdiques que vindrien, afamades de mascle hispà, a omplir les platges del nostre país. Només el fa dubtar la poca capacitat de les platges del Manzanares i la possibilitat que aquest turisme acabés a la Costa Brava. Apart de la nacionalització del paio, que això no faria gràcia a ningú.

Dir bestieses costa ben poc, que algú hi posi fre ja és altre història.

Si ho creieu oportú, o us voleu divertir podeu crear una notícia bomba aquí mateix en forma de comentari o un apunt al vostre bloc.....la qüestió és: qui la diu més grossa.

La tecnologia

Tothom qui més qui menys n’és usuari, inclús el més renegat té el seu nom posat en fitxers que volten arreu del món, sense poder-hi fer gaire res per ser-ne esborrat.

L’última que m’ha arribat a les meves orelles i que em va fer la seva gràcia al mateix moment que em preguntava si realment és necessari o bé si cal aplaudir la iniciativa.

Segons explicació, de la meva més directe branca genealògica, que està estudiant a la universitat, té algunes companyes que estudiant una carrera, que ara no sabria dir ja que no es la seva, els obliguen a tenir un compte de twitter, doncs una de les classes s’ha de fer a través d’aquesta xarxa.

Ara un cop estudiat, i més detingudament processat, trobo que pot fer implicar molt als alumnes, que queda després de la classe tot un registre que es pot visualitzar o repassar i que la tecnologia és per emprar-la.

Si bé l’altre banda, la que una classe perdi el diàleg, que tothom estigui encastat de cares a una maquineta i que potser molts no estan fent un seguiment de la classe si no del que faran després d’ella. Et fa pensar en la viabilitat del projecte.

Tot plegat molt innovador, i com sempre, gustos per tots els públics.

Quinze dies

Quinze dies de tortura, la més cínica emprada per arribar a aconseguir una cadira amb poder de decisió. Tot una sèrie de dies en que haurem, vulguem o no, d’escoltar les bajanades dels diferents escollits per la glòria. Sales de convencions plenes a vessar de la  seva gent més propera, esperant la promesa dels canapès. Tot un seguit de mentides, d’intentar desqualificar al contrincant i prometre el que de tots és sabut, impossible.

L’únic consol que em queda, és que durant aquests dies, podré veure la majoria d’aquesta gentussa, penjats arreu.

Passin i vegin, comença el circ, trucs, equilibris, pallassos i molt més que ens aniran desgranant dia a dia.

Entrada obligatòria gratuïta........gratuïta?  

Col·lecció

Qui més qui menys té la mania de acumular objectes d’una certa similitud que es podrien catalogar com a col·lecció.

Últimament n’he vist vàries de publicades, en els comentaris de diferents blocs que visito o be en xerrades entretingudes de sobretaula. Una de les que faig, que no penso deixar mentre alguna força m’ho impedeixi, és la de recollir petites mostres de sorra de les diferents platges on les meves costelles hi han deixat petjada. Un cop a casa queden posades acuradament dins un pot de vidre, després d’etiquetar-les amb data, lloc i mar de procedència per anar a fer companyia amb les altres.

Banal? Potser sí, però sempre m’enduc la imatge d’algun, que estant a prop meu, m’observa amb cara de dir: que coi fot aquest paio agafant sorra de la platja en una bossa de plàstic?

Fins que no les tens totes juntes, no t’adones de la quantitat de tonalitats que té aquest maltractat planeta terra.

Costums classificades X

Potser sóc només jo el que li agraden els jocs de paraules, però potser no estic sol i em cal cercar en tot l’univers  virtual gent que li trobi doble sentit a la festivitat que ens ocupa.

Trobo en el vocabulari emprat certa dosi sensual i pujada de to, cosa que té un alt grau de contrasentit per la diada que ens trobem.

Quan sento les paraules de castanya calenta, de pelar-la, de que cal anar remullant-la per que entri bé, que un cop freda no val res, el moniato calentó t’entrarà bé, umm que bé que es pela, vols tastar-me els panallets?...... No puc fer-hi més i  em ve un flash que em fa pensar en el que no toca.

Serà l’edat, serà aquella vena de paleta que porto dins, serà que val la pena distreure el cervell amb el que més ens agrada?

Tracteu be la castanya i el moniato, això si, sense parar de remullar-ho constantment.

Bona diada de tot sants. 

10/12

En un mes on tothom ha de tenir el moniato a punt i la castanya preparada per fer festa grossa, hem de ser conscients que en quatre dies estarem enlluernats per les maleïdes llumetes del Nadal, intentat vendre una felicitat econòmica que no ens fa cap falta, doncs ja tenim la verdadera, la que no costa diners. Si no es té del tot s’ha de buscar, es com els bolets, sempre hi ha un racó on se’n fan.

Anem-hi?

Estat d’ànim: Els caps de setmana viscuts han tapat qualsevol taca negre

Economia: Malauradament la de sempre, sense que se’m ocorri queixar-me.

Un bloc:Aquest mes se’l emporta en Leb, per encendre’ns els llums de casa seva.

Política: Intentant veure la costa Mediterrània al costat de la Cibeles.

Il·lusions:Que em toqui el proper cuponazo de l’once i fer una gran botifarrada.

Feina: El més semblant a congelats La Sirena

Em preocupa: Que no acabi petant tot i ens arrossegui al buit.          

Persones: Totes les que paguen al dia les seves factures, sense fer-se el longui.

Amor: Tant de bo anéssim igual de política, tindríem un superàvit mai vist.

Objectiu:Veure els problemes com una feina a fer, no com el que son.

No sense elles

No m’agraden les dependències, suposo com a molta gent, però de vegades arriba un moment en que no pots deixar-les apart, perquè sense elles no estàs al cent per cent.

En aquest cas i en plena joventut que es el que més greu em sap, cada dia que passa puc estar menys estona sense les maleïdes ulleres de llegir.

Ara quan marxes, baixes del cotxe o qualsevol altre activitat, has de pensar en agafar, apart de mòbil, cartera, claus i el que puguis necessitar al lloc on vagis: les ulleres. Un invent sensacional al que no m’acabo d’acostumar, reconec que allargo el braç tot el que puc abans de posar-me-les, tot i que em trobo que després es massa lluny per veure-ho amb claredat. O sigui que tot rondinant les agafo, me les miro i les poso on haurien de estar molta més estona.

Tossut? Potser una mica.......

Insensible?

Estic verdaderament desolat, abatut, em sento tant burro i amb una incapacitat tan gran de percebre el que han volgut transmetre, que no sé si podré mai més mirar un cartell publicitari amb dignitat i sense por.

Ja ho sé, és molt greu que m’hagin agut d’explicar amb pèls i senyals que aquest cartell de fires de Girona estava inspirat o era una rèplica de la catedral. Però almenys m’he quedat tranquil quan després d’explicar-m’ho he pogut veure la semblança, cosa que molts ni així ho han aconseguit i que em permet no ser l’últim de la fila (como un burro aparcado en la puerta de un baile) podent així anar amb el cap ben alt pel carrer.

Un cop vist i processat lentament pel meu cervell, la semblança és molt clara en dos punts bàsics: la catedral s’assembla molt a una rentadora, allà s’hi han rentat molts cervells i continua funcionant, això si sense tanta efectivitat, potser és que haurien de canviar “els polvos”. I sí, totes dues son molt velles.

I la gàbia? Quanta gent no va poder sortir quan el regnat era més poderós que mai, sempre sota la vigilància d’un ocell que en realitat feia la feina de falcó, durant segles.

Amb tot plegat, veig que potser si que tenen prou raó i el que realment estic equivocat soc jo.

De totes maneres....esteu tots convidats tots a les fires de St Narcís d’enguany, entrar o no a la rentadora, es sempre decisió de cadascú. 

Si que si assembla, si

L’altar de Sant Galderich

Com si d’una ofrena és tractés, aclarint que ningú va acabar de genolls per pregar o altres menesters, va quedar muntada la taula  on els diferents comensals varen anar dipositat  les diferents menges, a qual més exquisida.

L’espai de taula va quedar tant sofert que els allà presents varem poder observar com unes llàgrimes de salsa d’oliva assassina feien acte de presència en la làmina que presidia l’altar. Miracle!!

Bé, potser no va ser un miracle, però el que si va resultar ser, és una trobada de bloggers amb moltes ganes de tenir contacte visual, explicant-se les seves batalles i anècdotes entre degustació i tast de tant ufanosa taula.

Cares noves i algunes absències són el que donen caràcter especial a cada trobada, amb un gust a la boca de tornar-hi, sigui on sigui, per no abusar de la hospitalitat de l’Amadeu i la Carme.

Les hores es varen fer curtes. Amb greu vaig deixar la tribu al voltant de la foguera, entre pomes, mistela i fruits sex, una barreja que sembla els va obrir altre vegada la gana, segons informes obtinguts de la xarxa.

Gràcies a tots i a totes, un plaer de compartir les hores amb vosaltres.

He enviat les fotos al correu col·lectiu, si algú en vol alguna en mida original, només ha d’aixecar el dit, que molt a gust li faré arribar. 

Admiro la parsimònia

Bé, potser no sempre, però moltes vegades quan veig persones que tenen aquesta virtut, tinc certa necessitat de poder-ho experimentar en pròpia persona.

Tenir la sang freda, com per no emprenyar-se quan les coses no van com un voldria, tornant a començar de zero si cal amb tota la calma del món, em sembla a mi que no té preu.

Si bé, moltes vegades, el que m’ha posat nerviós ha estat la pròpiament dita parsimònia de la gent, és com una mica il·lògic que ara en sigui un admirador. Però si que trobo envejable el poder, per no esclatar en moments de forta tensió i saber autocontrolar aquell dimoni que portem dins. Un dimoni que de vegades necessitem ben enfurismat.

Algú té a mà el manual d’ensinistrament, crec que li faria una ullada, això si, amb molta calma.

Tingueu un bon cap de setmana, amb la tranquil·litat justa que busqueu

Fer-ho....al bosc

Canviar  petites coses en la rutina diària és el que ens pot aportar sens dubte un augment del plaer que normalment obtindríem en un estat normal.

Ves a saber el perquè, un bon dia et passa  pel cap de fer-ho al bosc, en plena natura, de bon matí quan encara la fresca t’estarrufa la pell. Per fer-ho més interessant,  animes a més gent perquè  t’acompanyi. Si ho hem de fer, fem-ho bé.

Va ser així com diumenge passat, en plena natura varem muntar una bacanal. A les nou del matí ja entravem amb calor i les olors que es desprenien eren d’aquelles que un no pot refusar, massa tard per fer-se enrere.

Quasi tres hores per esmorzar, en plena natura, amb una bona colla de gent i amb ganes de repetir. Perquè les petites coses són les que realment valen.

I mira per on em va donar per fer fotos i tot............

A que no pinta malament?

Relats Conjunts: Temps Moderns

Amb aquesta cara, m’ha costat molt fer-me passar per el noi de manteniment, crec que no s’han cregut gaire això de venir a fer el canvi d’hora i engrassar la màquina. Ara ja sóc dins,  només em cal trobar la manera de fer que aquest maleït rellotge deixi de sonar just la nit de fi d’any. Pocs minuts abans de les dotze, aquests engranatges han de deixar de  rodar.

Com m’agradarà veure tota la gent al peu del campanar de la Puerta del Sol, amb els raïms a la mà, llegint el rètol desplegable que porto a la caixa d’eines.

Ja veig a tothom, llegint amb el seu mal català.....: A Catalunya ja som al 2012, correu, correu que no ens atrapareu mai, per més que ens retalleu. 

Una aportació a Relats Conjunts

Mullar el moniato

Ja era hora.....brots verds

Molta gent crec que sap sobradament com es fa això de mullar el moniato, però sempre va bé de refrescar la memòria per si algú a hores d’ara no ho ha provat, cosa totalment desaconsellable.

Depenent de la mida del moniato triarem el recipient adequat on posar-lo en remull i que creixi en conseqüència, el que esperem.

Parlant del moniato com a tubèrcul, i com a curiositat, proveu de posar-lo dins un got amb aigua. Veureu que passats uns dies surten brots verds (els de veritat, no els polítics) i que seguint els sempre encertats criteris de que tota cosa que puja, torna a baixar, tindreu amb poc temps tota una cascada de tiges verdes que fan la seva patxoca.

Suposo que no cal dir, que com que està sempre cobert d’aigua....no cal regar-lo. 

Per que no dubteu de la veracitat del apunt us poso una foto del meu moniato en remull, ja amb resultats a la vista. Potser i només potser, més endavant penjaré una imatge de quan la llei de la gravetat fa acte de presència.

Curiós no? I sense voler prendre gens de protagonisme......a la Winnie....;)

Trencar llances

Sovint no ho fem, i crec que quan s’ha de fer s’ha de fer. Aquesta vegada la merescuda de tal acte no és ni més ni menys que la Bajoqueta per la seva tessoneria en tirar un projecte endavant.

Després de més d’un any d’espera, després del qual li han donat carbassa, no ha perdut les esperances i s’ha arremangat (les mànigues) per posar-se mans a l’obra i fer que un projecte que sempre ha estat molt atractiu tiri endavant encara que sigui sobre el pes de les seves espatlles.

Ara després d’una crida a tothom perquè corregeixi els seus contes, crear pàgina pròpia a facebook i fer tota l’edició, sembla ser que la cosa va per bon camí i que els 365 contes seran una realitat.

Esperem que arribis a bon port i jo almenys agraeixo per endavant tot l’esforç posat en el projecta.

Gràcies Mònica per tot el que has fet fins ara, jo confio que molt aviat tindrem el plaer de veure en paper tot el que varem ser capaços de fer en un any.