Més que un club

Veig com cada any els clubs de futbol  preparant fitxatges escandalosos davant dels nassos de la gent que té treballs a sobreviure.

M’agrada el futbol, com a molta gent, però no acabo de trobar bé aquestes quantitats que es remenen en temps d’ajustaments i retallades arreu. Sé també que funciona com una gran empresa, es fan inversions que desprès generen uns guanys a costa de vendre samarretes, drets d’imatge, resultats o venent un cop acabat el producte.

Els ajustaments econòmics van per llarg, potser ara seria hora de deixar de fer aquestes inversions i continuar amb el que havien començat alguns, apostant per la gent d’aquí, acabant-los aquí i no cedint-los per tenir minuts.

No hi hauria d’haver cap carrera econòmica i menys amb la gent de Madrid. Ara començaria a ser hora de canviar el sistema, un sistema que tardarà anys a quallar però cal que algú marqui  el camins del futur. Un futur amb humilitat i no circulant amb Ferrari en ple barri de faveles, un futur on comptin una mica més els valors humans, un futur més esportiu on no calgui sacrificar altres esports per donar-ho tot a un de sol.

Perquè no fer-ho nosaltres que som més que un club? Un cop s’ha guanyat tot, perquè no es pot demostrar al mon que hi ha un altre manera de viure l’esport? Un altre manera que no cal inventar-la, és simplement tornar als inicis, tal com estem fent les persones que encara restem normals.

Serà impossible, ja ho sé, però ho havia de dir.

Hi havia una vegada

Un noi d’un país llunyà, tant llunyà com Pakistan que va anar a estudiar a unes terres on les oportunitats haurien de ser bones.

El nouvingut que apart de la seva llengua materna només parlava anglès, va voler accedir a les beques que aquell país oferia. Així que molt correctament, amb anglès, es dirigí a ells via correu electrònic per demanar el que necessitava, per poder ser-ne usuari i els requisits necessaris. La contesta no es va fer esperar, cosa estranya venint d’un estament funcionari, es suposa que no varen ni molestar-se en traduir el text, doncs la resposta va ser: Estamos en España i aquí se habla Español.

Ostres com m’agradaria que això fos un conte, però es veu que no, si algú ha escoltat la ràdio aquest matí pot haver escoltat el mateix que jo. Com poder anar endavant amb un país així?

El més greu de tot, és que en el fons contesten el que realment pensen.

Spa

De vegades ser barroera i maldestre a l’hora de demanar allotjament pot portar conseqüències.

Necessitava una desconnexió total i em va semblar que aquell hotel amb spa i tots els serveis, seria un bon remei als meus problemes.

El que no vaig veure va ser la qualificació de l’hotel; Naturista.

Però vaja, ara que hi som m’he apuntat al ball de disfresses d’aquesta nit. Ja tinc la màscara llogada.

Semblances del nostre govern estatal, amb una casa de putes

Quan les coses no van bé, és freqüent escoltar l’expressió de: això sembla una casa de putes. Per tal de exterioritzar el sentiment de veure com de malament s’està fent. Provem-ho.

1-Pagar per endavant. Cert, tant a un lloc com un altre o vas amb calers per endavant o no mous res de res.
2-Follar-te tota la clientela que puguis. Cert, el negoci és el negoci i tots dos llocs miren de fer diners sense escrúpols a l’hora de fer passar per caixa a qualsevol.
3-Els diners no es retornen. Cert, tu paga i remena tot el que et deixin, si al final veus que allò no va per bon camí has perdut el que hi has posat, haver escollit millor, un altre dia ho faràs amb més cura.
4-Si t’enxampen és problema teu. Cert, tu pots amagar coses en els dos casos, però si arriba a les orelles de qui no toca, et quedaràs al carrer amb dues bosses del súper amb la roba que hi hagi cabut. T’ho fotran tot.
5-Admetre relacions per qualsevol via. Cert, com que el que interessa és recollir diners s’accepten tot tipus de propostes, es deixen de banda les manies i davant d’un feix de bitllets diuen si a tot.
6-Simular un plaer fora del normal. Cert, podríem dir en qualsevol dels casos que exageren, fingeixen i menteixen el que senten amb la relació que tenen amb nosaltres, tant se’ls en fot com ens sentim, només volen treure’ns els diners.
7-Permetre duos, trios i orgies. Cert, per tal de controlar la clientela i que no s’escapi l’ocasió d’omplir les butxaques, es poden ajuntar encara que no s’agradin, per tal de poder escurar les nostres butxaques.
8-Fer ús de la llengua. Cert, si veuen que atacant amb la llengua acabaran abans amb les aspiracions del client, ho fan sense miraments i encara que els diguis...para, para, para.....continuen sense parar. Com més aviat acaben millor, tot s’hi val.
9-Un dia ho farem gratis. Cert, prometen que les coses canviaran i que es podrà tenir algun servei gratuït. Un servei que mai no arriba, però mentrestant es pensen que mantenen la il•lusió.
10-Sempre amb cotxes de gama alta i xofer. Cert, no es veu mai cap puta ni cap polític amb cotxe de segona mà i conduit per l’usuari. On sigui que vagin o vinguin, sempre els espera un cotxe a la porta.

Així doncs, és o no és una casa de putes?

No tens pèrdua

Lluny de fer servir les noves  tècniques de whatsapp per enviar massivament  emoticones de tot tipus, fins a rebre algun somriure que doni peu a conversa virtual, sóc dels que prefereixen lluitar a primera línia, en algun bar de moda, on cada vegada és troben més ànimes solitàries, pendents de la seva extensió tecnològica alimentada de consum de dades.

Va costar que m’acceptessis la primera copa, de fet  era aviat i em vaig posar el llistó molt alt, semblava impossible que no estesis esperant a ningú. Les copes varen anar caient al ritme de la conversa cada vegada més interessant, tocant tots els temes i demostrant que eres una persona que valia la pena de conèixer més a fons, o fins el fons si es donava el cas.

Les hores es varen fer curtes, eren les cinc de la matinada i em vares convidar a casa teva, però no la primera nit. Vine demà a les dues a dinar, alguna cosa prepararé, de fet les postres ja les tinc pensades, em vares dir.

Vaig estar impacient el que quedava de nit, amb l’adreça a la butxaca i una ampolla de vi em vaig presentar a l’adreça. Quina presa de pèl, em vares dir que no tenia pèrdua, segon pis primera porta, quins collons en aquesta comunitat deuen estar tots igual de penjats. Però jo no desisteixo, agafo seient al primer graó, destapo l’ampolla de vi.....i tard o d’hora sortirà, encara que sigui a l’hora de les postres.

Una aportació a Relats Conjunts

Web de contactes

Em vaig registrar a una web de contactes, pagues uns diners al mes, per presentar-te vint persones diàries que s’ajusten al perfil.

Entre les vint d’avui estaves tu, preciosa i amb preferències per contactes esporàdics. Quedem avui mateix per fer un toc.

Quedo astorat quan et veig entrar, serà un error. Em dius que d’error cap, foto falsa, però interès i perfil correcte.

Doncs anem per feina, ex cunyada.

Pàgines escrites

Diuen que naixem amb un pa sota el braç, jo més aviat penso en un llibre de cent pàgines en blanc on escriurem la nostre història.

Les primeres es quedaran en blanc, és obvi, però  a mida que creixem anirem fent una escriptura mental de cadascuna, algunes d’elles no tindran massa interès, algunes no recordant-les estem millor, altres són per emmarcar i en moltes tenim moments ressaltats amb marcador fluorescent. Però totes són nostres i de difícil esborrar.

Avui toca passar pàgina, al fer-ho he vist que al peu posava nº50, no ha estat una sorpresa, porto els comptes al dia, però si que fa rumiar de com passa el temps.

Per sort només estic a la meitat, ara tot just comença la segona part. Comptant que el resultat de la primera és bo, no caldrà remuntada històrica ni tampoc especular amb el resultat. He decidit sortir a veure-les venir, conservar i si puc, fotre’n algun altre. No patiu per res que he escalfat bé, estic ben calent i a punt per saltar al terreny de joc.

El que no puc prometre és un apunt per quan vagi per la última pàgina, blogger haurà petat segur.

Ja ho vaig dir...

Vaig avisar fa uns dies del Temps de Flors a Girona, per els despistats o amb problemes d’agenda encara queda un segon cap de setmana per gaudir del muntatge i com no de la ciutat.

No dic que no siguin manies meves, però malgrat la majestuositat de l’esdeveniment, es noten les retallades envers anys anteriors. Potser per això encara té més mèrit tirar endavant un projecte que porta molts recursos a la ciutat però no directament a qui fa l’exposició.

Aquest any el mèrit, sense cap dubte  per la meva part, són els qui en plena feina de muntatge, uns brètols els van cremar tot el que havien fet, amb l’afegit de penjar un vídeo a Internet de la bretolada. Com que no hi havia temps material de refer el desgavell, varen aprofitar les restes, canviant tot el que havia de ser, per el que realment podia ser. La imatge val molt més que les paraules com quasi sempre, han sabut donar una imatge d’esperança enmig del desastre. Una fet que demostra la força del nostre poble davant les adversitats.

Aquí si que hi ha brots verds, brots que ha posat la gent lluitant contra corrent per que s’ha de continuar tirant endavant, per fer negoci, per crear treball, per sentir-nos vius i com no pagant l’Iva de tots els productes perquè a Madrid puguin fer Temps de sobres.

A veure si aprenen d’una vegada que mentre nosaltres omplim els carrers de flors fent bategar el cor de qui ho viu, ells omplen places on maten toros, retallen jugant amb la vida de les persones o intenten posar altres noms al Català......Senyors, ens podeu frenar, però no aturar.

Tu decideixes

He estat rumiant molts  dies com fer-te entendre que m’agradaria anar a veure aquest concert, dels que considero els meus ídols.

Sé que ets un garrepa per aquestes coses, potser per això, m’has descol·locat tant quan m’has dit amb una mirada trapella, que no sé exactament el que vols, allò de: Tot és negociable...

Ara mateix no sé

si vull anar-hi o encara m’has fet venir més ganes.

Gasull

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, al qual vaig aportar unes mostres, per fer un estudi genètic sobre els cognoms que portem en aquest país petit, em deien que aquest cognom segurament tindria antecedents Árabs. Vegis la tribu subsahariana dels Kazula,  la localitat Gaditana d’Alcalà de los Gazules, uazul (molt generós) o gasul (sabó).

A mi no em quadrava gaire l’idea, doncs si bé sóc generós i net, no tinc atributs sexuals grans, no sóc un masclista i no se’m dóna massa bé el regateig......

Per sort, ahir varen arribar els resultats de l’anàlisi que ratificaven les meves sospites. De trenta tres voluntaris, de vuit descendències diferents, només un té els seus orígens  a l’Africa subsahariana. Els altres venim tots de la part dels Balcans, amb uns deu mil anys d’antiguitat descendents directes del Neolític. Tinc gent del mateix llinatge escampats per el Gironés, Baix Empordà,  l’Urgell i La Segarra.

Com a curiositat els germans Wright, inventors de l’avió, portaven el mateix haplogrup que els Gasull, ara entenc perquè faig volar tant la imaginació.

Resumint: sóc un paio generós, net, d’atributs normals i provinent d’unes terres on la independència ha estat possible i és ferma.

Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley

Amb tant d’orgull com s’omplen la boca amb els quatre “vivas” seguits, trobo que a hores d’ara no se’n pot donar ni un per bo, si és que alguna vegada ho han estat.

Espanya no “viva” ni deixa viure a un petit país que solet pot fer moltes coses, coses que ja fa, o si no mireu on realment hi ha investigació, seny i ganes, tot i les retallades. Ens fan conviure en una democràcia en la que no tenim dret a decidir, només tenim dret a pagar i callar.

El Rei, més aviat és el rei del mambo, ven la marca espanya matant elefants i ossos amb els diners dels contribuents, amb els mateixos  ve a posar-se pròtesis sense pagar un duro, mentre el govern deixa de posar-les a qui no les pot pagar. No en té prou, que fins i tot fa posar unes metes noves a la seva Corina, que paguem entre tots i ni les hem vist. Les paraules, ho sento, són molt agraïdes d’escoltar, però senyor rei, no valen per tot.

Ordre, quin ordre?, si sembla que tinguem un galliner en conte d’un parlament, la única cosa que han posat en ordre son tots els milions que ens han estafat, posant-los on ningú els veurà mai més i tothom sap on són. S’entretenen en posar noms patètics al Català aragonès, no sigui que s´escampi  massa la nostre llengua.

La llei que imputa i des imputa a persones de la noblesa, perquè davant la llei es veu que tots hem de ser iguals, encara que no ho acabo d’entendre del tot. Hi han tants de casos oberts de frau, que si només tornessin la meitat del que s’han fet seu podríem tornar a obrir hospitals,  escoles i un munt de coses més per poder viure amb dignitat.

O sigui que: Posem en ordre la llei i separem-nos d’Espanya i el Rei.

Aprenent de metge

Em va preguntar que si tenia una sensació estranya a la panxa i notava que tenia alta la temperatura, com reaccionaria jo, ara que havia acabat la carrera de metge.

Al moment vaig posar-la en posició horitzontal, traient tot el que l’oprimia, fent un reconeixement visual i tàctil. Tot seguit l’hi vaig posar el termòmetre. Efectivament la temperatura era molt alta, és va vessar el termòmetre en poca estona.

S'ha acabat la crisi

Ha arribat el  moment de donar per acabada la crisi que fa masses anys que ens envolta, doncs una crisi, hauria de ser un espai de temps de poca feina on normalment el diner no corre i tothom està esperant què passarà.

On estem ara? Això ja no es pot anomenar crisi, ara crec que el més adient és anomenar-ho: PUTA REALITAT, perquè és on realment estem. Qui més qui menys, tots els que estem a baix, no fem altre cosa que intentar subsistir de la millor manera possible. Hi ha qui ho aconsegueix millor que altres, però és el que hi ha i el que hi haurà en molt de temps.

Com sobreviure a la PUTA REALITAT és la incògnita a resoldre, cada persona tindrà el seu mètode i el que no el tingui ningú li anirà a oferir. La pitjor malaltia de la humanitat ho impedeix, l’egoisme i el poder.

Entre tots ho haurem de fer tot, els de dalt no ens faran cap favor i sabeu perquè? Perquè veuen que tot i posar pals a les rodes, la població continua organitzant-se per restablir els nivells bàsics dels més febles, innovant per no haver de tancar, barrigant contenidors en busca de ferralla per vendre. Ells, els molt CABRONS, s’ho miren per un espiell, cercant on ens en sortim per posar-hi una taxa nova.

Algú haurà de començar a dir prou de veritat, nosaltres com a soldats de la tercera guerra mundial, només podem donar gràcies que les bales són de paper moneda, que fabriquem entre tots perquè les facin servir contra nosaltres.

Qualsevol semblança amb la puta realitat no és pura coincidència i els cabrons no han estat doblats, són d’allò més autèntics.