10/12

En un mes on tothom ha de tenir el moniato a punt i la castanya preparada per fer festa grossa, hem de ser conscients que en quatre dies estarem enlluernats per les maleïdes llumetes del Nadal, intentat vendre una felicitat econòmica que no ens fa cap falta, doncs ja tenim la verdadera, la que no costa diners. Si no es té del tot s’ha de buscar, es com els bolets, sempre hi ha un racó on se’n fan.

Anem-hi?

Estat d’ànim: Els caps de setmana viscuts han tapat qualsevol taca negre

Economia: Malauradament la de sempre, sense que se’m ocorri queixar-me.

Un bloc:Aquest mes se’l emporta en Leb, per encendre’ns els llums de casa seva.

Política: Intentant veure la costa Mediterrània al costat de la Cibeles.

Il·lusions:Que em toqui el proper cuponazo de l’once i fer una gran botifarrada.

Feina: El més semblant a congelats La Sirena

Em preocupa: Que no acabi petant tot i ens arrossegui al buit.          

Persones: Totes les que paguen al dia les seves factures, sense fer-se el longui.

Amor: Tant de bo anéssim igual de política, tindríem un superàvit mai vist.

Objectiu:Veure els problemes com una feina a fer, no com el que son.

No sense elles

No m’agraden les dependències, suposo com a molta gent, però de vegades arriba un moment en que no pots deixar-les apart, perquè sense elles no estàs al cent per cent.

En aquest cas i en plena joventut que es el que més greu em sap, cada dia que passa puc estar menys estona sense les maleïdes ulleres de llegir.

Ara quan marxes, baixes del cotxe o qualsevol altre activitat, has de pensar en agafar, apart de mòbil, cartera, claus i el que puguis necessitar al lloc on vagis: les ulleres. Un invent sensacional al que no m’acabo d’acostumar, reconec que allargo el braç tot el que puc abans de posar-me-les, tot i que em trobo que després es massa lluny per veure-ho amb claredat. O sigui que tot rondinant les agafo, me les miro i les poso on haurien de estar molta més estona.

Tossut? Potser una mica.......

Insensible?

Estic verdaderament desolat, abatut, em sento tant burro i amb una incapacitat tan gran de percebre el que han volgut transmetre, que no sé si podré mai més mirar un cartell publicitari amb dignitat i sense por.

Ja ho sé, és molt greu que m’hagin agut d’explicar amb pèls i senyals que aquest cartell de fires de Girona estava inspirat o era una rèplica de la catedral. Però almenys m’he quedat tranquil quan després d’explicar-m’ho he pogut veure la semblança, cosa que molts ni així ho han aconseguit i que em permet no ser l’últim de la fila (como un burro aparcado en la puerta de un baile) podent així anar amb el cap ben alt pel carrer.

Un cop vist i processat lentament pel meu cervell, la semblança és molt clara en dos punts bàsics: la catedral s’assembla molt a una rentadora, allà s’hi han rentat molts cervells i continua funcionant, això si sense tanta efectivitat, potser és que haurien de canviar “els polvos”. I sí, totes dues son molt velles.

I la gàbia? Quanta gent no va poder sortir quan el regnat era més poderós que mai, sempre sota la vigilància d’un ocell que en realitat feia la feina de falcó, durant segles.

Amb tot plegat, veig que potser si que tenen prou raó i el que realment estic equivocat soc jo.

De totes maneres....esteu tots convidats tots a les fires de St Narcís d’enguany, entrar o no a la rentadora, es sempre decisió de cadascú. 

Si que si assembla, si

L’altar de Sant Galderich

Com si d’una ofrena és tractés, aclarint que ningú va acabar de genolls per pregar o altres menesters, va quedar muntada la taula  on els diferents comensals varen anar dipositat  les diferents menges, a qual més exquisida.

L’espai de taula va quedar tant sofert que els allà presents varem poder observar com unes llàgrimes de salsa d’oliva assassina feien acte de presència en la làmina que presidia l’altar. Miracle!!

Bé, potser no va ser un miracle, però el que si va resultar ser, és una trobada de bloggers amb moltes ganes de tenir contacte visual, explicant-se les seves batalles i anècdotes entre degustació i tast de tant ufanosa taula.

Cares noves i algunes absències són el que donen caràcter especial a cada trobada, amb un gust a la boca de tornar-hi, sigui on sigui, per no abusar de la hospitalitat de l’Amadeu i la Carme.

Les hores es varen fer curtes. Amb greu vaig deixar la tribu al voltant de la foguera, entre pomes, mistela i fruits sex, una barreja que sembla els va obrir altre vegada la gana, segons informes obtinguts de la xarxa.

Gràcies a tots i a totes, un plaer de compartir les hores amb vosaltres.

He enviat les fotos al correu col·lectiu, si algú en vol alguna en mida original, només ha d’aixecar el dit, que molt a gust li faré arribar. 

Admiro la parsimònia

Bé, potser no sempre, però moltes vegades quan veig persones que tenen aquesta virtut, tinc certa necessitat de poder-ho experimentar en pròpia persona.

Tenir la sang freda, com per no emprenyar-se quan les coses no van com un voldria, tornant a començar de zero si cal amb tota la calma del món, em sembla a mi que no té preu.

Si bé, moltes vegades, el que m’ha posat nerviós ha estat la pròpiament dita parsimònia de la gent, és com una mica il·lògic que ara en sigui un admirador. Però si que trobo envejable el poder, per no esclatar en moments de forta tensió i saber autocontrolar aquell dimoni que portem dins. Un dimoni que de vegades necessitem ben enfurismat.

Algú té a mà el manual d’ensinistrament, crec que li faria una ullada, això si, amb molta calma.

Tingueu un bon cap de setmana, amb la tranquil·litat justa que busqueu

Fer-ho....al bosc

Canviar  petites coses en la rutina diària és el que ens pot aportar sens dubte un augment del plaer que normalment obtindríem en un estat normal.

Ves a saber el perquè, un bon dia et passa  pel cap de fer-ho al bosc, en plena natura, de bon matí quan encara la fresca t’estarrufa la pell. Per fer-ho més interessant,  animes a més gent perquè  t’acompanyi. Si ho hem de fer, fem-ho bé.

Va ser així com diumenge passat, en plena natura varem muntar una bacanal. A les nou del matí ja entravem amb calor i les olors que es desprenien eren d’aquelles que un no pot refusar, massa tard per fer-se enrere.

Quasi tres hores per esmorzar, en plena natura, amb una bona colla de gent i amb ganes de repetir. Perquè les petites coses són les que realment valen.

I mira per on em va donar per fer fotos i tot............

A que no pinta malament?

Relats Conjunts: Temps Moderns

Amb aquesta cara, m’ha costat molt fer-me passar per el noi de manteniment, crec que no s’han cregut gaire això de venir a fer el canvi d’hora i engrassar la màquina. Ara ja sóc dins,  només em cal trobar la manera de fer que aquest maleït rellotge deixi de sonar just la nit de fi d’any. Pocs minuts abans de les dotze, aquests engranatges han de deixar de  rodar.

Com m’agradarà veure tota la gent al peu del campanar de la Puerta del Sol, amb els raïms a la mà, llegint el rètol desplegable que porto a la caixa d’eines.

Ja veig a tothom, llegint amb el seu mal català.....: A Catalunya ja som al 2012, correu, correu que no ens atrapareu mai, per més que ens retalleu. 

Una aportació a Relats Conjunts

Mullar el moniato

Ja era hora.....brots verds

Molta gent crec que sap sobradament com es fa això de mullar el moniato, però sempre va bé de refrescar la memòria per si algú a hores d’ara no ho ha provat, cosa totalment desaconsellable.

Depenent de la mida del moniato triarem el recipient adequat on posar-lo en remull i que creixi en conseqüència, el que esperem.

Parlant del moniato com a tubèrcul, i com a curiositat, proveu de posar-lo dins un got amb aigua. Veureu que passats uns dies surten brots verds (els de veritat, no els polítics) i que seguint els sempre encertats criteris de que tota cosa que puja, torna a baixar, tindreu amb poc temps tota una cascada de tiges verdes que fan la seva patxoca.

Suposo que no cal dir, que com que està sempre cobert d’aigua....no cal regar-lo. 

Per que no dubteu de la veracitat del apunt us poso una foto del meu moniato en remull, ja amb resultats a la vista. Potser i només potser, més endavant penjaré una imatge de quan la llei de la gravetat fa acte de presència.

Curiós no? I sense voler prendre gens de protagonisme......a la Winnie....;)

Trencar llances

Sovint no ho fem, i crec que quan s’ha de fer s’ha de fer. Aquesta vegada la merescuda de tal acte no és ni més ni menys que la Bajoqueta per la seva tessoneria en tirar un projecte endavant.

Després de més d’un any d’espera, després del qual li han donat carbassa, no ha perdut les esperances i s’ha arremangat (les mànigues) per posar-se mans a l’obra i fer que un projecte que sempre ha estat molt atractiu tiri endavant encara que sigui sobre el pes de les seves espatlles.

Ara després d’una crida a tothom perquè corregeixi els seus contes, crear pàgina pròpia a facebook i fer tota l’edició, sembla ser que la cosa va per bon camí i que els 365 contes seran una realitat.

Esperem que arribis a bon port i jo almenys agraeixo per endavant tot l’esforç posat en el projecta.

Gràcies Mònica per tot el que has fet fins ara, jo confio que molt aviat tindrem el plaer de veure en paper tot el que varem ser capaços de fer en un any.

Fotre un clau

Cosa que sempre fa il·lusió i molta, però el d’avui ha estat genial i no pararé de donar les gràcies per tots els que ho heu fet possible. Gràcies a tots i totes que heu fet un click sobre el meu nom per tal de que fos un dels escollits a tenir l’oportunitat de fer-ho i a més fer-ho en públic.

Aplaudeixo des de aquí a tots els que com jo tindran oportunitat de fer-ho i als que s’han quedat a les portes d’aconseguir-ho.

Moltes gràcies altre vegada....amb aquest clau penjo el cartell de segon guanyador als premis c@ts  d’enguany. Felicitant molt efusivament a qui ha estat sobradament guanyadora,  en la categoria de miscel·lània on tots els que hi estaven nominats eren veritables candidats a endur-se el premi.

Felicito també a la organització que durant un parell d’hores ha tingut fins a 44 persones enganxades i ha recollit més de 800 comentaris, el que ha fet que tot plegat hagi estat una gran gala virtual. 

El perill d’escalfar la llet

Un fet tant verídic com inexplicable, que he viscut en pròpies carns i que a hores d’ara encara no sé ben bé com ha anat, tot hi trobar-li una explicació lògica encara que sigui esperpèntica.

Situem els fets en el moment de escalfar un simple got de llet al microones, amb la seguretat de que era bona llet. Al moment de fer rodar la fatídica rodeta de temps a un minut i tancar la porta va fer acte de presència la mala llet. O no em direu que és mala llet que per escalfar-te-la et quedis de sobte sense ADSL. Que què carai te a veure? No ho sé.......però després de saltar tèrmics, icps i diferencials del quadre elèctric i tornar-los a donar com tot ciutadà faria....m’adono que el router de vomistar s’ha posat en pla disco mòbil i només fa que llumetes estranyes. Res d’important si tingués connexió, però no és el cas.

Que et passi això just dos dies abans d’una important gala virtual, és per posar-s’hi nerviós, sabent la rapidesa de les companyies en qüestió de servei tècnic.

La gran sort ha estat de la immensa majoria de gent que canvia cada dos per tres de operadora i resten dins d’armaris multitud de routers  a l’atur, que m’ha anat de perles per poder assistir demà sens falta a la gala virtual de C@ts.

Prometo tot i tenir microones nou......que no m’escalfo un got de llet fins passada la gala....ja seria mala llet.   

De quan el temps passa volant

De vegades el temps pren un altre dimensió, una d’aquelles que un es fixa amb que el tic tac no s’atura, però que no és important, l’únic que de veritat importa és la companyia i la tertúlia.

Cinc hores de sobretaula amb la gent de casa, aprofitant al màxim la visita de la filla gran, que per culpa de la Pompeu, veiem menys del que voldríem. Moltes coses que explicar, discutir o comentar fan possible el pas del temps, que amb aquest vingui altre vegada la gana, aprofitis per berenar i tornar a fer sobretaula. Son aquests moments passats que et fan adonar, almenys a mi, que s’han de lluitar les batalles que ens vinguin cada dia, sense treva, per no perdre aquests petits luxes on sense cap motiu aparent t’ho passes bé. Per dura que sigui la creuada, val la pena la lluita.

Esmoleu bé  llances i espases, que no decaigui l’humor, l’amor i les ganes, entreu bé a la setmana i a per totes. Bona setmana!

Emprenyat

Paraula que se’m està quedant curta després de tant de temps de veure injustícies seguides i massa gent barrigant dins els contenidors per poder menjar.

Que ha de passar en aquest país o que hem de fer perquè algú amb seny i decisió condueixi els pocs diners que ens queden a bon port.

Fa fàstic d’escoltar radio, televisió o llegir diaris tant de paper com virtuals, hem arribat a un punt sense retorn on s’ha instaurat l’egoisme dins la societat i així no podem fer res.

El feudalisme, la burgesia i ara el capitalisme podrien o haurien de ser jutjats com a crims contra la humanitat. Tots ells han permès i estan permeten que milions de persones morin de gana sota les seves irresponsabilitats i només mouen un dit si hi ha un duro a guanyar. Aquestes persones no ens poden portar enlloc, aquestes persones l’únic que poden fer es acabar d’ensorrar-nos. A sobre, després de dilapidar tots els nostres imposts, tenen la poca vergonya de fer publicitat que ara més que mai hem de complir amb les nostres obligacions de contribuents. No ens heu escanyat prou?.

Tots plegats, des de politics, banquers i altres especuladors, si sou persones hauríeu de dimitir tots, sense sous vitalicis. No us demano un harakiri, és poc, us vull veure barrigant contenidors per poder menjar i teniu sort, molta sort que falten ous, perquè fa molts anys a França les guillotines varen fer molt bona feina.

Estic així d’emprenyat, sense estar massa afectat, només de veure-ho, però ahir en veure aquesta frase de queixa simpàtica, em va fer pensar que ja n’hi ha prou.

No ens podem estrènyer el cinturó i baixar-nos els pantalons al mateix temps.

Digui’m?

És sens dubte el que els hi he dit repetides vegades a tots i cadascú d’aquests andròmines plàstics amb ànimes de metalls preciosos o gairebé.

Des de que fa més de disset anys quan em varen penjar un mòbil per estar sempre localitzable, disposat a solucionar problemes i que la tecnologia fes que un pugui abastar més coses de les que hauria, amb la intenció de aprofitar al màxim la jornada laboral que sortosament mantenim.

Sort que aquests trastos no poden parlar per si sols, perquè ells coneixen gairebé més que ningú la nostre vida a totes hores. Son com una segona parella, amb ells m’hi he discutit, emprenyat, rigut i engegar-los a pastar fang, per més tard anar-los a buscar amb necessitat. Mal ens pesi, son estris que han passat a ser quasi inseparables, sense estar-hi enganxats, però hem de reconèixer que ens són molt útils.

Com que les persones encarregades d’engendrar-los, no els donen gaire esperança de vida, suposo que de no canviar molt les coses aniré ampliant la col·lecció, per d’aquí molts anys passar a ser objectes d’antiguitat, mentrestant només son un munt de ferralla que malgrat tot em porten els seus records, bons i no tant bons.

Ja sé que si els compteu en toca més de un per any, no en feu cas, el fet dels canvis per ofertes de diferents companyies i treballar en paisos diferents, tenen els seus efectes secundaris......

De bon anar-hi

Dic de bon anar, sense referir-me a la distància en que es puguin trobar, si no en la curiositat de la visita i el fet sempre important que sigui amb una justa mesura.

La curiositat i potser si la proximitat, m’ha fet anar al poble d’Esponellà a visitar la seva fira de la carbassa.....que en principi dius, coi tant dóna de si el tema com per muntar-ne una fira?.

Un cop allà, veus que el tema com moltes vegades, agafa la vessant gastronòmica i pots començar a tastar varietats amb sorpresa gratificant tot i sabent quina és la matèria prima.

Els esdeveniments sempre son aprofitats per posar-hi falca d’altres productes de la terra, sobradament coneguts però que un no renuncia a fer el tastet quan a boca de canó et posen el plat davant del nas. Tot plegat esdevé una passejada curta entre olors i gustos de la terra que et porten al curiós concurs de veure qui la té més grossa. He quedat força sorprès de les mesures que pot arribar aconseguir i m’he quedat amb la pregunta de quina deu ser la motivació del element per anar creixent sense parar fins arribar als més de quatre cents quilos.

La guanyadora.........no calen gaires paraules

Les que aspiraven a ser proclamades miss carbassa

I quan em varen avisar.........si no et portes bé, te la compro per fer sopa.