El món avança, i amb ell l’afany de poder dels que més manen, fan que les antigues guerres sagnants, per conquerir un país, hagin passat per sort a la història, apart d’alguns petits brots que encara queden alimentats per l’afany de vendre armes, endeutar més els pobres o com a excusa per treure’n algunes matèries primes de valor. Però ara estem començant les guerres econòmiques, ara no tirem bombes per conquerir països, ara el que fem és endeutar-los fins a no poder més, sota el nom d’ajudes econòmiques per acabar tenint-los als nostres peus. Tot és estratègia, tant en la guerra econòmica com en la bèl·lica, el resultat buscat serà sempre el mateix, subordinar una població.
Quant escolto les quantitats que en plena crisi s’escolten d’ajudes o cost de recuperar Grècia, és inevitable que pensi que nosaltres serem els propers tot i que ara diem que som nosaltres qui ajudem. Hem de començar a reconèixer que l’esperada Euro moneda, ha estat un fracàs, ara no ens queden solucions com les d’abans de devaluar la moneda per atraure compradors i activar l’economia, ara només queda esperar que els poderosos en vulguin donar un cop de mà, que evidentment ens cobraran a preu d’or, amb la nostre suor, mentrestant tots els corruptes comencen de zero a fer de les seves, sense haver tornat ni un deu per cent del robat.
Aquí, i a tot el món, tothom escombra cap a casa, digueu-me alguns països on el govern realment mira per el poble i cap al poble.
