dilluns, 23 d’octubre de 2017

Seguiu-me


-Ara explica’m aquest.
-La desesperació era tant gran que ella veient que el seu propi poble no la seguia, es va esquinçar la roba i amb els pits al aire animava a la gent a seguir-la. Havia de guanyar tant si com no.
-La seva bandera no era rojigualda?
-Sí, però això era quan va intentar que els francesos la seguissin.
-Ho va aconseguir?
-No, fill meu, no veus que som una república nosaltres.
-Com es deia avi?
-Soraya.
-No conec ningú que s’ho digui.
-A Catalunya serà difícil que en trobis cap. Som dels que no oblidem fàcilment.

Aportació a relats conjunts del mes d'Octubre

9 comentaris:

xavier pujol ha dit...

M'agrada el som.
Som una república.

Carme Rosanas ha dit...

Apa, com li has donat la volta, Joan!!!

I a mi que em queia simpàtica la Llibertat del quadre, he, he, he...

XeXu ha dit...

Molt ben trobat! La veritat és que no se m'acudiria posar a una filla Soraya...

M. Roser ha dit...

M'encanta aquest relat tan futurista...Tan de bó es faci real!!!
Bon vespre, Joan.

Cristina Granadero ha dit...

jajajajajaaj esperem! Ara de tant en tant un quadre o foto de tio no aniria malament no? tot i que si es diguès Mariano no se jo....

Ada ha dit...

Massa guapa per a dir-se "Soraya"... i no m'imagine a cap Soraya fent top-less... aiiigsskdlfasss

Elfreelang ha dit...

em sap greu però el nom de Soraya em fa venir .....mal més no dir-ho

molt bo!

Pakiba ha dit...

Si totes les Sorayas son con una que tots coneixem arreglats anem.Que Deu en agafi confesats.

Una forta abraçada

Glo.Bos.blog ha dit...

Ai, quin perill!
Quina imaginació, Joan
:-)