Vist per sentència

Últimament i no pas per ser sant de la meva devoció, m’ha tocat anar varies vegades al jutjat per tal de testificar i donar suport a persones que crec tenen tota la raó. Per els qui tingui la sort de ser encara verges en això, els diré que la primera vegada acolloneix una mica, el fet de veure tanta toga i escoltar un vocabulari que fins ara només havia escoltat escarxofat al sofà de casa i sense cap por d’equivocar-me, amb les fatals conseqüències que això comportaria.

Després de varies vegades el teu sentit ja és capaç de veure que les coses no son tant reals com haurien de ser, doncs allò de, jura usted decir toda la verdad i nada mas que la verdad.......... , veus que se’n va en orris a la primera de canvi en veure el testimoni d’alguns allà presents que diuen veritables barbaritats per tal de salvar la pell i guanyar el judici. Quant veus que estàs en mig d’una obra del tipus Mourinho, tiatro dil bueno, et bé el cap que en judicis d’assassinats, violacions, estafes milionàries, deuen de seguir el mateix criteri, de a veure qui la diu més grossa, qui es capaç d’ensarronar al jutge, que de ben segur desprès d’atendre sis judicis un darrera l’altre, està de falsos testimonis fins la cap de munt.

Aleshores quant un realment necessita la justícia es pregunta, si realment val la pena, després de l’afecció, d’engegar un procés judicial, sabent que el que realment decantarà la balança es la perícia i saber fer del advocat, la capacitat d’enganyar dels testimonis i el estat d’ànim del senyor jutge en el dia de dictar sentència.

Després de veure com es mou tot aquest món, haver-ho parlat amb gent que està en el tema i veure la poca noblesa de la gent, em sembla que si alguna vegada sóc acusat, demanaré un showman perquè hem defensi i així guanyar credibilitat.

La temporada

Arribem a la temporada, on persones insultant-me’n guapes, amb el cos semi nu, parlant gairebé sempre amb un accent Francès molt difícil, intentaran inflar el nostre subconscient per tal de que comprem un eau de toilette que ens canviarà la vida i no donarem abast a totes les conquistes, cosa impensable sense l’ús de tal fragància.

Ho trobo molt bé que ens intentin vendre, per això es la publicitat i d’això viuen els publicistes, ara si toquem de peus a terra i analitzem el tipus d’anunci, que en tot el temps que la meva memòria pot recordar, es tallat amb el mateix patró, trobo que podrien fer algun canvi estratègic que potser els ajudaria, jo els ajudaré amb el que no trobo lògic.

Posen persones d’una bellesa excepcional, jo sempre dic que un cop acabat l’anunci les deuen matar, doncs per el carrer no en veig, i si no, encara que es posin aigua de l’aixeta triomfaran igual, perquè estan boníssims/íssimes, i en fan creure que no sóc digne de gaudir del producte.

No acabo d’entendre perquè van quasi despullats/ades, crec que el joc de les conquistes es comença ben vestidet, si t’has de convèncer amb la olor quant estàs en boles, a mi no em tiren enrere ni que facin olor de granja.

Tot ha de ser, eau de toilette, no vull que la tradueixin literalment com a, aigua de lavabo, però inventem algun nom engrescador que de enginy ja en tenim.

Perquè tantes vegades l’aigua fa acte de presència en el spot, jo me’n poso i mai m’he sentit en una platja paradisíaca on tothom està pendent de portar-me el que necessiti, desitgi i envoltat de persones del sexe contrari que no paren d’insinuar-se. Obro els ulls i em veig amb la mateixa cara davant del mirall.

I per acabar, no sé jo fins a quin punt els podríem denunciar de publicitat enganyosa, doncs n’he provat alguna de les anunciades i ni se’m han insinuat, despullat o provocat descaradament, potser es que només funciona amb gent guapíssima.

A mi no em convencen, si vosaltres teniu alguna nit memorable gràcies al perfum, si us plau passeu-me la marca, i no patiu................ús guardaré el secret.

A mà

Com que he vist que alguns dels blocs han penjat un post del se puny i lletra, iniciativa molt bona d’algun blocaire, m’he decidit finalment a fer-ho.

El text es un microconte que vaig escriure per participar en el concurs que molt assenyadament han engegat aquí, abans de les properes festes que ens venen a sobre.

Espero que us agradi....sempre i quan el podeu llegir.

Realitats

Cada cop més em sorprèn l’enginy de la gent per fer front a les situacions de la vida i en aquest cas no crec que fos per gust doncs la comoditat no es pas el seu principal encant.

Ho puc dir per que ho he vist i no he gosat tirar fotos per potser conservar la meva dentadura intacta. El cas es que en un aparcament d’un centre comercial al aire lliure, he aparcat darrera d’una furgoneta gran, amb la porta oberta i he vist que tenia eines a dintre, cosa normal en qualsevol furgoneta de feina. El que no és tant normal, és el fet de que en un racó hi hagi instal·lat un llit, amb tot els seus guarniments per passar-hi la nit, amb un seguit de penjadors al fons de la furgoneta amb la roba penjada com a l’armari de casa.

No he pogut recrear-hi la vista gaire estona, doncs amb el inquilí a dintre no es tracta de mirar encuriosit, però si que he pogut comprovar que allò era la seva vivenda habitual, i no si val a dir, que es dels que ho te preparat per parar a les carreteres, amb les noies que son simpàtiques a tot home que les convidi a pujar, doncs es veia en plan currante i no plan picadero, ja m’enteneu.

Les causes poden ser moltes, l’han fotut fora de casa, treballa lluny i no vol pagar una pensió, es un sense sostre...amb feina......, no ho sé però la veritat es que m’ha sorprès la manera o el sistema. La qüestió es sobreviure.

La primera vegada

Sé que es molt, esperar tots aquests anys sense haver-ho fet, potser culpo a les circumstancies o no haver conegut la persona adient per entrar en joc, el cas és que ara puc dir que, a partir d’ara ja no serà la meva primera vegada i que espero repetir sovint, tantes vegades com pugui.

El fet de conèixer gent virtualment, hem va donar l’oportunitat d’assistir a la presentació d’un llibre a prop de casa, concretament a la llibreria 22 de Girona, on en un petit acte amb poca gent amb un ambient quasi familiar, la escriptora Assumpta Montellà ens va presentar el seu darrer llibre, Contrabandistes de la Llibertat.

Es molt gran el treball fet per l’autora, costós, per el fet de que queden pocs testimonis dels fets i de tractar amb gent molt gran, als quals no els hi agrada obrir ferides antigues que mai es curaran. Una tasca amb data de caducitat, doncs amb pocs anys no en quedarà cap per explicar la duresa, la por i el perquè de tot el que va succeir.

Durant la xerrada, amb moments molt emotius, amb la presencia de fills i nets d’algun protagonista, em va fer entendre la injustícia viscuda per alguns, la pèrdua de vides envà, el sacrifici mai pagat d’algunes persones i un llarg etc, que fa que t’adonis que ara per ara no cal que ens queixem tant, perquè estem a la glòria comparat amb els nostres avantpassats, de fa tant poc temps.

Totes les obres tenen el seu costat bo i el seu costat dolent. Com a bo, vull destacar el relat fet amb l’ànima, que et fa arribar al lloc, la llarga recerca de la escriptora per arreu del món i les llargues converses per tal de que no semblessin interrogatoris i per portar-nos un gran relat. Del costat dolent, només puc anomenar el fet de que realment va passar, no es fictici, es real, molts ho van patir i pocs ho varen poder explicar.

La meva primera vegada va ser, bona, molt bona, tant que només hem queda recomanar-vos el llibre, que si el llegiu, quan passeu per alguna de les zones dels fets, veureu en la vostre imaginació les ombres d’aquells herois.

Jo també m’estic escalfant

Ho dic en veure que mentre uns estan parlant del canvi climàtic amb cimeres multitudinàries que ens costen un ull de la cara, els altres anuncien que han trobat més petroli Mèxic, per continuar escalfant no sigui que ens refredem.

I es que mentre els maleïts petrodòlars segueixin regint l’economia i tinguin agafats per els collons a una pila de gent que està fent el titella sota els seus talons al portador, no podrem començar a posar solució a un greu problema del que molta gent encara, no es fa càrrec de la seva gravetat.

Vaig comprovar l’estat de la glacera de Bryksdal a Noruega amb cinc anys de diferencia, on la primera vegada era tot gel i podies passejar-te per sobre, la segona vegada i havia un llac tant gran que amb barques pneumàtiques passejaven als turistes. Llavors entens que es exactament el canvi climàtic.

Tenim una tecnologia prou desenvolupada com per captar la suficient energia del sol, l’aire, moviment de marees i un suposo llarg etc. Hem d’esperar a esprémer fins l’ultima gota de petroli per començar amb energies netes? De que tenen por? De que no recaptin impostos? . Hi ha maneres de fer-nos pagar, que jo sàpiga la llum de casa la cobren segons un marcador i no tinc que anar a comprar-la a litres.

Els productors dona la casualitat de que tenen kilòmetres quadrats de sobra per posar plaques fotovoltaiques en els seus deserts inhòspits, que posteriorment ens cobraran a tant el kilowatt.

A les hores jo em pregunto, que es el que falta, tecnologia o ganes?, no podríem posar gent a treballar per desenvolupar un cotxe elèctric, sistemes d’emmagatzematge elèctric, noves formes de captació i més sostenibles, per tal de fer un bé al nostre planeta i de passada començar a sortir d’una crisi que ningú sap quant a acabarà.

Algú que m’ho expliqui, jo mentrestant i amb l’escalfada que porto.....vaig a fer una cervesa, que per cert, diuen que la pujada de les temperatures afecta la qualitat del lupul, o sigui que, més calor i cervesa més dolenta.

Lluny lluny enllà

En unes terres llunyanes en uns temps difícils, on la supervivència era la prioritat del moment, es va descobrir sobtadament tota una sèrie d’incidents, que anomenaren corruptes i de desviament de fons. El poble sentint-se traït, estava enfurismat amb tota la colla de delinqüents que havien malbaratat els seus diners, es parlava d’unes xifres astronòmiques, inabastables inclús per els millors jugadors de futbol, just quant més es necessitaven els diners, doncs hi havia qui passava gana. Fiscals i policia, conjuntament, amb escorcolls i fiances altíssimes anaven recuperant molts diners, diners dels contribuents que havien estat robats. Aquests es sentiren feliços de veure manilles, trajo i corbata en la mateixa persona. Ara pacientment el contribuent d’aquelles terres llunyanes espera amb impaciència que li tornin el que es seu.

Perquè sempre que algú es robat, quant la policia enxampa el lladre, ho tornen al propietari no?, de no ser així després els lladres serien uns altres, dic jo.

Llàstima que tot plegat ha esdevingut en terres llunyanes, si no aquest any veuríem una casella en la declaració de renta que diria: devolución de lo robado, i ja us dic jo que seria una picossada.

Mentrestant aneu comprant loteria

No em dóna la gana

L’altre dia vaig rebre una trucada, desprès de varies vegades de perdre el temps i no coincidir, del servei de gas per fer una revisió rutinària de la instal·lació. Jo que ja estava mosca de les vegades que volien venir a hores en que la gent d’avui en dia té la sort de treballar i alguna vegada de perdre del meu temps per no presentar-se finalment, se’m va acudir de preguntar el que costava la revisió.

Noranta euros més iva, queeeeeeeeeee?, no vull que vingui, no vull fer la revisió, passo de que vingui un paio a casa a fer-me perdre hores de treball, per tirar aigua i sabó a un tros de canonada que no arriba a un deu per cent de tota la instal·lació, fer un paper i als deu minuts ser fora atracant a un altre client.

Bonament em va dir que haurien de tallar el subministrament, jo li vaig dir que endavant que fes el que calgués, perdrien un client, però jo no hem deixo robar a cara descoberta. Si fessin una revisió com cal, fent una proba de càrrega a tota la instal·lació per verificar que no perd pressió, ho pagaria a gust, però per afany recaptatori m’hi nego, ja en vaig fer dues, vaig veure el que feien, soc del ofici i m’hi nego.

Apart de trobar-ho car, doncs això hauria de valer uns quinze euros, trobo que seria molt més adient, si ens volen continuar robant, de posar cinquanta cèntims més al rebut que ningú no es queixaria doncs ja hi be el manteniment, els impostos i el lloguer del comptador.

Ara només queda esperar, alguna carta, alguna trucada, alguna visita o potser passaran de mi i d’aquí un any ho tornaran a provar, però no penso baixar del burro, doncs tinc altres solucions per cuinar i la calefacció la vaig posar de gasoil, fart de pagar rebuts de gas d’un import més que considerable.

Nit de por

Impulsat per les noves tendències o bé per la persistència sostinguda del més petits de la casa he acabat agafant el ganivet i una petita carbassa per fer per primera vegada a la meva vida, el fet de donar-li vida pròpia amb aspecte terrorífic a un vegetal.

Tasca no gaire difícil, però amb la sempre present impaciència dels petits i l’avís de algun gran convidant-me a deixar tot net tal com ho he trobat, doncs si no jo mateix sentiria la por de molt a prop sense que cap artilugi fos necessari.

Acabar-ho i provar sempre ha estat el meu lema, o sigui que espelma cap dins amb la típica expressió somrient d’una carbassa. Tant bé ha quedat que he decidit posar-la a la nostre habitació per recordar el dia que som i fer-nos amb les noves cultures imposades o no.

Feia la seva patxoca, i com que les espelmes tenen incorporat l’auto apagat, l’hem deixat encesa per gaudir de la calidesa de la seva llum. Just aquest matí en despertar i veure-la apagada, la meva dona m’ha dit que havia passat una nit .........de por.

Amb tot això vull dir que no esteu en contra de noves tendències o cultures, que tot té el seu costat bo i no es res de l’altre món barrejar la castanya amb la por, disfressada d’un somriure.