Relació formal

69 de 69 

Quan t’he conegut, m’has dit que no eres una noia fàcil, que abans de fer res, necessites molt de temps per veure el real interès que puc tenir per tu. Hauré de tenir molta paciència.

Poques hores més tard, em desperto al teu costat, contemplo la teva esplèndida nuesa, i em pregunto: No sé si em vares enredar, o és que sóc molt bo. En qualsevol cas, quina nit.

Est fermé

Com deia aquell: m’he omplert i necessito buidar-me....o era al revés?.....Tant li fa, és el que penso fer, la meva decisió és inapel·lable, ningú em farà tirar enrere en la meva decisió. Ho deixo, fins aquí  és tot el que he pogut escriure al llarg del temps. Els nostres camins diuen que estan escrits, jo no m’ho crec, som nosaltres mateixos qui ho fem i això ens dóna la capacitat  de poder triar algunes de les coses importants que ens marcaran el futur més pròxim.....cafè o tallat, dònut o ensaïmada, en podrien ser alguns dels exemples.

Diumenge es publicarà l’últim dels relats de 69 paraules, aquest serà el número 69 des del primer que es va publicar al vuit de març de 2012, ha calgut més d’un any per completar els 69 de 69, que jo mateix em vaig imposar. Ara tocarà potser, recollir-los.

Doncs com he dit el principi, “est fermé”, però només em caldran quinze dies per tornar-me omplir o buidar... ;)  i retornar donant la tabarra.....Mentrestant, passeu-ho bé que jo instauro l’slow blog durant una quinzena i, només demano que aquests pocs homes que volten per la blogosfera, em cuidin aquest bé de Déu de dones que em fan caminar una mica més dret cada dia o dret del tot...... amb permís de la meva.....

Estem massa amunt

-Nois  penso que demà em quedo a esmorzar a peu de carrer.

-Si home, amb les vistes que tenim aquí, que hi penses fer a peu de carrer?

-Doncs mira, estic amb vosaltres que per els escots de les noies aquesta és una bona situació, però cada dia estem més amunt i aviat haurem de pujar els prismàtics per veure una regatera en condicions. Jo demà em quedo  a baix.

-Tu ets molt murri i, la veritat és que  tens tota la raó, si volem deixar anar alguna floreta a les nostres musses potser millor  ser  a prop.

-Més et diré, amb les minifaldilles que s’han posat de moda, el millor lloc per l’entrepà serà a al soterrani, just sota la reixa de ventilació.

-Nois....podeu deixar-me passar un moment, m’han caigut les claus.....al soterrani, ara pujo.

Aportació a Relats Conjunts del més de Juny

Sado

Feia temps que ens coneixíem, mai havíem estat junts. Ella em va dir que li agradava el sado, últimament havia llegit alguna trilogia que la tenia ben seduïda. Volia practicar, jo era l’escollit.

No vaig voler perdre l’oportunitat de passar-ho bé una estona, tampoc podia perdre-hi res. El fet és, que no sé com va anar, però vaig acabar lligat de peus i mans, amb el cul molt vermell.

Jubilem-nos

Sempre em vaig prometre que als seixanta anys em jubilaria per poder gaudir de la vida i tenir el temps a les meves mans. Sembla ser que el nostre estimat govern no ho permetrà, però sí que hi vol posar molta emoció, amb un puja i baixa que deixa en miniatura la muntanya russa més gran del món.

O sigui que si ho he entès bé, fins als seixanta set res de res i, a partir d’aquí ens podran donar les engrunes que sobrin dels àpats dels intocables banquers. Dit d’un altre manera, hem de pagar torrons d’aquells forts tota la vida, perquè ens els donin quan no tinguem dents.

Estem d’acord que l’esperança de vida s’allarga, però si estem amb un atur real de quasi un trenta per cent, amb un atur juvenil altíssim...quin sentit té allargar la nostre vida laboral? A ningú se li acut que els que portem treballant des dels setze anys haurem treballat cinquanta un anys i que molta gent d’aquesta edat encara no haurà treballat mai, si les coses no canvien molt.

Pedaços, pedaços i més pedaços per anar estirant del poder, per seure tant de temps com es pugui a les cadires dels intocables.

Jo ho tinc clar, als seixanta set em convertiré amb un vell emprenedor, oferint servei de companyia a senyores necessitades....altrament dit gigoló. Podeu començar a reservar hores mitjançant el correu elèctric que trobareu a la barra lateral. Sense discreció.

Ensenyar-ho tot

Ara que estem a les acaballes d’un curs, potser seria hora de fer un repàs de com va l’ensenyament en aquest país. Com que de ben segur seria molt avorrit de fer-ho, potser prefereixo explicar com hauria de ser per tornar a ensenyar als alumnes i de passada tornar les ganes i la responsabilitat que molts profes,  em consta que han perdut.  Raons no els hi falten.

Que el sistema no funciona i estem de continues baralles és més que sabut de tothom, crec que molta gent hi està acomodada,  no tenen cap motivació per la seva feina, fer res fora del estrictament necessari no comporta cap guany i veient com l’administració tracta al personal s’ha activat el pla: Fem el mínim, sense importar els resultats.

Cada escola ha de funcionar com una empresa privada, amb els diners que la Generalitat aportarà cada any en funció de la capacitat del centre. Entre tots els pares d’alumnes, mitjançant votació, s’escollirà un director que ha de ser l’amo i senyor del centre, sota la supervisió de la Generalitat, doncs hem aprés dels últims esdeveniments que no ens podem fiar de ningú.

Aquest senyor, ha de contractar els professors segons el seu criteri, motivar-los per obtenir resultats i deixar al més puta, que sempre n’hi ha un, sigui el que es queda sense feina.

No es tracta de putejar a ningú, ni de treballar més, ni de cobrar menys. Es tracta de que cadascú agafi la seva feina amb ganes, responsabilitat i millorar el seu valor professional.

Això abaratirà els costos, només hi haurà el personal necessari i aquest serà altament qualificat.

Ja sé que no tothom pot anar al mateix sac, però veure com el director del centre no et sap respondre cap de les tres preguntes que l’hi fas referent al seu centre, fa emprenyar. 

Retorns

-Et vaig dir que necessitava tornar als nostres inicis, trobar altre vegada l’amor de quan érem joves, perquè cinquanta anys rovellen molt. Però de veritat, no esperava això.

-Dona, amb el que m’ha costat llogar-ho i portar-te a la nostre pineda fosca, no em diguis que no t’agrada.

-Molt, però recordes que aquest Simca 1000 els seients no són abatibles i tenim seixanta tres anys?

-Tu deixa'm a mi.

Atracció

La majoria d’homes d’aquest planeta ens sentim atrets per persones de l’altre sexe, sense necessitat de cap ajuda.  Afegim que la tecnologia ha permès desenvolupar perfums capaços

d’embriagar  feromones i testosterones, fins a deixar-nos bocabadats, considerant-nos esclaus dels aromes. Si tenim en compte també que aquest any, per culpa del temps, s’ha posat tota la carn a la graella al mateix temps, tenim que no donem abast a mirar tots els perills que ens envolten en forma de talons, malles, tires, transparències i faldilles de nano tecnologia per la poca quantitat de teixit emprat.

Ho haig de reconèixer, anem encesos, amb aquest canvi sobtat de temps la temperatura ha pujat de cop, vaja tampoc voldria implicar-hi a ningú més, doncs tampoc descarto que el problema sigui meu que potser és que sóc d’encesa fàcil. Per tant no he dit res....seguiu seguiu, que ja em va bé, esteu totes estupendes. 

Palles mentals

Con que no ens és permès de viure una vida plana, si no que sempre ha d’estar acompanyada d’alts i baixos, arriba un moment que cap dels estats que ens trobem  permet d’estar tranquils del tot.

Quan les coses van malament, només tenim el cap sortir-ne i, això pot fer que les coses  realment aprofitables que tenim al nostre voltant, passin sense pena ni glòria.

En canvi quan les coses van normal, perquè bé no hi van mai del tot, sempre tinc la sensació que alguna cosa dolenta està per passar, això et fa estar més alerta del que realment és necessari, sense poder estar al cent per cent.

Què fer doncs en qualsevol dels casos? Doncs el millor de tot és, aprendre a sectoritzar la nostre vida,  saber dir prou als problemes i a les pors, per gestionar cada cosa al seu moment i no més temps del que és necessari.

Simple i fàcil, només calen cinquanta anys d’entrenament per estar.......... una mica en forma. 

Nivell expert

Com a programador informàtic, vaig preparar un petit programa auto executable dins el llapis de memòria de la meva companya de feina, demanant una cita de contingut molt clar.

En el que no sóc tant expert és en saber veure que no era seu, si no de la seva companya de taula.

Ara tinc una dona casada que em doble l’edat, i no para de mirar-me, esperant allò promès.