Un de rapidet

Trobant-me jo amb dos pits a les mans i poc temps per dedicar a tant gustosa carn, vaig haver de decidir com fer que allò resultés el màxim de plaent al paladar, deixant el llistó molt alt a properes trobades.

Doncs si, un bon parell de pits de pollastre enriquits amb sal, pebre, cúrcuma i un bon raig de llimona, sobre un jaç de poma crua laminada i abrigats amb un altre capa de poma laminada, ensucrada per sobre, entraren una mitja hora al forn per sortir-ne altament gustoses, al punt de ser devorades.

Un de rapidet i, que d’encertar el gust de qui ens acompanya, pot fer que un segon plat de carn estigui a punt de ser servit , en aquest cas crua.

De vegades cal remenar molt l’olla, però de tant en tant un de rapidet també es posa bé......que amb la calor tampoc podem abusar de la feina.

Avís meteorològic

Amb l’arribada de la canícula, aquesta senyora d’aires tant calents, es preveu i és possible, que més que mai els cossos que en altres èpoques de l’any queden atrets sense remei, vegin ara com tot i la tremenda atracció permanent, desitgin una distància mínima d’un metre entre ells.

En cas de no poder superar  l’atracció, podem córrer el risc de quedar fusionats en un, amb fort perill de deshidratació. És altament recomanable un cop entrat en contacte amb la persona  moure’s constantment sense parar, fins que veient-nos al límit de l’extenuació  intentarem separar-nos com a mínim vint centímetres, per deixar que circuli l’aire entre nosaltres facilitant la refrigeració al sobreescalfament anterior.

És un error pensar que els sopars a la fresca, cerveses, gin-tònics i hores de conversa en terrasses a temperatura òptima, faran que siguem immunes als efectes creats per la canícula, tot el contrari.

Si seguiu les pautes no heu de patir per res, en tot cas, sols del desig de ser mossegat per la canícula.

Queda activat fins a finals d’agost el pla: calda.......tot el que puguis. 

Pakistan del Mar

Tot i estar a poc més de mitja hora de casa, no acostumo a passejar per aquesta vila que acabo de canviar-li el nom original i, que espero  mai perdi el seu original, Lloret.

Si som en plena Costa Brava, un no s’hauria de sentir com en un “zoco” on després de parar la mirada més de trenta segons a qualsevol objecte, comença un regateig on encara no has fet oferta. Carrers estrets plens de botigues tipus souvenir, que semblen còpies una de l’altre, venent molt objectes marca BCN, toro, sevillana, sangria i barrets made in xina amb el nom del poble. Tot plegat patètic.

Si el motor de la nostre economia ha de sortir bona part del turisme, ho estem fent malament, no podem vendre el que no som, tard o d’hora això no atraurà a milers de turistes amb ànsia de barra lliure de sexe, alcohol i festa sense treva.

Que aquest prototip de negoci funcioni, només indica el baix nivell cultural d’una gran part de homínids. 

Dubtes masculins

Gairebé sempre les coses és millor preguntar-les, però hi han casos que és molt delicat de fer-ho, per això faig un sondeig.

Posem pel cas que una amiga de sempre un bon dia et comunica que s’ha posat uns implants per millorar la seva estètica mamària. Aleshores, passat un temps, quan tot ha estat posat a lloc i salta a la vista, et trobes pel carrer de casualitat.

La pregunta que sempre em faig és: on coi haig de mirar ara? Si sóc una persona normal i miro a la cara passant de les vistes inferiors, pot pensar que el resultat no és prou atractiu a la cara d’un home. En canvi si la meva mirada es centra un pam sota la barbeta, pot pensar que els seus amics ja mai la veuran igual i que a partir d’ara les mirades als ulls seran molt més curtes.

No voldria trobar-me amb allò de....què, no t’agraden les meves....?  Que dur que és ser home, mare meva.

Magnetisme estival

Les vacances estivals escolars fan que l’adolescència estigui molta estona a casa. Tenen diferents tasques a fer, entre elles quaderns d’estiu, passar l’escombra, regar les floretes i poca cosa més.

No sabem el que passa, però quan arribem a casa, els trobem planxant el sofà sempre, es veu que hi ha un magnetisme misteriós que atrau els seus culs amb tanta força que en són incapaços d’alliberar-se. Sort que hi ha una televisió al davant per distreure’s, acompanyats del portàtil a sobre les cames i el mòbil a la mà.

S’intenten diferents remeis, però el misteriós magnetisme estival sempre acaba guanyant, estem desesperats buscant alguna solució, doncs ells acaben el dia molt cansats, tant que l’esforç que han de fer per ajudar a posar la taula per sopar els acaba de deixar sense forces. Just acabar el sopar, tornen a caure de cul al sofà, el desgast és tant gran, que no veuen el moment de poder-se aixecar per anar a dormir.

Algú ha vist símptomes d’això per casa seva? En sabeu alguna solució? No és per mi, és per ells que ho passen molt malament, i el sofà també. 

La mala costum de no pagar

Una mala costum instaurada en aquest país de pandereta, és la de no pagar les feines fetes, sigui a empreses o bé als propis operaris de les mateixes.

Quanta gent hi ha que desprès d’encarregar unes feines qualsevol,  d’aquelles que no s’han de pagar per endavant i, que un cop fetes, no paguen o deixen una part a fons perdut amb total impunitat.  Aleshores l’empresari de torn, sense tenir raó de fer-ho, passa el problema als operaris, amb la frase de: nois si no em paguen jo no puc pagar.

Tot això queda impune davant la llei; tantes lleis que fem i no som capaços de fer-ne una que pugui solucionar això. Per el que tinc entès, si no pagues una multa de trànsit de cent euros t’embarguen el compte, en canvi que un paio degui milers d’euros a una empresa no té solució ràpida i, quan la té s’ha, convertit en insolvent.

Si que podria tenir solució, però potser com moltes altres coses, no interessa. En tot cas, els més fotuts sempre som els mateixos, els de baix.

-Perquè li regateges tant si tampoc el penses pagar?

-Home...així no hi perdrà tant, pobre.

Relats Conjunts de la Carme

-Que vares fer quan, la teva amiga va tocar a la porta per entrar i tenies el teu xicot ficat al llit?

-Doncs fer que s’amagués dins el llit, ben acostat a mi perquè només és veies un cos.

-Va funcionar o us va enxampar?

-Tot anava bé, però la meva amiga es va estar massa estona guardant la roba a l’armari. Jo em feia altra vegada la dormida però al final.....

-Al final què?

-Coi, que no va saber estar-se quiet, i se’m va escapar un gemec que ella va entendre a  l’instant. Llavors sense més, va estirar la flassada i es va fotre a riure.

-A riure, perquè?

-Va dir que mai havia vist una cosa tant petita.

-Com va acabar la cosa doncs?

-El vaig fotre fora i vaig demanar l’agenda de la meva amiga. S'ha de deixar parlar  l'experiència.

La bola de vidre entelada

Ja fa dies que no parlo de política, potser tampoc cal gaire, doncs les notícies no són gens bones.

Veig que mentre uns intenten reorganitzar-se, altres espanten les mosques de la corrupció, hi ha qui aprofita per engrescar la població cercant vots i, qui els perd intenta pintar quadres amb tons suaus d’un futur que ens va massa poc a poc.

Amb tot això ni la vident de més èxit té pebrots de veure un futur cert en aquest panorama tant poc engrescador. En aquesta incertesa, potser el millor, és pensar i desitjar allò de salut i força el canut, que mentre puguem anar tirant encara que sigui retallant les nostres expectatives, adaptant-nos a fer el que podem sense perdre el temps en el que podríem tenir, tot serà més lleuger.

Penseu que des de que la història està escrita, sempre hi ha agut un grapat de persones que han explotat a la resta, més de dos mil anys d’experiència ens avalen. Això no es canvia amb uns anys.

No us fixeu massa en qui ens domina, feu cas a qui teniu a prop, aquesta persona o persones són  el que realment importa.  Mentre ho fem, lluitem per el que volem, però que mai sigui més important que el que tenim.

Enllacem-nos?

Quan tres dones parlen de trios demanant gent que s’hi afegeixi, no és, almenys per mi, una decisió gaire difícil de prendre.

La moguda es preveu grossa, es veu que es tracta d’anar-nos enllaçant uns amb els altres i sense dret a escollir, t’has d’enllaçar amb qui et toqui per ordre d’inscripció. És per això que només poden inscriure’s gent amb les idees molt clares sobre les seves inclinacions, preferències i el que realment els ve de gust.

Jo no he tingut cap dubte en apuntar-me, sé que tots els que en tenim ganes quedarem molt a gust amb el que hem decidit. És hora de fer un pas endavant i enllaçar-nos, entre tots farem pujar la temperatura. Fem-ho?

Ah, que em diuen que tot això és per la independència de Catalunya.....i és clar, lo primer és lo primer.

Segur que aquí us ho expliquen millor..... ;)

SOM-HI TOTS

Aferradetes

-Ja sé que tenies moltes ganes de veure’m, m’ha fet molta il·lusió la teva rebuda, m’he sentit com si fessis volar els meus somnis, he vist com tu i jo tenim molt de futur.......Però com explico jo a casa el xuclet que m’has fet al coll?

La meva aportació a la proposta de Sa Lluna, encara hi esteu a temps.

Je suis plein

Quan deia fa uns dies que m’agafava uns dies per omplir-me i descansar mai podia pensar que això passés de manera tant ràpida. Ja està, amb un buf han passat els dies de lleure, uns dies en els que he de reconèixer que he tret el nas per les vostres cases, això si, entrant de puntetes i sense deixar empremtes visibles. Es veu que d’alguna manera hi ha enyorança.

Això no ha impedit de gaudir plenament d’unes vacances amb família a la Bretanya Francesa, un país amb caràcter molt similar al nostre, de molt bon visitar.

Cada país et deixa empremta, aquest especialment m’ha sorprès en els seus horaris. Com a molt tard les grans superfícies et tanquen les portes a quarts de vuit del vespre, els petits comerços no val l’intent de comprar més enllà de les set del vespre, ni amb l’excusa de comprar souvenirs. Quant d’alguna manera tancaves el dia, travessant pobles amb direcció a l’allotjament, t’adonaves que a les nou del vespre es converteixen en pobles fantasma. Ni un ànima pel carrer.

També t’adones, que molta gent quan a les cinc de la tarda abandonen el seu lloc de treball, es dirigeixen sospitosament cap a la costa acompanyats de la seva taula de surf. Gent que tenen temps per viure, nosaltres no ho estem fent bé, sempre anem tard.

Ara toca tornar-hi, enyorança d’uns dies viscuts, mirar les coses des d’un altre punt, sobreviure al dia dia, i no defallir mai. Sort que tinc les  aferradetes, del món virtual per fer-ho fàcilment.