Desitjos d'any nou

Aquest any ens deixa, té els dies comptats. Com que havia de servir per arreglar moltes coses però al final hem avançat ben poc, he deixat de banda aquells propòsits tant il·lustres com anar el gimnàs, deixar el tabac, aprimar-me i tenir més....... diguem-li temps lliure. Amb tot això superat el que més desitjo per el proper 2014 és aprendre a fer Vudú. Si aconsegueixo treure’m el graduat amb això necessitaré uns quants ninots, per cert sabeu si n’hi han mascle i femella?, és important, doncs la zona a punxar és bastant concreta en alguns casos.

Si això funciona ja no caldrà desitjar gaire més, doncs un cop feta la cura tot funcionarà amb normalitat que és la única cosa que ens falta per anar millor.

Suposo que a hores d’ara tothom sap cap on van les meves agulles i m’atreviria a dir que la zona concreta on punxar, però com que sou bons minyons també us deixo triar personatge i zona de punció, prometo que amb el títol a la mà la vostre agulla serà clavada, ben fondo.

Mentrestant, acabeu molt bé l’any fent el possible per millorar el proper, feu la bondat justa i res de vins i caves de l’estranger, que la nostre terra té el millor suc.

FELIÇ 2014 família. 

Les festes

Ara que molts ja sabem que no ens ha tocat la loteria que només toca a l’estat, que les properes dues setmanes els nens no tenen escola, que són les dues setmanes de l’any que més es gasta sense raó, que guanyarem uns quilos que costarà de treure, que hem d’anar pel carrer desitjant a tort i a dret el que a vegades no sentim, que hem d’aguantar algun bon nadal de persones non grates a la nostre agenda, que.....una llarga llista de que en pocs dies, vaja.

Malgrat tot això, aquests dies seran bons, han de ser bons per tots i potser és el moment de fer un parèntesi de tot el que ens envolta i fixar encara que sigui un únic objectiu perquè aquests dies els podem marcar com a importants a la nostre vida. Jo ho penso fer.

Mai he estat fan d’aquestes festes, però el sol fet de tenir alguns dies de festa, reunir-te amb els teus i obrir algun regal inesperat, fa que tothom pot trobar allò que busca en aquestes festes, per més escèptic que sigui.

QUE TINGUEU UNES BONES FESTES I UNA MOLT BONA ENTRADA D’ANY 

Negociació

-Com que no han passat els quinze dies de prova i abans no redactem el contracte de compravenda, et torno aquest esclau, no el vull.

-No el vols? Coi si és un dels millors que tinc, es jove, valent i molt treballador.

-Sí, fins i tot massa treballador, massa jove i massa valent. Torna’m els calers i ja te’l pots quedar.

-Com vulguis, però mai havia vist algú que es queixa per massa treballador.

-Jo tampoc, però aquest coi de xitxarel·lo se’m ha treballat tot l’harem amb quatre dies. 

Aportació de Desembre a Relats Conjunts

Factor sort

Passats ja els dies, després d’acomiadar al gran Mandela i tota la seva tasca en aquest planeta, em queda aquella pregunta que mai sabrem resoldre, perquè realment no va passar.

Si allò que va ajuntar les masses dels dos colors, el rugbi, i que va ser una gran empenta per tot l’afer que ell portava lluitant de tants anys, podria haver canviat tot, només amb el factor sort.

Que hagués passat si als primers partits, aquella selecció hagués estat eliminada? Les arrels ja estaven posades, sí, però no descuidem que el fanatisme per l’esport és l’opi del poble. Potser un mal resultat hagués provocat tot una sèrie de retrets, sobre de quin color era la culpa de la derrota. No ho sabrem mai, el resultat va ser immillorable pel món, però segueixo pensant que el factor sort va jugar la última carta. En tot cas, un gran home que va canviar el pensament de molts, que va estar al lloc oportú i en el moment precís.

Som collonuts

En un dia com el d’avui ja des de ben d’hora ben d’hora  es notava un aire de solidaritat a l’ambient. M’hi he afegit amb la caminada on hem resseguit els diferents masos del poble explicant la història de cada un fins on s’ha pogut esbrinar. El circuit curiosament acabat en una esplanada on taules, cadires, pa amb tomàquet, botifarres, coques, etcèteres i un mercat solidari.

Veure com això s’omple de gent amb ganes de deixar diners per la causa, és el que fa veure que som un país de molt bona gent. Cap altre país arreu del món ha fet fins ara unes col·lectes de diners tant importants com aquest nostre, per destinar-ho a millorar les diferents malalties que ens treuen la llibertat de viure en condicions. Ni la crisi ha pogut apagar aquesta solidaritat, la quantitat final no serà mai tant important com l’esforç que hi dedica la gent de cada poble.

Som collonuts com a poble, som Catalans, portem dins un adn especial que cada anys ens fa ser més solidaris amb la Marató i tot el que fem. Tot això hauria de ser suficient per poder viure en llibertat i separats de tothom que no és com nosaltres.

Assagem les respostes

Per fi tenim pregunta, han costat mesos per l’entesa i passaran encara moltes coses abans no la podem ficar dins.

Aquesta pregunta binària pot portar a confusió i vull aportar-hi alguna cosa per tal de que la cosa quedi clara.

Per començar a tenir clar quines són les dues respostes, cal que aneu practicant durant els propers mesos, així doncs, ara quan sortiu a lligar, tenint clar sempre on volem arribar, ens adreçarem al interessat /ada amb una pregunta binària:

Vols que aquest vespre et convidi a casa a sopar?

       SI_  NO_

En cas  de resposta afirmativa. Et quedaràs a dormir amb mi?

      SI_   NO_

Crec que no pot quedar més clar, si es dóna el cas de respostes negatives tindrem aleshores un mal resultat.

Ja he fet el pessebre

Crec que mai un naixement podrà tenir una estrella millor que aquesta, per això aquest any serà la que presidirà el nostre pessebre.

 Com veieu fins i tot ells s’han quedat sense sostre aquest any, i els pobres pastors manifestant-se per que tinguin un sostre digne.

 L’Angel, aquest any aprofitant l’esdeveniment, vol donar una empenta amb la pregunta que tant encallats ens té. A veure si li fan cas.

 Com veieu, alguns pastors ja estan a la garjola, encara que aquest jutge de vermell que parla amb ells no m’inspira gaire confiança.

La gent del poble marxa corrent a amagar el poc que tenen quan veu arribar els Reis, doncs algú els ha dit que per culpa d’una operació, és molt possible que aquest any vinguin els seus gendres.

 I com no, una ajudeta als cada cop més abundants caganers, sembla que així no els costa tant de buidar el budell, encara que enguany no el tinguin massa ple.

Sensacions d'un turista Català a BCN

Vaig passar un dia sencer a Barcelona, com un turista més, afegint-me a la autèntica marea humana que voltava pels carrers, cercant allò per regalar o la idea que el portés a saber què comprar.

 Aparcar tres hores per el mòdic preu de onze euros ja de per si és un bon souvenir, però ja sabem com les gasten aquesta gent. Donar un tomb per la Boqueria i adonar-se que és un mercat escènicament molt ben preparat on esmorzar amb cava sembla la cosa més normal. Encara que potser ha perdut part de la paraula mercat per convertir-se una mica en zoco doncs el assetjament d’algunes de les parades et fan perdre una mica l’admiració per el que tenen exposat.

Després dones un tomb per el mercat de Santa Llúcia sortejant abans a pidolaires a les escales i carrers propers, endinsant-te en un circuit de parades repetitives amb una concentració de gent que ja agradaria a la Camacho per el seu dia de Constitució.

Passeig a la rambla i cap a la concentració massiva de compradors a Maquinista on l’oferta de fast food no col·labora gens a l’alimentació mediterrània.

La sensació que  menys em va agradar, va ser la de la poca quantitat de gent fent ús del Català i unes façanes molt pobres d’estelades. Com a turista, no em va saltar a la vista el procés sobiranista en què vivim, però em tranquil·litzo sabent que la gent que ha sortit al carrer en les manifestacions avala el meu error sensitiu.   

Assegurança

Veient els reportatges de les revistes del cor on els famosos i esportistes d’elit asseguraven les parts del cos que, eren més necessàries per la seva feina, va decidir anar a les oficines per fer-se una bona assegurança. Decebut per la negativa, resignat i amb el cap baix, el gigoló no  entenia el perquè, doncs tot i portar fotos, la noia li etzibà un no rotund. 

Recapte

Quin goig que fa veure com el poble ajuda al poble, recaptant més de tres mil tones de menjar solidari. Però al mateix temps, quina llàstima en veure que sempre ha de ser el poble qui ajuda al poble amb solidaritat, al mateix temps que hem d’ajudar als rics per obligació. 

Mentrestant ells no ajuden a ningú, veuen que ja ens espavilem solets. Navalla de doble fulla.

Pot ferir sensibilitats

Si om fa un repàs de tot el que s’ha parlat i retocat a les jubilacions, que ens han de permetre més endavant viure dignament, s’adona que el risc de quedar-se amb les mans buides és prou evident com per preocupar-se. 

I sí, em preocupo, més que tot perquè hi han coses que no ens podem permetre, l’exemple més clar pot ser el sou vitalici amb tots els agreujants, dels nostres ex presidents. Ara n’estem pagant tres, però d’aquí a tres anys com a molt en tindrem quatre, més un en funcions. Aquests cinc personatges amb els seus drets a despatx, seguretat i vehicles oficials, tenen un cost, pel cap baix, d’un milió d’euros l’any. Si comptem que la llei els permet de treballar simultàniament a la paga, crec sincerament que cal canviar aquesta llei o a més d’un ens vindrà el cap el desig de defuncions, cosa que val a dir, només faria baixar el cost a la meitat per el tema de viudetats. 

No és que ho trobi injust, és que ho trobo insultant.

Basat en fets reals

Vaig entrar decidit al restaurant de menús, era molt maco per el preu que oferien i les cambreres eren també de molt bon veure. El que més em va il·lusionar va ser el fet de que un cop assegut, la cambrera vingué cap a mi i es posà directe sota la taula. Jo quiet a l’expectativa. 

Llavors vaig veure que només era per falcar-la.

La pregunta

Quan veig que porten mesos decidint quina serà la pregunta a fer al poble, per esdevenir independents, no puc parar de pensar en què passarà quan de veritat arribin les preguntes serioses i vitals per tirar endavant. Sembla com si els qui més haurien de tirar del carro fan el possible per frenar-ho. 

Mentre ells perden el temps, els enemics de sempre ja preparen lleis per tenir el poble controlat de cares al proper onze de Setembre, veient que cada vegada serà més gran l’afluència de gent al carrer. 

Les últimes enquestes del ús del Català hauria de ser suficient per fer adonar als d’aquí i als d’allà que cada vegada som més. Ha de ser legalment imparable. 

No hi doneu tantes voltes, a veure si al final l’únic dret a decidir que tindrem, serà si quedar-nos a disgust o fotre el camp.

Quan no te'n surts

Sempre  dic que quan no te’n surts de fer una cosa, és que el cos t’avisa de que ets humà i no pots amb tot. Però quan un s’hi troba, s’adona que tampoc se’n surt del que hauria de ser més fàcil, agafar-s’ho amb calma. 

Passades unes hores tornes a provar-ho i és quan veus que la tossuderia posa en guàrdia l’orgull que acaba guanyant la partida. La pregunta és, sense la cabrejada que arma l’orgull, hauríem arribat a la solució?

Esmorzar amb diamants

Una botiga preciosa, unes pedres molt interessants a dins, però no acabo d’entendre perquè posen sempre aquesta música de Vivaldi, si en realitat tots els diamants que m’han regalat ha estat sempre al so de música tipus “nueve semanas i media”. Haurien de pensar seriosament en canviar de director comercial o, potser millor que el convidi a sopar. Li quedarà molt clar què mou al personal a comprar un diamant.

Aquesta és la meva aportació a Relats Conjunts........va, ja sabeu com va....idea,teclat i publicar.

No ens entendrem pas

-He vingut a la seva consulta per que tinc un problema de relacions intimes amb la meva parella. Miri, cada cop estem més allunyats, no ens trobem còmodes en la intimitat i bàsicament el que passa és que ella no gaudeix.

-Home doncs perdoni, però crec més oportú  que sigui ella mateixa la que vingui a veure’m.

-Doncs perdoni que discrepi, però segons ella només li passa  amb mi, amb els altres no hi té cap problema, inclús repeteix.
-Em sap greu, insisteixo, que vingui ella. 

Gent de TV3

Potser i només potser valdria la pena que aquesta gent es plantegés de renunciar una mica a la avorrida i caríssima fórmula 1, a més sense ningú del país, per apostar per el campionat del món de motos. Una afició molt arrelada a les nostres terres i que enguany els pilots han fet el triplet Català com a campions indiscutibles.

Qui hagi seguit una mica el campionat haurà vist estelades als peus d’algun podi, veurà com aquesta gent ha posat Catalunya als ulls de tot el món i crec que mereixerien sortir per la nostre televisió pública més enllà dels minuts dedicats a la notícia del seu èxit. Ho trobo realment de mal gust que haguem de veure les carreres per telecinco amb tot un sembrat de banderes espanyoles.

Fem pinya amb els nostres i posem entre tots Catalunya una mica més amunt, cada granet val molt. 

Almenys us heu portat prou bé amb les cendres del nostre Baix Empordà.

Cassà de Pelràs

L’any vuitanta tres, un grup de joves amb empenta va decidir retornar la festa major al seu poble, perduda feia masses anys. A dia d’avui poden dir que ho han aconseguit. 

Avui en la seva trentena edició he pogut fer un repàs mental de tots aquests anys. Un llarg camí en el que s’ha perdut gent, se’n ha guanyat, les forces potser han minvat, però les ganes de seguir endavant estan intactes, amb l’ajuda com no de les noves generacions que s’han convertit en un gran suport en el dia clau. 

En anys anteriors, hem tingut convidats com Pascual Maragall o Sandro Rosell però tot i la seva fama més mediàtica potser em quedo amb el convidat d’avui. Un home que va ser molt entranyable  en el poble veí i que va passar a ser gegant per conservar-lo en la memòria de tots. 

Trenta anys de Festa Major, Cassa de Pelràs.

En Lluis avui ha tornat a ballar

Desfogat a gust

Potser ha estat el moment i a l’hora justa en que un està més predisposat o inspirat per deixar-se anar i treure tot el que porta dins, que m’han  trucat de La Caixa.

Si ja el bon dia sr. Gasull et posa en guàrdia, el que m’ha posat a cent és el fet de que amb un to d’incredulitat i com si no s’ho acabés de creure, ha entonat allò de: com és que vostè no té fet un pla de pensions..........? El primer que m’ha sortit és que no el tinc fet perquè considero que són una estafa, només estan pensats perquè ells recullin beneficis, també l’hi he dit que estava fart de pagar comissions, de pagar manteniment de llibreta, que cada vegada que haig d’anar a l’entitat m’hagi d’esperar més que a cal metge, que perquè no em cobrin la Visa m’hagin fet una que no és res més que una dèbit, que tot i tenir una nòmina domiciliada no tinc dret a res que valgui la pena i que m’estic plantejant molt seriosament deixar l’entitat per anar-me’n a la banca ètica.

Només ha sabut contestar-me que ella no posa les taxes i que qualsevol dia d’aquests demani hora per parlar i així no m’hauré d’esperar. Jo m’he disculpat per l’esbroncada, l’hi he dit que sabia que ella no posava les taxes, perquè de ser així no es dignaria a trucar-me.

Nens gratis

La crisi havia minvat les seves possibilitats però no les seves ganes de viatjar, potser s’havien acabat aquells llargs viatges en hotels de categoria, però davant de l’allau d’ofertes de creuers anunciant a tort i a dret allò de, nens gratis, varen optar per fer un canvi radical a les seves vides. 

S’embarcaren aprofitant l’oferta més adequada a les seves actuals butxaques, tot era tal com els havien anunciat i no podia anar millor. Tant és així, que ella tot just acabar el viatge ja es trobava embarassada de bessons. 

Han passat tres anys, i ja donen per perdut allò de, nens gratis, la naviliera encara és hora d’ara que es digni a pagar els primers bolquers.

Anem traient la pols al tanga vermell

No s’ha ni acabat l’intercanvi de moniato calent amb la castanya tèbia que alguns agosarats ja ens proposen el Nadal en forma de llums i garlandes, sense donar-nos ni un moment per agafar alè. 

Jo que voleu que us digui, encara amb la castanya a la mà, que ja em proposin els polvo.....rons, comptant que falten quasi dos mesos, em sento com si d’un assetjament es tractés, encara que sigui comercial. Prou feixuc que es fa el Nadal amb una concentració de festes tant seguides, que a sobre hem d’aguantar que ens ho recordin durant dos mesos i quan arribi el moment d’encetar els torrons de xocolata ja no ens faran il·lusió. Tot plegat per intentar vendre’ns el que encara no necessitem. Tranquil·litat i bons auguris és el que voldria veure a totes les botigues i en l’entorn més immediat que ens envolta......però vaja, com que no hem de perdre mai les ganes, vaig a mirar si encara es posa bé el tanga vermell, només faltaria que amb tanta antelació quedéssim malament per manca de previsió.

Impossible de desfer

No s’ho va pensar massa bé, el desig cremava per dins, tant per l’amor com per la curiositat del que seria allò tant prohibit. Es llençà als seus braços sense veure que la pressa li entelava la raó. 

Aleshores va perdre la virginitat en un moment, però ni en tota una vida va aconseguir recuperar-la.

Encendre el foc

Encara que no us ho sembli d’aquí a poc temps caldrà encendre la llar de foc, del fred no ens escapem segur, per escalfament global que hi hagi, sigui  nostre o el del globus.

Segurament que tothom sap com encendre bé el foc, però no està de més uns consells abans de començar la temporada:

Per la primera encesa agafeu alguna cosa primeta, però res de brots verds que això encén, però només els ànims. Els emboliqueu amb un full de paper de diari, per encendre bé ha de ser tipus La Razón. Abans d’encendre poseu la televisió al canal d’Intereconomia, per crear un ambient molt sec. Aleshores ja podeu encendre el paper tot entonant els segadors. Veureu com comencen a saltar espurnes ràpidament, tot seguit aneu pujant el volum de la tele sense deixar de cantar i ho tindreu tot a flama viva. Ara ja només cal anar posant llenya al foc a gust de la temperatura que es desitgi.

Si aneu amb compte amb les barreges tot anirà bé, no us passeu o acabareu amb les celles socarrimades..... Ah, per la llenya no patiu que ja ens en posen cada dia.

Objectius

Ella, amb un somriure trapella feia dit al costat de la carretera, amb l’objectiu ferm d’arribar a lloc sense cost. Ell, amb les mans agafades al volant veié aquell dit i, sense passar desapercebudes un bon parell de raons,  el cervell dictà posar el peu sobre el fre i oferir seient a la jove. Dins el seu cap, un objectiu clar. 

La jove ha complert el seu objectiu, ell no pot dir el mateix, però sap que si demà torna a tenir la  mateixa ocasió, tornarà a parar.

Quina putada

Ara es veu i es comenta que la gent haurà de treballar fins als setanta anys, amb el requisit d’haver cotitzat quaranta anys per tenir el cent per cent de la jubilació. Suposo jo que deu ser per alleugerir l’atur juvenil.

Però una cosa no m’han explicat; si a mi em falten vint anys per jubilar-me, però d’aquí a sis ja haure cotitzat els quaranta que em demanen, llavors que passarà, que cobraré més com a premi? I els joves d’avui que molt comencen a treballar als trenta cinc, amb sort, com ho faran per pagar quaranta anys abans dels setanta?

Tot plegat, números per recaptar més i pagar menys. Si almenys ens poguéssim retirar amb seixanta nou, tindríem una bona perspectiva davant dels morros. 

Tastar la pròpia medecina

Ahir sense buscar-ho va trobar la dona de la seva vida, varen ser unes hores molt especials, espectaculars, plenes de química que han acabat compartint l’esmorzar en un llit aliè per primera i última vegada, perquè la que hauria de ser la dona de la seva vida ja és la dona d’un altre. 

Al sortir de l’habitació ha escoltat el que ell tantes vegades s’ha sentit dir: Ja ens trucarem, ha estat genial.

Els melons de Relats Conjunts

-Com tu fas per tenir cada dia fruita, si ningú té res per menjar?

-Fàcil, de l’hort de la Marquesa.

-I si t’enxampa ?

-Ja ho ha fet.

-Ostres, quan? I que t’ha fet?

-De fet m’enxampa cada dia.

-I continues agafant-li els melons?

-Si, l’hi encanta.

Aquesta és la meva aportació a Relats Conjunts del mes d'Octubre, qui s'apunta?

Esperant solució

Llegint com cada dia el diari esportiu, es va fixar com moltes vegades en l’anunci de viure una sexualitat feliç. Hi havia de fer alguna cosa, portava massa temps amb aquell problema i finalment va acudir a la consulta, amb certa vergonya.

El doctor que anava, per feina, de seguida li va preguntar per el seu problema: Impotència o precocitat.......? Ell amb el cor en un puny va explicar al doctor que no eren aquests els problemes, ell el que necessitava era fer-la servir i, com que a l’anunci deien que solucionaven tots els problemes....... 

Voluntat o convèncer

La gent quan fa les coses per voluntat pròpia no els calen gaires paraules per posar-s’hi, en canvi si les has de convèncer serà molt difícil que triomfis en l’intent. Una teoria posada en pràctica on només cal comparar 11S i 12O per veure quins són uns i altres.

Veient això és normal que posin pals a les rodes a l’hora de fer una consulta, doncs entre estadístiques i resultats com els d’ahir, la resposta està més que cantada. La única manera que tenen de defensar-se és tancant-se dins el seu fortí, deixar passar el temps, esperant que nosaltres no podem aguantar el setge, perquè curiosament, depenem encara d’ells per alimentar-nos i som tant bona gent que nosaltres els continuem portant cada dia la recaptació de caixa. 

Estem lligats de mans i peus en una sessió de sado, on nosaltres mateixos comprem les eines de martiri, mentrestant continuem escoltant les seves rialles sempre que ens donen pel cu..... 

Espècie no protegida en vies d'extinció

Serà qüestió de costums o d’hàbits imposats per els temps d’aires estranys, de supervivència pura i dura on vivim, que cada vegada amb menys quantitat tenim besavis. 

Tot i allargar-se la nostre esperança de vida, cada cop són menys les parelles que amb vint i pocs anys tenen descendència que d’alguna manera seguirà aquest mateix hàbit en dues generacions més, per tal de poder tenir sobre els genolls un besnét amb garanties de que no et caigui.

Si el pro-mig actual per tenir un fill es situa prop dels trenta tres anys, vol dir que amb seixanta sis pots ser avi i amb noranta nou besavi. Les matemàtiques no fallen, encara que ens costi d’entendre-les, segons diuen.

Jo puc dir que he tingut besàvia encara que no ho recordi, els meus fills també i ho recorden. D’aquí en endavant, cada cop menys, fins esdevenir casos aïllats, un preu massa elevat a pagar dintre de la nostre evolució. 

El risc hi és

Vivia en constant risc, ho sabia i era molt previsor, per això sempre feia l’amor amb la finestra oberta, a casa de totes les seves amants.

Com veieu, ja estic millor, encara que no seré jo el qui salti per la finestra, de moment. Gràcies per els vostre suport. 

Una relliscada als 50

Mira que tenint una edat, un es fixa molt on posa els peus i de la manera que ho fa, però de vegades un no pensa ben bé el que es fa i ni de bon tros el risc que això li pot comportar.

Sense anar més lluny, ahir mateix, capficat amb el que feia vaig fotre la relliscada.....una relliscada amb conseqüències d’aquelles que fan mal. Pam, caiguda de dos metres i mig, turmell torçat, cop al colze, a la ma, al maluc,  les costelles i estrebada a les cervicals.....vaja que sóc l’enveja del Rei, amb la única diferència que demà jo sí aniré a treballar.

Podria haver estat molt pitjor, al final contusions vàries i poder comprovar com als cinquanta la llei de la gravetat continua igual de vigent, amb l’agreujant de que els efectes secundaris no són igual que als vint. Una més per explicar, d'aquí en endavant m'arraparé encara més cada cop que estigui en......perill.

Escolta foraster....

Fa ja dues setmanes que un nou programa, vingut de la nostre televisió, ha entrat a moltes llars per donar a conèixer una mica la vida i costums de la gent de poble, que sovint és molt oblidada.

Un programa que vist així no hauria d’aportar massa de nou, però que de moment aguanta una molt bona crítica, treu les cabòries i més d’un somriure. El format és més complexa del que pot semblar, doncs acollonar al mateix públic que t’ha de riure les gràcies, sense faltar al respecte i no caure en vulgaritats no és tasca fàcil. Ara caldrà veure com, després d’uns quants programes, es pot mantenir el nivell sense reiterar-se en el mateix, doncs de tots és sabut que les nostres vides i costums no són massa diferents. Espero que un gran Quim Masferrer sàpiga trobar a cada poble el seu encant per treure somriures que tant ens falten a tots.

Vaig trobar a la xarxa una piulada molt encertada que deia: Veieu TV3 com no és tant difícil passar una hora sense parlar de BCN?......Potser el fet de ser de poble hi ha tingut part de culpa, però si, la trobo encertada. 

Mala peça al teler

Quasi sempre hem de fer coses que els de dalt ens manen, de no ser així i per dir-ho d’alguna manera, trencaríem la cadena alimentària.

Tant li fa si hi estem d’acord o no, s’ha de fer i punt. Llavors et poses les paraules que podries dir a les butxaques i fas el que et diuen que per això et paguen.

Feina és feina, tant li fot planxar un ou com fregir una corbata, però n’hi ha una d’especialment dolenta, més ara que mai, que és fotre una persona al carrer. Mala manera de començar la setmana, encara que ho miro amb l’optimisme de no ser jo el que fa les maletes, m’emprenya igual i és quan més mal fa, veure segons qui per la tele.

L’altre dia em varen dir: Si sóc bona persona no guanyo diners, si en guanyo sóc un fill de puta, endevina que vull ser.

Ara sé de cert que mai tindré molts diners, però els que tindré em faran molt  feliç.

Per el futur de tots

Hi han coses que no són justes, n’hi han d’incomprensibles i després hi han les cabronades que la part més rància del nostre país vol imposar sí o sí.

Kilòmetres d’aigua ens separen, però això no fa que des de aquí, podem donar tot el suport a una gent que aguanten estoicament lluitant i plantant cara als pirates, que volen imposar la seva llei que no ha canviat en els últims centenaris.

Tenyim la catosfera de verd, per donar suport a una causa que, tard o d’hora com si d’un virus es tractés ens acabarà infectant. A ses Illes estan fabricant la vacuna i no podem fer més que estar al seu costat donant suport.

Tenir la grossa és millor?

Qui més qui menys ha desitjat alguna vegada tenir-la grossa, que la tingui grossa o que ens toqui la grossa....A partir d’ara ja és possible, almenys tenir-la, que lo de tocar sempre és més complicat.

El que no em queda clar és el tema imposts, si realment es queden a casa nostre potser millor no comprar mai més la nacional, doncs es veu que els Catalans ens gastem tres-cents cinquanta milions en aquests paperets plens d’il·lusió, que el nostres contrincants s’embutxaquen alegrement a més de cobrar el vint per cent a l’agraciat que li toca. Total negoci rodó.

Ara no sé perquè em faig aquestes preguntes, ja que molts anys he passat sense comprar ni un número, però el que si sé, és que si arribo a comprar una mica d’il·lusió, segur que serà Catalana. 

Hem de patir?

Ara que la Sra. Angi s’ha enfortit tant com per comparar-la al llegendari Mazinguer Z, no sé si hem de començar a tremolar. Amb els seus punys de ferro esperonats a base de vots frescos, amb el foc al pit llest per cremar-ho tot i, sense gairebé ningú que pugui oferir resistència, crec que ens podem preparar per quatre anys més d’austeritat.

Potser no estarà tant malament que aquesta dona ens vigili, doncs mentre a Madrid van dient que el país està apunt de sorprendre al món sencer, no estarà de més una ullada dels homes de negre. A veure si amb sort i com si d’uns mags es tractessin poden fer desaparèixer algun conill del barret.

No sabem com anirà, però si que tenia ganes d'algun canvi per veure si les coses canviaven una mica i podíem veure brots verds ara a la tardor. Sra Merkel tingui pietat de nosaltres, però no dels qui ens manen.

Mai és tard

La Gerònima de Llampecs i Trons ens va convidar fa dies a participar en aquest joc d’emprar aquestes paraules: CERCAR, ATURAR-SE ASSABENTAR-SE, GAUDIR, LLIURAR, MANCAR, QUELCOM, PROPER, SOLITUD, GOT I TRIGAR, en un text de no més de deu línies.

Va, que mai és tard per participar.....A mi m’ha sortit això:

Sóc dels que està destinat a CERCAR i donar a les persones que ho necessiten allò que els pugui MANCAR. ASSABANTAR-SE de la teva SOLITUD, no fa altre cosa que un, faci el gest  d’ATURAR-SE i pensar en GAUDIR plegats de QUELCOM tant PROPER com les relacions horitzontals.

Vaig haver d’agafar el GOT i omplir-lo un parell de vegades per reunir l’atreviment necessari de LLIURAR la meva proposta. Per sort, la teva resposta no va TRIGAR en arribar en forma d’un sí rotund.

Allò es va convertir en una entrega diària per fascicles, que amb il·lusió continuo adquirint cada dia després de tots aquests anys.

Ruta 66

-Què fas mirant aquesta foto, vols que anem de vacances ara que no tenim un duro?

-No home, és que tinc que escriure alguna cosa inspirant-me en aquesta foto.

-I no et surt res?

-No, la veritat es que porto hores mirant-la, i aquest paisatge tant bucòlic em penso que em té embovada. M’ajudes? Tu què hi veus?

-Dona, jo només de veure aquesta carretera,  em ve al cap quan et descordes la cremallera del vestit de flors...

-Ostres sempre pensant en el mateix tu, de veritat que no hi veus res més?

-La veritat és que si m’ho miro des de les muntanyes......em fa pensar en el tanga negre que et vaig regalar.

-Ah si? I la ratlla groga que és? L’etiqueta?

-Dona, podria ser........

-Calla.....val més que callis, ves a fer el sopar que ja se’m acudirà alguna cosa.

Aquesta és la meva proposta de Relats Conjunts. Qui s'anima?

Eixonar

Avui m’he aixecat aplicant aquest verb, desconegut per alguns potser i, que res a veure té amb xona.

Es tracta d’eixonar olives, del arbre de la pau, fent-les escorre entre les mans per salar i així poder fer  algun vermut d’hivern amb producte de casa. Això comporta una sèrie de passos a seguir passat aquest primer, doncs seguidament ens caldrà treure el fullam i triar les més bones. Amb tot net i triat les posarem uns quinze dies amb aigua per treure l’amargor, això si haurem de pensar en canviar l’aigua de les olives cada dia.

Passats els dies d’adaptació, farem un aigua sal, saturant l’aigua fins que una trumfa, també anomenada patata suri. Ella sempre ens guia en el camí.

Per acabar sempre hem de ficar, en aquest cas les olives, en pots que acabarem d’omplir d’aigua sal. La patata deixeu-la fora. Un mes més tard ja podrem procedir al destapar i convidar a que ens tastin les olives, juntament amb una ”relaxing cup of” cervesa catalana, que sens dubte ens pot tornar a portar al ús del verb eixonar......i potser aquest cop no anirà d’olives.

D'aquí un mes podem fer el vermut

L'ocell missatger

Les coses que passen arreu del món, per sort o per desgràcia, es saben gairebé a l’instant o uns segons després de que passin.

No sabem encara si el proper pas de la tecnologia ens farà saber les coses abans  no passin, però gairebé ho dubto. Si aprofitem bé el que tenim ara, podem fer saber arreu del món allò que està passant, sense passar per filtres indesitjables, encara que haguem de fer servir #croquetes com a etiqueta. Sembla que a Madrid això no ho saben, pobrets, les instruccions deuen estar en Anglès o en el pitjor dels casos en Català separatista, que encara és de més mal entendre, per ells.

Em va agradar molt el fet de que aprofitant la velocitat de comunicació, alguna web estrangera demanés fotos per poder esquivar el filtre nacional i saber de bona tinta que era el que passava realment,  dubtaven de si érem una espècie mutant, que teníem els braços molt més llargs del normal, doncs amb quatre-centes mil persones, havíem omplert varies vegades en algun lloc, més de quatre-cents kilòmetres.

Arreu, saben del que som capaços, tenim motius per veure la “botella” mig plena, ells potser no saben veure-ho, però la tenen quasi buida, només en queda un cul, que per cert no es vol aixecar de la cadira.

El groc porta mala sort?....... a nosaltres no. 

11S/17:14/NII

Les nostres mans, els nostres blogs i els nostres cors estan enllaçats per demostrar la fermesa de la voluntat d’un poble, que vol viure lliure i sense lligams a la dictadura democràtica imposada.

Segur que serà la primera vegada en la nostre història, que tants de blocaires ens donem la mà i estic convençut que totes les persones participants a la cadena deixaran passar l’espurna per sentir-nos units fora de la virtualitat. Mentrestant dono la meva ma virtual a la MAR

Ara, avui i sempre   VISCA CATALUNYA!!!!!!!!! 

El punt G 20

Tots volen trobar el seu punt, un que és molt Putin, no vol perdre aliats a  Orient, l’altre que necessita jugar amb armes està neguitós per prémer el gallet, però vol fer-ho amb permís, si les coses van malament no vol tenir-ne les responsabilitats. Altres busquen evitar evasions fiscals per poder recaptar més i  enriquir-se personalment. Tots vint, volen trobar el seu punt, diria jo egoista, sort que l’aportació hispana tant qualificada, els traurà del atzucac  amb agilitat per desviar la seva atenció cap al veritable problema mundial, la via Catalana. Senyors desviïn tot l’exèrcit, deixin-se de collonades, salvem el planeta de l’operació 11S NII 17:14, vagin amb compte són perillosos i organitzats, molt organitzats.

Currículum al límit

Feia temps que cercava feina, havia fet cursos, tallers i, ara per últim, un curs intensiu de com fer un currículum per tal de trobar alguna cosa.

Aprofità el curs al màxim, posà dins aquell plec de papers totes i cadascuna de les seves habilitats i aptituds, fins al més mínim detall de tot el que sabia fer i com ho feia, amb una foto més gran del normal on ell es veia prou bé.

Va repartir arreu les seves detallades aptituds, a tot tipus d’empresa i feines que el seu perfil  podria quadrar. Enllestit el repartiment, només calia esperar.

Un mes després, no havia trobat cap feina, però tenia un munt de dones que l’hi havien proposat en  matrimoni, que no tingués feina els hi era igual.

No ho poden impedir

Que arreu del món es facin cadenes humanes i volin senyeres al crit d’independència amb total èxit i sense aldarulls, però sembla que això no és prou per continuar l’intent de frenar la nostre propera cadena.

Fins i tot té la seva gràcia el fet de veure com és més greu comprar unes urnes que esborrar el disc dur de Bárcenas, que vegin més perillós una colla de catalans agafats de les mans que no el fet de retallar la sanitat, que es facin ajudes a bancs corruptes i prohibeixin que un poble decideixi el que vol......

Com els expliquem als inútils de torn, que no anirem armats, no portarem pedres a les butxaques, no xafarem res i que només volem demostrar que som capaços d’organitzar-nos per demostrar pacíficament el que volem. De fet crec que ja ho saben i veient el nostre potencial volen aturar-ho si o si.

No hi patiu ni un moment més, no tenen prou espai a les presons per tots o sigui que endavant, que diguin el que vulguin, farem el que hem de fer i ho farem ben fet.

Jo........tram 587.

El click de la qüestió

Estava molt enganxat a les xarxes socials, però no es va donar compte fins ahir, després de passar una nit llarga amb aquella mossa coneguda a la festa del poble.

Després de l’últim orgasme, amb les forces sota mínims, encara va tenir l’instint de cercar el botó per fer click al....... m’agrada.

Ara en veure’s enamorat, ha deixat del tot les xarxes socials, no suportaria que en un mal moment tingués el desig de fer click a compartir. 

Tot ha canviat.

Tot ha canviat........ el temps ha esborrat aquella passió sense mesura, on el desig apagava les paraules abans de sortir, donant  pas al joc dels cossos entrellaçats en aquelles guerres on la pau només arriba amb els dos vençuts. Un món fantàsticament irreal.

Ara les paraules surten més sinceres que mai, omplint els buits de la passió, de vegades tendres, altres verinoses, però sempre reals. Tanta veritat ens fa anhelar allò que va ser l’espurna del lligam, no ens enganyem, no ens donem per vençuts i amb les paraules ben jugades ho tindrem tot, fantàsticament real. 

L'Associació Ad'Art ens convida a jugar amb les lletres, aquesta és la meva participació. Si en voleu veure les bases ho podeu fer a Lletratura i teniu temps fins el nou de Setembre. 

Passat el risc imminent....

Recordeu allò de un canvi de companyia començat a principis d’Agost i, que el dia catorze havia d’estar solucionat? Doncs res, que tot just avui s’ha fet el canvi.

Com ha anat? Doncs mireu, després de tornar a fer els contractes perduts de la portabilitat dels mòbils i rebre moltes trucades de l’antiga companyia preguntant “por qué?” em truquen avui amb un hora d’antelació que “viene el técnico” a empalmar-ho tot i amb un router a sota el braç. Es veu que com hi ha tant d’atur, es pensen que tothom està a casa esperant als senyors de “timofònica”.  Solucionat el problema de logística, el senyor bé a casa, deixa un “pengim penjam” de fils i diu que no funciona gaire bé però que deu ser de la instal·lació de la casa i que deixa un nº de telèfon per si tenim algun problema. Aleshores jo em pregunto? Si no ho saps solucionar........perquè coi haig de trucar-te?. Total que de 10MB n’arriben 6 perquè la central està  molt lluny...i d’aquests 6MB com que deu haver-hi un problema a la casa en total n’arriben 2MB.

Dissabte toca caixa d’eines i posar ordre, perquè almenys arribin aquests 6MB. Per sort els mòbils si que funcionen i els he pogut desbloquejar de l’antiga companyia vermella, codis simlok en diuen, pagant eh......Santa paciència.....sort que dissabte empalmaré.......

Escalfant motors

Per qui tingui l’ànima encesa per la nostra esperada llibertat, aquest dissabte a Girona fem un assaig de la cadena humana encerclant l’Onyar. Tenim les ganes dins nostre i volem anar fent pinya per el dia clau de la Diada.

Si algú me la vol agafar (la mà), allà estaré, disposat a donar-la a tothom qui aspiri a ser lliure i deixar-se sentir a aquells que ens maten cada dia una mica amb la seva dictadura democràtica.

Donem-nos la mà, enllacem-nos i fem veure arreu del món el que volem. Plaça Catalunya Girona, Dissabte 20:14.

Si voleu també ho podeu mirar aquí........però vaja, sóc de fiar.

Amb la maneta

El dinou d’Agost de fa cinc anys, vaig escriure el primer apunt dins aquesta casa que s’ha fet meva i vostre. No va ser aleshores una cosa pensada per durar tant, ni tant sols recordo haver-m’ho plantejat, el cas és que ara, després de més de set cents apunts i passats els dotze mil comentaris, que un s’adona que això, almenys fins avui, ha estat una part prou important d’un mateix

A dia d’avui no em plantejo fer-ne cinc més, ni una quantitat fixe, l’únic que vull és continuar fins el dia que no em motivi ser aquí o que forces majors ho impedeixin. Perquè si alguna cosa he aprés i valoro, és poder expressar el que un té dins, sigui seriós, sarcàstic, irònic o picantó.

Com que això del cava virtual no és massa gustós, prefereixo que si algú ho vol celebrar ho faci amb copa o tassa de veritat, brindant per la virtualitat, que cada vegada més, s’allunya de la frivolitat en que va ser batejada.

Un any més, gràcies a tots els culpables........

Relats Carme, Agost

Ser famós comporta fer alguna contribució a causes benefiques, per tal de que la gent et vegi com a persona normal entre els altres.

De bon grat vaig acceptar aquell concurs fotogràfic, en que els participants pagaven una quantitat per fer-me fotos, mentre jo anava fent aparicions espontànies al balcó del hotel. El premi per qui guanyava, amb la millor foto, era el fet de poder passar vint i quatre hores amb mi per conèixer més a fons la meva persona, tant de dia com de nit.

Estic content de veure que tan sols les noies són les que fan fotos, per sort el paio de les bermudes sembla que no té ganes d’optar a premi i no fa intenció ni de treure l’eina. 

La meva proposta de relats conjunts de ca la Carme

Risc imminent

Sembla ser que les companyies de telefonia d’aquest coi de país podrien fer-me la punyeta en les properes hores. Tenir dia i hora a 14 d’Agost a les cinc de la tarda per el canvi informàtic de companyia i no haver rebut el router autoinstal·lable, fa com una mica de por.

Segons el paio de torn no haig de patir per res, que això es sol rebre el mateix dia sense problemes........si fa quinze dies que he demanat el canvi, que coi esperen a l’últim moment.

La portabilitat dels mòbils l’han perduda, el router no arriba i els correus de confirmació amb el contracte tampoc. Felicitats .....Vomistar

Si hom desapareix de la xarxa.....mireu bé els calendaris perquè tremolaran tots els sants, fins i tot els dies feiners es posaran vermells.

Fer-ho amb el dit

Cada vegada és menys usual aquesta manera de fer, potser la manca de confiança o bé el fet de que les oportunitats per fer-ho són molt més properes i, no cal exposar el dit per arribar al punt desitjat. Això podria ser la causa de la desaparició dels autoestopistes.

Fer dit abans, era quasi una costum de tots els joves, un ni s’ho pensava, mentre esperava el bus ho provava i rara era la vegada que alguna ànima caritativa no es fes càrrec de transportar-te. Ara potser estem en temps de no refiar-nos de ningú, això fa que, ni el que posa el dit ni el que posa el cotxe, estiguin massa  per la tasca de rebre o oferir el servei.

Tot plegat fa que amb el temps, només fem que anar-nos distanciant entre tots els humans, perdent aquella oportunitat de compartir que tant bé aniria en els temps que estem.

Una llàstima no? 

Petita contribució

Estic content, que després de més de trenta anys de conducció, al final he pogut fer una petita contribució, com si d’un micromecenatge es tractés, per tenir la nostre xarxa de radars cada cop més extensa i a ple rendiment.

M’informen via carta certificada que el dia tal al km x jo vaig circular a noranta kms per hora quan la velocitat permesa és de vuitanta. El cost de la fotografia és de cent euros, però com que estem en plena campanya de rebaixes, si la pago abans de quinze dies només en seran cinquanta.

Ara no sé que fer, si deixar passar els quinze dies per ser més bon contribuent o aprofitar el descompte que equival a un dos per un.   Crec que com a bon català pagaré abans.

Ara, quan passeu per davant d’un aparell mesurador de velocitat, equipat amb càmera fotogràfica d’última generació, penseu que una petita part és meva, i amb poques ganes de comprar-ne més accions. 

Roba estesa

Costa de veure, com anys passats, aquells quasi concursos de roba estesa, on semblava que hi havia competència a l’hora de qui ho feia millor.

Aquella metodologia emprada seguint sempre un ordre, per tipus i color, que al mateix temps deia molt del propietari/a de l’habitatge. Llàstima que aquells temps, quan s’ensenyaven totes les interioritats, el glamur no havia fet acte de presència.

Si avui tinguéssim les mateixes costums, passejar per carrers de roba estesa, tindria un munt d’informació al nostre abast. Veure aquell tanga fet amb fil dental, aquells boxers estampats de bossa desmesurada, sostenidors d’exposició.....podrien fer despertar el nostre interès i conèixer una mica més la gent, que ni saludem de bon matí.

Si, evolucionem bé, però hi han coses que no hauríem d’haver perdut mai. Maleïdes assecadores. 

Viure és car

Ja sé que no dic res de nou, però si em paro a pensar que ara en aquests moments, des del primer dia que un neix, ja necessita que li portin bolquers que l’hospital no pot subministrar amb els nostres imposts i que a sobre hem de comprar amb un iva insultant.

A partir d’aquí, tot tindrà una taxa, qualsevol cosa que ens passi pel cap no estarà lliure de taxa, des de la primera llet, el primer preservatiu, el primer cotxe, el primer regal, l’anell de compromís, la nit de noces, hipoteca, fills, nets, geriàtric i la creu que ens posaran si hem aconseguit ajuntar els diners per comprar-la, quan deixem aquesta vida. Després si deixem patrimoni, qui vingui al darrera haurà de pagar per fer-s’ho seu, és igual que tota la vida haguem pagat la taxa, no n’hi ha prou, s’ha de pagar més. En l’època feudal, almenys només passaven a cobrar després de la collita.

Si tenim en compte que tot això que paguem és perquè ens robin cada dia a cara descoberta, només se’m acut que mai sortirem del forat, mentre permetem que això segueixi així, (fin de la cita)

La vida és molt maca, tothom pot ser feliç i ho mereix, però no serà possible mentre siguem governats per corruptes sense escrúpols.

Ni aquest apunt no ha quedat lliure de taxes, ordinador, llum, cadira.....tot taxat. 

Actualitzar

Qui més qui menys ha passat per aquesta cerimònia d’haver de fer actualitzacions de sofware, però ha arribat un moment que quasi tenim més feina a actualitzar que fer el que realment volem.

Hi han de les que et pregunten si t’ho recorden més tard, n’hi han que quan t’adones ja t’ho estan fent i n’hi ha que si no actualitzes no et deixen continuar.

La gran onada ha arribat amb  les aplicacions dels telèfons intel·ligents,  que potser aniria bé que no ho fossin tant. Jo n’estic cansat de que quasi cada dia en salti alguna.....sense anar més lluny, l’altre dia no vaig poder anar al llit al primer crit, perquè m’estava actualitzant.  Sort que va ser ràpid, lo d’actualitzar vull dir.

Un de rapidet

Trobant-me jo amb dos pits a les mans i poc temps per dedicar a tant gustosa carn, vaig haver de decidir com fer que allò resultés el màxim de plaent al paladar, deixant el llistó molt alt a properes trobades.

Doncs si, un bon parell de pits de pollastre enriquits amb sal, pebre, cúrcuma i un bon raig de llimona, sobre un jaç de poma crua laminada i abrigats amb un altre capa de poma laminada, ensucrada per sobre, entraren una mitja hora al forn per sortir-ne altament gustoses, al punt de ser devorades.

Un de rapidet i, que d’encertar el gust de qui ens acompanya, pot fer que un segon plat de carn estigui a punt de ser servit , en aquest cas crua.

De vegades cal remenar molt l’olla, però de tant en tant un de rapidet també es posa bé......que amb la calor tampoc podem abusar de la feina.

Avís meteorològic

Amb l’arribada de la canícula, aquesta senyora d’aires tant calents, es preveu i és possible, que més que mai els cossos que en altres èpoques de l’any queden atrets sense remei, vegin ara com tot i la tremenda atracció permanent, desitgin una distància mínima d’un metre entre ells.

En cas de no poder superar  l’atracció, podem córrer el risc de quedar fusionats en un, amb fort perill de deshidratació. És altament recomanable un cop entrat en contacte amb la persona  moure’s constantment sense parar, fins que veient-nos al límit de l’extenuació  intentarem separar-nos com a mínim vint centímetres, per deixar que circuli l’aire entre nosaltres facilitant la refrigeració al sobreescalfament anterior.

És un error pensar que els sopars a la fresca, cerveses, gin-tònics i hores de conversa en terrasses a temperatura òptima, faran que siguem immunes als efectes creats per la canícula, tot el contrari.

Si seguiu les pautes no heu de patir per res, en tot cas, sols del desig de ser mossegat per la canícula.

Queda activat fins a finals d’agost el pla: calda.......tot el que puguis. 

Pakistan del Mar

Tot i estar a poc més de mitja hora de casa, no acostumo a passejar per aquesta vila que acabo de canviar-li el nom original i, que espero  mai perdi el seu original, Lloret.

Si som en plena Costa Brava, un no s’hauria de sentir com en un “zoco” on després de parar la mirada més de trenta segons a qualsevol objecte, comença un regateig on encara no has fet oferta. Carrers estrets plens de botigues tipus souvenir, que semblen còpies una de l’altre, venent molt objectes marca BCN, toro, sevillana, sangria i barrets made in xina amb el nom del poble. Tot plegat patètic.

Si el motor de la nostre economia ha de sortir bona part del turisme, ho estem fent malament, no podem vendre el que no som, tard o d’hora això no atraurà a milers de turistes amb ànsia de barra lliure de sexe, alcohol i festa sense treva.

Que aquest prototip de negoci funcioni, només indica el baix nivell cultural d’una gran part de homínids. 

Dubtes masculins

Gairebé sempre les coses és millor preguntar-les, però hi han casos que és molt delicat de fer-ho, per això faig un sondeig.

Posem pel cas que una amiga de sempre un bon dia et comunica que s’ha posat uns implants per millorar la seva estètica mamària. Aleshores, passat un temps, quan tot ha estat posat a lloc i salta a la vista, et trobes pel carrer de casualitat.

La pregunta que sempre em faig és: on coi haig de mirar ara? Si sóc una persona normal i miro a la cara passant de les vistes inferiors, pot pensar que el resultat no és prou atractiu a la cara d’un home. En canvi si la meva mirada es centra un pam sota la barbeta, pot pensar que els seus amics ja mai la veuran igual i que a partir d’ara les mirades als ulls seran molt més curtes.

No voldria trobar-me amb allò de....què, no t’agraden les meves....?  Que dur que és ser home, mare meva.

Magnetisme estival

Les vacances estivals escolars fan que l’adolescència estigui molta estona a casa. Tenen diferents tasques a fer, entre elles quaderns d’estiu, passar l’escombra, regar les floretes i poca cosa més.

No sabem el que passa, però quan arribem a casa, els trobem planxant el sofà sempre, es veu que hi ha un magnetisme misteriós que atrau els seus culs amb tanta força que en són incapaços d’alliberar-se. Sort que hi ha una televisió al davant per distreure’s, acompanyats del portàtil a sobre les cames i el mòbil a la mà.

S’intenten diferents remeis, però el misteriós magnetisme estival sempre acaba guanyant, estem desesperats buscant alguna solució, doncs ells acaben el dia molt cansats, tant que l’esforç que han de fer per ajudar a posar la taula per sopar els acaba de deixar sense forces. Just acabar el sopar, tornen a caure de cul al sofà, el desgast és tant gran, que no veuen el moment de poder-se aixecar per anar a dormir.

Algú ha vist símptomes d’això per casa seva? En sabeu alguna solució? No és per mi, és per ells que ho passen molt malament, i el sofà també. 

La mala costum de no pagar

Una mala costum instaurada en aquest país de pandereta, és la de no pagar les feines fetes, sigui a empreses o bé als propis operaris de les mateixes.

Quanta gent hi ha que desprès d’encarregar unes feines qualsevol,  d’aquelles que no s’han de pagar per endavant i, que un cop fetes, no paguen o deixen una part a fons perdut amb total impunitat.  Aleshores l’empresari de torn, sense tenir raó de fer-ho, passa el problema als operaris, amb la frase de: nois si no em paguen jo no puc pagar.

Tot això queda impune davant la llei; tantes lleis que fem i no som capaços de fer-ne una que pugui solucionar això. Per el que tinc entès, si no pagues una multa de trànsit de cent euros t’embarguen el compte, en canvi que un paio degui milers d’euros a una empresa no té solució ràpida i, quan la té s’ha, convertit en insolvent.

Si que podria tenir solució, però potser com moltes altres coses, no interessa. En tot cas, els més fotuts sempre som els mateixos, els de baix.

-Perquè li regateges tant si tampoc el penses pagar?

-Home...així no hi perdrà tant, pobre.

Relats Conjunts de la Carme

-Que vares fer quan, la teva amiga va tocar a la porta per entrar i tenies el teu xicot ficat al llit?

-Doncs fer que s’amagués dins el llit, ben acostat a mi perquè només és veies un cos.

-Va funcionar o us va enxampar?

-Tot anava bé, però la meva amiga es va estar massa estona guardant la roba a l’armari. Jo em feia altra vegada la dormida però al final.....

-Al final què?

-Coi, que no va saber estar-se quiet, i se’m va escapar un gemec que ella va entendre a  l’instant. Llavors sense més, va estirar la flassada i es va fotre a riure.

-A riure, perquè?

-Va dir que mai havia vist una cosa tant petita.

-Com va acabar la cosa doncs?

-El vaig fotre fora i vaig demanar l’agenda de la meva amiga. S'ha de deixar parlar  l'experiència.

La bola de vidre entelada

Ja fa dies que no parlo de política, potser tampoc cal gaire, doncs les notícies no són gens bones.

Veig que mentre uns intenten reorganitzar-se, altres espanten les mosques de la corrupció, hi ha qui aprofita per engrescar la població cercant vots i, qui els perd intenta pintar quadres amb tons suaus d’un futur que ens va massa poc a poc.

Amb tot això ni la vident de més èxit té pebrots de veure un futur cert en aquest panorama tant poc engrescador. En aquesta incertesa, potser el millor, és pensar i desitjar allò de salut i força el canut, que mentre puguem anar tirant encara que sigui retallant les nostres expectatives, adaptant-nos a fer el que podem sense perdre el temps en el que podríem tenir, tot serà més lleuger.

Penseu que des de que la història està escrita, sempre hi ha agut un grapat de persones que han explotat a la resta, més de dos mil anys d’experiència ens avalen. Això no es canvia amb uns anys.

No us fixeu massa en qui ens domina, feu cas a qui teniu a prop, aquesta persona o persones són  el que realment importa.  Mentre ho fem, lluitem per el que volem, però que mai sigui més important que el que tenim.

Enllacem-nos?

Quan tres dones parlen de trios demanant gent que s’hi afegeixi, no és, almenys per mi, una decisió gaire difícil de prendre.

La moguda es preveu grossa, es veu que es tracta d’anar-nos enllaçant uns amb els altres i sense dret a escollir, t’has d’enllaçar amb qui et toqui per ordre d’inscripció. És per això que només poden inscriure’s gent amb les idees molt clares sobre les seves inclinacions, preferències i el que realment els ve de gust.

Jo no he tingut cap dubte en apuntar-me, sé que tots els que en tenim ganes quedarem molt a gust amb el que hem decidit. És hora de fer un pas endavant i enllaçar-nos, entre tots farem pujar la temperatura. Fem-ho?

Ah, que em diuen que tot això és per la independència de Catalunya.....i és clar, lo primer és lo primer.

Segur que aquí us ho expliquen millor..... ;)

SOM-HI TOTS

Aferradetes

-Ja sé que tenies moltes ganes de veure’m, m’ha fet molta il·lusió la teva rebuda, m’he sentit com si fessis volar els meus somnis, he vist com tu i jo tenim molt de futur.......Però com explico jo a casa el xuclet que m’has fet al coll?

La meva aportació a la proposta de Sa Lluna, encara hi esteu a temps.

Je suis plein

Quan deia fa uns dies que m’agafava uns dies per omplir-me i descansar mai podia pensar que això passés de manera tant ràpida. Ja està, amb un buf han passat els dies de lleure, uns dies en els que he de reconèixer que he tret el nas per les vostres cases, això si, entrant de puntetes i sense deixar empremtes visibles. Es veu que d’alguna manera hi ha enyorança.

Això no ha impedit de gaudir plenament d’unes vacances amb família a la Bretanya Francesa, un país amb caràcter molt similar al nostre, de molt bon visitar.

Cada país et deixa empremta, aquest especialment m’ha sorprès en els seus horaris. Com a molt tard les grans superfícies et tanquen les portes a quarts de vuit del vespre, els petits comerços no val l’intent de comprar més enllà de les set del vespre, ni amb l’excusa de comprar souvenirs. Quant d’alguna manera tancaves el dia, travessant pobles amb direcció a l’allotjament, t’adonaves que a les nou del vespre es converteixen en pobles fantasma. Ni un ànima pel carrer.

També t’adones, que molta gent quan a les cinc de la tarda abandonen el seu lloc de treball, es dirigeixen sospitosament cap a la costa acompanyats de la seva taula de surf. Gent que tenen temps per viure, nosaltres no ho estem fent bé, sempre anem tard.

Ara toca tornar-hi, enyorança d’uns dies viscuts, mirar les coses des d’un altre punt, sobreviure al dia dia, i no defallir mai. Sort que tinc les  aferradetes, del món virtual per fer-ho fàcilment.

Relació formal

69 de 69 

Quan t’he conegut, m’has dit que no eres una noia fàcil, que abans de fer res, necessites molt de temps per veure el real interès que puc tenir per tu. Hauré de tenir molta paciència.

Poques hores més tard, em desperto al teu costat, contemplo la teva esplèndida nuesa, i em pregunto: No sé si em vares enredar, o és que sóc molt bo. En qualsevol cas, quina nit.

Est fermé

Com deia aquell: m’he omplert i necessito buidar-me....o era al revés?.....Tant li fa, és el que penso fer, la meva decisió és inapel·lable, ningú em farà tirar enrere en la meva decisió. Ho deixo, fins aquí  és tot el que he pogut escriure al llarg del temps. Els nostres camins diuen que estan escrits, jo no m’ho crec, som nosaltres mateixos qui ho fem i això ens dóna la capacitat  de poder triar algunes de les coses importants que ens marcaran el futur més pròxim.....cafè o tallat, dònut o ensaïmada, en podrien ser alguns dels exemples.

Diumenge es publicarà l’últim dels relats de 69 paraules, aquest serà el número 69 des del primer que es va publicar al vuit de març de 2012, ha calgut més d’un any per completar els 69 de 69, que jo mateix em vaig imposar. Ara tocarà potser, recollir-los.

Doncs com he dit el principi, “est fermé”, però només em caldran quinze dies per tornar-me omplir o buidar... ;)  i retornar donant la tabarra.....Mentrestant, passeu-ho bé que jo instauro l’slow blog durant una quinzena i, només demano que aquests pocs homes que volten per la blogosfera, em cuidin aquest bé de Déu de dones que em fan caminar una mica més dret cada dia o dret del tot...... amb permís de la meva.....